EN DÈIEM PROGRÉS

 

 

El besavi vivia en una època preindustrial.

Quatre vaques, algun tros amb patates i de tant en tant a pescar truites o caçar algun cabirol. Amb això i l'hort el plat gairebé sempre era a taula, més o menys com a totes les cases. I per quan apareixia un moment més magre hi havia el coixí de famílies i veïns.

En aquella època no es pot dir que la gent anés a treballar, però la vida en sí, era una feina prou dura. Eren feliços, o no. Potser mai s'ho havien plantejat, potser és una frivolitat moderna.

 

A muntanya, segons el seu parer, no feia cap falta que arribés la revolució industrial, no la van pas demanar, però va arribar. I amb ella aquesta idea moderna de felicitat, de benestar, aquest concepte nou i materialista que els va crear necessitats que no es podien bescanviar per quatre trumfes, ni es criaven en els galliners.

 

I és així com l'avi va haver d'anar a la fàbrica a vendre trossets de vida a un senyor de barret de copa. Amb els diners que en treia, l'avi podia aspirar a comprar objectes i serveis que de cop i volta  havien esdevingut necessitats. Eren novetats que els permetien tastar per un moment la felicitat i, a l'hora, els tornaven anhelantment infeliços.

 

Aquest nou moviment de diner va fer florir empreses. Però ja sabeu que els comptes de beneficis són insaciables. Volien més volum de vendes, però la gent ja no tenien més hores per treballar, ja feien fins i tot el “pluriempleo”. De manera que més endavant van trobar la manera d'augmentar el diner circulant. Van transformar en modern i xic que els dos membres adults de la família treballessin, es realitzessin, fossin lliures, així podrien gastar encara més. Qui no ho fes d'aquesta manera es perdrien la Vespa o el 2 CV i seria titllat de “carca” pels seus veïns i amics.

 

Encara no gastàvem prou pel gust del que en recull els beneficis. Llavors, gràcies a Thatcher i a Reagan es va iniciar la cultura de la família en deute perpetu. Davant la impossibilitat d'ingressar més renda per família, amb l'invent del deute podien gastar més del que ingressaven. Es tornava a estirar el xiclet.

 

Però aquesta màquina estava reescalfant-se, era insostenible l'acceleració incontrolada en la que el sistema havia entrat. Calia aturar-ho com fos.

Finalment, al 2007, amb la maniobra de Lehman Brothers van poder fer descarrilar el tren.

I hem arribat on som. Ara, famílies amb tots els membres treballant, que ja és tenir sort, són tècnicament pobres, no poden satisfer els seus mínims vitals en la societat en la qual vivim. Alguns ja estan fent el viatge de tornada, això sí, amb les alforges buides. Viatjant cap a la trumfa i el penelló, a l'autarquia i la supervivència.

Potser aviat haurem fet la volta sencera, un segle per arribar allà on érem.

No, allà on érem no. Ens han posat la mel a la boca i ens l'han tret. Ens havien fet creure que podíem viure com els rics, i finalment han vist que no podia ser. Que als parquets no els beneficiava. Que prou d’invents com la industrialització, el consumisme o la classe mitja. Tornem al que ha funcionat sempre, cadascú al seu lloc: els rics, rics; i els pobres, pobres.

 

I de moment els està sortint prou bé. Ho demostra que el nombre de famílies necessitades augmenta al mateix ritme que les vendes de Ferrari.

 

Silvestre Entredàlies