diumenge, 9 de desembre de 2007


L’INEVITABLE HOME BLANC


Va haver-hi un escàndol al Txad.

Uns nens van ser trets de casa seva amb enganys i diners per a les seves famílies, funcionaris i altres espavilats.

La canalla anaven, entre espantats i nerviosos, participant de l’ensarronada; engrescats amb el paradís que els esperava a l’altra banda del món, a la banda blanca, del triomf fàcil, dels gossos lligats amb llonganisses.

Deixaven enrere lleganya, pols i mosques. Ja vestien Nike i Reebok, ja eren una mica Eto’o.

També, però, s’allunyaven del nucli familiar, del seu carrer, dels seus amics, dels avis ja morts, que tantes rondalles els van explicar. Giraven, potser per sempre, l’esquena a un país que, com tots, vol tirar endavant amb les mans i l’esforç de la seva gent, dels seus fills que estimen la seva terra com ningú.

Quan l’expedició ja era a punt de tocar el cel, el globus es va punxar. La llarga cadena de suborns, enganys i complicitats es va trencar.

Llavors, la ignomínia va saltar ràpidament a primera plana. La premsa, els governants francesos i espanyols, l’opinió pública es va posar les mans al cap.

Ens varem preocupar moltíssim pels detinguts en l’operació, pels membres de l’ONG, per la tripulació de l’avió; per la seva seguretat, pel seu estat físic i psicològic. Sobretot a França se’n va fer una qüestió d’Estat. Varem estar molt pendents dels vols de Supersarkozy amb els calçotets per damunt dels pantalons i la capa tricolor. Ell, amb l’arrogància de ranci cap de metròpoli i deslliurat de tota vergonya va anar a alliberar els seus blanquets compatriotes (“fossin culpables o no”) . Es va passar per l’arc del triomf la sobirania del Txad i el seu poder judicial.

Sembla, però, que aquesta fos la única part de l’afer que ens interessava.

Què ha passat amb els nens? On són ara? Sabran on és casa seva? Podran retrobar-se amb les seves famílies? Què porta a aquestes situacions? Va ser aquest un fet excepcional i aïllat o bé és una pràctica habitual? Quanta gent està implicada? En quins països es produeixen fets similars? Fins a quin punt les famílies i els estats receptors són conscients d’aquests mètodes indecents? I, sobretot, què cal fer per tal que no es repeteixi?

Sembla que en totes aquestes qüestions no s’ha volgut aprofundir, no fos cas que ens féssim mala consciència.

En altres temps ja varem buidar el continent africà de la seva gent més forta, més sana i més apta pel treball. Els varem arrencar de la terra i els varem vendre com a esclaus.

Actualment les migracions i la sida també va llimant el territori de la seva joventut.

Hem d’estar, doncs, molt amatents que aquest nou fenomen de tràfic de nens, legal o il·legal, no representi un altra via de buidatge de capital humà  i de futur d’aquells territoris tan necessitats de la seva gent.


L’inevitable home blanc no hi té cap dret.




Silvestre Entredàlies