EN JAUME DOSRIUS

 

La família, les amistats, la feina, la hipoteca, l’enteresa anímica, la salut mental...

Aquestes peces se sustenten les unes a les altres com en la volta d’un arc de pedra. Si en traiem una i no estintolem adequadament l’estructura, l’equilibri se’n va en orris i el sistema col·lapsa tard o d’hora.

Els carrers de Barcelona son plens de sacs de runa provinents d’esplèndides arcades. L’agressivitat de l’ambient i la poca cura i vigilància de l’entorn els ha portat  on són.

Fa ben poc anaven amb la mirada esmolada, la barbeta altiva, repicant talons de sabata italiana. Ara, arrosseguen els peus i només aixequen la vista dels panots del carrer per regirar papereres i contenidors.

En Jaume Dosrius, vestit de marca, ulleres de pasta i Audi al garatge, esmorza al bar que hi ha davant de l’oficina bancària on treballa. És un home massa ocupat i ambiciós per  estar-se dormint fins l’hora d’entrar a la feina. Així doncs, matina, i metòdicament es menja mig entrepà  de formatge amb un quintet, seguit d'un cafè amb llet  i un mini-croissant de xocolata. Cada matí el mateix. Aprofita el temps al màxim, repassa els correus electrònics, consulta la premsa econòmica internacional, tot per començar a tope la jornada, rendint al màxim des de primera hora.

Observa com, cada matí un empleat de seguretat vestit de marró retira la runa que dorm al caixer automàtic damunt de cartrons. En Jaume fa un glopet de cafè amb llet. Després, com un rellotge, una treballadora vestida de blau ventila, neteja i desinfecta el local. Dosrius queixala el croissant.   Tot és a punt i s'ha fet l'hora. Recull la paradeta , engrapa el maletí, passa per caixa i surt del local.

Que lluny li queda tota aquesta desferra de gent que dorm al caixer, pensa ell, són dos mons paral·lels tan propers i no obstant d'impossible trobada.

En creuar el carrer, just després de renegar-li a un ciclista i abans de re col·locar-se el tupè, és quan sent un soroll rítmic, repetitiu, gairebé imperceptible i momentani. A mig matí, a l'oficina torna a sentir el martelleig, aquest cop més fort, però el seu ajudant, amb unes qüestions de tràmit el distreu, i ho oblida.

És en tornar a casa, ja pujant amb l'ascensor quan altre cop sent el cadenciós sorollet, més fort que abans. Surt de l'ascensor i en posar les claus al pany, sent ara, barrejat amb els repics, el telèfon de casa seva. Dóna tres voltes al pany, fa dues llargues gambades i despenja l'aparell d'una revolada. Quin malson, ara per l'auricular sent claríssimament una maceta picant contra l'escarpa, un cop i un altre. Potser per l'esprint, per una sobtada baixada de pressió o de sucre li ve un mareig intens. La vista se li fon a negre i quan li torna, veu davant seu al paleta treballant, l'origen del martelleig. Just en aquest moment, entre un sord estrèpit i un petit núvol de pols, l'operari acaba de desprendre la clau de volta d'un arc fins llavors perfecte.

Està clar que aquest arc té nom, i és: Jaume Dosrius.

 

Silvestre Entredàlies