LA FULLA DE TETUAN

Travessant la Gran Via, pel Passeig de Gràcia, de Barcelona, de bon matí he sentit un “clic” dins el meu cap, entre les orelles, gairebé al clatell, on rebíem els calbots de petits.

Damunt l’asfalt he vist l’afany de persistir, la resistència pacífica, la rebel·lia testimonial.

Seria la tardor passada quan van pintar la calçada d’aquesta zona. Van aparèixer uns homes poc parladors, mal afaitats, amb les seves màquines d’estètica Mad-Max, les seves robes tacades de pintura i el seu halo de dissolvent. Els ulls mig clucs i el gest mecànic replantejaren amb cintes mètriques i cordes dòcils el seu grafiti horitzontal, racionalista, cartesià. A plena nit marcaren carrils, passos zebra, línies de detenció i fletxes. Van preparar la mixtura dins una mena de pot d’esprai gegantí amb rodes i volant. El conduïa un d’aquells homes grisos vestits de blanc.

La màquina, ja en posició, va començar a bufar i a escopir. En plena feina, un arbre da la vorera va deixar anar una fulla com aquell que no vol la cosa, i aquesta, en el seu viatge aparentment erràtic va anar a parar dins la zona marcada pels pintors. L’home muntat a cavall del giny mecànic va ignorar la fulla, i passant-li per sobre amb menyspreu, la va ruixar, la va intoxicar.

Al primer moment, la feina semblava impecable, la ratlla perfecta, el blanc immaculat. El petit gest d’insurrecció foliar havia estat aixafat; la resistència, neutralitzada.

Però, en retirar-se les tropes, assecar-se el camp de batalla i bufar una lleugera brisa, la fulla es va enlairar. I va deixar una perpètua senyal negra en forma de fulla damunt la ratlla blanca. Va sorgir la poesia.

Gràcies a aquest petit gest de la fulla, avui a les set del matí, en travessar el carrer, m’he omplert d’optimisme i després he vist flors, brots tendres, somriures. I no he estat l’únic. He vist un noi que també li feia una llambregada furtiva i sorpressiva a l’empremta de la fulla. Qui sap quanta gent ha sentit aquest “clic” en passar-hi al llarg dels mesos.

Faria bé el conseller d’interior d’anar amb un potet de pintura blanca i tapar aquest acte d’insubmissió, però, si us plau, no li dieu.

I és clar, l’acte senzill de la fulla de plàtan m’ha fet pensar amb en Dani, l’Ismael i en Javier que encara avui, vint-i-quatre d'abril, estan detinguts des del matí del vint-i-nou de març. El seu petit acte inicial de rebel·lia es transforma en una incomoditat per l’ordre establert, lineal, de blancs i negres, sense matisos ni debats.

La rigidesa del sistema li provoca fragilitat i risc de col·lapse. Per resistir tensions res millor per una estructura que  la flexibilitat. Però la  poca seguretat i la poca autoconfiança agarrota el dirigent. El Dani i l’Ismael bé prou que ho saben, i podrien donar, juntament amb en Javier classes de física i de moltes altres coses a qui els té empresonats.

Us recomano la visita a la fulla de Tetuan, ja em direu si sentiu algun pessic entre les orelles. I des d’allà tingueu un pensament pels tres estudiants i molta altra gent que ha fet, fa  o farà un petit gest per omplir d’esperança els cors de la bona gent i de nerviosisme als dirigents en fals.

Silvestre Entredàlies

EL QUE EM PREOCUPA

Qualificacions de risc, feblesa de l’Euro, quitança de Grècia, retallades, ajustos, recessió econòmica, atur imparable.

Llegeixo tot això al diari, i no em preocupa.

Em llepo el tou dels dits, bufo la vora dels fulls i vaig àvidament a la pàgina 42, just abans dels “passatemps”, i busco inútilment, avui 16 de març algun indici de núvol, de front, de borrasca. I només hi trobo hipnòtics símbols solars distribuïts damunt el tauler de joc del nostre país. Llegeixo: “demà, jornada més càlida; diumenge, puja el termòmetre; dilluns, alguns núvols alts”.

Miro, vidres enllà, el polsós pluviòmetre de casa, i penso que està a punt de perdre el nom per falta d’activitat. Les teranyines que s’hi fan només les ha mullat 1 mm. de pluja, des del 29 de novembre  passat. Gairebé quatre mesos sense cap precipitació.

Si no plou de manera general i abundant en pocs dies, la collita de cereal de secà a Catalunya es veurà molt minvada. D’altra banda la temporada dels incendis forestals aquest any pot ser devastadora, ja n’hem tingut els primers avisos.

Trobo a faltar, i m’entristeix, qualsevol indici de reflexió de bona part dels humans. Què còmoda és la vida sense paraigües, sense bassals als carrers, sense fang a les sabates. Mentre ragi aigua per les aixetes...

Aquí, al nord, rai, si no hi ha cereal el comprem a fora, i si s’arruïnen els pagesos, millor, les  corporacions transnacionals i els grans inversors es quedaran amb el pastís i el control.

Allà, al sud, no ho veiem, però hi ha molts territoris que també hem de cuidar, que són casa nostra i on vam néixer com a espècie. Hi ha grans regions desèrtiques o àrides que havien sigut fèrtils abans que l’home del nord fes malbé el delicat equilibri atmosfèric mundial. Eren territoris capaços d’alimentar una població que ara mor de fam o com a màxim malviu de l’ajut internacional

La nostra crisi passarà, la puixança econòmica tornarà, la màquina agafarà velocitat altre cop. Llegir això reconforta i tranquil·litza mola gent, els dóna esperances.

I a mi, aquesta perspectiva és la que em preocupa.

Em preocupa que tanquem aquesta crisi sistèmica en fals i que l’economia se’n surti utilitzant les velles receptes que ens han portat tan a prop del col·lapse.

Si seguim cremant combustibles fòssils, malbaratant recursos naturals i fagocitant-nos els uns als altres i jugant a la ruleta russa de l’energia nuclear ens haurem equivocat. Els recursos i el territori ja no es poden considerar infinits i al nostre servei. Ja no som al segle dinou.

El que em preocupa és que Gaia somriu per sota el nas, trista i sorneguera, veu com la nineta dels seus ulls, l’espècie més capaç, la més “sapiens”, camina directa cap al desastre. Ella, melancòlica, es refarà, i determinarà ser més dura i atenta amb els seus fills per tal que no agafin el mal camí.

Això és el que em preocupa.

Silvestre Entredàlies

EL CARRER MAX PLANCK     (part 2)

El carrer Max Plank va adonar-se, de cop, que s’havia omplert de veïns desocupats i desil·lusionats, i que al veïnat, hi havia molta feina per fer. Van adonar-se que qui la feia, l’administració, els havia abandonat. Van concloure que per molt que anessin a l’ajuntament a queixar-se, res no tornaria a ser com abans. Calia arremangar-se, i recuperant il·lusió i autoestima, prendre compromís amb la societat. Un bon dia, algú va començar a escombrar el seu tros de vorera, i l’exemple es va estendre. El jovent es va organitzar en torns de voluntaris per reobrir la biblioteca, amb esverament i disgust mal dissimulat de l’ajuntament. Van plantar margalides i pensaments al jardinet de la placeta, la noia de la granja els regava i un senyor del nº 8  treia males herbes i esporgava. Van muntar un petit banc d’aliments per l’Eusebi, els seus companys i moltes altres persones que ho van anar necessitant. Fins i tot van organitzar una intermitent brigada que reparava les voreres deteriorades.

Moltes coses van canviar al carrer Max Planck i a la placeta Maxwell. Durant els anys de benestar econòmic, fins i tot a ells se’ls havia encomanat la desconfiança en tothom i aquell “campi qui pugui”. Enveges i prepotències començaven a fer-se veure.

Ara, en canvi, tenen llargues converses, s’agafen de l’espatlla, i sobretot, es tornen a mirar al fons dels ulls, redescobrint antigues coneixences i velles amistats.

Els veïns han tornat a tenir sensació de pertànyer a un grup. Més pobres de butxaca però més rics d’esperit, ara es creuen part de la societat altre cop, la seva autoestima ha crescut a l’hora que augmenta la desconfiança en les grans estructures públiques, i evidentment les grans empreses privades.

S’han adonat que la causa principal del gran desgavell és que el món s’ha fet massa gran. Les  administracions i empreses, en la seva hipertròfia, s’han tornat ingovernables pels humans que teòricament les regentaven. Les persones, que havíem creat aquestes eines per què ens donessin un servei, ara ens veiem tiranitzats per elles. Cal tornar a l’escala humana i crear mecanismes consensuats per evitar altre cop el gegantisme de les estructures i la impotència de l’individu.

Organitzaren, doncs una visita a l’ajuntament, amb representants d’altres carrers i barris. Els van comunicar que els havien decebut, que ja no els representaven i que els veïns havien hagut de suplir algunes de les seves funcions, com a conseqüència deixaven de pagar unilateralment una part del seus impostos. L’autoritat, amb el pas canviat (per variar) no va saber com reaccionar i va pensar que ja se’ls passaria, que era una bullida passatgera. Què s’havien cregut!

Han de vigilar, però, els del carrer Planck, de no créixer massa, per no tornar a caure en el mateix pou. Ja hi han rumiat i ho tenen clar. Es mancomunaran amb altres barris, però sense perdre la dimensió humana que tenen les petites estructures. Treballaran en xarxa per descobrir una altra manera de fer societat, una manera nova, però molt antiga alhora. Perquè com deia Martí i Pol “tot està per fer i tot és possible”.

Moltes civilitzacions han viscut felices durant segles amb la filosofia col·laboradora d’aquest carrer. Moltes d’altres ho farem si volem somriure i abraçar-nos, mirant-nos als ulls i dormir tranquils i satisfets. Endavant Max Planck!

Silvestre Entredàlies

EL CARRER MAX PLANCK     (part 1)

En aquest carrer, el carrer Max Planck, la vida anava passant plàcida i endreçada.

Tot funcionava, l’enllumenat, la biblioteca, l’atenció a la gent gran i als sense sostre. L’estat del benestar era puixant des de feia ja anys. Sembla que ni els més grans del petit carrer en recordaven les antigues misèries.

Ja fa uns quants anys, en el quiosc de la placeta, allà on el carrer es connecta amb la ciutat, s’hi van començar a llegir portades de diari que parlaven de daltabaixos i ensurts en borses i mercats llunyans. Al carrer es van anar acostumant a aquest tipus de notícies, les llegien com qui mira una pel·lícula de ficció. Estaven convençuts que tancant el diari o apagant la tele aquella realitat desapareixia, en tenien la prova en el seu carrer que seguia com sempre. En Miquel que va a comprar el pa, la Judith i la Remei que corren rialleres cap a l’escola, l’Eusebi, el pobre, assegut davant la parròquia, amb el seu carretó on hi du la vida. I a baix de la placeta, més cap a migdia, els iaios palpant la quotidianitat, comprovant-ne la rutina, reconfortant rutina.

El carrer Max Planck no és un carrer cèntric. En cap dels seus portals s’hi pren cap decisió important pel país, ni tan sols pel barri, malgrat això, tot el que expliquen els mitjans d’informació, encara que sembli de mons llunyans, encara que tard, va tenir-hi repercussió.

Els canvis van arribar poc a poc, al principi van ser gairebé imperceptibles pels distrets o els somiatruites.

En començar el nou curs, les dues bessones van haver de matinar mitja hora més, els havien tret l’autobús del barri que agafaven per anar a escola.

Les fulles caigudes dels arbres s’amuntegaven recollides només pel vent, les papereres feien caramull i els contenidors cada cop més deixats es convertien en gasius magatzems de materials i ocasionals establiments  d’ultramarins per una colla de joves cada cop més nombrosa. Els panots de les voreres es degradaven i els parterres de la placeta, tan florits que havien estat, ara eren erms eixuts. El carrer, que abans, del matí al vespre era gairebé desert, a totes hores del dia era ple de gent, doncs molts dels seus veïns ja no tenien feina on anar.

A l’Eusebi van afegir-se-li dos companys, vinguts de fora i al mossèn li costava triplicar l’ajut amb unes almoines cada cop més minses.

I en arribar l’hivern, els avis, havent dinat marxaven cap a la grangeta, no per trobar-se i fer-la petar, que també, sinó per no encendre l’estufa a casa. Sempre és més barat fer durar un cafè tota la tarda que acabar-se la bombona de butà.

També la biblioteca cada dia era també més plena de refugiats climàtics, allà no cal ni prendre cafè.

Justament el tancament sobtat de la biblioteca, van dir que per ajustos pressupostaris municipals, va ser el detonant que ho va capgirar tot.

I, tot d’una, es va iniciar l’efecte papallona.

Silvestre Entredàlies

PREOCUPACIONS REIALS                     

Són els primers d'una llarga caravana, sempre en direcció a Ponent. Fan camí amb aquell pas decidit i constant, però gens forçat de qui domina les llargues travesses, de qui a força d'anys ha transformat la bullida impetuosa en saviesa calma.

Amb un cop de vista (ja fa tants anys que es coneixen) dos d'ells han copsat que el tercer vol dir-los alguna cosa. De fet, per entendre's no els caldria parlar com ho fem nosaltres. Ells estan en una estadi superior de coneixement i comunicació. Però, malgrat això, els agrada de tant en tant, en mig del llarg viatge, aturar-se al vespre, i a l'esguard d'una foguera, tenir llargues converses, tal i com ho farien si fossin senzills mortals.

    - I doncs, què t’amoïna, Gaspar?- va dir el més fosc dels tres.

- M'agrada que els humans ens tinguin tanta estimació i que, sobretot els més petits, confiïn en nosaltres els seus somnis més agosarats. Em fa molta il·lusió que ens esperin amb els fanalets, i que amb aquells ulls com taronges, a vegades plorosos, ens demostrin la seva fe en nosaltres.

-    Llavors, aquesta cara de preocupació que dus?

- Veureu, nosaltres podem portar una bicicleta, un Excalèxtric, fins i tot, si un nen o nena s'han portat molt bé durant tot l'any, podem portar una Wii, sempre ho hem anat fent, més o menys, ja fa més de dos mil anys que ens hi dediquem. Però si bé la màgia és molt important per als infants, penso que últimament els més grans hi confien massa, n'abusen.

     - Explica't Gaspar.- va exhortar-lo Melcior, ajuntant les molsudes celles.

- Bé, he observat que en els últims temps i en segons quins llocs, els adults han confiat en la màgia, o en no sé què, qüestions massa importants, i és clar ja són grandets per això. A Grècia van fer-ho així, i com que no han fet els deures s'han ha quedat a la ruïna i amb cara de Papa-nates. A Itàlia, a més van confiar la màgia a un gran impostor. MEDIASET els va fer creure en uns éssers fantàstics que els farien viure en un regne de xauxa etern. L’apòstol Silvio dels miracles terrenals, el què semblava immortal, va caure d’un dia per l’altre expulsat per l’Arcàngel Miquel (o va ser Mario?).

-D'acord Gaspar, però no està tot perdut, conec un poble que no ho confia tot a Reis i Presidents, a la màgia i l’encanteri. Els catalans, també la fan, i amb il·lusió, la carta als Reis, però per si un camell pren mal, o una tempesta de sorra, o financera, entorpeix la marxa de la caravana, i aquest any no els porten la bicicleta, sempre els quedarà la fireta i les xocolatines que ha cagat el tió.

Aquest any difondrem el missatge que cal confiar en la fe i en la màgia per les coses petites i accessòries; i confiar en el propi treball, determinació i  tenacitat per les coses importants i de calat significatiu. Això és el que diferencia una persona adulta d'un nen, una societat adulta d'una societat infantilitzada. Ja els ho va dir aquell noi tan trempat: ”si ens llevem ben d'hora, ben d'hora...”. Això els direm, Gaspar, vas ben carregat de raó.

Van arraulir-se en les mantes, i bona nit. L'endemà, ben d'hora, ben d'hora, van seguir camí fins a casa vostra.

Silvestre Entredàlies

CONÈIXER PER CORREGIR 

Estic content d’haver rebut l’informe de Veterinaris Sense Fronteres de la campanya “Paren, aquí vive gente (los impactos del agronegocio en África)”

Si no fos per aquests tipus d’organitzacions no ens arribaria gaire cosa de la realitat dels països castigats pels conflictes, el clima o per les nefastes actuacions dels nostres estats o empreses.

Existeix una realitat que se’ns amaga perquè, com a primer món, som culpables en gran mesura del que s’hi està perpetrant. No volen que en siguem conscients, no fos cas que no volguéssim seguir el joc, que tant beneficia a alguns.

 

En els països castigats hi ha crisis agudes (intenses i curtes en el temps), i crisis enquistades (de llarga duració).

Els organismes oficials, per boca dels mitjans de comunicació domesticats, ens adverteixen principalment de les crisis què son més agudes. Les crisis puntuals i espectaculars són les què ens permeten conèixer, i en les què ens conviden a abocar una momentània hemorràgia de caritat cristiana, per passar a oblidar-les ràpidament, això sí.

Per contra, no ens fan gaire sabedors de les situacions vergonyants cròniques, en les quals podríem aplicar la justícia social evitant ensorrar més les poblacions afectades per unes relacions internacionals del tot injustes.

Tornant a l’informe de V.S.F., el document explica sense embuts el perjudici que produeixen les pràctiques neocolonitzadores d’algunes transnacionals europees amb la connivència i fins i tot el recolzament de diferents estats, entre ells l’espanyol.

Per il·lustrar-ho, l’informe detalla tres exemples: l’ocupació de terres fèrtils per al cultiu d’agrocombustibles a Moçambic, la sobrepesca industrial a Senegal, i per últim, el desplaçament de la població pagesa a Uganda per part d’una transnacional del cafè.

Està bé com a primera opció que es demandi als governs implicats, i que se’ls exigeixi la vigilància del funcionament de les empreses, no només en territori nacional, sinó en el país on desenvolupin la seva activitat, sigui on sigui. Cal exigir que es respectin els drets de les persones allà on treballin les nostres transnacionals. Però, massa sovint això és desesperant.

Potser caldria, un cop analitzada la situació puntual per experts qualificats, com és el cas que ara comento, actuar directament com a ciutadans, com a consumidors; utilitzant canals propis. Simplement utilitzant altres vies, noves, fresques i no viciades.

Ja en massa àmbits els nostres representants ens deceben.

És hora que ens autogestionem, com a ciutadania, en l’aspecte de la cooperació i reequilibri mundial com en d’altres. Si arribem a la conclusió que les institucions no ens representen ni ens fan la feina com la voldríem, els podem cridar a l’ordre, és clar, però si no rectifiquen, també els podem despatxar per afrontar nosaltres mateixos les qüestions per vies més directes, menys encotillades, menys lligades per xarxes d’interessos de poder i econòmics.

Silvestre Entredàlies

FELICITATS A LOKARRI

A les set del vespre i un minut la ràdio m’ha fet aturar l’article que gairebé tenia acabat.

“Anomena i desa” li he dit a l’ordinador. Sembla que el tema africà haurà de quedar-se en el tinter, que dèiem abans.

No és habitual, i mira que ho intento, tractar temes en positiu en aquesta columna. Aquest cop és en positiu, i molt.

En aquest dia històric s’hauran de començar a relativitzar moltes postures.

El blanc ja no serà tan blanc ni el negre tan negre. Això ho han de tenir clar els actors implicats en el procés que comença avui, vint d’octubre de 2011. Aquests actors implicats són exactament tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes bascos.

M’assec a escoltar el degoteig de notícies, reaccions i declaracions, i en general em fastigueja la seva mediocritat i buidor, però això ja és normal en molts dels que els posen el micròfon al davant, no em preocupa.

Amb la ràdio de fons, penso en reunions de veïns, xerrades de bar, classes d’universitat, o  fins i tot trobades familiars a Euskadi on planava aquella desconfiança de no saber a quin bàndol està l’interlocutor. Què diferent serà, poc a poc, a partir d’ara. Tothom sabrà en quin bàndol està l’altre, tots en el mateix. M’agrada pensar que serà així, només caldrà que no es deixin embrutir per intoxicacions externes.

Josep Guardiola va dir no fa gaire que si ens llevàvem molt d’hora i treballàvem fort, als catalans no hi hauria qui ens aturés. Doncs imagineu-vos els bascos.

Ara, diuen que està en mans de les institucions fer la resta del camí, que Déu ens agafi confessats!

Jo, particularment crec que s’ha arribat fins la declaració actual de la banda, no gràcies a les institucions, sinó malgrat les institucions.

Massa sovint i en massa àmbits els nostres representants ens deceben, ens desil·lusiona la seva acció/inacció. Picar la seva porta és picar ferro fred.

El ferro fred se’ns riu a la cara. En anar perdent color i temperatura cada cop el seu eco és més agut, ens reescalfem els muscles i el mall es torna feixuc. És moment de deixar el mall a terra, tornar la peça a la fornal fins que estigui al roig, i altre cop a picar amb les forces recuperades i el cop destre. Fins i tot podem prendre perspectiva, sortir del taller, que ens toqui l’aire i canviar totalment d’estratègia, d’eines i materials per aconseguir el nostre objectiu.                                      

Això és el que fa temps que fa  la Xarxa Ciutadana per l’Acord i la Consulta LOKARRI.

Ells porten molts anys fent un tenaç esforç en la seva promoció del procés imparable cap a la pau i la convivència. Han rebut d’un costat i d’un altre, i allà quan es rep, es rep fort; però tossuts han seguit endavant, convençuts. I gràcies a ells s’ha arribat al punt en el qual ens trobem, i també com sol ser habitual, els del ferro fred es pengen les medalles i els ignoren. Però ja s’ho faran.

Felicito i agraeixo enormement a LOKARRI la feina feta i els encoratjo a seguir treballant sota el menyspreu del poder i l’escalf de molta i molta bona gent.

 

Silvestre Entredàlies