JAUME DOSRIUS (part 3 i última)

En Jaume Dosrius està ben fotut. El que havia sigut fa anys el seu millor amic l’acabava d’estafar deu mil euros.

D’altra banda havia somiat que un paleta li arreglava falsament l’arc malmès que simbolitzava la vida equilibrada d’en Jaume.

En Dosrius no és un home rancuniós, i va arribar a la conclusió què si en Miquel li havia fet això, és que realment estava immers en un embolic enorme.

Però, és clar, ara ell també tenia un bon embolic. No podia explicar-li a la Dolors, la seva dona, com havia sigut que el compte corrent s’havia eixugat. Així és que no li va explicar, i el merder va ser més gros.

No es pot dir que això fos la causa d’un divorci violentíssim i ruïnós, doncs la relació ja anava pel pedregar feia temps. D’altra banda a en Jaume li va venir de nou, no n’era conscient que la Dolors, al seu costat, s’estava florint en vida, més ben dit, no n’era conscient de la Dolors.

La vida d’en Jaume havia començat a esquerdar-se. Les pedres de la seva arcada anaven caient sense aturador.

Uns mesos més tard, ja estava fent cua al menjador social. I allà va ser on en Jaume va tornar a veure en Miquel, uns llocs més en davant. En reconèixer-lo, primer va reaccionar mínimament, com si veiés un conegut qualsevol. Però de cop li va pujar una glopada de sang insuportable al cervell. Tota la rancúnia amagada va aflorar i va focalitzar en en Miquel la culpa de tot el que li estava passant. Va deixar les bosses a terra i va anar cap a ell. Bon dia, Miquel, va dir-li. La resposta ja no va poder ser emesa. En Jaume va agafar-lo ben fort pel coll, amb les dues mans, com només havia vist a les pel·lícules, i va estrènyer fort. En Miquel es va anar posant vermell, morat. Van caure tots dos per terra.

En Jaume no ha sabut mai com va arribar fins aquest punt, com tampoc sap com, en l’ultimíssim moment va afluixar la força sobre el coll d’en Miquel.

Va arribar la policia amb un cotxe patrulla. També portaven una retroexcavadora i un camió petit. Amb la retro van anar collint del terra les restes de la fantàstica arcada Jaume Dosrius, la van carregar a palades al camió i van anar a llençar-la a l’abocador. El carrer va quedar ben escombrat, com si no hagués passat res. Tot en ordre, tot normal, no us amoïneu, ciutadans.

Ara, un cop passat tot, els amics d’en Jaume mirem amb uns altres ulls les persones que dormen al carrer, les que mengen a Cáritas, les que furguen els contenidors. Els mirem com si fossin en Jaume, en Miquel, qui sap si demà serem nosaltres. Hem entès que el món que estem deixant que construeixin altres, és així de bèstia.

I ara fem costat a les arcades enrunades, cadascú com pot i a la seva manera, però els donem un cop de mà. Per ajudar-los a sortir del forat o per què el forat no sigui tan fosc i tan fred, mentre intentem tornar a prendre el control de la societat per fer-la, altra cop, més justa i més humana.

Per en Jaume i per en Miquel.

  

Silvestre Entredàlies  

EN JAUME DOSRIUS (part 2)       

                                                                    

En Jaume Dosrius acabava de tenir una experiència vital, traumàtica. L’havíem deixat quan, despenjant el telèfon de casa seva, va tenir la visió d’un paleta escapçant l’arc perfecte de la seva vida. Aquest senyal era inequívocament  l’inici de la decadència d’en Jaume. Quan a un arc li treus una de les seves pedres, està condemnat a esfondrar-se. Aquest és el missatge que va interpretar en Dosrius en veure l’escena.

Per sort, la funesta premonició s’havia equivocat. Qui trucava era el seu amic d’infantesa i joventut, amb qui va fumar el primer cigarret, amb qui va obrir la primera revista porca, per qui ho hauria donat tot.

En Miquel volia que es trobessin, després de tants anys de no veure’s. L’enyorava.

Van quedar. Van riure molt, es van comparar les calbes, les panxes, les arrugues. Però les rialles es van glaçar en comparar les vides que havien dut. En Jaume, que de jovenet anava sempre a remolc i rebia totes les trompades, la vida l’havia tractat després a cos de rei. Per contra, en Miquel, el menja-mons, el pinxo de la colla, en separar-se, havia anat sempre pel pedregar.

En Miquel va dir-li que havia pensat molt amb ell aquests últims mesos, quan el seu calvari havia tingut una fase desbocada. No l’havia trucat per què en Jaume no es mereixia que li escalfés el cap, que cadascú havia de treure les seves castanyes del foc. Ara ja les havia tret. El divorci, la custòdia, la fallida de l’empresa, els llargs mesos d’atur. Tot estava solucionat, ja podia telefonar l’amic, que ja no li amargaria l’existència. En Miquel li va explicar que per fi tenia feina, d’encarregat en una benzinera molt ben situada, ah, i amb un bon contracte. Que tot aniria bé a partir d’ara, ja havia sortit del pou.

-Què poca-solta ets, Miquel. M’havies d’haver trucat quan necessitaves ajut. Per això estem els amics.
-Bé, de fet, no sé com dir-t’ho. Queda un serrellet.

El serrellet, al final de molts circumloquis i gots de tub, va resultar  ser de deu mil euros, i en Jaume els hi va deixar, allà mateix, sí senyor, com a mostra d’amistat, confiança i fermesa d’armilla.

-La Dolors ho entendrà, n’estic segur.

Tornant a casa aquell vespre, entre els vapors etílics, va tornar a veure un paleta, aquest cop refent-li l’arcada. Havia quedat perfecta. Com si mai no hagués passat res. Què bé, Jaume, poder donar un cop de mà als amics.

Divendres, sortint de la feina, aprofitant que la dona era voltant amb les seves amigues, en Jaume va anar a veure al Miquel a la benzinera. Farien una cerveseta.

L’home de la granota li va contestar que no coneixia cap Miquel, ni ningú amb la gran piga a la galta que li descrivia en Jaume. Ah, i que feia anys que l’encarregat era el mateix.

 En Jaume, tot just arribant a casa, desorientat, va palpar la nova pedra, la picà amb els artells. Va tornar a picar. Li va venir pànic. És buit, ben buit.

Va trucar al número de mòbil que en Miquel li havia donat. Qui va despenjar tampoc coneixia en Miquel. En Jaume va treure les claus de la butxaca i va rascar la pedra. Li suava el front, se li eixugà la gola. Era cartró. La pedra no hi era i l’esquerda havia crescut.

 

 

Silvestre Entredàlies

EN JAUME DOSRIUS

 

La família, les amistats, la feina, la hipoteca, l’enteresa anímica, la salut mental...

Aquestes peces se sustenten les unes a les altres com en la volta d’un arc de pedra. Si en traiem una i no estintolem adequadament l’estructura, l’equilibri se’n va en orris i el sistema col·lapsa tard o d’hora.

Els carrers de Barcelona son plens de sacs de runa provinents d’esplèndides arcades. L’agressivitat de l’ambient i la poca cura i vigilància de l’entorn els ha portat  on són.

Fa ben poc anaven amb la mirada esmolada, la barbeta altiva, repicant talons de sabata italiana. Ara, arrosseguen els peus i només aixequen la vista dels panots del carrer per regirar papereres i contenidors.

En Jaume Dosrius, vestit de marca, ulleres de pasta i Audi al garatge, esmorza al bar que hi ha davant de l’oficina bancària on treballa. És un home massa ocupat i ambiciós per  estar-se dormint fins l’hora d’entrar a la feina. Així doncs, matina, i metòdicament es menja mig entrepà  de formatge amb un quintet, seguit d'un cafè amb llet  i un mini-croissant de xocolata. Cada matí el mateix. Aprofita el temps al màxim, repassa els correus electrònics, consulta la premsa econòmica internacional, tot per començar a tope la jornada, rendint al màxim des de primera hora.

Observa com, cada matí un empleat de seguretat vestit de marró retira la runa que dorm al caixer automàtic damunt de cartrons. En Jaume fa un glopet de cafè amb llet. Després, com un rellotge, una treballadora vestida de blau ventila, neteja i desinfecta el local. Dosrius queixala el croissant.   Tot és a punt i s'ha fet l'hora. Recull la paradeta , engrapa el maletí, passa per caixa i surt del local.

Que lluny li queda tota aquesta desferra de gent que dorm al caixer, pensa ell, són dos mons paral·lels tan propers i no obstant d'impossible trobada.

En creuar el carrer, just després de renegar-li a un ciclista i abans de re col·locar-se el tupè, és quan sent un soroll rítmic, repetitiu, gairebé imperceptible i momentani. A mig matí, a l'oficina torna a sentir el martelleig, aquest cop més fort, però el seu ajudant, amb unes qüestions de tràmit el distreu, i ho oblida.

És en tornar a casa, ja pujant amb l'ascensor quan altre cop sent el cadenciós sorollet, més fort que abans. Surt de l'ascensor i en posar les claus al pany, sent ara, barrejat amb els repics, el telèfon de casa seva. Dóna tres voltes al pany, fa dues llargues gambades i despenja l'aparell d'una revolada. Quin malson, ara per l'auricular sent claríssimament una maceta picant contra l'escarpa, un cop i un altre. Potser per l'esprint, per una sobtada baixada de pressió o de sucre li ve un mareig intens. La vista se li fon a negre i quan li torna, veu davant seu al paleta treballant, l'origen del martelleig. Just en aquest moment, entre un sord estrèpit i un petit núvol de pols, l'operari acaba de desprendre la clau de volta d'un arc fins llavors perfecte.

Està clar que aquest arc té nom, i és: Jaume Dosrius.

 

Silvestre Entredàlies

LA MONTSERRAT I EN MANOLO

Fa tants anys que van casar-se. Va ser un matrimoni de conveniència. Els parents i els padrins els insistien que l'amor ja vindria amb el temps, amb bona voluntat i amb la coneixença mútua.

Ja ni se’n recorden si va arribar mai l’estimació entre ells.

La Montserrat sempre ha estat bona treballadora i es guanya bé la vida. Fora de casa està molt ben considerada, però entre aquelles quatre parets se sent acomplexada pel fort caràcter dominant del seu marit, en té una certa dependència psicològica.

El Manolo sempre li diu que si no fos per ell que la protegeix i li administra els diners vés a saber què se n’hauria fet d’ella, pobreta. Ell potser també està enganxat a aquesta situació de poder.

Però últimament la lliga massa curt, la menysté més del que era habitual. Els veïns comencen a adonar-se que en aquella casa passa alguna cosa, tot i que sigui un afer intern, a l'escala se senten crits i estirabots.

La Montserrat ha passat èpoques de tots colors. A cops més conformista, a vegades més rebel, però sempre sacrificant-se ella pel bé de la relació, de la parella, o directament pel bé d'ell.

Les relacions amb aquests tipus de vicis si s'allargassen molt arriben a un punt crític a partir del qual no pot seguir pel mateix camí; l'escalada de dominació és massa forta, hi ha un punt d'inflexió. Dos camins són possibles. En el primer, l'individu dominat renuncia totalment a la seva personalitat, identitat i autoestima, i el dominador incrementa de forma extrema la seva violència, buscant una reacció cada cop menor de la víctima. En el segon camí,  el subjecte dominat es rebel·la i inicia un nou camí allunyat del dominador, un cop superats els primers moments de reacció irada de l'altra part, en desaparèixer la relació la tensió s'anul·la.

Si s'opta pel segon camí, després els dos membres de la parella poden refer les seves vides per itineraris emocionalment més estables i sans.

Alguns dels seus fills li diuen a la mare que hi ha altres problemes més urgents per a ells, qüestions gairebé de subsistència diària. També són conscients d'altres problemes més greus, planetaris, mediambientals.

Li diuen que potser ara no és el moment, que cal administrar bé les forces. Però és que el pare no s'arremanga per solucionar aquests altres temes. I la Montserrat ha de tornar a ser la dona valenta que havia sigut per posar-s'hi ella.

La Montserrat, no és que vulgui separar-se, és que ho necessita urgentment. Ho necessita per sobreviure mentalment i emocionalment, per no transformar-se ja definitivament en una ombra, un espectre del que havia estat alguna vegada, quan era soltera.

No és que tingui res en contra d'en Manolo, però hi ha persones que no poden ja viure juntes. De ben segur ell estarà més tranquil després i podrà tirar endavant. Això ja ha passat moltes altres vegades i s'ha superat.
Ànims, Manolo!

 

Silvestre Entredàlies

L’ONADA

 

La Míriam és una gran surfista. Va créixer vora el mar i li apassiona aquest esport. Sempre a l’espera de la l’Onada, a estones damunt la planxa, surant atenta mirant darrere seu, altres cops damunt la sorra, ensumant cap a l’horitzó, estudiant els núvols.

Fa anys que l’espera, estiu i hivern, persistent en soledat, en l’estranya enyorança d’allò que encara no es coneix.
La Míriam, de bon matí entrena fort, corrent per la platja, nedant. Agafant fons per quan el somni aparegui.

El sol, el vent, l’horitzó net, i l’aïllament li han donat anys de plenitud i creixement, però poc a poc els cabells se li han anat eixarreint, la pell assecant; els ulls se li han fet petits. Fins i tot a cops li fallen les forces. Hi ha vespres que plora, recolzada en un vell tronc de deriva, dos iguals damunt la sorra.

L’espera es fa tan llarga...

Aquest estiu, però, el seu pensament ha fet un canvi. Ha tingut visites a la seva platja, ha intercanviat impressions i ha conclòs que ja no està sola, i que no és tard. En altres platges, tan veïnes, tan distanciades, hi ha també qui es deleix per l’Onada.

Ha vist, també, que a voltes, les circumstàncies no es produeixen per què sí, atzaroses. Que algunes onades no es formen espontàniament. I que les voluntats i la perseverança de molts solitaris surfistes propiciarà la gestació de l’Onada.

Amb un pessigolleig a la boca de l’estómac ha entès que s’acosta el dia en què començarà tot. L’ Onada serà gegantina, hem d’intensificar l’entrenament i sobretot enfortir sinèrgies i millorar entramats.

Aquesta Onada l’haurem d’agafar entre tots, agrairem a la disciplina del surf tot el que hem après. Però haurem de desar la planxa. Ens embarcarem en un gran vaixell, formarem part d’una tripulació enorme per treballar en equip, en coordinació perfecta.

L’Onada serà llarguíssima, durarà anys, i serà propiciada per tots els surfistes que fins ara havíem estat aïllats, o confinats entre la multitud. Depèn només de nosaltres. En engegar-la no haurem acabat la feina, al contrari, haurem de gestionar a la perfecció totes les nostres capacitats. No serà cap broma, o ens portarà molt lluny, o ens ofegarà.

La Míriam ja ho té clar, ha passat de l’estupefacció, la introspecció i la reflexió a la col·laboració i l’acció.

Avui, a primers de setembre, al capvespre, ja veu imminent la progressiva però imparable gestació de l’Onada . S’ha posat dempeus, ha esbaldit l’estimada planxa de surf i ha començat a caminar. Quan ha picat a terra per espolsar-se la sorra dels peus ha notat una tènue tremolor. Milers d’ex-solitaris surfistes picaven alhora en les seves platges.

Tot just emprenem el viatge que ens faria confluir a la capçalera de l’Onada (en escriure-ho, jo també he notat una lleu vibració a la taula).

Començarà amb la tardor. Escalfem musculatura i articulacions que ja és aquí. Aquesta Onada no es gestarà al mar. Es notarà primer en carrers i places, en centres i ateneus, en associacions i entitats.

Allà ens trobarem! Fins aviat!

 

Silvestre Entredàlies

DRING, DRING

Estava decidit. Aniria a un ressort-tot-inclòs a fer dringar glaçons dins un got llarg. I res més. Dring, dring.

Tot va començar amb un encontre casual. Diògenes de mi, vaig trobar-me en uns contenidors competint amb en Saidi i el seu excarret de supermercat. Vàrem encetar conversa, ell com a expert, jo com a amateur, respectuós amb el titular d'arreplegar andròmines.

Com que som animals de costums, ens hem anat trobant altres dies. Li han fet gràcia les nostres creixents converses. Diu que a ell mai ningú no li dirigeix la paraula, a no ser que aquest ningú tingui la pell tan o més fosca que ell.
M'ha explicat la seva història. Apassionant, complicada, per treure's el barret. Jo a canvi li he explicat la meva, planera, senzilleta, d'impossible novel·la.

Ja estava clar allò d'anar a un ressort-tot-inclòs, a oblidar, a passar de tot, rebotat de les tertúlies dels berenars amb la colla. La curiositat per uns territoris concrets que em va despertar en Saidi una tarda als contenidors va fer-me triar el destí. I aquí va començar l'error. Ell, agafat a la carro, en saber que aniria a la seva terra el va aclaparar la nostàlgia. Va quedar trist, pensarós. Finalment desprès de dubtar molt, em va fer l'encàrrec. Sí que parla sovint amb ells per telèfon, i li diuen que estan bé, però això no el tranquil·litza, no se'ls creu. Ell també els explica que està de meravella, aquí a Europa, que té molta feina, que s'ha fet emprenedor i està obrint-se un lloc en el món del transport i de la metal·lúrgia (si el veiessin amb el carretó de ferralla de contenidor en contenidor, i vivint sota uns plàstics en un solar del 22@).

Em va demanar que discretament comprovés com estaven els seus parents, la gent del seu petit poble, a qui tan estimava i a qui enviava gairebé tots els euros que arreplegava. La seva mare, el seus germans, la dona i els fills el feien patir. Em va fer jurar que no em donaria a conèixer, i no els diria res d'ell; no em volia fer mentir.

Va seguir l'error. Al poblat vaig picar de morros amb la realitat. M'estalviaré detallar-vos com de malament estaven, i com havia rodolat pendent avall la situació des que Saidi va marxar a cercar feina a Europa. Llavors li semblava impossible d'empitjorar.

Era el segon dia de la meva estada al ressort-tot-inclòs, luxe descerebrat a tocar d'una misèria embogidora.

Dring, dring. No hi ha manera. Dring, dring. No em relaxava, no m'evadia. Em venien a la ment tots els parents d'en Saidi. Els que ell creu que estan bé i ja són morts i els que encara malviuen. També però, els infants feliços, encara que s’han de buscar molt petits per què encara siguin feliços i encara siguin infants.

Dring, dring. No podia sortir de la piscina del ressort-tot-inclòs. Mentre estès a l'aigua les llàgrimes no em delatarien i la vermellor dels ulls tindria la coartada del clor. Vaig quedar-me bloquejat, dring, dring, sis dies en remull esperant el meu vol de tornada. Dring, dring. Immobilitzat. Dring, dring, buscant l'equilibri.

Tindré el valor d'explicar-li?

Tindrà ell el valor d'escoltar-ho?
Ho estic rumiant a l'aeroport del Prat. He quedat amb un amic dels del berenar que em vindria a buscar. Prenc aquestes notes en un tovalló de paper. Tinc la gola seca i m'he demanat una aigua amb gas. Sobretot sense gel, si us plau. No puc suportar aquell dring, dring.

Silvestre Entredàlies 

MARXO DE VACANCES

Avui he anat a berenar amb els amics de sempre. Ens trobem molt sovint per fer aquest ritual, per què ens avenim i ens agrada sentir mútuament el nostre escalf.

 Fins fa ben poc, eren trobades molt alegres, ens fotíem uns farts de riure! D'ençà un temps, la situació és ben diferent, qui més qui menys nota la pressió de la crisi (en diem l'estafa) i aquestes reunions són més apagades. Sempre n'hi ha un o altre que és a taula, però que està com absent.

Estem, en general, mig anestesiats. I penso que no és per culpa de cap producte psicotròpic afegit al pa amb tomàquet, doncs he notat el mateix canvi de tarannà en els companys de la feina i cap d’ells no menja entrepanets al bar d'en Manel.

Algú ens explica que, dia a dia, estem en la menys dolenta de les situacions possibles vistes les circumstàncies. I el més important, que qualsevol moviment que fem, serà pitjor per nosaltres. I ens ho hem cregut. L'obediència cega és una posat ben còmode davant incerteses, no tindrem mai la culpa d'una decisió mal presa si no en prenem cap.

Els amics del berenar estan ben fotuts.

Espantats per la radioactivitat de Fukushima, segueixen endollats a Endesa.

Indignats amb la banca tradicional i els seus tripijocs que ens han portat on som, hi segueixen implicats amb un clar síndrome d’Estocolm. Encara que la seva mare estigui entrampada amb participacions preferents.

Alertats pel “30 minuts” sobre els perills de l’alimentació industrial, segueixen anant cada dissabte a omplir rebost i nevera a les grans superfícies.

Disconformes amb el pressupost de Defensa  hi segueixen contribuint amb els seus impostos.

Sorpresos per les realitats africanes, s'esborren d'alguna ONG què n'eren socis per què “ara no pot ser”.

El bombardeig mediàtic minut a minut al que estem sotmesos, no ens deixa el cervell lliure ni un moment en tot el dia. I és clar, així no hi ha qui reflexioni. I les preocupacions immediates, cada cop més greus a les que cal acudir amb urgència, no ens deixen centrar l'atenció en aquelles, que no per més llunyanes i de fons, són menys determinants.

Penso dir-los hi ben clar, en el proper berenar, i per això m'ho escric:

No us vull tornar a sentir la cantarella que no podem canviar res, que sempre ha estat així i sempre ho serà. No ho vull tornar a sentir fins que no rebeu a casa vostra electricitat renovable procedent de Som Energia, que la tenim a l'abast de totes les llars de Catalunya; fins que no obriu un compte corrent a Triodos Bank; fins que no mengeu tomàquets amb gust de tomàquet; fins que no feu objecció fiscal a la despesa militar en la vostra declaració de renda, i fins que no us torneu a donar d'alta de Metges Sense Fronteres.

Fins llavors, en aquesta taula no vull tornar a sentir cap queixa de la merda de  món en què vivim!

I ara, si m'ho permeteu me’n vaig de vacances, i quan torni, a veure qui ha fet part dels deures. Apa, siau.

Silvestre Entredàlies