EL MOTOCULTOR I L’ESCALA (1a part)

 

En Ramon em va avisar. A les Hortes n’està a punt de passar una de grossa.

I, efectivament, els fets van ser sorprenents, encara que si en coneixíeu els protagonistes, potser no us sorprendran tant.

 
Les Hortes de Caldes de Montbui reguen les hortalisses amb aigües termals. És un exotisme que sorprèn als forans. Qui sap si aquesta característica produeix alguna influència sobre bledes i cogombres. És clar que no deu ser el mateix regar amb aigua provinent del desglaç, de pluja o de pou, que fer-ho amb aigües escalfades en les calderes d’en Pere Botero.

 
En Raül i en Gabriel són veïns de tros, allà a Les Hortes. Són amics de tota la vida, es van conèixer pelant-se els genolls darrere una pilota a les llambordes del Passeig del Remei. Des de llavors han estat inseparables. Són ben diferents l’un de l’altre, potser aquesta és la guspira de la seva mútua estimació. En Raül es capfica, analitza, qüestiona i es tortura amb tot el que l’envolta. S’entesta en arreglar tot allò que no va bé i esmenar totes les injustícies que copsa. En Gabriel és somniador, despreocupat i desconnectat. Un crostó de pa, empàtic i afectuós. Farien el que fes falta per un amic, un veí o un parent. Farien, i han fet.

 
Doncs bé, aquest estiu, en Raül havia trobat unes patates morades que li feia molta il·lusió de sembrar. En ell, qualsevol objectiu es transforma en obsessió. Les noves i mimades patates necessitaven una llaurada a fons, com més fons millor. De manera que es va posar a la recerca del motocultor més potent que pogués trobar.

L’eteri d’en Gabriel també tenia novetats en la seva porció d’hort. Unes tomaqueres molt vigoroses, altíssimes i frondoses a les quals admirava, els parlava fins i tot en vers. I les escoltava amb atenció per si els feia falta un glop de purí d’ortigues, una dutxeta de sulfat de coure o qualsevol altre requisit.

En Raül va trobar el motocultor més gros que havia vist mai per aquells verals. Inexplicablement estava en desús de feia molts anys, ple de pols i teranyines. Sota sacs i caixes trencades reposava oblidat en una barraca. - Agafa’l, i si el pots engegar ja el pots fer servir tant com vulguis - li va dir en Manel -. Però jo no ho faria, aquest motocultor porta molt mala astruga. En Manel fa moltíssims anys que era a Les Hortes, n’és l’arxiu vivent. Es va resignar a que el jovenet no li fes ni cas. - Au, fes el que et doni la gana, Raül, que jo no vull saber-ne res.

 
En Gabriel seguia lligant tomaqueres. Va haver de portar-se una escala per poder-les abastar.

Amb unes canyes llarguíssimes, des del Sindicat es veien sobresortint per damunt de les altres tomaqueres i mongeteres que semblaven tenir l’alçada d’un enciam. Finalment, en Raül va posar a punt el motocultor. Una bona petrolejada al carburador, cables nous, bugia neta. A la tercera estrebada, i un cop ajustat l’estàrter el va engegar. Bramava àvid de gratar terrossos nous, després de tant de temps tancat a la barraca semblava ben afamat.

 

(al setembre tindreu la continuació)

 

 

Silvestre Entredàlies