EN JAUME DOSRIUS (part 2)       

                                                                    

En Jaume Dosrius acabava de tenir una experiència vital, traumàtica. L’havíem deixat quan, despenjant el telèfon de casa seva, va tenir la visió d’un paleta escapçant l’arc perfecte de la seva vida. Aquest senyal era inequívocament  l’inici de la decadència d’en Jaume. Quan a un arc li treus una de les seves pedres, està condemnat a esfondrar-se. Aquest és el missatge que va interpretar en Dosrius en veure l’escena.

Per sort, la funesta premonició s’havia equivocat. Qui trucava era el seu amic d’infantesa i joventut, amb qui va fumar el primer cigarret, amb qui va obrir la primera revista porca, per qui ho hauria donat tot.

En Miquel volia que es trobessin, després de tants anys de no veure’s. L’enyorava.

Van quedar. Van riure molt, es van comparar les calbes, les panxes, les arrugues. Però les rialles es van glaçar en comparar les vides que havien dut. En Jaume, que de jovenet anava sempre a remolc i rebia totes les trompades, la vida l’havia tractat després a cos de rei. Per contra, en Miquel, el menja-mons, el pinxo de la colla, en separar-se, havia anat sempre pel pedregar.

En Miquel va dir-li que havia pensat molt amb ell aquests últims mesos, quan el seu calvari havia tingut una fase desbocada. No l’havia trucat per què en Jaume no es mereixia que li escalfés el cap, que cadascú havia de treure les seves castanyes del foc. Ara ja les havia tret. El divorci, la custòdia, la fallida de l’empresa, els llargs mesos d’atur. Tot estava solucionat, ja podia telefonar l’amic, que ja no li amargaria l’existència. En Miquel li va explicar que per fi tenia feina, d’encarregat en una benzinera molt ben situada, ah, i amb un bon contracte. Que tot aniria bé a partir d’ara, ja havia sortit del pou.

-Què poca-solta ets, Miquel. M’havies d’haver trucat quan necessitaves ajut. Per això estem els amics.
-Bé, de fet, no sé com dir-t’ho. Queda un serrellet.

El serrellet, al final de molts circumloquis i gots de tub, va resultar  ser de deu mil euros, i en Jaume els hi va deixar, allà mateix, sí senyor, com a mostra d’amistat, confiança i fermesa d’armilla.

-La Dolors ho entendrà, n’estic segur.

Tornant a casa aquell vespre, entre els vapors etílics, va tornar a veure un paleta, aquest cop refent-li l’arcada. Havia quedat perfecta. Com si mai no hagués passat res. Què bé, Jaume, poder donar un cop de mà als amics.

Divendres, sortint de la feina, aprofitant que la dona era voltant amb les seves amigues, en Jaume va anar a veure al Miquel a la benzinera. Farien una cerveseta.

L’home de la granota li va contestar que no coneixia cap Miquel, ni ningú amb la gran piga a la galta que li descrivia en Jaume. Ah, i que feia anys que l’encarregat era el mateix.

 En Jaume, tot just arribant a casa, desorientat, va palpar la nova pedra, la picà amb els artells. Va tornar a picar. Li va venir pànic. És buit, ben buit.

Va trucar al número de mòbil que en Miquel li havia donat. Qui va despenjar tampoc coneixia en Miquel. En Jaume va treure les claus de la butxaca i va rascar la pedra. Li suava el front, se li eixugà la gola. Era cartró. La pedra no hi era i l’esquerda havia crescut.

 

 

Silvestre Entredàlies

EN JAUME DOSRIUS

 

La família, les amistats, la feina, la hipoteca, l’enteresa anímica, la salut mental...

Aquestes peces se sustenten les unes a les altres com en la volta d’un arc de pedra. Si en traiem una i no estintolem adequadament l’estructura, l’equilibri se’n va en orris i el sistema col·lapsa tard o d’hora.

Els carrers de Barcelona son plens de sacs de runa provinents d’esplèndides arcades. L’agressivitat de l’ambient i la poca cura i vigilància de l’entorn els ha portat  on són.

Fa ben poc anaven amb la mirada esmolada, la barbeta altiva, repicant talons de sabata italiana. Ara, arrosseguen els peus i només aixequen la vista dels panots del carrer per regirar papereres i contenidors.

En Jaume Dosrius, vestit de marca, ulleres de pasta i Audi al garatge, esmorza al bar que hi ha davant de l’oficina bancària on treballa. És un home massa ocupat i ambiciós per  estar-se dormint fins l’hora d’entrar a la feina. Així doncs, matina, i metòdicament es menja mig entrepà  de formatge amb un quintet, seguit d'un cafè amb llet  i un mini-croissant de xocolata. Cada matí el mateix. Aprofita el temps al màxim, repassa els correus electrònics, consulta la premsa econòmica internacional, tot per començar a tope la jornada, rendint al màxim des de primera hora.

Observa com, cada matí un empleat de seguretat vestit de marró retira la runa que dorm al caixer automàtic damunt de cartrons. En Jaume fa un glopet de cafè amb llet. Després, com un rellotge, una treballadora vestida de blau ventila, neteja i desinfecta el local. Dosrius queixala el croissant.   Tot és a punt i s'ha fet l'hora. Recull la paradeta , engrapa el maletí, passa per caixa i surt del local.

Que lluny li queda tota aquesta desferra de gent que dorm al caixer, pensa ell, són dos mons paral·lels tan propers i no obstant d'impossible trobada.

En creuar el carrer, just després de renegar-li a un ciclista i abans de re col·locar-se el tupè, és quan sent un soroll rítmic, repetitiu, gairebé imperceptible i momentani. A mig matí, a l'oficina torna a sentir el martelleig, aquest cop més fort, però el seu ajudant, amb unes qüestions de tràmit el distreu, i ho oblida.

És en tornar a casa, ja pujant amb l'ascensor quan altre cop sent el cadenciós sorollet, més fort que abans. Surt de l'ascensor i en posar les claus al pany, sent ara, barrejat amb els repics, el telèfon de casa seva. Dóna tres voltes al pany, fa dues llargues gambades i despenja l'aparell d'una revolada. Quin malson, ara per l'auricular sent claríssimament una maceta picant contra l'escarpa, un cop i un altre. Potser per l'esprint, per una sobtada baixada de pressió o de sucre li ve un mareig intens. La vista se li fon a negre i quan li torna, veu davant seu al paleta treballant, l'origen del martelleig. Just en aquest moment, entre un sord estrèpit i un petit núvol de pols, l'operari acaba de desprendre la clau de volta d'un arc fins llavors perfecte.

Està clar que aquest arc té nom, i és: Jaume Dosrius.

 

Silvestre Entredàlies

LA MONTSERRAT I EN MANOLO

Fa tants anys que van casar-se. Va ser un matrimoni de conveniència. Els parents i els padrins els insistien que l'amor ja vindria amb el temps, amb bona voluntat i amb la coneixença mútua.

Ja ni se’n recorden si va arribar mai l’estimació entre ells.

La Montserrat sempre ha estat bona treballadora i es guanya bé la vida. Fora de casa està molt ben considerada, però entre aquelles quatre parets se sent acomplexada pel fort caràcter dominant del seu marit, en té una certa dependència psicològica.

El Manolo sempre li diu que si no fos per ell que la protegeix i li administra els diners vés a saber què se n’hauria fet d’ella, pobreta. Ell potser també està enganxat a aquesta situació de poder.

Però últimament la lliga massa curt, la menysté més del que era habitual. Els veïns comencen a adonar-se que en aquella casa passa alguna cosa, tot i que sigui un afer intern, a l'escala se senten crits i estirabots.

La Montserrat ha passat èpoques de tots colors. A cops més conformista, a vegades més rebel, però sempre sacrificant-se ella pel bé de la relació, de la parella, o directament pel bé d'ell.

Les relacions amb aquests tipus de vicis si s'allargassen molt arriben a un punt crític a partir del qual no pot seguir pel mateix camí; l'escalada de dominació és massa forta, hi ha un punt d'inflexió. Dos camins són possibles. En el primer, l'individu dominat renuncia totalment a la seva personalitat, identitat i autoestima, i el dominador incrementa de forma extrema la seva violència, buscant una reacció cada cop menor de la víctima. En el segon camí,  el subjecte dominat es rebel·la i inicia un nou camí allunyat del dominador, un cop superats els primers moments de reacció irada de l'altra part, en desaparèixer la relació la tensió s'anul·la.

Si s'opta pel segon camí, després els dos membres de la parella poden refer les seves vides per itineraris emocionalment més estables i sans.

Alguns dels seus fills li diuen a la mare que hi ha altres problemes més urgents per a ells, qüestions gairebé de subsistència diària. També són conscients d'altres problemes més greus, planetaris, mediambientals.

Li diuen que potser ara no és el moment, que cal administrar bé les forces. Però és que el pare no s'arremanga per solucionar aquests altres temes. I la Montserrat ha de tornar a ser la dona valenta que havia sigut per posar-s'hi ella.

La Montserrat, no és que vulgui separar-se, és que ho necessita urgentment. Ho necessita per sobreviure mentalment i emocionalment, per no transformar-se ja definitivament en una ombra, un espectre del que havia estat alguna vegada, quan era soltera.

No és que tingui res en contra d'en Manolo, però hi ha persones que no poden ja viure juntes. De ben segur ell estarà més tranquil després i podrà tirar endavant. Això ja ha passat moltes altres vegades i s'ha superat.
Ànims, Manolo!

 

Silvestre Entredàlies

L’ONADA

 

La Míriam és una gran surfista. Va créixer vora el mar i li apassiona aquest esport. Sempre a l’espera de la l’Onada, a estones damunt la planxa, surant atenta mirant darrere seu, altres cops damunt la sorra, ensumant cap a l’horitzó, estudiant els núvols.

Fa anys que l’espera, estiu i hivern, persistent en soledat, en l’estranya enyorança d’allò que encara no es coneix.
La Míriam, de bon matí entrena fort, corrent per la platja, nedant. Agafant fons per quan el somni aparegui.

El sol, el vent, l’horitzó net, i l’aïllament li han donat anys de plenitud i creixement, però poc a poc els cabells se li han anat eixarreint, la pell assecant; els ulls se li han fet petits. Fins i tot a cops li fallen les forces. Hi ha vespres que plora, recolzada en un vell tronc de deriva, dos iguals damunt la sorra.

L’espera es fa tan llarga...

Aquest estiu, però, el seu pensament ha fet un canvi. Ha tingut visites a la seva platja, ha intercanviat impressions i ha conclòs que ja no està sola, i que no és tard. En altres platges, tan veïnes, tan distanciades, hi ha també qui es deleix per l’Onada.

Ha vist, també, que a voltes, les circumstàncies no es produeixen per què sí, atzaroses. Que algunes onades no es formen espontàniament. I que les voluntats i la perseverança de molts solitaris surfistes propiciarà la gestació de l’Onada.

Amb un pessigolleig a la boca de l’estómac ha entès que s’acosta el dia en què començarà tot. L’ Onada serà gegantina, hem d’intensificar l’entrenament i sobretot enfortir sinèrgies i millorar entramats.

Aquesta Onada l’haurem d’agafar entre tots, agrairem a la disciplina del surf tot el que hem après. Però haurem de desar la planxa. Ens embarcarem en un gran vaixell, formarem part d’una tripulació enorme per treballar en equip, en coordinació perfecta.

L’Onada serà llarguíssima, durarà anys, i serà propiciada per tots els surfistes que fins ara havíem estat aïllats, o confinats entre la multitud. Depèn només de nosaltres. En engegar-la no haurem acabat la feina, al contrari, haurem de gestionar a la perfecció totes les nostres capacitats. No serà cap broma, o ens portarà molt lluny, o ens ofegarà.

La Míriam ja ho té clar, ha passat de l’estupefacció, la introspecció i la reflexió a la col·laboració i l’acció.

Avui, a primers de setembre, al capvespre, ja veu imminent la progressiva però imparable gestació de l’Onada . S’ha posat dempeus, ha esbaldit l’estimada planxa de surf i ha començat a caminar. Quan ha picat a terra per espolsar-se la sorra dels peus ha notat una tènue tremolor. Milers d’ex-solitaris surfistes picaven alhora en les seves platges.

Tot just emprenem el viatge que ens faria confluir a la capçalera de l’Onada (en escriure-ho, jo també he notat una lleu vibració a la taula).

Començarà amb la tardor. Escalfem musculatura i articulacions que ja és aquí. Aquesta Onada no es gestarà al mar. Es notarà primer en carrers i places, en centres i ateneus, en associacions i entitats.

Allà ens trobarem! Fins aviat!

 

Silvestre Entredàlies

DRING, DRING

Estava decidit. Aniria a un ressort-tot-inclòs a fer dringar glaçons dins un got llarg. I res més. Dring, dring.

Tot va començar amb un encontre casual. Diògenes de mi, vaig trobar-me en uns contenidors competint amb en Saidi i el seu excarret de supermercat. Vàrem encetar conversa, ell com a expert, jo com a amateur, respectuós amb el titular d'arreplegar andròmines.

Com que som animals de costums, ens hem anat trobant altres dies. Li han fet gràcia les nostres creixents converses. Diu que a ell mai ningú no li dirigeix la paraula, a no ser que aquest ningú tingui la pell tan o més fosca que ell.
M'ha explicat la seva història. Apassionant, complicada, per treure's el barret. Jo a canvi li he explicat la meva, planera, senzilleta, d'impossible novel·la.

Ja estava clar allò d'anar a un ressort-tot-inclòs, a oblidar, a passar de tot, rebotat de les tertúlies dels berenars amb la colla. La curiositat per uns territoris concrets que em va despertar en Saidi una tarda als contenidors va fer-me triar el destí. I aquí va començar l'error. Ell, agafat a la carro, en saber que aniria a la seva terra el va aclaparar la nostàlgia. Va quedar trist, pensarós. Finalment desprès de dubtar molt, em va fer l'encàrrec. Sí que parla sovint amb ells per telèfon, i li diuen que estan bé, però això no el tranquil·litza, no se'ls creu. Ell també els explica que està de meravella, aquí a Europa, que té molta feina, que s'ha fet emprenedor i està obrint-se un lloc en el món del transport i de la metal·lúrgia (si el veiessin amb el carretó de ferralla de contenidor en contenidor, i vivint sota uns plàstics en un solar del 22@).

Em va demanar que discretament comprovés com estaven els seus parents, la gent del seu petit poble, a qui tan estimava i a qui enviava gairebé tots els euros que arreplegava. La seva mare, el seus germans, la dona i els fills el feien patir. Em va fer jurar que no em donaria a conèixer, i no els diria res d'ell; no em volia fer mentir.

Va seguir l'error. Al poblat vaig picar de morros amb la realitat. M'estalviaré detallar-vos com de malament estaven, i com havia rodolat pendent avall la situació des que Saidi va marxar a cercar feina a Europa. Llavors li semblava impossible d'empitjorar.

Era el segon dia de la meva estada al ressort-tot-inclòs, luxe descerebrat a tocar d'una misèria embogidora.

Dring, dring. No hi ha manera. Dring, dring. No em relaxava, no m'evadia. Em venien a la ment tots els parents d'en Saidi. Els que ell creu que estan bé i ja són morts i els que encara malviuen. També però, els infants feliços, encara que s’han de buscar molt petits per què encara siguin feliços i encara siguin infants.

Dring, dring. No podia sortir de la piscina del ressort-tot-inclòs. Mentre estès a l'aigua les llàgrimes no em delatarien i la vermellor dels ulls tindria la coartada del clor. Vaig quedar-me bloquejat, dring, dring, sis dies en remull esperant el meu vol de tornada. Dring, dring. Immobilitzat. Dring, dring, buscant l'equilibri.

Tindré el valor d'explicar-li?

Tindrà ell el valor d'escoltar-ho?
Ho estic rumiant a l'aeroport del Prat. He quedat amb un amic dels del berenar que em vindria a buscar. Prenc aquestes notes en un tovalló de paper. Tinc la gola seca i m'he demanat una aigua amb gas. Sobretot sense gel, si us plau. No puc suportar aquell dring, dring.

Silvestre Entredàlies 

MARXO DE VACANCES

Avui he anat a berenar amb els amics de sempre. Ens trobem molt sovint per fer aquest ritual, per què ens avenim i ens agrada sentir mútuament el nostre escalf.

 Fins fa ben poc, eren trobades molt alegres, ens fotíem uns farts de riure! D'ençà un temps, la situació és ben diferent, qui més qui menys nota la pressió de la crisi (en diem l'estafa) i aquestes reunions són més apagades. Sempre n'hi ha un o altre que és a taula, però que està com absent.

Estem, en general, mig anestesiats. I penso que no és per culpa de cap producte psicotròpic afegit al pa amb tomàquet, doncs he notat el mateix canvi de tarannà en els companys de la feina i cap d’ells no menja entrepanets al bar d'en Manel.

Algú ens explica que, dia a dia, estem en la menys dolenta de les situacions possibles vistes les circumstàncies. I el més important, que qualsevol moviment que fem, serà pitjor per nosaltres. I ens ho hem cregut. L'obediència cega és una posat ben còmode davant incerteses, no tindrem mai la culpa d'una decisió mal presa si no en prenem cap.

Els amics del berenar estan ben fotuts.

Espantats per la radioactivitat de Fukushima, segueixen endollats a Endesa.

Indignats amb la banca tradicional i els seus tripijocs que ens han portat on som, hi segueixen implicats amb un clar síndrome d’Estocolm. Encara que la seva mare estigui entrampada amb participacions preferents.

Alertats pel “30 minuts” sobre els perills de l’alimentació industrial, segueixen anant cada dissabte a omplir rebost i nevera a les grans superfícies.

Disconformes amb el pressupost de Defensa  hi segueixen contribuint amb els seus impostos.

Sorpresos per les realitats africanes, s'esborren d'alguna ONG què n'eren socis per què “ara no pot ser”.

El bombardeig mediàtic minut a minut al que estem sotmesos, no ens deixa el cervell lliure ni un moment en tot el dia. I és clar, així no hi ha qui reflexioni. I les preocupacions immediates, cada cop més greus a les que cal acudir amb urgència, no ens deixen centrar l'atenció en aquelles, que no per més llunyanes i de fons, són menys determinants.

Penso dir-los hi ben clar, en el proper berenar, i per això m'ho escric:

No us vull tornar a sentir la cantarella que no podem canviar res, que sempre ha estat així i sempre ho serà. No ho vull tornar a sentir fins que no rebeu a casa vostra electricitat renovable procedent de Som Energia, que la tenim a l'abast de totes les llars de Catalunya; fins que no obriu un compte corrent a Triodos Bank; fins que no mengeu tomàquets amb gust de tomàquet; fins que no feu objecció fiscal a la despesa militar en la vostra declaració de renda, i fins que no us torneu a donar d'alta de Metges Sense Fronteres.

Fins llavors, en aquesta taula no vull tornar a sentir cap queixa de la merda de  món en què vivim!

I ara, si m'ho permeteu me’n vaig de vacances, i quan torni, a veure qui ha fet part dels deures. Apa, siau.

Silvestre Entredàlies

S’ACOSTA SANT JOAN

M’he despertat, o m’ho ha semblat. En sentir soroll d’algú que feineja a la cuina he entès que ja em podia llevar. El meu amfitrió m’ha fet aquella pregunta que sempre disparen de bon matí. – Has dormit bé?

 –Fantàsticament- li he contestat com mana l’ortodòxia del convidat.

Hem esmorzat com a ell li agrada, amb “un bon esmorzar”, i hem enfilat cap a la plaça. Allà hi havia preparada una gran foguera, era revetlla de Sant Joan. El meu amic està ben orgullós de la foguera, m’hi ha portat com aquell que no vol la cosa per què la veiés, per explicar-me’n l’entrellat. Fixant-me en la gent que voltava per allà, ja queda clar que no és l’únic que es pren allò com alguna cosa més que una foguera normaleta de Sant Joan.

Li hem fet una volta, dues voltes, en silenci. Jo m’he fixat en els detalls: portes trencades, cadires corcades, mobles vells, piles de diaris i valuosos retalls de cal fuster. Tot apilat amb una cura exquisida.

Li he vist que me’n volia parlar. –Seiem, i prenem un cafè vora el tòtem.

Acompanyant-se amb la percussió rítmica de la cullereta desfent el sucre, ha començat a il·lustrar-me sobre el cas. M’ha explicat que un cop, ja fa molt de temps, un home que havia fet fortuna va començar a prestar diners als pagesos. Havien patit un parell de campanyes amb minses collites. Les condicions del crèdit eren bones, però poc a poc l’home va anar abusant de la seva posició de poder, i finalment tenia mig poble tiranitzat amb els deutes. El mecenes, el filantrop va mostrar-se tal com era: cruel, despietat.

Doncs bé, va arribar Sant Joan i l’usurer va anar a parar a la foguera.

L’any següent, l’encarregat del Cafè Social va desviar cap als seus amics influents grans quantitats de diners que venien d’impostos i donacions.

Va ser el que va cremar a la foguera l’any següent.

I encara el tercer any un despistat i temerari gendre de l’alcalde, que no en tenia prou amb viure com un rei, va acabar purificat pel foc en el solstici d’estiu.

 

El meu amic m’ha explicat tot això al compàs de la cullereta. Ja feia molts anys d’aquest últim cas, però preparar i encendre cada any la foguera entre tots recordava als espavilats que calia fer bondat. Era molt important però, mantenir ben viva la institució i el seu rigor.

M’ha insistit que el nostre gran error ha estat que, en construir societats grans i complexes, i en estar tan enfeinats cadascú amb la nostra mínima i egoista parcel·la de realitat, hem descuidat el bé comú. Hem delegat la gestió de la foguera en professionals i n’hem relaxat el control. Primer per confiança, després per deixadesa. D’aquesta manera els més merescuts per anar a la pira fan que els seus vigilants, els nostres administradors, es pixin d’amagat, o ja no, damunt les fustes. I així és com es creen Palaus de la Música, Nóos, Bankias, participacions preferents, i el que vindrà.

I amb els últims dos repics de cullereta, aquells que es fan a la vora de la tassa, ha fet un glop de cafè ja fred, i m’ha etzibat: -Aquí, al poble, fins i tot el calendari és diferent, tot l’any és quinze de maig, excepte per la revetlla i el dia de Sant Joan, que fem festa grossa.

Ens hem quedat ben muts, jo cavil·lant, ell satisfet.

I m’he despertat, o m’ho ha semblat.

 

Silvestre Entredàlies

LA FULLA DE TETUAN

Travessant la Gran Via, pel Passeig de Gràcia, de Barcelona, de bon matí he sentit un “clic” dins el meu cap, entre les orelles, gairebé al clatell, on rebíem els calbots de petits.

Damunt l’asfalt he vist l’afany de persistir, la resistència pacífica, la rebel·lia testimonial.

Seria la tardor passada quan van pintar la calçada d’aquesta zona. Van aparèixer uns homes poc parladors, mal afaitats, amb les seves màquines d’estètica Mad-Max, les seves robes tacades de pintura i el seu halo de dissolvent. Els ulls mig clucs i el gest mecànic replantejaren amb cintes mètriques i cordes dòcils el seu grafiti horitzontal, racionalista, cartesià. A plena nit marcaren carrils, passos zebra, línies de detenció i fletxes. Van preparar la mixtura dins una mena de pot d’esprai gegantí amb rodes i volant. El conduïa un d’aquells homes grisos vestits de blanc.

La màquina, ja en posició, va començar a bufar i a escopir. En plena feina, un arbre da la vorera va deixar anar una fulla com aquell que no vol la cosa, i aquesta, en el seu viatge aparentment erràtic va anar a parar dins la zona marcada pels pintors. L’home muntat a cavall del giny mecànic va ignorar la fulla, i passant-li per sobre amb menyspreu, la va ruixar, la va intoxicar.

Al primer moment, la feina semblava impecable, la ratlla perfecta, el blanc immaculat. El petit gest d’insurrecció foliar havia estat aixafat; la resistència, neutralitzada.

Però, en retirar-se les tropes, assecar-se el camp de batalla i bufar una lleugera brisa, la fulla es va enlairar. I va deixar una perpètua senyal negra en forma de fulla damunt la ratlla blanca. Va sorgir la poesia.

Gràcies a aquest petit gest de la fulla, avui a les set del matí, en travessar el carrer, m’he omplert d’optimisme i després he vist flors, brots tendres, somriures. I no he estat l’únic. He vist un noi que també li feia una llambregada furtiva i sorpressiva a l’empremta de la fulla. Qui sap quanta gent ha sentit aquest “clic” en passar-hi al llarg dels mesos.

Faria bé el conseller d’interior d’anar amb un potet de pintura blanca i tapar aquest acte d’insubmissió, però, si us plau, no li dieu.

I és clar, l’acte senzill de la fulla de plàtan m’ha fet pensar amb en Dani, l’Ismael i en Javier que encara avui, vint-i-quatre d'abril, estan detinguts des del matí del vint-i-nou de març. El seu petit acte inicial de rebel·lia es transforma en una incomoditat per l’ordre establert, lineal, de blancs i negres, sense matisos ni debats.

La rigidesa del sistema li provoca fragilitat i risc de col·lapse. Per resistir tensions res millor per una estructura que  la flexibilitat. Però la  poca seguretat i la poca autoconfiança agarrota el dirigent. El Dani i l’Ismael bé prou que ho saben, i podrien donar, juntament amb en Javier classes de física i de moltes altres coses a qui els té empresonats.

Us recomano la visita a la fulla de Tetuan, ja em direu si sentiu algun pessic entre les orelles. I des d’allà tingueu un pensament pels tres estudiants i molta altra gent que ha fet, fa  o farà un petit gest per omplir d’esperança els cors de la bona gent i de nerviosisme als dirigents en fals.

Silvestre Entredàlies

EL QUE EM PREOCUPA

Qualificacions de risc, feblesa de l’Euro, quitança de Grècia, retallades, ajustos, recessió econòmica, atur imparable.

Llegeixo tot això al diari, i no em preocupa.

Em llepo el tou dels dits, bufo la vora dels fulls i vaig àvidament a la pàgina 42, just abans dels “passatemps”, i busco inútilment, avui 16 de març algun indici de núvol, de front, de borrasca. I només hi trobo hipnòtics símbols solars distribuïts damunt el tauler de joc del nostre país. Llegeixo: “demà, jornada més càlida; diumenge, puja el termòmetre; dilluns, alguns núvols alts”.

Miro, vidres enllà, el polsós pluviòmetre de casa, i penso que està a punt de perdre el nom per falta d’activitat. Les teranyines que s’hi fan només les ha mullat 1 mm. de pluja, des del 29 de novembre  passat. Gairebé quatre mesos sense cap precipitació.

Si no plou de manera general i abundant en pocs dies, la collita de cereal de secà a Catalunya es veurà molt minvada. D’altra banda la temporada dels incendis forestals aquest any pot ser devastadora, ja n’hem tingut els primers avisos.

Trobo a faltar, i m’entristeix, qualsevol indici de reflexió de bona part dels humans. Què còmoda és la vida sense paraigües, sense bassals als carrers, sense fang a les sabates. Mentre ragi aigua per les aixetes...

Aquí, al nord, rai, si no hi ha cereal el comprem a fora, i si s’arruïnen els pagesos, millor, les  corporacions transnacionals i els grans inversors es quedaran amb el pastís i el control.

Allà, al sud, no ho veiem, però hi ha molts territoris que també hem de cuidar, que són casa nostra i on vam néixer com a espècie. Hi ha grans regions desèrtiques o àrides que havien sigut fèrtils abans que l’home del nord fes malbé el delicat equilibri atmosfèric mundial. Eren territoris capaços d’alimentar una població que ara mor de fam o com a màxim malviu de l’ajut internacional

La nostra crisi passarà, la puixança econòmica tornarà, la màquina agafarà velocitat altre cop. Llegir això reconforta i tranquil·litza mola gent, els dóna esperances.

I a mi, aquesta perspectiva és la que em preocupa.

Em preocupa que tanquem aquesta crisi sistèmica en fals i que l’economia se’n surti utilitzant les velles receptes que ens han portat tan a prop del col·lapse.

Si seguim cremant combustibles fòssils, malbaratant recursos naturals i fagocitant-nos els uns als altres i jugant a la ruleta russa de l’energia nuclear ens haurem equivocat. Els recursos i el territori ja no es poden considerar infinits i al nostre servei. Ja no som al segle dinou.

El que em preocupa és que Gaia somriu per sota el nas, trista i sorneguera, veu com la nineta dels seus ulls, l’espècie més capaç, la més “sapiens”, camina directa cap al desastre. Ella, melancòlica, es refarà, i determinarà ser més dura i atenta amb els seus fills per tal que no agafin el mal camí.

Això és el que em preocupa.

Silvestre Entredàlies

EL CARRER MAX PLANCK     (part 2)

El carrer Max Plank va adonar-se, de cop, que s’havia omplert de veïns desocupats i desil·lusionats, i que al veïnat, hi havia molta feina per fer. Van adonar-se que qui la feia, l’administració, els havia abandonat. Van concloure que per molt que anessin a l’ajuntament a queixar-se, res no tornaria a ser com abans. Calia arremangar-se, i recuperant il·lusió i autoestima, prendre compromís amb la societat. Un bon dia, algú va començar a escombrar el seu tros de vorera, i l’exemple es va estendre. El jovent es va organitzar en torns de voluntaris per reobrir la biblioteca, amb esverament i disgust mal dissimulat de l’ajuntament. Van plantar margalides i pensaments al jardinet de la placeta, la noia de la granja els regava i un senyor del nº 8  treia males herbes i esporgava. Van muntar un petit banc d’aliments per l’Eusebi, els seus companys i moltes altres persones que ho van anar necessitant. Fins i tot van organitzar una intermitent brigada que reparava les voreres deteriorades.

Moltes coses van canviar al carrer Max Planck i a la placeta Maxwell. Durant els anys de benestar econòmic, fins i tot a ells se’ls havia encomanat la desconfiança en tothom i aquell “campi qui pugui”. Enveges i prepotències començaven a fer-se veure.

Ara, en canvi, tenen llargues converses, s’agafen de l’espatlla, i sobretot, es tornen a mirar al fons dels ulls, redescobrint antigues coneixences i velles amistats.

Els veïns han tornat a tenir sensació de pertànyer a un grup. Més pobres de butxaca però més rics d’esperit, ara es creuen part de la societat altre cop, la seva autoestima ha crescut a l’hora que augmenta la desconfiança en les grans estructures públiques, i evidentment les grans empreses privades.

S’han adonat que la causa principal del gran desgavell és que el món s’ha fet massa gran. Les  administracions i empreses, en la seva hipertròfia, s’han tornat ingovernables pels humans que teòricament les regentaven. Les persones, que havíem creat aquestes eines per què ens donessin un servei, ara ens veiem tiranitzats per elles. Cal tornar a l’escala humana i crear mecanismes consensuats per evitar altre cop el gegantisme de les estructures i la impotència de l’individu.

Organitzaren, doncs una visita a l’ajuntament, amb representants d’altres carrers i barris. Els van comunicar que els havien decebut, que ja no els representaven i que els veïns havien hagut de suplir algunes de les seves funcions, com a conseqüència deixaven de pagar unilateralment una part del seus impostos. L’autoritat, amb el pas canviat (per variar) no va saber com reaccionar i va pensar que ja se’ls passaria, que era una bullida passatgera. Què s’havien cregut!

Han de vigilar, però, els del carrer Planck, de no créixer massa, per no tornar a caure en el mateix pou. Ja hi han rumiat i ho tenen clar. Es mancomunaran amb altres barris, però sense perdre la dimensió humana que tenen les petites estructures. Treballaran en xarxa per descobrir una altra manera de fer societat, una manera nova, però molt antiga alhora. Perquè com deia Martí i Pol “tot està per fer i tot és possible”.

Moltes civilitzacions han viscut felices durant segles amb la filosofia col·laboradora d’aquest carrer. Moltes d’altres ho farem si volem somriure i abraçar-nos, mirant-nos als ulls i dormir tranquils i satisfets. Endavant Max Planck!

Silvestre Entredàlies

EL CARRER MAX PLANCK     (part 1)

En aquest carrer, el carrer Max Planck, la vida anava passant plàcida i endreçada.

Tot funcionava, l’enllumenat, la biblioteca, l’atenció a la gent gran i als sense sostre. L’estat del benestar era puixant des de feia ja anys. Sembla que ni els més grans del petit carrer en recordaven les antigues misèries.

Ja fa uns quants anys, en el quiosc de la placeta, allà on el carrer es connecta amb la ciutat, s’hi van començar a llegir portades de diari que parlaven de daltabaixos i ensurts en borses i mercats llunyans. Al carrer es van anar acostumant a aquest tipus de notícies, les llegien com qui mira una pel·lícula de ficció. Estaven convençuts que tancant el diari o apagant la tele aquella realitat desapareixia, en tenien la prova en el seu carrer que seguia com sempre. En Miquel que va a comprar el pa, la Judith i la Remei que corren rialleres cap a l’escola, l’Eusebi, el pobre, assegut davant la parròquia, amb el seu carretó on hi du la vida. I a baix de la placeta, més cap a migdia, els iaios palpant la quotidianitat, comprovant-ne la rutina, reconfortant rutina.

El carrer Max Planck no és un carrer cèntric. En cap dels seus portals s’hi pren cap decisió important pel país, ni tan sols pel barri, malgrat això, tot el que expliquen els mitjans d’informació, encara que sembli de mons llunyans, encara que tard, va tenir-hi repercussió.

Els canvis van arribar poc a poc, al principi van ser gairebé imperceptibles pels distrets o els somiatruites.

En començar el nou curs, les dues bessones van haver de matinar mitja hora més, els havien tret l’autobús del barri que agafaven per anar a escola.

Les fulles caigudes dels arbres s’amuntegaven recollides només pel vent, les papereres feien caramull i els contenidors cada cop més deixats es convertien en gasius magatzems de materials i ocasionals establiments  d’ultramarins per una colla de joves cada cop més nombrosa. Els panots de les voreres es degradaven i els parterres de la placeta, tan florits que havien estat, ara eren erms eixuts. El carrer, que abans, del matí al vespre era gairebé desert, a totes hores del dia era ple de gent, doncs molts dels seus veïns ja no tenien feina on anar.

A l’Eusebi van afegir-se-li dos companys, vinguts de fora i al mossèn li costava triplicar l’ajut amb unes almoines cada cop més minses.

I en arribar l’hivern, els avis, havent dinat marxaven cap a la grangeta, no per trobar-se i fer-la petar, que també, sinó per no encendre l’estufa a casa. Sempre és més barat fer durar un cafè tota la tarda que acabar-se la bombona de butà.

També la biblioteca cada dia era també més plena de refugiats climàtics, allà no cal ni prendre cafè.

Justament el tancament sobtat de la biblioteca, van dir que per ajustos pressupostaris municipals, va ser el detonant que ho va capgirar tot.

I, tot d’una, es va iniciar l’efecte papallona.

Silvestre Entredàlies

PREOCUPACIONS REIALS                     

Són els primers d'una llarga caravana, sempre en direcció a Ponent. Fan camí amb aquell pas decidit i constant, però gens forçat de qui domina les llargues travesses, de qui a força d'anys ha transformat la bullida impetuosa en saviesa calma.

Amb un cop de vista (ja fa tants anys que es coneixen) dos d'ells han copsat que el tercer vol dir-los alguna cosa. De fet, per entendre's no els caldria parlar com ho fem nosaltres. Ells estan en una estadi superior de coneixement i comunicació. Però, malgrat això, els agrada de tant en tant, en mig del llarg viatge, aturar-se al vespre, i a l'esguard d'una foguera, tenir llargues converses, tal i com ho farien si fossin senzills mortals.

    - I doncs, què t’amoïna, Gaspar?- va dir el més fosc dels tres.

- M'agrada que els humans ens tinguin tanta estimació i que, sobretot els més petits, confiïn en nosaltres els seus somnis més agosarats. Em fa molta il·lusió que ens esperin amb els fanalets, i que amb aquells ulls com taronges, a vegades plorosos, ens demostrin la seva fe en nosaltres.

-    Llavors, aquesta cara de preocupació que dus?

- Veureu, nosaltres podem portar una bicicleta, un Excalèxtric, fins i tot, si un nen o nena s'han portat molt bé durant tot l'any, podem portar una Wii, sempre ho hem anat fent, més o menys, ja fa més de dos mil anys que ens hi dediquem. Però si bé la màgia és molt important per als infants, penso que últimament els més grans hi confien massa, n'abusen.

     - Explica't Gaspar.- va exhortar-lo Melcior, ajuntant les molsudes celles.

- Bé, he observat que en els últims temps i en segons quins llocs, els adults han confiat en la màgia, o en no sé què, qüestions massa importants, i és clar ja són grandets per això. A Grècia van fer-ho així, i com que no han fet els deures s'han ha quedat a la ruïna i amb cara de Papa-nates. A Itàlia, a més van confiar la màgia a un gran impostor. MEDIASET els va fer creure en uns éssers fantàstics que els farien viure en un regne de xauxa etern. L’apòstol Silvio dels miracles terrenals, el què semblava immortal, va caure d’un dia per l’altre expulsat per l’Arcàngel Miquel (o va ser Mario?).

-D'acord Gaspar, però no està tot perdut, conec un poble que no ho confia tot a Reis i Presidents, a la màgia i l’encanteri. Els catalans, també la fan, i amb il·lusió, la carta als Reis, però per si un camell pren mal, o una tempesta de sorra, o financera, entorpeix la marxa de la caravana, i aquest any no els porten la bicicleta, sempre els quedarà la fireta i les xocolatines que ha cagat el tió.

Aquest any difondrem el missatge que cal confiar en la fe i en la màgia per les coses petites i accessòries; i confiar en el propi treball, determinació i  tenacitat per les coses importants i de calat significatiu. Això és el que diferencia una persona adulta d'un nen, una societat adulta d'una societat infantilitzada. Ja els ho va dir aquell noi tan trempat: ”si ens llevem ben d'hora, ben d'hora...”. Això els direm, Gaspar, vas ben carregat de raó.

Van arraulir-se en les mantes, i bona nit. L'endemà, ben d'hora, ben d'hora, van seguir camí fins a casa vostra.

Silvestre Entredàlies