CARGOLS SÓN CARGOLS

 

Dies enrere va fer un temps temperat, però plujós i rúfol. Ideal per què els cargols sortissin dels seus amagatalls i campessin fent la seva vida.

A l'hort de casa, justament acabàvem de plantar enciams. Tan tendres els tornen bojos. De manera que en successives batudes els vaig anar capturant. Amb un test de fang buit i un plat al damunt vaig improvisar una cargolera. I allà els vaig anar confinant a tots. Ja podeu imaginar el destí que els esperava.

 

Allà estaven, dins el petit món, fent voltes al mateix cercle, purgant no sé quins pecats i finalment enquistant-se esperant, ingenus, temps millors, seguint un patró de conducta ancestral. No s'escaparien, la tapa era prou pesada per la força d'un cargol. A més els vaig explicar ben clarament que res d'escapar-se. Els vaig dir: “ni puc ni vull deixar-vos marxar, però sobretot, no vull. La llei no ho permet, i punt”.

Encara, damunt de la tapa, per assegurar l'ordre, vaig posar-hi una pedra, una roca granítica.

Així doncs, segons la meva manera de veure les coses i segons la interpretació que faig de les lleis de les quals tots ens hem dotat, els cargols s'havien d'esperar allà dins fins que jo determinés el seu destí.

Va passar el que no havia vist mai, i encara no m'explico, tan curts de gambals que són, aquests cargols. Un vespre humit van reunir-se, i l'endemà, i l'altre; i van entendre on era la seva força, en la raó, en la determinació i en el conjunt. També, que ningú des de l'exterior els vindria a ajudar, doncs els de fora eren amics, socis o parents de qui els tenia tancats. Finalment es van posar d'acord, aixecarien la tapa empenyent entre tots, cadascú aportant les seves habilitats per a l'objectiu comú. Van estudiar i acordar l'estratègia i van triar dia i hora per l'acció.

Mentrestant jo, des de la meva òptica de superioritat inqüestionable sobre ells, fullejava llibres de receptes i blogs de cuina, tranquil·lament. Anava triant com els cuinaria. Un cop a taula ja no donarien més maldecaps amb les seves recurrents dèries de viure a la seva manera i de voler ser com són.

Un matí, en sortir al pati, no podia creure el que veia. Ho havien fet. No hagués pensat mai que uns éssers tan simples fossin capaços de tal gesta. Havien fugit de la cargolera, unint-se en el seu anhel. N'hi havia per tot arreu, en plena fuga. Però alguna cosa els havia anat malament. Només començar la operació els deuria agafar pànic. Molts encara eren dins, com adormits, esperant potser, il·lusos, la meva clemència pels dòcils. Altres, un cop fora els va sorprendre un cop de sol i un vent sec que els va obligar a aturar la marxa. A més, eren fora de la cargolera, però no fora del meu jardí, així que mentre amb una mà brandava la llei, amb l'altra els anava tornant allà d'on no s'haurien d'haver mogut mai. Vaig esbroncar els esvalotadors, i no se'n parli més. On s'és vist!

Han passat els dies, ara semblen una mica més calmats, però no les tinc totes. Tinc dos factors en contra. El primer és que no tinc tot el dia per estar vigilant uns éssers tan tossuts i el segon i més determinant és que no entenc els seus raonaments ni la seva manera de veure el món. “Ni puc ni vull, però sobretot, no vull”.

Ja m’ho diuen els veïns: primer els ensenyes com han de votar, llavors, que votin; i després els cuines. Si no hauràs de pensar en canviar de menú.

 

Silvestre Entredàlies