ATÒMIC PETER PAN

En psicologia es parla del terme Síndrome de Peter Pan quan una persona ja en estat de maduresa física conserva una personalitat immadura, pròpia de l’infant o l’adolescent que va ser temps enrere. Qui el pateix presenta també un cert narcisisme i es mostra incapacitat per assolir els compromisos de l’edat adulta. Es creu per sobre de les pautes i normes que tot adult accepta en societat. Pot mostrar-se colèric i tancat en si mateix per evitar canviar.

L’homo sàpiens nuclearis, aquesta subespècie nostra addicta a l’energia atòmica, té quelcom de Peter Pan.

No vol adonar-se que ja fa anys que hauria d’haver madurat, deixant costums i vicis perillosos propis de l’adolescència, i encarar els problemes, reptes i compromisos de l’edat adulta.

Les diferents races d’aquesta subespècie, segons sigui la localització geogràfica del seu biòtop s’escuden en arguments molt semblants i del tot insostenibles, del tipus:

- Això de Txernòbil va ser per què eren russos, la seva tecnologia era precària, i a més estava en mans dels militars en una època de penúria econòmica del sistema soviètic. Aquí és impensable una situació semblant.

- Allò de Fukushima ha estat en una illa molt propensa els terratrèmols i els tsunamis, aquí no n’hi ha d’aquests fenòmens. On nosaltres tenim les centrals nuclears no hi ha cap perill de sisme.

Esperem que no, però potser el següent argument serà:

-El que ha passat a França aquí és del tot impossible, no veus que allà de bon matí diuen “Bon jour”, ni punt de comparació amb la nostra realitat, tros d’alarmista!

Ara, a l’abril de 2011, després del gravíssims accidents al Japó es farà la comèdia de revisar els protocols de seguretat i se simularan estrictes proves d’estrès a les centrals. Tota aquest exercici teatral durarà mentre persisteixi la pujada del sidral de l’ensurt japonès, després tornarem a l’infantilisme de sempre: amagarem el cap sota l’ala i, creuant els dits, direm que a mi això no em passarà mai de la vida.

Hem de créixer, acceptar la realitat i agafar el toro per les banyes. Deslliurar-nos per sempre d’aquests ginys tan inestables i perillosos com són les centrals nuclears. Hem de tenir ben present, d’altra banda, que el subproducte de les centrals nuclears civils de producció d’energia elèctrica és la matèria prima imprescindible per la fabricació de l’armament atòmic.

La fal·làcia que ens fan creure sobre la total necessitat que tenim d’energia atòmica i de la inexistència d’alternatives reals potser està lligada amb aquesta vessant armamentista, a més dels interessos econòmics propis del lobby nuclear.

La rentadora o els llums de casa els podem fer funcionar amb energia eòlica o hidroelèctrica, però no es poden fer míssils atòmics amb el vent sobrant d’un aerogenerador o amb l’aigua que surt d’una presa.

És urgent i imprescindible exigir als governants que recolzin d’un cop la racionalització en el consum elèctric i que treguin els pals que han posat a les rodes de l’evolució i el desenvolupament de les energies renovables, amigues del medi ambient i competidores del plutoni i l’urani.

Només si respectem el planeta, la memòria dels nostres avantpassats i el pervindre de les generacions futures, l’homo sàpiens haurà demostrat fer honor al seu nom. I, ja passada la seva adolescència s’haurà guanyat el dret a perviure en harmonia amb els altres essers d’aquest planeta.

Silvestre Entredàlies

LA VELLA PALMERA I LES TRES VES DOBLES

Quan l’Ibrahim era petit, el seu avi cada vespre li explicava històries de com era la vida a l’oasi de Wadi al–Gedid, a l’oest d’Egipte, on vivien. El vell enyorava aquells temps en què ell, juntament amb la resta de la comunitat, eren amos del seu destí. Llavors totes les qüestions importants es dirimien en rotllana, i tots eren artífexs i responsables de la marxa del seu poble, per bé o per mal.

Qualsevol afer que afectés al comú es decidia enraonadament, o sigui: amb el diàleg i la raó. Els pobles es governaven de manera horitzontal i en assemblea.

Sota la vella palmera de la plaça, connectats amb la terra i amb el cosmos, confiaven els uns amb els altres i procuraven pel bé comú.

Un per tots, tots per un; avui per tu, demà per mi; UBUNTU.

Va ser més tard que es desmuntà tot. Va entrar en les vides africanes el quatre per quatre, el televisor i sobretot la parabòlica. Va arribar a Egipte el petroli, el turisme, el diner fàcil, la desconfiança entre germans, la dictadura.

L’avi de l’Ibrahim es va anar entristint amb els anys. Què vam fer malament? On és tot allò que sempre hem pregonat de generació en generació? Aquell recolzament mutu que sempre ha estat la clau per a la supervivència i el desenvolupament dels pobles a l’Àfrica?

Es volia morir, ja no volia veure més com el seu món s’esvaïa. No volia veure com els mateixos què en formaven part el traïen i l’abandonaven.

Però, de cop i volta, el seu nét, l’Ibrahim, va donar una sorpresa a l’avi. Aquell mocós baliga-balaga, a qui l’avi havia explicat tantes batalletes li va dir:

-         Avi, et vull demanar que d’avui en vuit, a l’hora de la posta, vinguis amb mi al peu de la gran palmera, et vull ensenyar una cosa. És una sorpresa, no em preguntis res fins al moment assenyalat, si us plau.

La sagrada palmera, oblidada durant decennis. Quina en porta de cap, aquest marrec?

Tota la setmana el noi va estar molt atrafegat, de la capital al poble, del poble a la capital. Al tercer dia va arribar rebentat, amb altres dos capsigranys postadolescents, portant un carretó amb caixes, paquets i cables. Al quart dia van enfilar-se a la palmera sagrada, i ben amunt van collar-hi una caixa estranya, com de plàstic. Quin sacrilegi!

L’avi patia, va determinar no acostar-s’hi més fins dijous a la posta de sol, tal i com havien quedat.

I va arribar el moment.

-         Anem-hi avi.

Es van asseure, l’Ibrahim va engegar l’ordinador portàtil i el va connectar a l’antena de dalt de la palmera.

-         Collonades, nen!

El noi va engegar el Facebook, el Twitter i el You tube. Va ser una nit llarga pel nét i sobretot per l’avi. A la matinada, el vell ja no es volia morir de cap de les maneres. Plorava d’emoció abraçat al seu nét. Ho havia entès tot. Els joves tombarien l’estaca del dictador i restablirien el vell ordre secular, recuperant l’amor propi, la confiança amb el proïsme i l’estimació pel seu món.

Com sempre, com mai. Sota la vella palmera de la plaça, connectats amb la terra i amb el cosmos, els joves tornaven a confiar els uns amb els altres i tornaven a procurar pel bé comú.

Un per tots, tots per un; avui per tu, demà per mi; tornaven a UBUNTU.

Silvestre Entredàlies

TOTS ELS COLORS DEL VERD

El passat deu de gener ETA va emetre un comunicat on anunciava un alto el foc permanent, general i verificable internacionalment.

Des d’aquell dia els ulls del món estan posats, en part, en l’incipient procés de pau d’Euskalerria. La comunitat internacional ha entès des del començament que existeix un conflicte polític i d’identitat entre Euskadi i Espanya, un problema d’encaix. I que hi ha hagut decennis d’agressió mútua.

L’Estat fa un ridícul espantós en rebutjar la mediació internacional. I renega de l’equip d’observadors entesos en aquest tipus de situacions, simplement perquè des del poder neguen l’existència de tal conflicte.

Ben cert és que obvietats més grans s’han negat des de postures oficials: l’holocaust jueu, el canvi climàtic, fins i tot la Teoria de l’Evolució de Darwin.

Sense anar gaire lluny, i en un cas més semblant, des del poder s’ha negat o minimitzat la repressió franquista, evitant aprofundir en la recerca i exhumació de les fosses comunes i negant la reparació del dany i el treball de la justícia.

L’Estat minimitza el cas basc limitant-lo a un afer merament policial que només té dos agents: els bons (l’estat amenaçat) i els dolents (una banda armada). I amb un zel intimidatori col·loca tothom en un bàndol o en l’altre; “o estàs amb mi o estàs contra mi”.

Els grans mitjans de comunicació espanyols cultiven aquest imaginari del blanc i el negre. O  et calces la bota o en tens la sola prement-te el coll. Sembla que alguns volen imposar que aquestes dues són les úniques maneres de viure la vida.

Nosaltres, els catalans, ja sabem que moltes de les llufes que ens pengen des de la caverna mediàtica o des del “Cazalla Party” no són certes; que no ens mengem amb patates els castellanoparlants ni els pengem dels arbres de la Rambla. Així mateix, si viatgem al País Basc i intentem conèixer aquella gent, veurem que alguns porten rastes, vesteixen pantalons de muntanya, i n’hi ha que fins i tot tenen consciència nacional o de classe, i carai!, no són terroristes. Tinguem criteri. Ens volen fer creure que quan algú parla en euskera només ho fa de bombes, goma dos i còctels Molotov.

Tenir resent la obstinada posició oficial és clau per entendre què difícil és prosperar en una normalització de la societat basca.

Gent com Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta) parlen de diàleg, d’entesa, de societat inclusiva, de perdó, de reparació de danys per totes les parts, d’observadors internacionals.

El govern espanyol parla d’atemptats, de sang, de morts, de caputxes, de detencions, d’entorns, de braç polític, de manilles i de condemnes.

No parlen un mateix llenguatge, ni parlen de la mateixa realitat; la resolució serà complicada.

La intenció del govern és tancar en fals un conflicte polític que ells neguen. El seu objectiu és eliminar, o potser tenir sota control, les accions terroristes per la via estrictament policial. No volen aprofundir, no fos cas que s’entengués  alguna cosa i haguessin de cedir un sol mil·límetre. 

ETA no pot ser una ajuda per el procés nacional basc, l’embrutiria, però tampoc pot ser  l’excusa de l’estat per llastrar el desenvolupament d’un poble, minar-ne les seves aspiracions i qüestionar-ne el camí.

Silvestre Entredàlies

NOMÉS ÉS UN CONTE

Hi havia una vegada un país que es creia en una democràcia plena.

Aquell país, fa molt pocs anys, va passar per una època d’una bonança econòmica extraordinària, sospitosament accelerada, però ningú es feia preguntes del motiu i les conseqüències d’aquella reinflada economia que tenia la fermesa d’una bombolla de sabó. La borratxera de l’enriquiment fàcil es va convertir en l’onada on tothom havia de surfejar. No hi va haver una preocupació per consolidar res, per fonamentar l’economia en quelcom més ferm que el sabó de la bombolla.
Un mal entès Carpe Diem ho dominava tot, i si peta: “Que nos quiten lo bailao”.

Un mal dia l’esclat del miratge, afegit a la crisi financera internacional sobrevinguda va col·lapsar el castell de sorra.

La situació apuntava a un empitjorament. En un futur proper hi hauria conflictivitat social, tensions, desajustos i retallades. El govern havia de reaccionar, proveir-se d’eines per quan vingués el pitjor. Per portar el país en mig d’una forta crisi i respectant l’esperit democràtic autèntic cal molta mà esquerra. És amb la mà esquerra que es porta el timó.

El govern sabia que el seu president no anava molt sobrat de mà esquerra, així és que havia de trobar l’ocasió per fer un assaig per fer servir la mà dreta, aquella que no sap dur el timó però és molt adequada pel sabre.

Van estudiar bé la situació. Van triar un sector antipàtic per a la ciutadania, els controladors aeris, van triar un moment d’afectació màxima pel ciutadà, les escadusseres vacances; i sabedors d’estar en ratxa, van llençar sobre la taula la sota d’espases. Tots els paràmetres estaven a favor de l’èxit de l’assaig.

Amb l’estat d’alarma van eliminar tots els drets dels treballadors revoltats. Ara manava l’exèrcit en les torres de control. Ara l’espai aeri de tot el país estava sota jurisdicció militar i qui s’alcés en contra aniria a un Consell de Guerra.

El govern i l’oposició que aviat seria govern van veure claríssimament que la jugada havia sortit rodona. Gairebé la totalitat de la població aplaudia l’extrema mesura presa amb la mà dreta per inutilitat de l’esquerra. Van veure el poc que importava a la gent i als creadors d’opinió d’aquell imaginari país la veritable democràcia i l’estat de dret. Van veure que fàcil era militaritzar una parcel·la de la societat.

Uns mesos més tard, per la pujada del carburant, el sector del transport de mercaderies va entrar en protestes, van bloquejar les refineries i el precari equilibri del sistema va trontollar. El govern, que ja havia provat la mesura, va tornar a treure els militars al carrer i va acabar amb el bloqueig. I la gent va aplaudir.

El mateix va passar més endavant amb els trens de rodalies i els van militaritzar. Es va generalitzar el sistema, ja qualsevol conflicte laboral o social es resolia amb soldats i tancs. I la gent ho aplaudia.

Les manifestacions d’aturats crònics les reprimia ara l’exèrcit, amb foc real. I la gent ho aplaudia.

Els carrers es van tenyir d’un color caqui i les noies somreien als soldats.

I algú els va preguntar: - On són aquelles flors?- I el van apallissar per a què servís d’exemple per altres pomes podrides.

Però no us preocupeu, només és un conte.

Silvestre Entredàlies

FAIR-PLAY, MÍSTER! 

Quan som al bar esmorzant, entre els amics de sempre, on ningú més ens escolta, ens podem desfogar. Tots ens coneixem, no parlem en nom de cap col·lectiu, i si res surt d’aquí, no fem mal a ningú.

Però quan som focus de mirades, quan representem una institució, quan els nens se’ns emmirallen hem de mantenir una correcció exemplar.

Els grans, i en major grau els nens, agafen com a patrons de conducta molts elements de la televisió. Els protagonistes del futbol de primera categoria són també referents. És clar que si els cracks de la pilota acaparen la caixa tonta, la capacitat de marcar pauta de comportament i model a imitar es dispara. Sobretot en les tendres ments i ànimes en formació, autèntiques esponges d’allò bo i sobretot, d’allò dolent.

Cert és que genera més publicitat i més venda de diaris “esportius” un comportament xulesc i reprovable que actuacions correctes i mesurades. I no parlo per ningú, ni en cap entrenador en particular, o sí, que carai!

Però es posa per davant el benefici econòmic immediat d’unes quantes empreses a l’interès general de l’educació dels nostres fills. L’harmonia de l’avui serà el bon funcionament de la societat del demà.

En el tennis, tots ho hem vist, en acabar cada partit, els contrincants es donen la mà, ja tornen a ser companys i no adversaris, fins al proper matx. Competeixen potser més amb el contrincant que contra ell; és el famós fair play.

El rugby, esport que té a primera vista una forta càrrega de violència, vist des de dins és ben al contrari. Els joves que el practiquen són formats en el respecte màxim en vers l’altre equip. Fins i tot està fortament recriminat fer mostres exultants d’alegria en presència del rival derrotat.

Posem-hi imaginació.

Com seria una societat basada en un esport més pacificat, civilitzat, com ara el tennis o el rugbi? On els contrincants es respecten i les aficions gaudeixen amb educació i companyonia.

Com es reflectiria això en la formació dels nostres infants, bé en siguin practicants o només espectadors?

Com serien els camps d’esports de les nostres vil·les i pobles sense aquell inevitable energumen pare de família? Aquell pare del davanter centre de dotze anys, que quan el seu fill corre per la gespa, li crida esquerdant-se la campaneta: -Trenca-li les cames al moro de merda!?

Ens podem preguntar com seria la societat amb un altre futbol. O malauradament em temo que ens hauríem de preguntar: Com seria el futbol en una altra societat? Complicat misteri de la gallina i l’ou.

Em direu que aquest tema és una fotesa, amb les urgències que ara com ara hi ha al planeta, com veiem als diaris. Però l’estar pendents de les urgències no ens pot fer perdre de vista les coses importants, i el model de societat que estem construint, la manera com es formen els ciutadans, ens farà afrontar millor les urgències en un futur; fins i tot en algun cas disminuiran en nombre i intensitat.

Silvestre Entredàlies

SOM AL PRIMER PAS

En alguns aspectes, la informació fereix i la veritat fa mal.

Vestir-nos és una necessitat i anar més o menys a la moda ho trobem adient. Això no hauria de fer mal a ningú, però diuen que per produir algunes de les peces de cotó que ens fan feliços a baix preu, moltes famílies a la Índia ho passen malament, i hi ha hagut més de vint-i-cinc mil suïcidis entre els agricultors atrapats pels deutes en els que cauen empesos per Monsanto, multinacional de l’agroindústria.

Llegir-ho fereix i saber-ho fa mal.

Ens agrada també canviar-nos sovint el telèfon mòbil o renovar-nos l’ordinador que es queda antic en un tres i no res. No hauria de fer mal a ningú, però diuen que a la Regió dels Grans Llacs Africans hi ha una guerra que ja han produït més de quatre milions de morts. Aquesta guerra ha estat encesa o com a mínim alimentada per l’objectiu de controlar l’explotació del coltan (mineral bàsic en la microelectrònica de consum), on treballen més de vint mil miners en règim d’ esclavisme

Llegir-ho fereix i saber-ho fa mal.

D’aquests dos casos i d’altres de paral·lels el que més em toca el voraviu és no poder escollir.
Els mercats, les empreses dominants, recolzades pels governs amaguen la procedència tèrbola dels productes, no fos que el client s’espantés o que l’intermediari hagués de pagar les matèries a un preu digne.

Vull com a mínim poder triar per mi mateix si segueixo empobrint i massacrant la població dels països productors o si estableixo una nova i no entesa relació de igual a igual amb l’agricultor de Vidarbha i amb el miner de Kivu.

El primer pas cap a l’eradicació d’aquestes pràctiques és el coneixement, la sortida a la llum d’aquests aspectes. Hem de saber-ho i fer-ho córrer. Hem de ser nosaltres, des de baix.

El segon pas serà el crear alternatives a l’explotació acarnissada del nostres germans de món, i de la nostra Mare Terra.

En el sector de la fusta s’està iniciant aquest segon estadi amb la proliferació del segell de certificació FSC. Anem, en aquest cas, a millor ritme i marcant camí. Aquestes alternatives, en el cas de la fusta s’ha vist així, només vindran per la pressió exercida de les nostres consciències canalitzades per organitzacions ecologistes, de drets humans o de consumidors. Nosaltres, altre cop tenim la clau, la indústria no canvia si no es veu forçada.

El tercer pas cap a la dignitat de la relació entre client i productor l’assolirem quan, un cop coexisteixin les dues maneres, la clàssica, d’explotació, i la revolucionària, de justícia, els consumidors anem decantant-nos per la segona. El mercat, obligat per la tendència imposada pel client abandonarà llavors les males praxis. I d’aquesta manera podrem mirar amb l’esguard ben alt a tots els agricultors, els miners, els teixidors, els pescadors, els manufacturers de tot el món.

De moment, si em veieu amb uns pantalons ratats en excés i us passo un arxiu informàtic amb un disquet de 3.5, és que estic esperançat que aviat efectuem tots plegats el segon i el tercer pas cap a la dignitat humana.

Silvestre Entredàlies

EL TREN DELS GERMANS MARX

La comunitat científica ho té clar. Gaia, la Terra, sobreviurà, al llarg de la seva vida ha patit pitjors plagues que la espècie humana, i se n’ha sortit. Però nosaltres, els causants del desgavell, no està tan clar que sobrevisquem. I si ho fem, en quines condicions, circumstàncies i nombre.

Els abusos energètics, climàtics, socials són evidents i seran catastròfics. La incògnita, si seguim així, només és quin serà el primer element a ensorrar-se i en quin moment es produirà el col·lapse global.

La sensació que tinc és que viatgem en el tren dels Germans Marx.

El tren fa sorolls estranys, espeternega i perd velocitat. Ja alguns, els de vista més esmolada van veure ja fa algun temps que la via té un final proper i que hem de parar la marxa. Els mecànics i maquinistes, l’única cosa que veuen és la seva màquina, hi estan amorrats, preocupats pels esgarips dels rodaments, la pressió dels manòmetres i el rendiment de la caldera. Greixen els mecanismes, ajusten els cargols. No saben fer res més, i això els manté ocupats i fins i tot sembla que preocupats. Cremen més i més fusta desballestant els vagons de cua, els de tercera, no són els seus, consideren.

A hores d’ara, ja fins i tot els mig miops, si pugem dalt dels vagons i mirem endavant veiem que la via, que ha estat prou llarga, s’acaba allà davant. Hem de picar ara mateix l’espatlla dels mecànics, fer-los pujar dalt del vagó, treure’ls-hi el sutge de les ulleres i fer-los entendre que la solució està en frenar el tren immediatament o haurem de saltar de mala manera i que se salvi qui pugui.

Potser, com els mecànics, els amos del tren i la primera classe viatja en els vagons del davant, confien en que seran a temps de saltar, i que la resta del tren (on viatja el tercer, el quart món i altres tipologies) s’estavellarà, deixant el tren descarrilat i malmès sí, però lliure de gent miserable. Caldrà llavors arreglar els desperfectes, desinfectar, cosa que els donarà negoci als de sempre, i ja podran ocupar tot el tren.

Si analitzant la situació i després d’haver-los fet veure la qüestió, per incapacitat o per mala fe, maquinistes i mecànics no volen entrar en raó, ens haurem de plantejar de prendre’ls-hi les eines i el control de la locomotora. Si el que ens interessa és la gent i la Terra, no el tren.

D’altra banda, el fum de la nostra màquina està podrint l’aire. Ja ni queda fusta als boscos, estem cremant el mateix tren per fer-lo avançar. És amb aquestes condicions i per aquest territori per on volem viatjar a tota pastilla cap enlloc?

Arribat aquest moment, el primer que hem d’aconseguir és ésser capaços de mirar de fit a fit la realitat, encara que sigui crua, sense que això ens arronsi l’ànima i ens faci recloure en la nostra closca. Hem de fer que l’adversitat ens doni força. Madurar, arremangar-nos, rentar-nos la cara i amb positivisme i determinació posar-nos a treballar. Podrem aturar el tren si ens ho proposem amb fermesa i constància. Trobarem altres maneres més satisfactòries de fer el nostre camí, i abandonant el vell tren podrem finalment estar en pau amb Gaia.

Silvestre Entredàlies