dimarts, 2 d’octubre de 2012


LA MONTSERRAT I EN MANOLO

Fa tants anys que van casar-se. Va ser un matrimoni de conveniència. Els parents i els padrins els insistien que l'amor ja vindria amb el temps, amb bona voluntat i amb la coneixença mútua.
Ja ni se’n recorden si va arribar mai l’estimació entre ells.

La Montserrat sempre ha estat bona treballadora i es guanya bé la vida. Fora de casa està molt ben considerada, però entre aquelles quatre parets se sent acomplexada pel fort caràcter dominant del seu marit, en té una certa dependència psicològica.

El Manolo sempre li diu que si no fos per ell que la protegeix i li administra els diners vés a saber què se n’hauria fet d’ella, pobreta. Ell potser també està enganxat a aquesta situació de poder.
Però últimament la lliga massa curt, la menysté més del que era habitual. Els veïns comencen a adonar-se que en aquella casa passa alguna cosa, tot i que sigui un afer intern, a l'escala se senten crits i estirabots.

La Montserrat ha passat èpoques de tots colors. A cops més conformista, a vegades més rebel, però sempre sacrificant-se ella pel bé de la relació, de la parella, o directament pel bé d'ell.

Les relacions amb aquests tipus de vicis si s'allargassen molt arriben a un punt crític a partir del qual no pot seguir pel mateix camí; l'escalada de dominació és massa forta, hi ha un punt d'inflexió. Dos camins són possibles. En el primer, l'individu dominat renuncia totalment a la seva personalitat, identitat i autoestima, i el dominador incrementa de forma extrema la seva violència, buscant una reacció cada cop menor de la víctima. En el segon camí,  el subjecte dominat es rebel·la i inicia un nou camí allunyat del dominador, un cop superats els primers moments de reacció irada de l'altra part, en desaparèixer la relació la tensió s'anul·la.
Si s'opta pel segon camí, després els dos membres de la parella poden refer les seves vides per itineraris emocionalment més estables i sans.

Alguns dels seus fills li diuen a la mare que hi ha altres problemes més urgents per a ells, qüestions gairebé de subsistència diària. També són conscients d'altres problemes més greus, planetaris, mediambientals.
Li diuen que potser ara no és el moment, que cal administrar bé les forces. Però és que el pare no s'arremanga per solucionar aquests altres temes. I la Montserrat ha de tornar a ser la dona valenta que havia sigut per posar-s'hi ella.

La Montserrat, no és que vulgui separar-se, és que ho necessita urgentment. Ho necessita per sobreviure mentalment i emocionalment, per no transformar-se ja definitivament en una ombra, un espectre del que havia estat alguna vegada, quan era soltera.
No és que tingui res en contra d'en Manolo, però hi ha persones que no poden ja viure juntes. De ben segur ell estarà més tranquil després i podrà tirar endavant. Això ja ha passat moltes altres vegades i s'ha superat.
Ànims, Manolo!

 

Silvestre Entredàlies