LA CABRA
JOANA
Avui en dia, les cabres domèstiques són
relativament dòcils, manejables i, sobretot productives.
És el cas de la cabra Joana, la que em va
explicar aquest cas. Ella és la segona més vella d'un petit ramat del poble
d'Erip de dalt.
La Roser, mestressa de les cabres, és
experta formatgera, reconeguda entre els entesos.
El ramat viu en molt bones condicions.
L'estable és força confortable, l'herba dels prats on les porta la Roser és
fresca i abundant. I a la vall el clima és benigne i sense fenòmens extrems.Tampoc les té aïllades. Això sí, el Tacat, un preciós border collie que les vigila, les hi té prohibit que es parlin amb un boc salvatge que ronda per aquells topants.
Tot i que en els prats més alts on van a
l'estiu no hi ha bona cobertura de mòbil, a la cleda tenen internet sense cap
mena de limitació, en una mena de ciber-cafè.
Fins i tot a l'autobús amb el que van als
prats els hi donen cada dia El Periódico, per que s'informin. I els dies que
van al bosc amb el tren les obsequien amb La Vanguardia, per allò de la
pluralitat. També al vespre poden veure la televisió, amb la varietat i qualitat que ja sabeu que hi és habitual. Això les ajuda a entendre el nostre món i adoptar pautes de comportament adequades a la seva classe i funció social.
La història que us apuntaré va començar
quan les cabres, d'amagat de la Roser i del Tacat, poc a poc van trobar la
manera de veure's amb el boc salvatge i altres animalons que fins ara els hi
eren estranys i fins i tot temuts.
Ells les van ensenyar que hi havia altres
maneres de veure la realitat. Que existien altres diaris, que la televisió els
està buidant el cervell i espatllant el seu model de comportament. Que a
internet hi ha coses molt més interessants que fer el xafarder a Facebook,
amarar-se amb l'Sport.com o embrutir-se amb la zoofília.
Del veterinari mai havien sigut grans
amigues, però sí que confiaven cegament amb la Roser. Ella les cuidava i les
menava cap a les feixes més frescals, les munyia delectablement, alleugerint el
mal que els feia el braguer cada matí i cada vespre. En el Tacat també hi
tenien gran confiança, les protegia del llop i les hi feia passar la por,
encara que fos amb alguna lleu queixalada.
Del primer que van sospitar va ser
d'aquell home amb davantal de plàstic tacat de sang que tot sovint les visitava
i que quan ho feia, trobaven a faltar algun cabrit.
Van arribar a pensar que estaven tots
conxorxats, que només les volien per fotre'ls-hi la llet i els cabrits i que
entre ells s'ho manegaven tot amb males arts i joc brut. Però només eren
sospites. Va arribar un dia, però, que la pilota va ser tan grossa que fins i
tot els diaris més controlats no van poder amagar desenes de casos de
corrupció, malversació, evasió de capitals, espionatges camarguesos,
vergonyants trames reials.
Llavors, un bon dia la Paulina, una cabra
joveneta de la colla, va preguntar al conductor de l'autobús si algun cop,
puntualment, no podrien canviar de diari, i poder llegir La Directa, El
Triangle o fins i tot el Cafè amb Llet; i el Tacat, nerviós, li va fotre
immediatament una forta mossegada a la cuixa, per insolent.
Li va trencar l'os de la cama. I va
esclatar la rebel·lió.
Silvestre
Entredàlies
Massa ha trigat a esclatar la rebel·lió. I ja veurem com acaba...Que encara hi ha llops que s'enfarinen la pota per fer-se passar per la mare de les cabretes
ResponEliminaUna abraçada
Les cabretes, cada dia afinem més la vista, i veiem la farina a la pota. Per aquí es comença.
EliminaSalut-accions, Miquel.