EL TRACTAMENT

 

Ara fa uns deu dies, el manòmetre que tinc a dins va posar l’agulla en zona vermella. Les informacions internacionals, nacionals, locals i socials havien anat afegint pressió a la meva precària maquinària, i al final va saltar l’alarma.

Llavors, va ser pujant a l’autobús quan em vaig decidir i vaig prendre la primera dosi del tractament. En lloc de llegir el diari d’informació general, com cada matí, vaig fullejar l’Sport, desmenjadament. En arribar a casa vaig reprogramar el televisor, només deixant-hi presintonitzades Teledeporte, Nitro, Disney Chanel, la Cuatro i Divinity. Em vaig empassar un episodi de “mil maneres de morir” i un partit de rugbi de la lliga australiana.

El meu tractament intensiu d’allunyament de la realitat havia començat. A l’inici, de fet només als primers minuts vaig tenir un desassossec interior, però al segon canvi de postura al sofà ja estava en plena laxitud reconfortant. He estat pendent de la lesió d’en Messi i dels aparellaments en campionats internacionals de futbol, i això ha estat miraculós per la meva musculatura tensionada. M’ha marxat el mal de cap permanent compartint les preocupacions dels protagonistes dels serials televisius.

Des del segon dia del tractament el meu humor va fer un tomb. Ara contesto millor als companys de feina, gairebé ni els irrito, ja no temen les meves explosions matutines d’ira social. Em somriuen, em desitgen bon dia. M’han marxat les arrugues del front i no em mossego els repelons dels dits. Sóc un home nou.

Hanna Montana, a La Riera i a “¿Quien quere casarse con mi hijo?” m’han retornat la pau espiritual i la convivència plàcida. Gràcies a tots de tot cor.

Aquest matí, però, he tingut una recaiguda. Ha marxat el llum de casa momentàniament. Aquest fet ha provocat que es desconfiguressin les presintonies de la ràdio, i enlloc de sentir-se Ràdio Estel o Kiss FM ha tronat un agressiu espai informatiu. En ell desgranaven els detalls del projecte de llei que el govern espanyol prepara per a la “seguretat ciutadana”. Aquest text determina, entre altres bestieses, que enregistrar imatges al carrer de l’actuació d’un agent de policia pot comportar multa d’entre trenta mil i sis-cents mil euros. I és clar, davant un possible judici aquestes imatges passen a ser proves obtingudes de manera il·legal, i per tant no són vàlides.

M’he afanyat a desendollar l’aparell abans que el meu indicador de pressió interior tornés a pujar i fes anar per el pedregar tot allò aconseguit amb el tractament dels últims dies. Sort que tenia preparat un enllaç al Youtube per a casos d’emergència desesperats. L’he engegat i m’he administrat a tot volum i a pantalla complerta, sis vegades seguides l’espot de la Loteria Nacional de España, amb Montserrat Caballé i Raphael. M’havia de tocar l’aire. M’he posat les sabates i he anat a comprar una butlleta de l’esmentada loteria. Ara el tinc en un imant a la porta de la nevera i taral·lejo incansablement la cançoneta “Aquí està la Navidad...” .

I sóc dòcil, i llépol, i mesell.

No incomodo a ningú, ni a conciutadans  ni a autoritats. Estic relaxat i em sento feliç.

 

Que passeu un molt bon Nadal.

 

 

Silvestre Entredàlies

 

AL BARRI HI HA DE TOT

El camí que ens porta cada matí cap a la feina sol aportar-nos poca cosa, és monòton i a aquelles hores no estem gaire receptius.

Avui, tot i ser dilluns, el trajecte m’ha resultat d’allò més fructífer.

En un d’aquests xamfrans barcelonins tan polivalents de l’Eixample (lloat sia Ildefons Cerdà) ha estat on he presenciat el primer episodi. Un taxi s’hi estava en doble fila i amb els quatre intermitents pampalluguejant. A recer del cotxe hi havia el seu conductor, gairebé aplacat al terra, ocupat, segons el meu precipitat parer, en alguna averia o contratemps mecànic en les parts baixes del vehicle. La solució de la pana deuria anar per a llarg, doncs el suposat manetes s’havia procurat un cartró a mena de catifa i s’havia tret les sabates. Ja al primer moviment ascendent-descendent de l’ex mecànic, ara fidel orador, m’he adonat del meu error de pallús. El taxista estava pregant de cara a la Meca. Al barri hi ha de tot.

Ja més despert i disposat a no perdrem cap més subtil sorpresa que em presenti la ciutat, he enfilat cap al parc. A trenc d’alba és quan aquells jardins expressen al màxim el seu romanticisme atemporal. Les olors són sublims i els silencis preciosos. De tant en tant una merla saltirona entre la fullaraca, i un cuc temptat per la rosada, arrisca la vida i la perd bec avall.

Tot just abans d’arribar a una espessa tanca vegetal, rere els xiprers, m’espera la segona sorpresa globalitzant del matí. He sentit dos sons idèntics separats per un silenci pautat. No he estat capaç de relacionar aquests sorolls amb cap referència coneguda. Ha estat com un fregadís de fustetes i teles amb ecos somorts. Tombant la cantonada verda s’ha desvetllat el misteri, no la sorpresa. L’emissor era una figura menuda i oriental amb un ventall vermell i gegantí. El seu cos, lent i hipnòtic; el seu canell amb el ventall, enèrgic i vigorós. Tenia un no sé què de mantis religiosa en plena cacera. M’he vist instantàniament a la mateixa Xina on tot perdura i les tradicions són eternes. Al barri hi ha de tot.

El tercer flash espai-temporal ha estat gairebé arribant a la feina. Allà, un home del color de l’arbequina se m’ha acostat amb una pregunta als llavis. En no portar bossa de plàstic i ser una hora intempestiva he deduït que no m’oferiria beguda. Des d’uns ulls negres de debò m’ha demanat com podria anar a l’Hospital del Mar. M’ha fet pensar en com de perdut estaria jo en el seu Benarés natal i com d’agraït em sentiria si ell m’indiqués el camí que li demanés. Al barri hi ha de tot.

Li he indicat tan bé com he sabut, escatint si anava entenent les meves precàries indicacions amb la seva incipient interpretació del català i el castellà. M’he ajudat amb una àmplia gestualitat. Per aquesta última circumstància, un company de feina, des de la porta ens ha observat, tot fent un cigarret.

I ha estat aquest personatge, el més proper, el més autòcton, aparentment el més semblant a mi, que en el quart encontre matinal, m’ha regalat amb la perla (negra) més exòtica, la que m’ha tornat de cop a l’espessa, ignorant i estancada realitat. M’ha etzibat:-¿Donde le has mandao, a su pueblo, no? ¡Que se vayan todos, ya!

 

Proa enllà l’aigua és clara, però entre la merda més propera es fa feixuc el remar.

 

 

Silvestre Entredàlies

ELS FOLLETS MARCIDORS

Tots tenim una tendència natural cap a l’optimisme o el pessimisme, les nostres circumstàncies també decanten, indubtablement, la balança.

Però aquesta tendència pot modificar-se, pot millorar amb una actitud personal positiva.

Cal, segons com, un esforç constant i fixar-se en els ímputs que ens hi ajudin.

En aquests temps en què les alegries són flors delicades que s'han de regar amb molta cura i extremar-ne la vigilància, us vull advertir sobre la presència subtil, però molt extensa d'uns éssers diminuts i perversos.

Solen parasitar congèneres nostres, persones a vegades molt properes que presenten uns símptomes inequívocs. Podem detectar que un interlocutor nostre està parasitat per un d'aquests individus per les seves reaccions en detectar motius d'alegria. Senyals inequívocs són: aixecament de cella, nerviós somriure burleta, expressions com “ja veurem”, “vols dir?”, “tu rai que totes et ponen”, “de moment”. En l'hoste també podem apreciar cara de pena i resignació que desapareix quan li sembla que no l'estem mirant.

S’instal·len en butxaques, bosses de mà, i altres llocs similars on puguin estar al cas de les converses del seu hoste.

Fixeu-vos, se'ls pot veure la punta d'una orella o bé percebre els copets de colze que fan als seus hostes per advertir-los que han d'aportar elements depriments a la conversa.

Semblen personatges solitaris i feréstecs, però en realitat el que volen és companyia, volen no estar sols en el seu espai negatiu, en el seu pessimisme i còmode abandó. Els fa molta ràbia que us hi acosteu amb un somriure franc als llavis, que camineu pel carrer xiulant una cançó.

Vigileu. Tots plegats hem de fugir de la seva influència o no ens en sortirem.

Si et descuides, mentre estàs explicant tal o qual altra cosa, si detecten alegria o optimisme, ràpidament et tiren una manta al cap i intenten dur-te a la foscor mitjançant les paraules del seu hoste.

Són els anomenats follets marcidors.

 Podem intentar rescatar l'hoste de la influència d'un d'aquests follets, encara que és una feina arriscada i requereix perícia i astúcia. Ens hi juguem l'humor i la integritat emocional. Es recomana no intentar-ho en solitari i sense ajuda d'un especialista.

Si detectem que la infecció és incipient en una persona molt propera a nosaltres, encara podem provocar que el follet no arreli. En ambients molt alegres, d'eufòria col·lectiva s'han donat casos de follets saltant del seu amagatall, sortint corrents i amagant-se ràpidament darrere un arbust o sota un cotxe aparcat.

Però creieu-me, si un i un altre dia veieu la punta de l'orella del follet i el vostre interlocutor (el seu hoste) insisteix en aixafar-vos la guitarra amb pobres arguments depressius, fugiu-ne sense dubtar-ho. Aquests éssers són perillosos, gelosos de l'alegria aliena. Són autèntics vampirs emocionals. Aquests petits peluts s'apropien, xuclen l'energia que els manté vius de l'optimisme del seu voltant. Si els ignorem, ens n'allunyem, no poden alimentar-se i poc a poc s’encongeixen, queden com una pelleringa inert al fons d'una butxaca, i solen acabar morint esmicolats dins la rentadora. El seu hoste, d'aquesta manera queda lliure de la seva perversa influència i ràpidament li canvia la cara i l'actitud.

Evitem doncs de caure en converses negatives i destructives i apropem-nos a persones de somriures francs i mirades clares què són mostra d'alegria i optimisme i garantia de que estem lluny de cap follet marcidor.

Silvestre Entredàlies

NO ELS BUSQUEU

 

Són en Renè i en Paul, avi i nét, grans amics. Caminen pel fort desnivell, a pas decidit i amb la fresca del matí avancen il·lusionats i en silenci còmplice.

A la llar que comparteixen i pateixen, fa temps que la vida se'ls ha fet insuportable.

La filla d'en Renè i mare d'en Paul, no té temps ni estimació per cap dels dos, senzillament, no els entén.

El gendre d'en Renè, i pare d'en Paul, és un advocat reconegut entre els grans empresaris per la seva astúcia a l'hora de fer EROs falses i altres martingales que millor no saber. Les poques estones que coincideixen a casa, veu en el seu fill un estrany i en el seu sogre, una visita incòmoda.

El matrimoni està molt ocupat, l'una gastant i l'altre fent diners a cabassos.

En Renè sempre diu que hi ha bojos que es pensen que poden canviar el món, i que són aquests els que el canvien. Vol per en Paul un present i un futur millor, i el construiran, ja ho crec.

Fa dos dies, avi i nét, van comunicar a casa seva el pla que tenien pensat. Anirien a la muntanya els dos sols. Dimarts pujarien en cotxe fins a l'Hospice de France, prop de Bagneres de Luchon, i allà, a l'aparcament del refugi, prepararien el sopar amb el fogonet i dormirien al cotxe de l'avi. L'endemà, ben d'hora, es calçarien les botes i pujarien fins al Port de Benasque, a 2450 metres. Farien unes vistes increïbles i unes fotos imborrables i desfarien el camí cap a casa, o potser, si estaven molt cansats, farien nit altre cop al cotxe i tornarien l'endemà, que no es preocupessin, que l'avi portaria el mòbil desconnectat. Els pares d'en Paul els van donar permís, tot i que creien que ja estava anant massa lluny la influència del vell revolucionari sobre el cadell de burgès. Però ja ho parlarien quan tornessin.

El que no els havien explicat és el seu vertader pla. Per sort i per camaraderia, en Renè havia conservat ben viva l'amistat amb els companys de joventut, entre ells el seu millor mestre i amic, Lucio Urtubia. Doncs bé, aquest els havia proporcionat, a avi i nét, documentació falsa, aixopluc familiar i una bona cobertura argumental per a la seva nova vida que començaria al Port de Benasque, tot passant la ratlla.

A casa seva no sabien fins a quin punt n'estaven farts.

No sabien fins a quin punt l'avi astut, tenaç i compromès, estava determinat a permetre un futur al seu nét, lluny de la hipocresia, del negativisme, de la resignació i del deixar-se portar pel corrent circumdant. Un futur de llibertat i lluita.

Van deixar una nota al cotxe: “N'estem farts. No ens busqueu, no ens trobareu”. Van estar buscant qualsevol pista o rastre de la seva desaparició. Res. Els pares, això sí, al cap dels dies i per via absolutament discreta van rebre confirmació que el seu fill estava bé, per primer cop; i l'avi també, més que mai.

Lucio Urtubia és qui coneix tots els detalls d'on són i com els hi va la nova i, ara sí, engrescadora vida. I si hi ha una persona que no parla del que no vol i que és fidel a amics i ideals, és Lucio Urtubia.

 

Silvestre Entredàlies

L'INNOCENCI GARCIA

 

Gairebé per jubilar, assegut en una cadira de plàstic a la porta d'un aparcament de cotxes, en ple eixample barceloní. El vaig conèixer tenint cura del monòton i autònom funcionament del local. Sempre el veia amb un llibre a les mans. I, suposo que com molts lectors compulsius, no em puc estar de fitar què llegeixen els altres. I el nostre personatge, en aquest sentit em donava sorpreses d'alçada.

Bon dia, bon dia. Això és el que intercanviàvem cada matí, a la mateixa hora, gairebé al mateix minut. El dia que vaig veure que estàvem llegint el mateix llibre, no vaig poder-me'n estar, i li vaig ensenyar el meu, tot encetant conversa i amistat. A partir d'aquell fet, les nostres trobades matinals vàrem anar allargant-se, i un dia anàrem a fer una cerveseta al vespre, tot plegant de la feina.

Va ser llavors, un vespre xafogós, sobre una taula de marbre blanc, entre els rodals de dues gerres i el plateret de cacauets on va anar destapant les cartes del seu recorregut vital.

 

De ben jovenet ja tenia una tenacitat i una fortalesa interior remarcable, això i altres coses va fer-lo dedicar al ciclisme, al qual dedicava moltíssimes hores i tota la seva energia. Al cap dels anys va arribar a ser dels millors de la seva categoria. Un diumenge, a la línia de sortida, va mirar, potser com no ho havia fet mai, als ulls dels seus competidors, i hi va veure el que potser ja feia temps que hi era. Va veure ulls desorbitats, nerviosos, cares desencaixades, rictus inequívocs, damunt de totes les bicicletes. Tots anaven amb l'escopeta carregada, tots havien pres, indubtablement substàncies dopants. En sentir el tret de sortida de la cursa, l'Innocenci no va moure ni una pestanya, havia pres una decisió. Quan van haver sortit esperitats, va descavalcar, es va treure el casc i, en arribar a casa, va penjar la bicicleta per sempre.

Més endavant va estudiar farmàcia, l'atreia investigar i poder col·laborar en el progrés de la salut de les persones, en fer un món millor. Reptes intel·lectuals, socials i morals van fer sortir el millor d'ell, que és molt. Però, de cop i volta, en una fatídica reunió en la empresa farmacèutica que treballava, van comunicar-li el canvi immediat d'orientació. Abandonaven la investigació en malalties tropicals i potenciaven al màxim les línies cosmètiques i dietètiques. És on hi havia calés de veritat i ràpids a guanyar, i anaven a buscar-los. En arribar a casa, l’Innocenci va penjar, al costat de la bicicleta, la bata blanca per sempre.

Llavors va pensar que s'havien de canviar moltes coses en aquesta societat, i l'eina adient per fer-ho era la política. Va arribar molt amunt, tan amunt que van posar-li un sobre a les mans, ben carregadet de bitllets. Els va treure, els va comptar, els va estripar i li va llençar a la cara de qui li havia donat.

Amb la bicicleta, i la bata blanca, va penjar el sobre buit i el carnet de militant per sempre.

I aquí el tenim, vigilant cotxes al pàrquing, decebut, envellit, però convençut que entre la joventut que puja hi ha molta gent ferma que sí que ho aconseguiran. Potser estan encarant millor els problemes i triant millor les eines i els objectius. No li queden forces per lluitar, però seguirà amb interès i emoció els indubtables avenços d'una societat que només té un camí possible: millorar per a tothom, honradament.

 

 

Silvestre Entredàlies

EL SURO

Al despatx, en un suro a la paret, feia molt de temps que hi tenia una foto del Dioni al costat del seu furgó blindat. Obertament admirava la seva acció, i d’altres per l’estil d’enriquiment ràpid i irregular. Ell també voldria lluir rellotges d’or i “mulates de bandera”, aprofitant-se dels altres. Si no ho feia ell, ho faria un tercer.

El suro, amb el temps, es va anar omplint d’engominats personatges: presidents de comunitats autònomes, membres de la família reial, constructors i tresorers de partits. Eren els seus referents de vida.

Un dia es va trobar enmig d’una protesta per sobresous fraudulents de les elits d’un partit polític. En la pancarta que va fer-se, no demanava honradesa ni justícia, s’hi podia llegir: “on és el meu sobre?”

Últimament no passa setmana que no hi ha una cara nova al seu suro. Algun encorbatat que se’n fot  sota el nas de la justícia i de tothom. Ja comença a notar, però, que el seu sentiment ja no és el majoritari, almenys ostensiblement. Alguna de les visites que rep arronsa les celles en veure el particular santuari. Ell no ho entén. Diu que són hipòcrites i envejosos. Que són dos dies, què carai!

Aquest matí però s’ha llevat entresuat i trasbalsat. Es trobava com empatxat. Tampoc és que ahir fes el gran sopar, ha pensat. Tenia una angúnia interior, ja se’m passarà, s’ha dit. Ha fet la sèrie de rutines matinals i ha sortit de casa per anar a la feina. A mig camí s’ha aturat a fer un cafè, a veure si així s’espavilava. És clar, s’ha equivocat i se li ha posat com una bomba. En arribar a la feina i veure els seus ídols del suro li ha sobrevingut un mareig intens i unes basques àcides que l’han fet seure de cop per no caure plegat a terra.

Al migdia, gens recuperat, ha aprofitat per anar a cal lampista. Li havia fet una reparació a casa i ha anat a pagar-li. En obrir la porta de l’establiment ha dringat una campaneta. El lampista l’esperava a peu de mostrador. Damunt un senzill imprès i brandant un bolígraf li ha fet quatre números, i ha estat llavors que li ha etzibat la pregunteta: -ho vol amb IVA o sense IVA?

En una fracció de segon li han passat pel cervell totes les fotos del seu suro-santuari. Tota l’admiració que els tenia, de cop s’ha entortolligat a la boca de l’estomac, i transformat a l’instant en un fàstic incontrolable, ha emès una profusa i abundant vomitada damunt el taulell, els papers i fins i tot la mà dreta del petrificat i empastifat autònom. Ha marxat de l’establiment amb la poca dignitat que les circumstàncies permetien, i s’ha dirigit cap a la feina. Allà, instintivament i mig inconscient, ha despenjat una a una totes les icones del suro, acabant pel gran Dioni. No n’ha tingut prou amb la paperera, ha passat totes les fotos per la destructora de documents. S’ha pres una camamilla i s’ha trobat com nou. Ha tornat a cal lampista duent sota el braç amb una gran i sincera disculpa una ampolla de cava. Ha deixat les dues coses sobre el taulell i li ha pagat el que li devia, amb IVA.

Ha pensat que només havent fet aquest canvi d’actitud podia exigir honradesa en la classe dirigent.

I en despertar-se, no ha sabut en quin punt del conte havia començat el somni.

 

Silvestre Entredàlies

LA SAMARRETA                                          

Ja sabíem de fa temps de l'existència de les maquiles. Ja ens havien dit dotzenes de vegades que algunes transnacionals del tèxtil es basen en la feina de treballadors molt mal pagats que tallen, cusen i planxen en condicions inhumanes i salaris paupèrrims. I que hi ha un control mediambiental molt deficient en els tractaments dels teixits.

Tinc mala memòria, i en certes circumstàncies s'agreuja. Sobretot quan ve la primavera o en els canvis de temps en general. Tot passejant per centres comercials plens de botigues de roba, és quan el cervell m'esborra els conceptes “maquila”,  “justícia social” i d'altres. Només veig samarretes i jaquetes que em queden d'allò més bé, que tanta falta em fan i que, per art de màgia, són una ganga.

Fa uns dies, vàrem conèixer l'esfondrament de l'edifici-taller “Rana Plaza” de Bangla Desh. El balanç, ara que escric això, és de mil cent vint-i-set morts, i no para de créixer. Les causes varen ser la negligència en la seguretat de l'immoble, en connivència amb les autoritats, la cobdícia i el menyspreu per la seguretat i la vida dels empleats.

De tot aquest afer tan agre, el que tinc més clar és que el responsable últim d'aquesta massacre concreta i de tot el desgavell mundial del sector és la meva memòria. Bé, la meva i la de milions de persones a les que ens agrada lluir roba nova cada dos per tres sense qüestionar-nos ni la qualitat ni la procedència.

Vàrem veure per televisió, disset dies després de l'accident, com els equips de rescat treien a Reshma Begum d'entre el formigó esmicolat. La noia havia sobreviscut tot aquell temps sota la runa. Atrapada i protegida entre una biga i un pilar. Va patir por, dolor, desesperació. Va sentir, dia rere dia els crits agònics del seus companys de captiveri. Les seves veus s'anaven esllanguint, creixia la fortor dels seus cadàvers. Va témer cada nova vibració provocada per les piconadores i les excavadores. Va cridar, va picar ferros per fer soroll, i finalment la van treure amb un fil de vida damunt d'una llitera.

Una notícia esborra l'anterior, i les d'aquest tipus les esborren els esvelts maniquins i els lluents  aparadors de les grans marques.

La Reshma Begum va fer unes sentides declaracions en sortir de l'infern. Va dir que mai més volia tornar a treballar en aquelles condicions. Pot ser que aquesta determinació l'ajudés durant el seu captiveri a seguir viva.

És pensant en ella i en les seves paraules què m'he promès no desmemoriar-me mai més.

He anat a un calaix on guardo retalls de roba, n'he escollit un de ben llampant i he retallat una petita peça en forma de samarreta. L'he enganxat a la porta del meu armari de la roba, ben a la vista. Així, quan la notícia de Bangla Desh hagi caigut dels diaris i ja sigui invisible altre cop aquesta injustícia, cada vegada que obri l'armari, la samarreteta em farà memòria.

 Em farà buscar alternatives en el mercat. Trobaré productes i firmes que respectin els treballadors i el medi ambient. I alhora, em farà veure que tampoc és tan urgent que em compri uns altres pantalons, i que la jaqueta de l'any passat està prou bé, que carai!

 La samarreteta em vigilarà la memòria i no seré jo que porti altre cop a Reshma Begum a l'esclavitud. Us convido a què tampoc sigueu vosaltres.

 

Silvestre Entredàlies

PRUDENCI JOU I LLIBERT FARGUES

 Tots dos varen néixer al mateix carrer i varen créixer xutant la mateixa pilota, berenant plegats sota la mateixa morera. Eren ben iguals. Però en les nits adolescents de descoberta, i sobretot de xerrera i reflexió ja s'anaven distanciant els seus tarannàs. Es van criar acomboiats per les seves respectives famílies i entorns relativament benestants. Eren tots dos uns joves amb futurs relaxadament triomfadors fins que va arribar la garrotada. Varen complir els vint-i-cinc l'estiu del dos mil set, l'un per Sant Joan, l'altre el vint-i-u d'agost.

 En Prudenci Jou, confiat pel seu estatus, s'havia relaxat anys enrere, la vida l'havia somrigut i ho faria sempre, així que no li calia seguir amb els estudis. Més tard, en resistir-se-li la satisfacció en la primera feina va pensar que ja vindrien temps millors (o més fàcils). Ara, gairebé als trenta-un no té ni ofici ni benefici, ni empenta ni consistència, ni suc ni bruc.

 En Llibert Fargues tampoc li va faltar res fins al dos mil set. Vivia a casa dels pares, no tocava ni un plat, fins i tot l'àvia encara li feia el llit cada dia. Això si, es deixava les banyes en els estudis i caçava al vol qualsevol feina ocasional. No es coneixia el melic i no s'havia llepat mai les ferides. Entenia que tot aquest bé de Déu era circumstancial. Aquesta xauxa personal i social era un miratge, una anècdota de la història recent. Als seus pares ningú els havia regalat res a la vida, als seus avis menys, i podríem seguir. Així que calia calçar-se i aprofitar el present per afrontar el futur amb empenta.

 En Prudenci Jou veu en la crisi actual una plaga bíblica inexplicable, un mal caigut del cel. Per tant val més aturar-se, hibernar i esperar el desglaç. Pensa que no pot anar pitjor, i que qualsevol temps passat va ser millor.

En Llibert Fargues veu en la crisi una estafa planificada, una trama construïda per uns quants. S'espolsa la mandra, es mou i tira endavant, somnia, arrisca i persevera. Creu que mai ha estat tot tan obert.

 A en Prudenci, l'actualitat el deprimeix i l’endemà l'espanta. -És impossible canviar res. Siguem realistes!- diu.

A en Llibert, el present l'esperona i el futur l'il·lusiona. -Tot està per fer i tot és possible. Siguem somniadors!- afirma.

En Jou s'evadeix amb vídeo jocs on-line i mons èlfics de sobretaula. -Que fosc és el túnel!

En Fargues s'interessa i investiga en cada moviment social que brolla. -Quanta llum hi ha fora!

Les dues són estratègies de supervivència. Segons el nostre caràcter s'estova o es trempa necessita d'una o altra argúcia per no embogir ni col·lapsar.

Potser en Llibert  és un somiatruites, un il·lús, però si en Prudenci pot sortir algun dia del seu cau no serà per què tot plegat s'hagi arreglat sol, serà pels Lliberts que s'escarrassen per capgirar la situació.

Tots nosaltres portem al cap un barret, més o menys visible, on en Prudenci i en Llibert han fet el seu niu. I malden tots dos per fer-se sentir més que l’altre.

Quan esmorzem amb algú o quan demanem una barra de quart al forn, és en Jou i en Fargues qui parlen per nosaltres. Segons cap a on basculi el nostre barret farem decantar el dels nostres interlocutors. Hem de governar cadascú el nostre barret amb determinació. Entre tots anem modelant un estat d'ànim col·lectiu que serà el que ens durà pel pedregar o pel bon camí.

 

Silvestre Entredàlies

 

L’OSVALD CRESTALL

Una de les característiques definitòries de la espècie humana és la seva capacitat de reflexió, d’analitzar els estímuls que rep de l’exterior i inferir-ne conclusions. És el que ens diferencia, per exemple, d’una gallina.

Per poder desenvolupar aquestes aptituds, hom necessita bàsicament dos ingredients. El primer és l’entrada d’un seguit d’informacions, com a matèria primera; i el segon, uns certs períodes de no-entrada de nova informació, per permetre al cervell processar sense distraccions els inputs rebuts prèviament.

 

Sona el ràdio-despertador a la tauleta de nit de l’Osvald Crestall. A les set en punt, amb el butlletí de notícies. Ja el deixa engegat mentre esmorza una mica i surt de casa. Va a agafar el metro, amb els auriculars posats, no sent una mallerenga matinera i estranyament urbanita que refila a punta de dia. A l’andana l’espera més música, anuncis en cartells gegantins. Projeccions entre les vies. Au, cap a la feina. Allà va a tot drap: telèfons, correus, reunions... li passa la jornada volant! Al vespre corre cap al gimnàs, on es barregen una música estrident de fons, els crits sincopats i esbufegants del monitor de la classe de Body Pum, els estímuls visuals de dotze pantalles, dotze, de televisió penjades de les parets, a més del monitor de la cinta de córrer, on l’Osvald sintonitza els gols de la jornada anterior de la lliga. Fins i tot a la dutxa el martelleja el Waka-waka.

En arribar a casa rebentat, sopa de mala manera, i s’escarxofa al sofà per veure com uns famosets de pa sucat amb oli expliquen les seves preteses intimitats i misèries. Això li va bé, el distreu, diu ell.

I quan finalment es posa al llit connecta l’i-pad per consultar el correu electrònic i fer una llambregada als blogs del quals n’és seguidor. Apaga el llum i, ara si, pot gaudir del silenci, de la no-entrada d’informació que dèiem al principi. Aquest període li dura justament cinc segons, fins que s’adorm.

Però no pot reflexionar només amb cinc segons al dia. Així no és capaç de prendre decisions ni serà mai amo del seu itinerari personal present o futur.

 

Un bon dia, l’Osvald, va adonar-se que, sobretot al matí, intercanviant les primeres frases del dia, se li escapaven notes dissonants, el que en diem galls. Va observar-se al mirall, enmig de la seva incipient calvície, va veure una mena de petita protuberància allargada, seguint l’eix del cap, vermellosa i amb textura de berruga. Hauré d’anar al metge, va pensar. A la part central del llavi se li va fer una durícia còrnia i en punta. I ja quan se li van afluixar les dents i va notar uns puntets durs en tota la pell va anar d’urgències espantadíssim.

Allà li van dir, desprès d’una exploració complerta i rutinària: - no es preocupi, és el procés normal tenint en compte la vida que li hem dissenyat, perdó, que ha portat. Ja podem ingressar-lo ara mateix. Prenguis això i relaxis.

 

En despertar-se va sentir un ambient polsegós i sobretot, una fortor característica. Sota seu passava lenta una cinta amb uns objectes blancs, arrodonits. Va treure el cap entre els barrots i va veure dotzenes de caps arrenglerats, que com el seu miraven a banda i banda. Davant el bec tenia pinso i aigua. La sorpresa li va durar pocs instants.

Va centrar-se a pondre regularment, maquinalment, un ou cada dia. I a l’endemà ja no recordava que algun cop havia estat humà.

 

Silvestre Entredàlies

LA CABRA JOANA

 

Avui en dia, les cabres domèstiques són relativament dòcils, manejables i, sobretot productives.

És el cas de la cabra Joana, la que em va explicar aquest cas. Ella és la segona més vella d'un petit ramat del poble d'Erip de dalt.

La Roser, mestressa de les cabres, és experta formatgera, reconeguda entre els entesos.

El ramat viu en molt bones condicions. L'estable és força confortable, l'herba dels prats on les porta la Roser és fresca i abundant. I a la vall el clima és benigne i sense fenòmens extrems.
Tampoc les té aïllades. Això sí, el Tacat, un preciós border collie que les vigila, les hi té prohibit que es parlin amb un boc salvatge que ronda per aquells topants.

Tot i que en els prats més alts on van a l'estiu no hi ha bona cobertura de mòbil, a la cleda tenen internet sense cap mena de limitació, en una mena de ciber-cafè.

Fins i tot a l'autobús amb el que van als prats els hi donen cada dia El Periódico, per que s'informin. I els dies que van al bosc amb el tren les obsequien amb La Vanguardia, per allò de la pluralitat.
També al vespre poden veure la televisió, amb la varietat i qualitat que ja sabeu que hi és habitual. Això les ajuda a entendre el nostre món i adoptar pautes de comportament adequades a la seva classe i funció social.

La història que us apuntaré va començar quan les cabres, d'amagat de la Roser i del Tacat, poc a poc van trobar la manera de veure's amb el boc salvatge i altres animalons que fins ara els hi eren estranys i fins i tot temuts.

Ells les van ensenyar que hi havia altres maneres de veure la realitat. Que existien altres diaris, que la televisió els està buidant el cervell i espatllant el seu model de comportament. Que a internet hi ha coses molt més interessants que fer el xafarder a Facebook, amarar-se amb l'Sport.com o embrutir-se amb la zoofília.

Del veterinari mai havien sigut grans amigues, però sí que confiaven cegament amb la Roser. Ella les cuidava i les menava cap a les feixes més frescals, les munyia delectablement, alleugerint el mal que els feia el braguer cada matí i cada vespre. En el Tacat també hi tenien gran confiança, les protegia del llop i les hi feia passar la por, encara que fos amb alguna lleu queixalada.

Del primer que van sospitar va ser d'aquell home amb davantal de plàstic tacat de sang que tot sovint les visitava i que quan ho feia, trobaven a faltar algun cabrit.

Van arribar a pensar que estaven tots conxorxats, que només les volien per fotre'ls-hi la llet i els cabrits i que entre ells s'ho manegaven tot amb males arts i joc brut. Però només eren sospites. Va arribar un dia, però, que la pilota va ser tan grossa que fins i tot els diaris més controlats no van poder amagar desenes de casos de corrupció, malversació, evasió de capitals, espionatges camarguesos, vergonyants trames reials.

Llavors, un bon dia la Paulina, una cabra joveneta de la colla, va preguntar al conductor de l'autobús si algun cop, puntualment, no podrien canviar de diari, i poder llegir La Directa, El Triangle o fins i tot el Cafè amb Llet; i el Tacat, nerviós, li va fotre immediatament una forta mossegada a la cuixa, per insolent.

Li va trencar l'os de la cama. I va esclatar la rebel·lió.

 

Silvestre Entredàlies

DEUTE LÍCIT?

 Quan llegim el diari, en arribar a la secció de “relax” normalment fem una llambregada de cua d'ull i passem ràpidament de pagina. Ho fem invisible. No existeix.

Allà, però, hi ha anunciada la Liam, una noia que te un deute contret amb la organització que la va portar fins aquí amb el compromís d'un futur pròsper a Europa. Ella va rebre uns diners, un bitllet d'avió i altres facilitats que ara li és impossible de tornar d'una manera diem-ne ortodoxa. I és així com, providencialment, un altre conciutadà seu li va oferir fer front als seus deutes. A canvi havia d'ingressar en un pis de timbre vermell i ser el petita joguina d' obsessos occidentals, la massatgista del final feliç.

Crec que estarem d'acord en no considerar aquest deute com un compromís lliure entre dues parts amb total coneixement de l'operació. Més aviat el veiem com una meridiana i claríssima extorsió, un acte delictiu i premeditat d'abús de poder i d'informació.

 

L'Anselm, l'any 2006 va comprar un pis i, desprès d'estalviar tota la vida, veient com els preus dels habitatges li fugien cada cop més ràpidament, va haver de prendre una determinació certament arriscada, entre l'espasa i la paret. O signava hipoteca immediatament, o els preus, tan enfilats se li escaparien per sempre. Tothom li deia. La percepció que l'entorn li havia creat era que una caiguda de preus, o fins i tot una frenada en l'escalada era certament impossible, i d’altra banda, ell seria capaç de saldar el deute. És el que realment creien les entitats financeres i el sector immobiliari?

 

En aquest cas, les opinions són diverses. Hi ha qui creu que l'Anselm ja és prou gran i que no haver-s'hi fotut, en camises d'onze vares. Hi ha també qui pensa que en aquests casos també existeix abús per part de l'entitat financera, i culpa i coneixement desigual a l'hora de formalitzar compromisos de difícil compliment.

 

Els Estats, o alguns polítics actuant com a Estat i per tant, representant-nos a nosaltres, ens han endeutat terriblement, a tu i a mi. Jo no he estat consultat directament en si estava conforme a subscriure un deute d'aquestes dimensions i condicions, i tu? Sembla, malgrat tot, que l'haurem de pagar sí o sí.

No seria saludable analitzar si aquests deutes han estat contrets en condicions de voluntat explícita, de coneixement de les circumstàncies i possibles conseqüències per les dues parts?

 

Fa uns anys, bona part de l'opinió pública europea estava a favor d'escoltar les tesis que pregonaven la condonació total o parcial del deute extern de certs països pobres entrampats en aquesta qüestió.

Aquest plantejament sembla deliberadament descartat de les opinions que apareixen en la premsa respecte al deute contret ara pels països del primer món.

 

Plantegem-nos quin és el veritable objectiu de qui ofereix el préstec.

En el cas de la noia del primer paràgraf, és clar que l'objectiu del prestador no és que el préstec sigui  satisfet, sinó el tenir la noia en règim de pràctic esclavatge. Recuperar el capital és secundari i irrellevant.

Doncs, quin és l'objectiu i les circumstàncies del préstec hipotecari de l'Anselm?

I dels préstecs fets als països africans per part del Banc Mundial i del FMI?

I de l'endeutament actual d'estats com el nostre?

 

Abans d'estar d'acord amb pagar, a resignar-nos amb les retallades, analitzem sense por a la veritat.

I diem les coses pel seu nom. A les crisis, crisis. I a les estafes, estafes.

 

Silvestre Entredàlies   

JAUME DOSRIUS (part 3 i última)

En Jaume Dosrius està ben fotut. El que havia sigut fa anys el seu millor amic l’acabava d’estafar deu mil euros.

D’altra banda havia somiat que un paleta li arreglava falsament l’arc malmès que simbolitzava la vida equilibrada d’en Jaume.

En Dosrius no és un home rancuniós, i va arribar a la conclusió què si en Miquel li havia fet això, és que realment estava immers en un embolic enorme.

Però, és clar, ara ell també tenia un bon embolic. No podia explicar-li a la Dolors, la seva dona, com havia sigut que el compte corrent s’havia eixugat. Així és que no li va explicar, i el merder va ser més gros.

No es pot dir que això fos la causa d’un divorci violentíssim i ruïnós, doncs la relació ja anava pel pedregar feia temps. D’altra banda a en Jaume li va venir de nou, no n’era conscient que la Dolors, al seu costat, s’estava florint en vida, més ben dit, no n’era conscient de la Dolors.

La vida d’en Jaume havia començat a esquerdar-se. Les pedres de la seva arcada anaven caient sense aturador.

Uns mesos més tard, ja estava fent cua al menjador social. I allà va ser on en Jaume va tornar a veure en Miquel, uns llocs més en davant. En reconèixer-lo, primer va reaccionar mínimament, com si veiés un conegut qualsevol. Però de cop li va pujar una glopada de sang insuportable al cervell. Tota la rancúnia amagada va aflorar i va focalitzar en en Miquel la culpa de tot el que li estava passant. Va deixar les bosses a terra i va anar cap a ell. Bon dia, Miquel, va dir-li. La resposta ja no va poder ser emesa. En Jaume va agafar-lo ben fort pel coll, amb les dues mans, com només havia vist a les pel·lícules, i va estrènyer fort. En Miquel es va anar posant vermell, morat. Van caure tots dos per terra.

En Jaume no ha sabut mai com va arribar fins aquest punt, com tampoc sap com, en l’ultimíssim moment va afluixar la força sobre el coll d’en Miquel.

Va arribar la policia amb un cotxe patrulla. També portaven una retroexcavadora i un camió petit. Amb la retro van anar collint del terra les restes de la fantàstica arcada Jaume Dosrius, la van carregar a palades al camió i van anar a llençar-la a l’abocador. El carrer va quedar ben escombrat, com si no hagués passat res. Tot en ordre, tot normal, no us amoïneu, ciutadans.

Ara, un cop passat tot, els amics d’en Jaume mirem amb uns altres ulls les persones que dormen al carrer, les que mengen a Cáritas, les que furguen els contenidors. Els mirem com si fossin en Jaume, en Miquel, qui sap si demà serem nosaltres. Hem entès que el món que estem deixant que construeixin altres, és així de bèstia.

I ara fem costat a les arcades enrunades, cadascú com pot i a la seva manera, però els donem un cop de mà. Per ajudar-los a sortir del forat o per què el forat no sigui tan fosc i tan fred, mentre intentem tornar a prendre el control de la societat per fer-la, altra cop, més justa i més humana.

Per en Jaume i per en Miquel.

  

Silvestre Entredàlies