diumenge, 9 de desembre de 2007


L’INEVITABLE HOME BLANC


Va haver-hi un escàndol al Txad.

Uns nens van ser trets de casa seva amb enganys i diners per a les seves famílies, funcionaris i altres espavilats.

La canalla anaven, entre espantats i nerviosos, participant de l’ensarronada; engrescats amb el paradís que els esperava a l’altra banda del món, a la banda blanca, del triomf fàcil, dels gossos lligats amb llonganisses.

Deixaven enrere lleganya, pols i mosques. Ja vestien Nike i Reebok, ja eren una mica Eto’o.

També, però, s’allunyaven del nucli familiar, del seu carrer, dels seus amics, dels avis ja morts, que tantes rondalles els van explicar. Giraven, potser per sempre, l’esquena a un país que, com tots, vol tirar endavant amb les mans i l’esforç de la seva gent, dels seus fills que estimen la seva terra com ningú.

Quan l’expedició ja era a punt de tocar el cel, el globus es va punxar. La llarga cadena de suborns, enganys i complicitats es va trencar.

Llavors, la ignomínia va saltar ràpidament a primera plana. La premsa, els governants francesos i espanyols, l’opinió pública es va posar les mans al cap.

Ens varem preocupar moltíssim pels detinguts en l’operació, pels membres de l’ONG, per la tripulació de l’avió; per la seva seguretat, pel seu estat físic i psicològic. Sobretot a França se’n va fer una qüestió d’Estat. Varem estar molt pendents dels vols de Supersarkozy amb els calçotets per damunt dels pantalons i la capa tricolor. Ell, amb l’arrogància de ranci cap de metròpoli i deslliurat de tota vergonya va anar a alliberar els seus blanquets compatriotes (“fossin culpables o no”) . Es va passar per l’arc del triomf la sobirania del Txad i el seu poder judicial.

Sembla, però, que aquesta fos la única part de l’afer que ens interessava.

Què ha passat amb els nens? On són ara? Sabran on és casa seva? Podran retrobar-se amb les seves famílies? Què porta a aquestes situacions? Va ser aquest un fet excepcional i aïllat o bé és una pràctica habitual? Quanta gent està implicada? En quins països es produeixen fets similars? Fins a quin punt les famílies i els estats receptors són conscients d’aquests mètodes indecents? I, sobretot, què cal fer per tal que no es repeteixi?

Sembla que en totes aquestes qüestions no s’ha volgut aprofundir, no fos cas que ens féssim mala consciència.

En altres temps ja varem buidar el continent africà de la seva gent més forta, més sana i més apta pel treball. Els varem arrencar de la terra i els varem vendre com a esclaus.

Actualment les migracions i la sida també va llimant el territori de la seva joventut.

Hem d’estar, doncs, molt amatents que aquest nou fenomen de tràfic de nens, legal o il·legal, no representi un altra via de buidatge de capital humà  i de futur d’aquells territoris tan necessitats de la seva gent.


L’inevitable home blanc no hi té cap dret.




Silvestre Entredàlies

dissabte, 10 de novembre de 2007


VISTA CANSADA


La vista cansada, tard o d’hora, ens afecta gairebé a tots. El cristal·lí perd elasticitat i ja no enfoquem com abans. Aquest fenomen fa que les realitats properes es desdibuixin, que les veiem borroses. D’altra banda, però, ens permet percebre amb nitidesa les realitats més allunyades.

Aquesta patologia, lluny de ser exclusiva de l’ull humà, podria atribuir-se a col·lectius o pobles.

Com a societat, no veiem clar que certes opcions polítiques puguin estar representades en els arcs parlamentaris, ens diem que són encobridors, còmplices o directament part integrant de banda armada.

Se’ns enterboleix la vista quan, en la distància curta, es dialoga o es pretén fer-ho amb una organització terrorista amb la finalitat d’acabar amb la violència i les hostilitats. Per més que estirem els braços, no enfoquem.

Per contra, en la distància llarga (ja sigui física o temporal) veiem clar i correcte que antics militants de moviments armats o terroristes es reconverteixin a la política i passin a defensar els seus idearis mitjançant el debat democràtic sempre que comptin amb el recolzament de part dels votants d’una comunitat. Ho trobem encertat. Totes les idees han de poder debatre’s en democràcia. És bo per la societat que es canviïn fusells per escons, morters per faristols, pistoles per micròfons. Què millor?

De lluny es veu aquesta solució com a impecable, per més greu que sigui la nostra presbícia.

Abdelaziz Buteflika, antic responsable del FLN va esdevenir president del seu país, Argèlia.

Nelson Mandela, excap de la ANC, també va ser president de Sudàfrica i a més, premi Nobel de la Pau.

Yasser Arafat fou organitzador de la OAP, posteriorment va ser president de l’Autoritat Nacional Palestina i també premi Nobel de la Pau.

Tampoc la recent, i encara tendra resolució del conflicte a Irlanda del Nord no és motiu de polèmica ni d’enterbolinament del nostre castigat cristal·lí.

Hi ha més exemples en el segle XX de terroristes que han passat a ser la clau de la pacificació en molts conflictes. Però per això és indispensable que es deixi parlar a qui està disposat a deixar les armes, les ha deixades ja o a qui no havent-les agafades mai, no les condemna explícitament.

Potser el que ens caldria acceptar que les coses no són a vegades tal i com les veiem.

Que desprès de constatar la diferència d’enfocaments entre el que és proper i el que és llunyà, hauríem de demanar hora a l’oftalmòleg, buscar-nos una òptica i fer-nos unes bones ulleres.

Ja veureu que un cop ens les haguem calçat ho veurem tot més clar. Guanyarem en amplitud de mires i la solució serà possible, això sí, si hi ha ganes i bona voluntat.




Silvestre Entredàlies

dissabte, 6 d’octubre de 2007



L’EUGENI I L’ESTEL



L’Eugeni, un bon amic, fa temps que, cansat de castigar el comandament a distància del seu televisor buscant senyals de vida més o menys intel·ligent, va desar-lo en un calaix, d’on no n’ha sortit més.



Tampoc va mai al cinema, diu que veient els cartells que anuncien les pel·lícules cada cop més comercials i més buides, ja en té prou per saber que no l’interessa ni la violència sectària i descerebrada de Van Damme, ni les capdesurades de Jim Carrey.

Amb aquestes actituds, l’Eugeni no aprèn que hem de ser partícips de l’alegria patriotera i altament pecuniària de les victòries de l’Alonso, que hem de burxar en la pornografia emocional del cas de la nena anglesa desapareguda a Portugal, i que hem de gaudir, amb la cervesa a la mà, de les ordinàries frivolitats d’en Pocholo Martínez-Bordiú.



Ell, cada cop ignora més aquests tipus de fenòmens, però és clar, no per aquest motiu deixen d’existir, i a voltes a l’Eugeni li cau un gerro d’aigua freda i el deixa ben amarat de realitat.



Aquest matí, tot esmorzant, m’explicava que ahir al vespre va patir una d’aquestes dutxes escoceses. Va ser en forma de reunió de veïns. Me la va explicar fil per randa, de marcat que va quedar. El que havia de ser una trobada de tràmit entre gent civilitzada i més o menys normal, va acabar en un fantàstic ball de bastons.

Passo, tot seguit a relatar l’escena principal: l’Ana Obregón del 2n 1a estirava els cabells de Letícia Sabater, la del 3r 2a (es veu que havia dit alguna cosa sobre el comportament del seu fill). El Bruce Willis del 1r 3a bramava frases inconnexes contra els moros, afirmava categòricament que ell faria net en un plis-plas, si el deixessin. El Pocholo del 1r 1a, arrepapat, com a cal sogre, bevia un cubata, emetia prodigiosos rots i gaudia de l’espectacle. El del 1r 2a, Giménez Losantos, escalfava una mica més l’ambient, a veure si finalment podia haver-hi sang, i així no hauríem perdut la tarda.



En recordar-ho, em preguntava cap a quin tipus de societat anàvem. És conscient que els individus de la seva escala no són una excepció i que més o menys a tot arreu és igual.

Anem així cap a una societat millor? Cap a l’harmonia social, l’equilibri i la comprensió intercultural, el respecte al medi ambient?



-Eugeni, -li he dit- són moltes preguntes per enfrontar-les només amb un cafè amb llet i una ensaïmada. Hem tornat a la feina i en aquest punt ha quedat la conversa.



Al migdia he anat a comprar-li un estel, a la tarda l’hi regalaré. No hi ha com anar a la platja, ara que comença la tardor, i fer volar un estel per carregar energia. La necessitem per mantenir encesa la nostra petita flama si el que volem és donar el tomb algun dia a aquesta societat que, no ho oblidem, és la nostra.



Silvestre Entredàlies

dissabte, 8 de setembre de 2007



BONES VACANCES, LLUÍS MARIA



Vull pensar que has marxat de vacances, Lluís Maria, com va marxar l’Ovidi, com marxen els homes bons: sense escarafalls, humanament.

Tens ben merescut aquest descans; has treballat amb perseverància fins el dia del teu setanta-cinquè   aniversari. Has lluitat per la pau, pel país, per les llibertats. Has fet sempre costat als perseguits, als desafavorits.

La teva vida i la teva mort han estat d’una coherència absoluta. La teva enteresa i la teva llengua sense pèls han neguitejat sempre als mediocres remenadors de cireres.

Potser perquè mai has acceptat un plat de llenties has estat sempre incòmode a tants i tants deglutidors d’aquest llegum.

Potser els has fet por, tu que vas ser candidat al Premi Nobel de la Pau, tu que en les primeres eleccions al Senat Espanyol vas ser el senador amb més vots de tota la cambra.

Potser els va fer por que el poble madurés  amb les teves ensenyances i el teu exemple; si et deixaven fer, hauries pogut ser un impediment per a la construcció del país tal i com el coneixem: mesell, pactista, acomodatici; i com deia el poeta, ple de dubtes i renúncies.

Pacifisme, assemblearisme... eren conceptes que els posaven els pèls de punta. Aquests termes no podien sentir-se en un país modern, occidental, ansiós d’OTAN i de Unió Europea.

T’has mantingut al racó de les trompades, i t’hi han deixat sol quan aquestes han estat més fortes i han caigut de més amunt, ja en la teva vellesa. Quan per ajudar-te haurien pres mal, molts han xiulat, han mirat al cel i s’han fet el desentès.
 
Finalment, cansat de perseguir la vertadera justícia, la pau ben fonamentada i la democràcia real, t’has plantat com tan bé saps fer. Els has deixat amb un pam de nas sobre les seves llenties fredes i de pot.

Alguns, però, tot i que els has dit ben clar que no hi eren benvinguts, han tingut la gosadia d’anar al teu comiat, a les primeres fileres, prop dels objectius fotogràfics, ara que els afavoreixen.

Si hi ha algú en aquest país que en els últims cinquanta anys hagi estat en política i se’n pugui anar tranquil d’esperit i satisfet amb tots els dies de la seva trajectòria, aquest ets tu, sens dubte Xiri.

Allà on siguis vigila molt amb els colzes esmolats dels poca-vergonyes, em sembla que n’hi ha a tot arreu.

La història, que l’escriuen els homes, s’encarregarà com ja ha començat a fer, de diluir la força del teu mestratge, el valor del teu testimoni. Malgrat això, alguns tossuts mai t’oblidarem.



Molt bon viatge, Lluís Maria.





Silvestre Entredàlies

dissabte, 11 d’agost de 2007


PER LLENÇAR EL BARRET AL FOC


Raimon Panikkar va ser convidat a comparèixer al Parlament de Catalunya en una sessió de la Comissió d’Afers Institucionals.

La compareixença l’havien demanat els diputats per tal que el filòsof, pensador i teòleg els donés llum sobre la manera d’encarar la futura creació de l’Institut Intgernacional Català per la Pau.

Els escollita prohoms del país van bocabadar-se sense excepció ni distinció de colot¡rs polítics davant la classe magistral del Doctor Panikkar.

El Ponent parla clar. La seva tranquilitat d’esperit, la seva austeritat pels móns materials i els seus noranta-un anys d’edat li confereixen una sinceritat extrema, mai vista en ambients polítics.

“La Pau és un tema molt seriós, no n’hi ha prou en voler-la, tothom la vol, cal estar disposat a sacrificar-se per ella” els va dir.

Els va fer veure, també, que els que formessin part d’aquests Institut Internacional Català per la Pau haurien de ser persones disposades a donar fins i tot la vida per aquesta causa. Que d’altra manera no alia la pena que es posessin a crear un aparell més, un altre niu de buròcrates que surten a les fotos dels bons de la pel·lícula.

L’audiència va somriure a mitja boca i va recol·locar les natges al seient.

També els va preguntar si com a diputats no els tremolaven les cames quan prenien decisions importants en l’exercici de la funció de representants del poble. Que era una missió, la que sel’s encomenava de molta responsabilitat. Els va dir fins i tot que si no es posaven com un flam, una de dos o eren gent molt preparada i molt valenta o simplement eren una colla d’inconscients. Els diputats que l’escoltaven es van instalar mentalment en la primera de les opcions i van tornar a somriure. S’havien esquitllat a la manera infantil i per segona vegada de la fuetada del mestre.

Raimon Panikkar els va dir veritats com pedres aquella tarda.

Els va repetir que no només un altre mós és posible sinó que és l’únic factible, volent dir que amb el model actual la humanitat no té futur, i va cap al col·lapse, directe, sense possibilitat de sobreviure.

Durant el temps de precs i preguntes, els assistents van desfer-se en formals elogis a quiamb tanta autoritat moral els havia posat en qüestió.

Per acabar de reblà el clau, en els agraïments, la presidenta de la Comissió  va convidar als seus condeixebles diputats embadalits a baixar dels núvols, textualment a “tornar de la utopia” panikkariana i a posar-se a treballar en el món real.

O sigui, que després de tata una tarda de pura sinceritat i docta clarividencia demanada per ells, després d’haver-li fet la pilota in extremis, ara li diuen que tot això és molt bonic allà a Tavertet tot escoltant els ocellets, però que ells seguiran tossuts portant la societat cap al col·lapse i que “iaio vagi-se’n a dormir que repapieja”.

És ben bé que hi ha tardes, que quan es pon el sol, llençaries el barret al foc.



Silvestre Entredàlies

dissabte, 7 de juliol de 2007



RICARD, M’HAN FET FORA



M’ha dit el meu germà assenyat, en Ricard, que, en aquest article procuri no faltar el respecte a les persones que esmenti. Que estic molt esverat, que no s’hi pot fer res, que si baixo de l’hort, que les coses són així...

Fer-li cas amb resultats favorables em costa un gran esforç, esforç que faig, això sí, atentament i de bon grat, perquè està carregat de raó.

Entenc que no puc molestar en la seva sensibilitat a uns representants del poble que treballen amb afany per una societat millor per a tots. Però el que no entenc, i espero mai compartir, són segons quin tipus de pacte post electoral.

No entenc com partits i coalicions nacionalistes i de forta tradició democràtica facin servir els vots dels seus electors per incorporar a l’equip de govern del consistori un partit obertament espanyolista, i de claríssima dreta.

Un partit que (corregeix-me, Ricard) ha portat a l’estat espanyol a esperonar als Estats Units a la guerra, la ocupació, la destrucció d’un país i la mort de més de 600.000 persones; de moment.

Un partit que (corregeix-me Ricard) fomenta la confrontació social, territorial i racial, a vegades obertament, com en el cas de Badalona amb el seu vídeo de campanya electoral.

Un partit que (corregeix-me Ricard) menteix sistemàticament en qüestions tan delicades com la llengua, la convivència i el terrorisme.

Ens volien fer creure que la democràcia consistia en anar a votar un cop cada quan toca, i prou, que ells ja administrarien aquest capital, essent fidels a l’encàrrec dels seus votants.

És amb aquest tipus de pactes que defensen l’ideari de qui els ha fet confiança?

Tan si hem estat usurpats directament com si n’hem estat estorats espectadors; tindrem estómac desprès d’això per triar una altra opció que no sigui el vot en blanc?

Jo, Silvestre Entredàlies, em sento expulsat d’aquesta particular interpretació que estan fent entre tots de la democràcia. Jo, com tants d’altres.

Buscarem altres camins, en tinc el ferm convenciment. Seran camins llargs i plens d’entrebancs. Potser ens llagarem els peus, però el cap el podrem portar ben alt, i serem capaços de mirar a la gent als ulls.

I, finalment, podrem tornar a escriure la paraula democràcia amb majúscula.







Silvestre Entredàlies

dissabte, 9 de juny de 2007



LES LLIÇONS DELS CIUTADANS



No us parlaré de les recents eleccions, ni de la pesada (com totes) campanya electoral.

He procurat abstreure’m tan com he pogut de l’ assetjament i la persecució del marketing publicitari dels partits polítics. Semblarà una pura llicència que em prenc, però és ben cert que a escassos cinc minuts d’escriure aquesta línia he obert la porta de casa a un esforçat militant d’un partit que m’ha intentat lliurar una lluent bossa de plàstic farcida de pura propaganda (ell n’ha dit informació, programa de govern, projecte).

És en el treball diari, durant tota la legislatura, on s’han de guanyar la confiança del ciutadà, allà demostren el seu tarannà, i el rumb que porten les seves actuacions. No en els cartells on hi ha aquelles cares terses, aquells noiets que tenen una retirada als candidats; tampoc en els passos zebra d’última hora ni en els carrers asfaltats a corre cuita.



Prou! He dit que no en parlaria i ja ho he hagut de fer.

Potser, d’altra banda, en aquests articles oblido massa sovint temes propers, dedicant-me més al cap i casal de Catalunya, però es que és una font inesgotable de situacions i sensacions susceptibles de reflexió, i no me’n se estar,. Ja em sabreu disculpar.



El Bicing. És un nou sistema de transport públic engegat per l’ajuntament de Barcelona. Està basat en una xarxa d’aparcaments, on hi ha  ancorades un seguit de bicicletes municipals, i on els ciutadans, mitjançant un mòdic abonament, poden utilitzar-les per els seus desplaçaments urbans, agafant-les en un lloc i deixant-les en un altre. És un àgil i ecològic complement  d’altres mitjans de transport més tradicionals.

I això a que ve? Ve per que és un exemple de com quan les administracions, a cops tenen bones idees, funcionen amb escreix. Em sembla que l’ajuntament ha implantat aquest sistema pensant en que tindria una dimensió discreta, fins i tot anecdòtica. Tot i que la difusió s’ha fet amb la boca petita per por a un excessiu èxit, la ciutadania ha respost d’una manera aclaparadora. En els tres primers mesos, i una xarxa incipient, el bicing ja compta amb 22.000 abonats, la xifra que s’esperava per tot el primer any.

Aquest èxit que té i que tindrà el Bicing humanitzarà els carrers, descongestionant el trànsit. ,

Farà que molts automobilistes o vianants, enfrontats fins ara amb els del pedal, passin a ser ciclistes ocasionals, empatitzant amb ells, i respectant-los més.

El consistori, sorprès i superat per l’acollida i l’empenta que el ciutadà l’hi ha donat al assumpte, es veurà obligat a replantejar-se la mobilitat al conjunt de Barcelona.

Aviat tindrem una capital més educada i més neta, en gran part gràcies a l’actitud dels ciutadans.

Els administrats, sovint menystinguts estan donant una lliçó a uns administradors que es pensen que ho saben tot i que son els únics que empenyen el país endavant.

Que exagero? Potser sí, deu ser que s’acosta l’estiu, deixeu-me que per un cop tingui una hemorràgia d’optimisme.





Silvestre Entredàlies

dissabte, 5 de maig de 2007



ÉS FICCIÓ, SEGUR


Ja fa uns dies que vaig escriure aquest article, però també podria ser d’avui.
Llegeixo el diari, escolto la ràdio i miro la caixa atontadora (que de tonta no en te res).
El meu cervell rep un bombardeig d’informacions en les què es barregen pel·lícules, novel·les històriques, històries novel·lades, reality-shows, publicitat directa, publicitat encoberta i, fins i tot notícies. Potser sempre ha estat així, però, al meu parer, cada cop més.
Em costa discernir realitat de ficció, els espais de notícies són una escudella on, entre les notícies verídiques, ens colen fantasies. Segur, vet aquí uns exemples:
-          La primera tinent d’alcalde de Lepe exhibeix les seves carns als lectors (o mirons) de l’Interviu.
      No pot ser veritat, un càrrec públic d’una pròspera població de vint-i-quatre mil habitants, una membre d’un gran partit polític conservador no pot ser tan frikie.
-          El PP encarrega a una impremta de Melilla centenars d’impresos de sol·licitud de vots per correu.
Ficció segura. Són “democratas de toda la vida”.
-          Es denuncien possibles empadronaments fraudulents, encaminats a modificar els resultats en les eleccions municipals en poblacions de Castelló. En un dels casos, al municipi de Cabanes, on s’ha d’ampliar Marina d’Or, fins i tot el mateix alcalde ha empadronat a casa seva trenta-nou persones.
Això és broma. És impossible que s’alteri amb aquesta poca vergonya el joc democràtic i no passi res.
-          Recordo, també al que era llavors President del Govern d’Espanya quan desprès dels atemptats del onze de març, a Madrid, va telefonar personalment als directors del diaris més importants de l’estat per assegurar-los que l’autoria de la matança era inequívocament d’ETA, quan ell sabia que estava mentint.
La memòria em deu enganyar, és impossible aquest extrem, d’altra manera el partit del  bigotis no tindria un coixí de deu milions de votants; no pot haver-hi tanta gent que doni suport a aquests cràpules.
-          Em sembla que el PP no ha condemnat oficialment el franquisme, tampoc en els seus estatuts abomina explicitament del dictador.
Aquest record deu ser inexacte, si no, se li hauria aplicat la llei de partits i no es podria presentar a les eleccions, segur.
-          Per acabar, he llegit que ahir, en un sol dia, van morir cent setanta persones a l’Iraq en accions armades; que el país te 2.300.000 desplaçats a altres països i 1.900.000 desplaçats interns; i que en aquest conflicte ja han mort més de 600.000 persones.
Tot això sí que segur que són invencions, que no és real, podem pujar-hi de peus, perquè Bush, Blair i Aznar van per tot arreu amb la cara ben alta i els mandataris i les institucions els reben amb les mans esteses, i dormen tranquils cada nit, i no han anat a cap Tribunal Penal Internacional.
Ni la pena, ni el càrrec de consciència, ni la vergonya d’haver engegat aquesta guerra els ha menjat per dintre; se’ls veu tan llustrosos... És impossible que puguin ser tan malvats i el món els ho permeti.


ÉS FICCIÓ, SEGUR.

Silvestre Entredàlies

dissabte, 7 d’abril de 2007



ABAIXAR PISTONS

Semblava bona la idea dels biocarburants. Una energia sortida de les plantes. Deslocalitzada i no dependent de països concrets. Imaginàvem que les guerres pel control dels territoris petrolers podrien acabar. Aquesta alternativa apuntava també a una relació més cordial amb el medi ambient. En no cremar combustibles fòssils no desequilibraríem el balanç de CO2 lliure a l’atmosfera.
Tot sembla molt bonic i engrescador fins que topem amb les xifres.
Estats Units, està veient els costos inassolibles i imprevisibles d’intentar exercir el control en les àrees petroleres. La guerra d’Iraq i altres aventures els fan trontollar l’economia, l’estabilitat i el liderat mundial (les vides humanes no els importen, ja van dir que la seva feina no era comptar morts).
Sembla que exploren la possibilitat d’apostar pels biocombustibles. Bush comença així una gira per Llatinoamèrica per intentar aconseguir tractes de favor per la compra de quantitats ingents de cereals per a la fabricació de bioetanol i biodièsel.
Desplacen doncs, la demanda de pous petrolers a la de terrenys agrícoles de primera categoria. Conseqüentment el preu del blat i el blat de moro s’incrementa notablement i ràpida.
Aquest fet té repercussions nefastes en la suficiència alimentària de milions de persones que basen la seva alimentació, la seva supervivència, en aquests cereals.
A Mèxic ja hem començat a veure els efectes perversos d’aquestes relacions comercials. En pocs mesos el preu del blat de moro s’ha incrementat un trenta per cent, i bona part de la població se les veu i se les desitja per poder menjar “tortitas”, la base de l’alimentació per a gran part de les famílies. La revolta popular està latent i la fam guanya terreny. Ja es parla de “etanolinflació”.
En aquest costat de l’Atlàntic també hi ha conflicte amb els biocarburants.
Europa s’ha proposat per al 2020, mitjançant una directiva comunitària, que un 5,75 % de l’energia demandada pel transport provingui del biodièsel. Per produir aquesta enorme quantitat de biocombustible calen 17 milions d’hectàrees de conreu, la cinquena part de la superfície agrícola europea actual. És evident que la major part d’aquest producte s’haurà d’importar.
Sabedors d’aquesta circumstància, Malàisia i altres països del sud-est asiàtic estan devastant grans superfícies de selva primigènia per implantar conreus intensius de palmera destinada a la fabricació de biodièsel. La destrucció d’aquests boscos és afegida a altres desgavells ecològics.
No és doncs el petroli la causa dels mals actuals, ni el biocombustible l’origen de mals futurs.
És la manera de fer de l’home “civilitzat”. Aquest comportament agressiu amb els seus congèneres més dèbils. Aquest tarannà destructor amb un medi ambient que encara creu que és seu i que té el dret a destruir-lo. Aquest poc respecte pel lloc on viu, que no li pertany. Aquesta voracitat cap a la destrucció.
És això el que hem de canviar a l’hora que busquem alternatives al petroli, d’altra manera de poc ens servirà.

Silvestre Entredàlies

dissabte, 10 de març de 2007



METEO-PALAU... O NO



De tant en tant cal reflexionar i saber interpretar els senyals que ens venen de l’entorn. Alguns ens assenyalen camins que fins ara creiem adients i que se’ns tornen perjudicials o perillosos.

Començo a estar convençut que abans de publicar aquests articles n’hauria de passar còpia a l’Audiencia Nacional, al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional, sense oblidar dos exemplars més: al Foro de Ermua i a la Conferencia Episcopal Española. Aquests assenyadíssims organismes em donarien el vist-i-plau i el salconduit en cas que trobessin l’escrit adequat i convenient; i només si es complís aquesta premissa publicaríem el text.

Otamendi, de Juana, Eric Bertran, Rubianes i Oleguer no ho van fer i així els van les coses.

Per que no hagin de gastar tanta tinta vermella corregint-me matusseries, potser que només els enviï un esbós o millor simplement l’enunciat del tema. Que ells mateixos redactin i donin forma a la composició. Serà perfecta, rodona. No pendrem mal, no llegireu incomoditats i la meva vida serà plàcida i reposada com surant en un gran riu en arribar al seu delta.

En la teoria, aquest mètode podria funcionar però la agilitat no seria el seu fort. Dubto que cada mes tinguéssim l’article a punt. No se m’interpreti amb aquesta frase que poso en dubte l’abnegació, serietat i capacitat de treball d’aquests magnes estaments.

Una alternativa més senzilla, per no molestar tan altes personalitats, seria reconduir la secció en un apartat de meteorologia. Hauria de ser meteorologia recreativa. O millor meteorologia observativo-poètica, o fins i tot meteorologia nimbo-pastoril. Una meteorologia instantània, sense connexió amb dades del passat ni connectada amb models de l’esdevenidor atmosfèric. He d’aconseguir allunyar-me de l’anàlisi climatològica. No podré parlar de l’estiu que hem passat infestat de meduses i d’aquest hivern sense fred ni pluja ni neu. No hi ha d’haver cap referència, sobretot al terme ‘canvi climàtic’; hauria d’obviar aquest fenomen si no em veig en cor de  tractar-lo dins les més estrictes formes del què és políticament neutre. Res que apunti cap a l’arrel del problema: el malbaratament energètic i de recursos. D’altra manera les còpies de l’article per a l’obtenció del corresponent certificat de correcció les hauria d’enviar a Repsol, Exxon, Shell entre d’altres. I a aquesta gent tampoc els agraden les pedres a la sabata, per petites que siguin.

Que n’és de complicada i perillosa aquesta feina d’escriure, si no vols acabar com el rosari de l’Aurora!

Al final la solució potser serà que l’article surti en blanc i que cada lector escrigui el que li sembli bé. Us aconsellaria però, que un cop us haguéssiu autollegit destruíssiu immediatament el document sense testimonis ni altres lectors.

No vull per a vosaltres el que no vull per mi.





Silvestre Entredàlies


dissabte, 10 de febrer de 2007



EL PREU DELS MORTS


Va haver-hi un atemptat terrorista a la terminal T-4 del flamant aeroport de Madrid.

Després de tres anys sense un sol mort per ETA, dues persones van morir. Dues famílies van quedar marcades per tota la vida.

Aquells dos xicots van deixar d’existir sense saber ni per què ni per qui, no hi tenien res a veure, eren del tot innocents.

Després de la sotragada rebuda per la societat, han corregut rius de tinta en tots els diaris. Polítics, analistes i periodistes. han opinat, han interpretat, han investigat i explicat a tort i a dret aquesta barbàrie.

A les televisions i a les emissores de ràdio s’han omplert hores i hores de programació sobre la qüestió. No s’han escatimat minuts ni mitjans per a cobrir aquesta informació, a vegades a costa d’altres.

Posteriorment la població s’ha solidaritzat enormement amb els afectats i han sortit al carrer a manifestar el seu dolor. Dues-centes mil persones a Madrid i vuitanta mil a Bilbao.

A continuació hi ha hagut intensos i agres debats entre els polítics de primera línia de l’Estat Espanyol, i també d’Euskadi.

La conclusió pot ser que entre tots plegats no hem fet prou per evitar aquesta realitat, que tots aquests esforços són pocs per tal que no es torni a repetir. Tenim clar que polítics i societat civil hem de treballar amb fermesa i determinació en aquest sentit. Dues vides humanes valen molt més que tot això.

Malgrat el monotemàtic allau informatiu altres realitats conviuen amb aquesta.

Hi ha indigents que moren alcoholitzats en els carrers de les nostres capitals, hi ha avis que havien estat de bona família i ara moren de soledat i desatenció.

Hi ha milers d’immigrants il·legals que moren en l’intent de fugir de la misèria, enlluernats pels neons occidentals. (Un de cada tres “cayucos”, durant l’any 2006 no ha arribat al seu destí).

Aquest any passat també ens ha deixat 34.452 civils morts violentament a l’Iraq “pacificat” tan estupendament per l’Oncle Sam.

2.3 milions de nens menors de quinze anys són portadors del virus de la SIDA, la meitat d’ells no passaran del dos anys. 15.2 milions de menors de divuit anys són orfes de pare o mare a causa també de la SIDA.

Però centenars de rodamóns i ancians, milers de sud-africans indocumentats, desenes de milers d’iraquians i milions d’africans no deuen valer tant ni deuen ser tant innocents com dos víctimes d’una bomba d’ETA.

Si fos d’altra manera imagineu-vos la dedicació que equitativament s’hagués dedicat a evitar aquestes desgràcies.

Com deia el pel-roja: “No ho entenc. Però potser és així perquè sóc un salvatge i no puc comprendre les coses”.





Silvestre Entredàlies



diumenge, 7 de gener de 2007


EL CONSELLER DELEGAT




Estem al gener de 2027, estranyament fa fresca i em poso a les espatlles un jerseiet damunt la màniga curta.
M’espera el xofer a la porta de l’edifici emblemàtic on la nostra estimada Enterprise Global Company té la delegació municipal de Palau-solità i Plegamans. Recordo quan al PsiP d’aquells temps anàvem amb abric; encara en guardo un, no sé per què.
Veig per la finestreta el que va ser veí meu durant anys. Em fa pensar en aquells anys, ara en fa vint, al voltant del 2007, quan encara la classe política s’esforçava en fer veure que tenia algun poder i que vetllava pels seus administrats, quan al món hi havia moltes empreses de tota mida, encara l’Enterprise Global Company no havia començar a absorbir-les totes, totes.
Ara fa vint anys ell era un jove (no tant) de trenta-cinc anys. Havia acabat ja feia un temps uns destacables estudis universitaris, era el que se’n deia un noi preparat, amb les celles cremades i els colzes en carn viva de tant d’estudi. Després va treballar en varies empreses, amb sous i condicions laborals cada cop més demencials. Havia tingut grans projectes personals,  il·lusionat com un nen agafat al cordill del seu globus de fira. Volia formar una família, però un mal dia va veure com  els preus dels pisos marxaven cel amunt, i de retruc, farta i pansida, la xicota de tota la vida. Algú havia tallat el cordill. Plorava patètic a sota la ja magra ala dels seus pares pensionistes. Desfet, sense futur i cansat.
 Hi havia, en aquells temps, molta gent en aquestes circumstàncies. Els que remenem les cireres teníem tres opcions per treure la societat, i el mercat, d’aquest atzucac.
-          Podíem afluixar la corda, temporalment, és clar, per tal que la gent respirés. Evitant així  una possible revolta global, i el conseqüent refredament del client.
-          Podíem forçar la situació, acarnissar-nos en el seu dèbil estat d’ànim i fer-los cremar desesperadament tot l’inútil estalvi dels projectes frustrats. Recolliríem fabulosos i ràpids beneficis empresarials, i al primer símptoma de naufragi social abandonaríem el vaixell. El que vingui darrera que es foti.
-          O bé, amb la vista més llarga,  podíem transformar el gastat capitalisme de consum en un lluent i llaminer capitalisme de ficció. Oferiríem a la gent una nova realitat, o virtualitat, que els permetria fugir de la fosca realitat a la que els havíem abocat. De passada no intentarien capgirar-la amb cap intent mínimament organitzat de rebel·lia.
Com ja sabeu, la tercera opció va ser la escollida encertadament. La opció més perversament intel·ligent. Els primeres assaigs d’aquesta estratègia van ser els parcs temàtics, les drogues lúdiques de disseny, els I-pods, les consoles de video-jocs, la televisio-escombraries. Després vindria la sofisticació dels mètodes, fins arribar al món tal i com el percebem ara, a finals de la tercera dècada del segle XXI.
¡ No perdeu el temps intentant canviar la vostra frustrant existència,  Enterprise Global Company us en crea una altra a mida. Esteu en mans de professionals!

Silvestre Entredàlies

P.D. Per que quan trobem aquest exercici de ciència-ficció ple de pols d’aquí a vint anys podem confirmar el seu total desencert hem de començar a lluitar avui mateix. Arrenca’t les ulleres de sol, rentat la cara amb aigua fresca i comencem a lluitar.