PRUDENCI JOU I LLIBERT FARGUES

 Tots dos varen néixer al mateix carrer i varen créixer xutant la mateixa pilota, berenant plegats sota la mateixa morera. Eren ben iguals. Però en les nits adolescents de descoberta, i sobretot de xerrera i reflexió ja s'anaven distanciant els seus tarannàs. Es van criar acomboiats per les seves respectives famílies i entorns relativament benestants. Eren tots dos uns joves amb futurs relaxadament triomfadors fins que va arribar la garrotada. Varen complir els vint-i-cinc l'estiu del dos mil set, l'un per Sant Joan, l'altre el vint-i-u d'agost.

 En Prudenci Jou, confiat pel seu estatus, s'havia relaxat anys enrere, la vida l'havia somrigut i ho faria sempre, així que no li calia seguir amb els estudis. Més tard, en resistir-se-li la satisfacció en la primera feina va pensar que ja vindrien temps millors (o més fàcils). Ara, gairebé als trenta-un no té ni ofici ni benefici, ni empenta ni consistència, ni suc ni bruc.

 En Llibert Fargues tampoc li va faltar res fins al dos mil set. Vivia a casa dels pares, no tocava ni un plat, fins i tot l'àvia encara li feia el llit cada dia. Això si, es deixava les banyes en els estudis i caçava al vol qualsevol feina ocasional. No es coneixia el melic i no s'havia llepat mai les ferides. Entenia que tot aquest bé de Déu era circumstancial. Aquesta xauxa personal i social era un miratge, una anècdota de la història recent. Als seus pares ningú els havia regalat res a la vida, als seus avis menys, i podríem seguir. Així que calia calçar-se i aprofitar el present per afrontar el futur amb empenta.

 En Prudenci Jou veu en la crisi actual una plaga bíblica inexplicable, un mal caigut del cel. Per tant val més aturar-se, hibernar i esperar el desglaç. Pensa que no pot anar pitjor, i que qualsevol temps passat va ser millor.

En Llibert Fargues veu en la crisi una estafa planificada, una trama construïda per uns quants. S'espolsa la mandra, es mou i tira endavant, somnia, arrisca i persevera. Creu que mai ha estat tot tan obert.

 A en Prudenci, l'actualitat el deprimeix i l’endemà l'espanta. -És impossible canviar res. Siguem realistes!- diu.

A en Llibert, el present l'esperona i el futur l'il·lusiona. -Tot està per fer i tot és possible. Siguem somniadors!- afirma.

En Jou s'evadeix amb vídeo jocs on-line i mons èlfics de sobretaula. -Que fosc és el túnel!

En Fargues s'interessa i investiga en cada moviment social que brolla. -Quanta llum hi ha fora!

Les dues són estratègies de supervivència. Segons el nostre caràcter s'estova o es trempa necessita d'una o altra argúcia per no embogir ni col·lapsar.

Potser en Llibert  és un somiatruites, un il·lús, però si en Prudenci pot sortir algun dia del seu cau no serà per què tot plegat s'hagi arreglat sol, serà pels Lliberts que s'escarrassen per capgirar la situació.

Tots nosaltres portem al cap un barret, més o menys visible, on en Prudenci i en Llibert han fet el seu niu. I malden tots dos per fer-se sentir més que l’altre.

Quan esmorzem amb algú o quan demanem una barra de quart al forn, és en Jou i en Fargues qui parlen per nosaltres. Segons cap a on basculi el nostre barret farem decantar el dels nostres interlocutors. Hem de governar cadascú el nostre barret amb determinació. Entre tots anem modelant un estat d'ànim col·lectiu que serà el que ens durà pel pedregar o pel bon camí.

 

Silvestre Entredàlies