dilluns, 7 de gener de 2013


JAUME DOSRIUS (part 3 i última)



En Jaume Dosrius està ben fotut. El que havia sigut fa anys el seu millor amic l’acabava d’estafar deu mil euros.

D’altra banda havia somiat que un paleta li arreglava falsament l’arc malmès que simbolitzava la vida equilibrada d’en Jaume.

En Dosrius no és un home rancuniós, i va arribar a la conclusió què si en Miquel li havia fet això, és que realment estava immers en un embolic enorme.

Però, és clar, ara ell també tenia un bon embolic. No podia explicar-li a la Dolors, la seva dona, com havia sigut que el compte corrent s’havia eixugat. Així és que no li va explicar, i el merder va ser més gros.

No es pot dir que això fos la causa d’un divorci violentíssim i ruïnós, doncs la relació ja anava pel pedregar feia temps. D’altra banda a en Jaume li va venir de nou, no n’era conscient que la Dolors, al seu costat, s’estava florint en vida, més ben dit, no n’era conscient de la Dolors.

La vida d’en Jaume havia començat a esquerdar-se. Les pedres de la seva arcada anaven caient sense aturador.

Uns mesos més tard, ja estava fent cua al menjador social. I allà va ser on en Jaume va tornar a veure en Miquel, uns llocs més en davant. En reconèixer-lo, primer va reaccionar mínimament, com si veiés un conegut qualsevol. Però de cop li va pujar una glopada de sang insuportable al cervell. Tota la rancúnia amagada va aflorar i va focalitzar en en Miquel la culpa de tot el que li estava passant. Va deixar les bosses a terra i va anar cap a ell. Bon dia, Miquel, va dir-li. La resposta ja no va poder ser emesa. En Jaume va agafar-lo ben fort pel coll, amb les dues mans, com només havia vist a les pel·lícules, i va estrènyer fort. En Miquel es va anar posant vermell, morat. Van caure tots dos per terra.

En Jaume no ha sabut mai com va arribar fins aquest punt, com tampoc sap com, en l’ultimíssim moment va afluixar la força sobre el coll d’en Miquel.

Va arribar la policia amb un cotxe patrulla. També portaven una retroexcavadora i un camió petit. Amb la retro van anar collint del terra les restes de la fantàstica arcada Jaume Dosrius, la van carregar a palades al camió i van anar a llençar-la a l’abocador. El carrer va quedar ben escombrat, com si no hagués passat res. Tot en ordre, tot normal, no us amoïneu, ciutadans.

Ara, un cop passat tot, els amics d’en Jaume mirem amb uns altres ulls les persones que dormen al carrer, les que mengen a Cáritas, les que furguen els contenidors. Els mirem com si fossin en Jaume, en Miquel, qui sap si demà serem nosaltres. Hem entès que el món que estem deixant que construeixin altres, és així de bèstia.

I ara fem costat a les arcades enrunades, cadascú com pot i a la seva manera, però els donem un cop de mà. Per ajudar-los a sortir del forat o per què el forat no sigui tan fosc i tan fred, mentre intentem tornar a prendre el control de la societat per fer-la, altra cop, més justa i més humana.

Per en Jaume i per en Miquel.

  

Silvestre Entredàlies