LES BALANCES

 

No crec gaire en l’astrologia, però potser perquè vaig néixer sota el signe de Balança tot ho sospeso. Cada realitat amb la que topo la sotmeto al judici dels platerets.

Les petites coses de la vida les valoro amb aquesta eina. En quantifico els pros i els contres. Res de dogmatismes. Res perquè sí. Res perquè no.

Un dels gestos més senzills és prendre’s un cafè. Abans d’aturar-me en un bar a fer-lo, valoro per una banda que m’aclarirà les idees, i què carai, que m’agrada; i per l’altra, que arribo tard i que ja en prenc prou de cafès, i avui no tinc l’estómac gaire fi. Doncs bé, poso raons a un i a l’altre platet de la balança i decideixo.

 

Un dels aspectes més complicats i primordials amb els que ens encarem en la nostra existència és la religió. La religió ens ha determinat com a individus i com a societat, en l’actualitat i en la història. Aquí i gairebé arreu del món.

Aquesta supremacia, aquesta importància majúscula que tenen les religions les fa estar per damunt del raciocini. Es blinden amb misteris i altres artilugis per evitar les balances. La seva superioritat, jo fins i tot en diria supèrbia, ens fa sentir ridículs amb la nostra balanceta a la mà.

Aquesta circumstància permet la seva perpetuació i dóna peu a que els més espavilats les manipulin, ens donin gat per llebre i ens recordin que qui posi el gat a la balança cometrà pecat mortal.

Aquest blindatge, aquesta inviolabilitat ha estat garantia de continuïtat de les religions. Aquesta mateixa autoprotecció pot provocar desprestigi, i propiciar que irreverents com jo gosin disseccionar-ne els argumentaris.

 

Dons bé, jo, descregut de mena, iconoclasta plaent, i nascut sota el signe de Balança, desobeeixo i poso la “nostra” i totes les religions, una per una, i en conjunt als platerets de la meva discreta balança.

La religió pot reconfortar, d’acord, però també pot reprimir.

 

M’ha fet escriure sobre això una foto que van portar els diaris dies enrere. La imatge mostrava com, en nom de la religió, una colla de creients (islamistes d’ISIL) tenien lligats i amuntegats en una fosa, una altra colla de creients (chiís), que morien santament metrallats per Kalashnikovs beneïts.

Fent moviola podem recordar que  aquest no és un fet puntual ni anecdòtic. Ni en el temps ni en l’espai. És el pa de cada dia des que l’home és home, o més ben dit, des que la humanitat és religiosa.

Reconec que a l’altre plateret de la balança també hi ha hagut molt de pes. I, d’altra banda, no hi ha dues balances calibrades exactament. Però tinguem com tinguem tarada la nostra balança personal, l’important és que la fem servir per tot, no només per si ens bevem o no un cafè. I que tot, absolutament tot, per sagrat que sigui, té material per els dos platets, i hem de tenir la gosadia d’analitzar-ho.

 

Potser cal valorar si la religió ha estat un bé per a la humanitat i s’ha de seguir promovent o si pel contrari, ja ha fet prou mal i és hora d’anar-la superant per criteris més humanístics i menys dogmàtics.

I com deia Martí i Pol: “en acabat que cadascú es vesteixi com bonament li plagui”.

 

Silvestre Entredàlies