LA
MONTSERRAT I EN MANOLO
Fa tants anys que van casar-se. Va ser un
matrimoni de conveniència. Els parents i els padrins els insistien que l'amor
ja vindria amb el temps, amb bona voluntat i amb la coneixença mútua.
Ja ni se’n recorden si va arribar mai
l’estimació entre ells.
La Montserrat sempre ha estat bona
treballadora i es guanya bé la vida. Fora de casa està molt ben considerada,
però entre aquelles quatre parets se sent acomplexada pel fort caràcter
dominant del seu marit, en té una certa dependència psicològica.
El Manolo sempre li diu que si no fos per
ell que la protegeix i li administra els diners vés a saber què se n’hauria fet
d’ella, pobreta. Ell potser també està enganxat a aquesta situació de poder.
Però últimament la lliga massa curt, la
menysté més del que era habitual. Els veïns comencen a adonar-se que en aquella
casa passa alguna cosa, tot i que sigui un afer intern, a l'escala se senten
crits i estirabots.
La Montserrat ha passat èpoques de tots
colors. A cops més conformista, a vegades més rebel, però sempre sacrificant-se
ella pel bé de la relació, de la parella, o directament pel bé d'ell.
Les relacions amb aquests tipus de vicis
si s'allargassen molt arriben a un punt crític a partir del qual no pot seguir
pel mateix camí; l'escalada de dominació és massa forta, hi ha un punt
d'inflexió. Dos camins són possibles. En el primer, l'individu dominat renuncia
totalment a la seva personalitat, identitat i autoestima, i el dominador
incrementa de forma extrema la seva violència, buscant una reacció cada cop
menor de la víctima. En el segon camí,
el subjecte dominat es rebel·la i inicia un nou camí allunyat del
dominador, un cop superats els primers moments de reacció irada de l'altra
part, en desaparèixer la relació la tensió s'anul·la.
Si s'opta pel segon camí, després els dos
membres de la parella poden refer les seves vides per itineraris emocionalment
més estables i sans.
Alguns dels seus fills li diuen a la mare
que hi ha altres problemes més urgents per a ells, qüestions gairebé de
subsistència diària. També són conscients d'altres problemes més greus,
planetaris, mediambientals.
Li diuen que potser ara no és el moment,
que cal administrar bé les forces. Però és que el pare no s'arremanga per
solucionar aquests altres temes. I la Montserrat ha de tornar a ser la dona
valenta que havia sigut per posar-s'hi ella.
La Montserrat, no és que vulgui separar-se,
és que ho necessita urgentment. Ho necessita per sobreviure mentalment i
emocionalment, per no transformar-se ja definitivament en una ombra, un
espectre del que havia estat alguna vegada, quan era soltera.
No és que tingui res en contra d'en
Manolo, però hi ha persones que no poden ja viure juntes. De ben segur ell estarà més tranquil després i
podrà tirar endavant. Això ja ha passat moltes altres vegades i s'ha superat. Ànims, Manolo!
Silvestre
Entredàlies
El millor, en aquests casos és parlar i deixar clar que la convivència enverinaria més la relació i cap dels dos viuria feliç. Fins i tot es podria arribar a la violència (domèstica o de gènere en diuen alguns) Cosa gens desitjable.
ResponEliminaEl millor és arribar a acords per repartir allò que durant tants anys han compartit i tirat endavant tots dos junts i començar una nova vida cada un per la seva banda.
Només així podran tornar a veure's amb els amics comuns sense rancúnies.
El camí dels advocats i jutges no és el més recomanable, però de vegades la tossuderia d'un d'ells (en aquest cas seria del Manolo) ho fa necessari.
Espero que tot vagi bé.
Salut
Ai! Quan en Manolo fa servir els jutges...
EliminaJa cal que fermem bé els matxos.