dissabte, 12 de novembre de 2005


JA  NO SE’N DEU PARLAR



Una desgràcia en desplaça una altra. Els informatius i els diaris són implacables màquines de cremar drames. Tan ràpidament com els treuen a la llum, els fan desaparèixer, per cedir espai a un de nou. Són els drames-cleenex.

Fa pocs dies vam poder veure imatges de desesperació al voltant de les tanques frontereres de Ceuta i  Melilla. És aquesta una barrera entre dos móns enfrontats que perden el rumb, Àfrica i Europa. El primer, en la seva fam i feblesa s’enlluerna mirant mar enllà, cap al continent on lliguen els gossos amb llonganisses. El segon, Europa, en la seva opulència i morbidesa s’encega mirant-se el melic, que cada cop li costa més de trobar-se.

Vèiem aquells homes penjats de la filferrada que eren colpejats per altres homes. Vèiem aquells homes fets i drets, avesats a passar-les de tots colors, plorant com a nens indefensos, en els què, de fet, s’acabaven de transformar.

El que potser no era tan fàcil de veure era que aquests nens, que no son ningú als ulls occidentals, que no tenen res, que no els volem ni per ser els últims del cul d’Europa, són el millor dels seus pobles, els més joves, forts, valents i afortunats.

Els seus germans malalts de sida, els seus fills tocats per la malària, les seves germanes vídues de guerra, han dipositat en ells el seu últim bri d’esperança.

Les seves mares, vídues també, ja ni saben de què, els han encomanat la missió d’anar lluny, al país de les meravelles, per treure'ls d’aquest malson que fa dècades que dura i que va a pitjor.

Els seus morts, que ja en són més que els seus vius, estan amb ells, els fan costat i els donen forces.

Per aquesta missió han hagut d’endeutar-se, de vendre’s terres i ramats, eren els rics del poble, els únics que ho podien fer.

El viatge és arriscat i llarg. Molts l’han provat i no se n’ha sabut res més. Moren víctimes de malalties, màfies, saltejadors, militars, policies, o simplement, per mala sort. Envejat és però el que pot aventurar-s’hi.

De la nostra miop manera de veure les coses, ha sorgit la següent pregunta:

Tenim dret a tancar les fronteres europees, a no permetre l’entrada als subsaharians que volen menjar les molles del nostre pastís?

Des de el meu discret punt de vista, la pregunta que cal fer-nos no és aquesta. Les preguntes són:

Tenim dret a seguir propiciant les causes per les quals el millor de cada poble es vegi forçat a abandonar la terra que estima com a única manera de sobreviure?

Tenim dret a seguir destruint la economia, la agricultura, la salut i la convivència de tot un continent amb les nostres ingerències, les nostres polítiques aranzelàries, les nostres multinacionals i les nostres empreses armamentistes?

Pels fets, sembla com si molts de nosaltres sí que ens hi creiéssim amb el dret.

Per la nostra passivitat, es pot deduir que o ja ens va bé o que tant  se’ns en fot.






Silvestre Entredàlies