dissabte, 9 d’octubre de 2004


L’HEM RECUPERAT A TEMPS
(d’eruga a papallona)



El meu amic llegia cada dia els diaris, analitzant les notícies. Contrastava opinions, formava la seva. Escoltava tot tipus de tertúlies radiofòniques. Deia que tots els punts de vista ajuden a entendre les coses. L’interessava la política internacional, la situació al tercer món, els temes d’Iraq, Palestina, Txetxenia... També l’apassionaven les qüestions més properes, en les quals procurava incidir. Es dedicava en cos i ànima a un parell d’entitats altruistes locals, de les què n’era un potent pilar.
Home auster, en tenia ben bé prou amb el seu modest jornal. No devia res a ningú, ans al contrari, generós com era.
La tardor passada va ser quan es va desfermar el daltabaix, per la mala vida que duia. Potser va influir l’escurçament dels dies propi de l’estació, o una sobtada baixada de defenses.
La seva cunyada, la perruquera, ja l’havia advertit un munt de vegades, -no et capfiquis tant,  no canviaràs res-.
El fet és que va començar a perdre la gana i el color de la cara. Cada cop obria més els ulls i corbava més l’esquena sobre un diari que dia a dia semblava esbudellat damunt la taula. Movia el cap a banda i banda, remugava, -no anem bé, no anem bé...-. Fins i tot un dia es va perdre pel carrer tornant de la feina a casa.
Un dimecres qualsevol de novembre, la seva dona el va trobar assegut a la cuina, tenia quatre diaris a la taula, la ràdio a tot drap i el televisor bramant al menjador. La vista clavada a les rajoles de València, la boca badada, i un fil de saliva nodria un bassal damunt la secció de cartes al director. Pobre Miquel!
Així el vam tenir un parell de mesos, absent a la vida.
Amb repòs, estimació i paciència va anar recuperant el to, va anar diluint el tel que l’embolcallava, i finalment va néixer en ell un home nou.
Ara va al quiosc, atret no pels diaris, que ni els veu, sinó pels col·leccionables, les revistes del cor, i sobretot la premsa esportiva. Ara el futbol l’apassiona, qui ho havia de dir? Per fi té conversa. Un home nou. Què carai!
Ara fa cua al video-club i passa els dissabtes al centre comercial gaudint d’una ostentosa climatització i una música ambiental de querubins. Consumeix a dues mans, compra el que no necessita, condueix un fastuós cotxe que no pot pagar, en una paraula, és feliç.
Si en algun moment de recaiguda li venen ganes d’arreglar el món, se les guarda per excretar el seu vot ordenadament en les properes eleccions, i prou!
Hem d’aprendre del meu amic que per tossut i díscol gairebé es torna boig. Deixem ara mateix de pensar i de preocupar-nos per qüestions elevades, ja ho fan els nostres prohoms i els savis dirigents internacionals, ells saben el que ens convé.
Què sabrem nosaltres, pobres desgraciats!





Silvestre Entredàlies