L’OSVALD CRESTALL

Una de les característiques definitòries de la espècie humana és la seva capacitat de reflexió, d’analitzar els estímuls que rep de l’exterior i inferir-ne conclusions. És el que ens diferencia, per exemple, d’una gallina.

Per poder desenvolupar aquestes aptituds, hom necessita bàsicament dos ingredients. El primer és l’entrada d’un seguit d’informacions, com a matèria primera; i el segon, uns certs períodes de no-entrada de nova informació, per permetre al cervell processar sense distraccions els inputs rebuts prèviament.

 

Sona el ràdio-despertador a la tauleta de nit de l’Osvald Crestall. A les set en punt, amb el butlletí de notícies. Ja el deixa engegat mentre esmorza una mica i surt de casa. Va a agafar el metro, amb els auriculars posats, no sent una mallerenga matinera i estranyament urbanita que refila a punta de dia. A l’andana l’espera més música, anuncis en cartells gegantins. Projeccions entre les vies. Au, cap a la feina. Allà va a tot drap: telèfons, correus, reunions... li passa la jornada volant! Al vespre corre cap al gimnàs, on es barregen una música estrident de fons, els crits sincopats i esbufegants del monitor de la classe de Body Pum, els estímuls visuals de dotze pantalles, dotze, de televisió penjades de les parets, a més del monitor de la cinta de córrer, on l’Osvald sintonitza els gols de la jornada anterior de la lliga. Fins i tot a la dutxa el martelleja el Waka-waka.

En arribar a casa rebentat, sopa de mala manera, i s’escarxofa al sofà per veure com uns famosets de pa sucat amb oli expliquen les seves preteses intimitats i misèries. Això li va bé, el distreu, diu ell.

I quan finalment es posa al llit connecta l’i-pad per consultar el correu electrònic i fer una llambregada als blogs del quals n’és seguidor. Apaga el llum i, ara si, pot gaudir del silenci, de la no-entrada d’informació que dèiem al principi. Aquest període li dura justament cinc segons, fins que s’adorm.

Però no pot reflexionar només amb cinc segons al dia. Així no és capaç de prendre decisions ni serà mai amo del seu itinerari personal present o futur.

 

Un bon dia, l’Osvald, va adonar-se que, sobretot al matí, intercanviant les primeres frases del dia, se li escapaven notes dissonants, el que en diem galls. Va observar-se al mirall, enmig de la seva incipient calvície, va veure una mena de petita protuberància allargada, seguint l’eix del cap, vermellosa i amb textura de berruga. Hauré d’anar al metge, va pensar. A la part central del llavi se li va fer una durícia còrnia i en punta. I ja quan se li van afluixar les dents i va notar uns puntets durs en tota la pell va anar d’urgències espantadíssim.

Allà li van dir, desprès d’una exploració complerta i rutinària: - no es preocupi, és el procés normal tenint en compte la vida que li hem dissenyat, perdó, que ha portat. Ja podem ingressar-lo ara mateix. Prenguis això i relaxis.

 

En despertar-se va sentir un ambient polsegós i sobretot, una fortor característica. Sota seu passava lenta una cinta amb uns objectes blancs, arrodonits. Va treure el cap entre els barrots i va veure dotzenes de caps arrenglerats, que com el seu miraven a banda i banda. Davant el bec tenia pinso i aigua. La sorpresa li va durar pocs instants.

Va centrar-se a pondre regularment, maquinalment, un ou cada dia. I a l’endemà ja no recordava que algun cop havia estat humà.

 

Silvestre Entredàlies