VINDRÀ DE SANT BENET?

A continuació us ofereixo unes dades que he extret de l’informe “Els crims de les grans companyies farmacèutiques” escrit per la Doctora Teresa Forcades i Vila, i publicat l’any 2006.

-          A Botswana (any 2003) el quaranta per cent de les dones estan infectades pel virus del VIH.

-          Pel tractament amb antiretrovirals pel VIH, les farmacèutiques fan pagar 1500 dòlars per pacient i any; un cop alliberat de la patent (el medicament genèric) val 150 dòlars.

-          Actualment, per les pressions del “lobby” farmacèutic i les retallades a la Declaració de Doha de la OMS del 2001, s’estan prohibint els genèrics als països pobres.

-          Segons MSF en l’informe “Desequilibri fatal”, només el 10% de la investigació sanitària mundial està dedicada a malalties que afecten al 90% dels malalts del món.

-          La major part dels esforços en recerca sanitària mundial (any 2001) va destinada a tres patologies: disfunció erèctil, obesitat i insomni.

En veure que l’any 2002 la suma dels guanys de les 10 farmacèutiques més importants va superar la suma de les altres 490 empreses de la llista de les 500 indústries més profitoses del món (segons la revista Fortune), la doctora Marcia Agnell dóna la resposta: “Una indústria amb aquest volum és com un goril·la de 500 quilos, fa el que vol.”

Un cop citat aquest informe, confessaré que des que vaig tenir el primer contacte amb les tesis de la doctora Teresa Forcades i la denúncia de Jane Burgermeister  a la farmacèutica Baxter, he estat fascinat, gairebé abduït, per les seves aparicions. Admeto que el tema ha exercit en mi un magnetisme poc usual, i he observat una reacció similar no només en el meu entorn immediat (Internet en va ple).

Pot ser que aquests fenòmens siguin eficaçment aixafats per la premsa i els micròfons oficialistes, per alguna cosa són on són.

És possible que siguin intoxicats per falsedats destinades a desacreditar tota dissidència.

D’altra banda també hi hauria la possibilitat, encara que llunyana, que tot sigui un muntatge amb la finalitat de dinamitar, per analogia, qualsevol que surti de la línia marcada.

El més fàcil és que, al final, la percepció que ens quedi sigui una barreja ponderada d’aquestes hipòtesis.

Recordo que el mes passat escrivia que un gran canvi és a punt de venir, el necessitem; i que no vindria del poder, no vindria dels estaments dirigents.

Doncs bé, avui el món és més petit que ahir, ho tenim tot més a prop i ens sentim més germans dels que pateixen que dels botxins.

Quan cada cop més gent ja no sapiguem cap a on girar la vista i ja en tinguem la pipa plena d’injustícies i abusos; llavors només caldrà que salti una guspira i la reacció en cadena començarà. No hi haurà qui ho aturi.

El detonant pot sorgir en qualsevol moment, amb l’embolcall més impensat i del lloc més inesperat.

Segurament és massa aviat, però qui sap si...

El moment podria ser ara mateix. L’embolcall podria ser un hàbit religiós, i el lloc el Monestir de Sant Benet de Montserrat.

Més informació, contrastada i plural, a Ràdio Palau, o no.

Silvestre Entredàlies

EL SENTO VENIR

Somàlia és un país, ara com ara sense estructures operatives d’estat, és més un lloc que un poble. La comunitat internacional no l’ajuda a recompondre’s. En comptes d’això, Espanya, França i Itàlia s’aprofiten d’aquesta indefensió per esgotar-ne els caladors de pesca, sobretot de tonyina. A sobre, L’Armada Espanyola dóna protecció als tonyinaires en front del que anomenen pirates, amb els nostres impostos i connivència. Quin cinisme! A veure si tenen valor de robar el peix a la plataforma normanda o escocesa!

M’explica una companya que, de safari a Kènia, ha vist centenars d’animals morts de gana per la sequera persistent, i enormes campaments de refugiats, víctimes de guerres o de desastres climàtics.

El guia turístic ja no pot o ja no vol amagar aquestes misèries al “guiri”.

Un gran canvi és a punt de venir. Ho intueixo, ho ensumo.

Quan Salvador Panikkar, quan José Luís Sampedro diuen que no anem bé, que cal triar decreixement o caos, els neoconservadors no tremolen gens. Ho tenen tot sota control, senten, com si plogués, els esquerrosos de sempre amb l’eterna cantarella.

Però quan el Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ke-moon, a primera plana, surt fotografiat en mig del agònic gel àrtic amb posat de preocupació, ja ens podem cordar bé les sabates. Quan aquest home diu en els diaris de més tirada del primer món:“anem trepitjant a fons l’accelerador directes a l’abisme”, llavors comença el moviment.

Hi ha fenòmens, la dimensió dels quals, en un món cada cop més petit i intercomunicat, són impossibles de posar sota l’estora.

Ban Ke-moon amb el seu gest, vol dir als governants que la tàctica de la catifa ja no val. Que aquest desembre a la Cimera Internacional sobre el Canvi Climàtic de Copenhaguen estiguin a l’alçada; que és l’última oportunitat de salvar el clima i els equilibris planetaris.

El cop de timó, al meu parer,  no vindrà del poder, ni econòmic, ni polític, ni religiós; doncs hi tenen molt a perdre i això els fa covards, temorosos del més lleu gir del timó.

El que és inqüestionable és que no podem seguir així. Els dubtes que es generen són si aquest  canvi serà volgut o per força; si hi serem a temps o no; si serà substancial i durador o una lleu operació de maquillatge efímer.

Obrim bé els ulls, estiguem atents i disposats a participar-hi. No depèn de nosaltres que s’engegui el que larvàriament ja està en marxa. El que sí depèn en gran mesura de nosaltres és el rumb i la velocitat d’aquesta nova ruta. Hem de viure aquests esdeveniments amb responsabilitat i compromís, activament. És el nostre planeta, en formem part. Som al ball i hem de ballar.

Quan ho expliquem als nostres néts hem de poder estar orgullosos i no haver d’acotar el cap.

Per cert, felicitats a la nova i triomfant etapa de Ràdio Palau, en els seus primers nou mesos d’emissió. Encara que jo no la senti, el poble en va ple; dels seus grans conductors, de la bona acollida, de la genial programació. No la sento però em tenen al corrent. És un orgull per Palau!

Silvestre Entredàlies

GRÀCIES PER LA GUIA

La humanitat, des de la revolució neolítica, va iniciar una llarguíssima tasca de selecció i millora genètica de plantes i animals. Va ser el començament de l’agricultura i la ramaderia.

Portem deu mil anys adaptant les varietats conreades a cada necessitat concreta, a cada terreny i a cada microclima. Cada vall, cada feixa, havia anat aconseguint el millor material vegetal per a les seves particulars circumstàncies.. Centenars de generacions de pagesos han treballat, collita rere collita, per deixar als seus fills unes llavors més productives i resistents que les que van rebre dels seus pares.

Tant si parlem de tomàquets, de patates, d’arròs o de soja, aquestes plantes estaven perfectament adaptades a cada terreny, és per aquesta raó que pràcticament no patien plagues ni tenien mancances nutricionals. Formaven part de l’equilibri ecològic local. Aquesta harmonia amb l’entorn, juntament amb el fet que aquestes llavors es podien sembrar d’un any per l’altre, donava a la pagesia i al territori en qüestió la tan desitjada i valuosa Sobirania Alimentària.

Parlo en passat per què així era a tot el món fins la irrupció del híbrids comercials, els fertilitzants sintètics i la lluita química contra les plagues. Aquesta “revolució verda” de mitjan segle vint té la cara amable de la gran productivitat i enorme rendiment. La creu és la gran dependència dels fertilitzants químics i els plaguicides. El petit pagès dels països pobres, i no tan pobres, si no té prou capacitat econòmica per esdevenir esclau de les corporacions de l’”agrobusiness” ha d’abandonar el camp.

Els suburbis de les grans ciutats del tercer món estan a vessar d’aquest prototip de refugiat, instal·lat en un lloc que li és hostil i on té poques possibilitats de tirar endavant. La marginació i la fam estan servides.

Doncs bé, quan la situació era aquesta, per acabar de reblar el clau fan aparició les llavors transgèniques. Entre altres moltes gràcies d’aquest material, deixant per un altre dia els perills sanitaris per al medi ambient i per al consumidor, explicaré un cas concret a tall d’exemple.

A Mèxic, bressol del blat de moro, encara hi ha (o hi havia) milers de varietats autòctones, patrimoni comú, solidari i gratuït dels pagesos. Doncs bé, analitzant una amplia mostra d’aquestes varietats en nou estats s’ha trobat que un trenta-tres per cent estaven contaminades genèticament per un blat de moro transgènic de Bayer prohibit per al consum humà als Estats Units, i per un altre blat de moro transgènic resistent a herbicides, aquest de Monsanto. Aquest fet representa la destrucció d’aquestes varietats, de centenars d’anys de feina.

Nosaltres, com a consumidors finals, a més de vetllar per la nostra salut, de part de qui ens posicionem en les nostres compres? Podem saber-ho quan omplim el carro de la compra? Podem saber què mengem, què demandem?

L’Administració ens nega aquest dret oposant-se frontalment i explícita a l’etiquetatge obligatori dels transgènics. Afortunadament, però, existeix la “Guia Roja i Verde de Alimentos Transgénicos” de Greenpeace, que trobareu al seu WEB, actualitzada i a punt per imprimir i dur-la al supermercat.

Amb ella podem triar per la pagesia més humana o per les transnacionals oligarques dels petroaliments.

I el que és potser més important, podem forçar la tendència del sistema de producció agrícola en un sentit o en l’altre.

Per cert, o no. Encara no puc sentir Ràdio Palau, que des de primers de gener emet amb gran èxit. A veure si és que és tan moderna que emet en TDT? Algú m’ho pot aclarir?

Silvestre Entredàlies

NOVES PROPOSTES, VELLS ELEFANTS 

Hi havia una vegada un circ dels clàssics, rònec, on els elefants eren els protagonistes; l’ànima de la carpa. Ells, però, feia molt de temps que només anaven del camió a la gàbia, de la gàbia a la pista, i tornem-hi. Creien que en tots aquests anys, els pobles, la gent, el món, no havia canviat gens. Per què havien de fer-ho?

D’un temps ençà, el que havia estat l’aclamat número dels elefants i els tamborets cada cop provocava menys aplaudiments, menys sorpresa i admiració. No ho entenien de cap manera.

Es van reunir els més vells i pesants dels paquiderms per a tractar a fons el problema, i acordaran redactar un nou reglament per el circ. Aquest reglament contemplava que si una nodrida part del públic volia un nou espectacle podia enviar al circ uns representants que juntament amb els experts elefants dissenyarien l’espectacle en qüestió. Així tindrien al públic content i el tamboret assegurat.

Va arribar el dia de la veritat i amb 105.000 signatures uns joves pagesos, seguint fil per randa el nou reglament i amb la il·lusió de l’artista convidat van saltar a l’arena. Aquesta “troupe” es deien SOM LO QUE SEMBREM i el número que proposaven es deia Iniciativa Legislativa Popular contra els Organismes Modificats Genèticament.

Van exposar la seva proposta de forma professional, ferma i respectuosa, tot demostrant gran preparació i coneixement. Però, en la primera de les que havien de ser una llarga sèrie de jornades d’estudi i debat algun dels paquiderms els van rebre amb forts brams buits de contingut i fins i tot algun brandà la canosa trompa amenaçant. La resta dels elefants amb els seus vots remataren la feina. És així com els convidats van ser tractats com a intrusos a la pista i van ser conduïts com a delinqüents a l’exterior de les instal·lacions.

Per què va passar això? Els elefants, com a molts animals domèstics, no els agraden els canvis de rutina i d’escenaris. Els fan sentir insegurs; pateixen per la seva bala de palla, els seu grapat d’alfals fresc i la galleda d’aigua a l’ombra. Són porucs i curts de vista.

Els vells elefants de circ no els parlis de sobirania alimentària dels pobles, de compromís amb les futures generacions, de respecte pels avantpassats. No els parlis de fermesa davant les multinacionals dels petroaliments. Parla’ls de l’estabilitat del seu tamboret i del goig que fan quan saluden els nens amb la trompa, tot movent les orelles.

Potser ells no tenen la culpa de ser com són, simplement no donen per més;  els demanem massa?

I si penséssim en  crear altres escenaris de diàleg i de govern on nous actors més frescos, més elàstics, siguin capaços de donar resposta a un món ràpidament canviant? Aquest és el món d’avui, que exigeix amb urgència que es reconegui la seva dignitat i que s’actuï diligentment i amb valentia per la ja en perill supervivència de l’harmonia entre l’home i el planeta.

Silvestre Entredàlies

DE LA MIRADA A L’ACCIÓ

És difícil mirar lluny, tenir una visió de conjunt de grans conflictes en xarxa, com la crisi actual, enorme i complexa. La paranoica combinació de sobreinformació i desinformació, el direccionisme dels mitjans de comunicació ens fa miops com els talps.

Doncs, sense anar gaire lluny, podem mirar el nostre entorn proper.

Si mirem amunt, veiem els bancs i el gran capital, els facto factòtum d’aquesta crisi. La banca que ens ha fet nedar els últims anys en una gran piscina de diner fàcil. La que ara n’ha tret el tap i ha tancat del tot l’aixeta del crèdit quan ja tots n’érem dependents. Aquesta és la banca a la qual hem hagut de rescatar amb diner públic.

Se’ns assequen els ulls llegint que la banca espanyola ha guanyat quatre mil milions d’euros en els tres primers mesos d’aquest any (més de tres vegades el preu de la nova terminal T-1 de l’aeroport del Prat, en tres mesos!).

Si mirem avall, veiem cada cop més persones al llindar de l’exclusió social, o ja immersos en ella; aturats a qui s’acaba la prestació; gent gran que està sola, a qui no arriba la pírrica pensió i ja no té qui l’ajudi; petits autònoms llençats a la desesperació del carrer, rosegats pels deutes i la depressió. Se’ns humitegen els ulls per les voreres on hi ha cartrons, mantes, tetrabrics i carrets de la compra atrotinats que conformen tristes llars nòmades, oníriques balses de nàufrag.

Si mirem de cua d’ull, veiem uns poders públics que no estan a l’alçada, que semblen tenir escasses eines i una migrada capacitat per a fer-les servir en direcció a uns eteris objectius. Costa saber si tenen menys de poder o de públic.

Però sobretot, el que més ens mirem és el melic, tan rodonet, tan rodanxó. I és que és clar, fora del nostre cada cop més petit món llombrigolar, tot són problemes; i està ple de Nostradamus de pa sucat amb oli, com aquest Entredàlies, que ens fastiguegen i ens fan agafar mala consciència per tots els nostres actes i omissions.

D’acord. Així doncs, si volem participar a revertir la situació, no cal que tots siguem uns súperherois, ni tan sols hem de transmutar-nos en el Capità Enciam. Hi ha moltes iniciatives on ens podem sentir còmodes aportant la nostra petita part. Trobarem el pal de paller que ens engresqui.

Potser la nostra primera acció serà obrir un compte a la banca ètica, o col·laborar en alguna iniciativa concreta d’Adispap, Palau Solidari, Càrites, Creu Roja o el Banc dels Aliments.

No ho féssim pas moguts per la ràbia o per la caritat mal entesa, fem-ho per justícia i per la dignitat dels altres i també per la nostra. Per a començar a estar en pau amb nosaltres mateixos i treure el cap d’aquesta trampa anímica amb la què ens tenen immobilitzats i ens fan creure impotents.

Per a poder deixar tranquil el melic i caminar amb la mirada alta i franca, serena. Els que ens hi han posat no ens trauran del forat. Ens n’hem de sortir nosaltres: tots i entre tots. Comencem avui, també com a gest cap en Vicenç.

Silvestre Entredàlies

LA “CHIQUITA” I “EL CAPITAN PESCANOVA” 

Les varetes de peix del “Capitán Pescanova”.

Els plàtans de “Chiquita”.

Què veiem en ells? Uns productes alimentaris amb una bona imatge de confiança, i a sobre, relativament econòmics. Són una font de proteïnes i vitamines que els nostres infants mengen a cremadent, sense males cares ni escarafalls. Només per això últim els hauríem de fer un monument, d’agraïts que n’estem d’aquests personatges.

 ¿Veiem alguna relació, entre l’Abderraman, el que malvèn rellotges i bagatel·les a les platges del Maresme, i el “Capitán Pescanova”?

¿I entre la noia de l’Equador que té cura de la senyora Vicenta i la treu a prendre el sol; Consuelo es diu, i els plàtans de “Chiquita”?

Doncs bé, l’Abderraman és d’un poble de la costa de Somàlia, allà, ell, com tota la seva família, des de la nit dels temps (que diuen ells) es dedicava a la pesca. Sortia amb una petita barca del seu oncle. Cada matinada omplien unes quantes caixes de peix, i au! cap al mercat. Excepte els dies de tempesta, el mar sempre recompensava el seu esforç i el seu respecte.

Aprofitant el buit de poder a Somàlia, Pescanova amb els seus gegantins vaixells-factoria va esgotar el calador, com tants d’altres. Els pescadors artesanals van haver de plegar.

Fotut per la gana i menjat per la ràbia, l’Abderraman va abandonar el seu país i la seva família, il·legalment, com un delinqüent.

La Consuelo es cuidava de l’hort familiar en el seu poble indígena. Conreava la terra i criava quatre gallines com la seva mare li va ensenyar, que ho havia aprés de l’àvia... La terra li agraïa el bon tracte i l’estimació amb generoses collites. Un dia, sense la Consuelo saber-ne res, l’amo de “Chiquita” va comprar tota la Vall (com es pot comprar, com es pot vendre tota una vall?). A base de trets i algun cap tallat d’un cop de matxet, el poble es va buidar ràpidament dels seus legítims i eterns pobladors.

La Consuelo, més tard, es corsecava en veure a la mare i a l’àvia vivint enfornades en una barraca de planxa galvanitzada i rebuscant menjar per les escombraries de Quito.

La seva cosina, des de Sabadell la va convèncer, llàgrima a llàgrima, que aquí podria treballar i enviar diners a la seva família.

Doncs sí, aquest és el comportament habitual d’algunes de les grans corporacions de l’alimentació.

Dissabte que ve, quan aneu al “súper”, a omplir el carro, us proposo que en posar-hi els plàtans “Chiquita” els mireu a la cara, que en tenen, la de la Consuelo; i quan agafeu les gèlides varetes del “Capitán Pescanova” també mireu aquell immens mar dins els ulls de l’Abderraman.

Aquest serà el primer pas, imprescindible, per fer un canvi necessari en la nostra manera de consumir. Preguntem-nos d’on venen i com s’obtenen els productes que posem al cabàs. Què comporta i què provoca la nostra compra.

Tenim dret a saber en quines condicions es produeixen els aliments per poder decidir lliurement si volem respectar el petit productor artesanal o volem seguir sent el seu anònim depredador.

Per cert, o no. Segueixo sense poder sintonitzar la fantàstica ràdio municipal que des de primers de gener emet amb gran èxit. Al poble tothom en parla. Algú podria deixar-me un transistor, per veure si és problema de l’antena?

Silvestre Entredàlies

QUINA PAU VOLEM?

Fa pocs dies, i gairebé simultàniament, a Barcelona van tenir lloc dos esdeveniments de caire ben diferent en l’àmbit del foment de la pau.

Coincidències i paradoxes van fer que aquests actes es fessin en dos punts que van ser clau durant molts anys per a exercir un violent control militar sobre la població civil de Barcelona. Aquests enclavaments són: el Castell de Montjuïc i l’antic arsenal de la Ciutadella, actual Parlament de Catalunya.

El fet del quinze d’abril va ser l’aprovació dels estatuts del Consorci que gestionarà el Centre per la Pau del Castell de Montjuïc, amb una participació qualitativa i determinant del Ministerio de Defensa, en tant que formarà part en un 20 % de l’esmentat centre i ostentarà la vicepresidència primera del seu govern. I on a més, no hi ha cap representació del moviment per la pau a Catalunya.

El Centre comptarà amb una exposició permanent sobre les “missions de pau” en què participa l’exèrcit espanyol, on es veurà com un cos dissenyat i dotat exclusivament per a fer la guerra ara és de cop i volta artífex de pau, exportador d’harmonia i expert en mediació de conflictes.

El segon dels actes, dos dies després, el disset d’abril, es va celebrar al Parlament de Catalunya una jornada internacional per al foment de la pau, organitzada per NOVA. Aquesta trobada va comptar amb la participació entre altres, de Anwarul Chowdhury, antic sotssecretari general de les Nacions Unides; Kai Fritjof Brand Jacobsen, portaveu de la Xarxa Europea de Serveis Civils de Pau; Mel Duncan, director executiu de Nonviolent Peaceforce; Federico Mayor Zaragoza, president de la Fundació Cultura de Pau i exdirector general de la UNESCO. Aquesta jornada va tenir com a objectiu la reflexió per tal de trobar la manera de construir, a casa nostra uns Serveis Civils de Pau, inspirats en la feina feta i l’experiència d’organitzacions internacionals ja consolidades com són No Violence Peace Force o les Brigades Internacionals de Pau.

Són aquestes dues maneres oposades d’entendre la construcció de la pau; la primera, basada en les armes, en la imposició, la presència violentadora i la militarització; la segona basada en la paraula, la pedagogia, l’acció pacificadora i la civilitat.

La primera justifica el manteniment de les estructures dels exèrcits, que són, no ho perdem de vista, per a fer la guerra, no la pau, insisteixen en mètodes antics i contraproduents, en afegir benzina al foc.

La segona creu, assaja i experimenta en mètodes basats en llimar diferències entre les parts enfrontades, en trobar punts en comú, sinèrgies.

Aviat, com a ciutadans-contribuents que som ens tocarà fer la declaració de la renda, i allà és on tindrem l’ocasió anual de proclamar ben clar i mitjançant la nostra col·laboració monetària a favor de quin model de construcció de la pau volem.

Podem fer la declaració de la renda com Déu (o el Ministerio de Hacienda) mana i contribuir així amb part dels nostres impostos al manteniment de l’exèrcit espanyol o bé podem optar per fer OBJECCIÓ FISCAL A LA DESPESA MILITAR, deduint explícitament la part dels nostres impostos que anirien al Ministerio de Defensa, reorientant-los a la ONG que millor considerem.

(Trobareu informació pràctica sobre l’objecció fiscal a www.justiciaipau.org/siof/)

Silvestre Entredàlies