dimarts, 1 de maig de 2012


LA FULLA DE TETUAN


Travessant la Gran Via, pel Passeig de Gràcia, de Barcelona, de bon matí he sentit un “clic” dins el meu cap, entre les orelles, gairebé al clatell, on rebíem els calbots de petits.
Damunt l’asfalt he vist l’afany de persistir, la resistència pacífica, la rebel·lia testimonial.
Seria la tardor passada quan van pintar la calçada d’aquesta zona. Van aparèixer uns homes poc parladors, mal afaitats, amb les seves màquines d’estètica Mad-Max, les seves robes tacades de pintura i el seu halo de dissolvent. Els ulls mig clucs i el gest mecànic replantejaren amb cintes mètriques i cordes dòcils el seu grafiti horitzontal, racionalista, cartesià. A plena nit marcaren carrils, passos zebra, línies de detenció i fletxes. Van preparar la mixtura dins una mena de pot d’esprai gegantí amb rodes i volant. El conduïa un d’aquells homes grisos vestits de blanc.
La màquina, ja en posició, va començar a bufar i a escopir. En plena feina, un arbre da la vorera va deixar anar una fulla com aquell que no vol la cosa, i aquesta, en el seu viatge aparentment erràtic va anar a parar dins la zona marcada pels pintors. L’home muntat a cavall del giny mecànic va ignorar la fulla, i passant-li per sobre amb menyspreu, la va ruixar, la va intoxicar.
Al primer moment, la feina semblava impecable, la ratlla perfecta, el blanc immaculat. El petit gest d’insurrecció foliar havia estat aixafat; la resistència, neutralitzada.
Però, en retirar-se les tropes, assecar-se el camp de batalla i bufar una lleugera brisa, la fulla es va enlairar. I va deixar una perpètua senyal negra en forma de fulla damunt la ratlla blanca. Va sorgir la poesia.
Gràcies a aquest petit gest de la fulla, avui a les set del matí, en travessar el carrer, m’he omplert d’optimisme i després he vist flors, brots tendres, somriures. I no he estat l’únic. He vist un noi que també li feia una llambregada furtiva i sorpressiva a l’empremta de la fulla. Qui sap quanta gent ha sentit aquest “clic” en passar-hi al llarg dels mesos.
Faria bé el conseller d’interior d’anar amb un potet de pintura blanca i tapar aquest acte d’insubmissió, però, si us plau, no li dieu.
I és clar, l’acte senzill de la fulla de plàtan m’ha fet pensar amb en Dani, l’Ismael i en Javier que encara avui, vint-i-quatre d'abril, estan detinguts des del matí del vint-i-nou de març. El seu petit acte inicial de rebel·lia es transforma en una incomoditat per l’ordre establert, lineal, de blancs i negres, sense matisos ni debats.
La rigidesa del sistema li provoca fragilitat i risc de col·lapse. Per resistir tensions res millor per una estructura que  la flexibilitat. Però la  poca seguretat i la poca autoconfiança agarrota el dirigent. El Dani i l’Ismael bé prou que ho saben, i podrien donar, juntament amb en Javier classes de física i de moltes altres coses a qui els té empresonats.
Us recomano la visita a la fulla de Tetuan, ja em direu si sentiu algun pessic entre les orelles. I des d’allà tingueu un pensament pels tres estudiants i molta altra gent que ha fet, fa  o farà un petit gest per omplir d’esperança els cors de la bona gent i de nerviosisme als dirigents en fals.


Silvestre Entredàlies