EL QUE EM PREOCUPA

Qualificacions de risc, feblesa de l’Euro, quitança de Grècia, retallades, ajustos, recessió econòmica, atur imparable.

Llegeixo tot això al diari, i no em preocupa.

Em llepo el tou dels dits, bufo la vora dels fulls i vaig àvidament a la pàgina 42, just abans dels “passatemps”, i busco inútilment, avui 16 de març algun indici de núvol, de front, de borrasca. I només hi trobo hipnòtics símbols solars distribuïts damunt el tauler de joc del nostre país. Llegeixo: “demà, jornada més càlida; diumenge, puja el termòmetre; dilluns, alguns núvols alts”.

Miro, vidres enllà, el polsós pluviòmetre de casa, i penso que està a punt de perdre el nom per falta d’activitat. Les teranyines que s’hi fan només les ha mullat 1 mm. de pluja, des del 29 de novembre  passat. Gairebé quatre mesos sense cap precipitació.

Si no plou de manera general i abundant en pocs dies, la collita de cereal de secà a Catalunya es veurà molt minvada. D’altra banda la temporada dels incendis forestals aquest any pot ser devastadora, ja n’hem tingut els primers avisos.

Trobo a faltar, i m’entristeix, qualsevol indici de reflexió de bona part dels humans. Què còmoda és la vida sense paraigües, sense bassals als carrers, sense fang a les sabates. Mentre ragi aigua per les aixetes...

Aquí, al nord, rai, si no hi ha cereal el comprem a fora, i si s’arruïnen els pagesos, millor, les  corporacions transnacionals i els grans inversors es quedaran amb el pastís i el control.

Allà, al sud, no ho veiem, però hi ha molts territoris que també hem de cuidar, que són casa nostra i on vam néixer com a espècie. Hi ha grans regions desèrtiques o àrides que havien sigut fèrtils abans que l’home del nord fes malbé el delicat equilibri atmosfèric mundial. Eren territoris capaços d’alimentar una població que ara mor de fam o com a màxim malviu de l’ajut internacional

La nostra crisi passarà, la puixança econòmica tornarà, la màquina agafarà velocitat altre cop. Llegir això reconforta i tranquil·litza mola gent, els dóna esperances.

I a mi, aquesta perspectiva és la que em preocupa.

Em preocupa que tanquem aquesta crisi sistèmica en fals i que l’economia se’n surti utilitzant les velles receptes que ens han portat tan a prop del col·lapse.

Si seguim cremant combustibles fòssils, malbaratant recursos naturals i fagocitant-nos els uns als altres i jugant a la ruleta russa de l’energia nuclear ens haurem equivocat. Els recursos i el territori ja no es poden considerar infinits i al nostre servei. Ja no som al segle dinou.

El que em preocupa és que Gaia somriu per sota el nas, trista i sorneguera, veu com la nineta dels seus ulls, l’espècie més capaç, la més “sapiens”, camina directa cap al desastre. Ella, melancòlica, es refarà, i determinarà ser més dura i atenta amb els seus fills per tal que no agafin el mal camí.

Això és el que em preocupa.

Silvestre Entredàlies