diumenge, 11 d’agost de 2013


L'INNOCENCI GARCIA

 
Gairebé per jubilar, assegut en una cadira de plàstic a la porta d'un aparcament de cotxes, en ple eixample barceloní. El vaig conèixer tenint cura del monòton i autònom funcionament del local. Sempre el veia amb un llibre a les mans. I, suposo que com molts lectors compulsius, no em puc estar de fitar què llegeixen els altres. I el nostre personatge, en aquest sentit em donava sorpreses d'alçada.

Bon dia, bon dia. Això és el que intercanviàvem cada matí, a la mateixa hora, gairebé al mateix minut. El dia que vaig veure que estàvem llegint el mateix llibre, no vaig poder-me'n estar, i li vaig ensenyar el meu, tot encetant conversa i amistat. A partir d'aquell fet, les nostres trobades matinals vàrem anar allargant-se, i un dia anàrem a fer una cerveseta al vespre, tot plegant de la feina.

Va ser llavors, un vespre xafogós, sobre una taula de marbre blanc, entre els rodals de dues gerres i el plateret de cacauets on va anar destapant les cartes del seu recorregut vital.
 
De ben jovenet ja tenia una tenacitat i una fortalesa interior remarcable, això i altres coses va fer-lo dedicar al ciclisme, al qual dedicava moltíssimes hores i tota la seva energia. Al cap dels anys va arribar a ser dels millors de la seva categoria. Un diumenge, a la línia de sortida, va mirar, potser com no ho havia fet mai, als ulls dels seus competidors, i hi va veure el que potser ja feia temps que hi era. Va veure ulls desorbitats, nerviosos, cares desencaixades, rictus inequívocs, damunt de totes les bicicletes. Tots anaven amb l'escopeta carregada, tots havien pres, indubtablement substàncies dopants. En sentir el tret de sortida de la cursa, l'Innocenci no va moure ni una pestanya, havia pres una decisió. Quan van haver sortit esperitats, va descavalcar, es va treure el casc i, en arribar a casa, va penjar la bicicleta per sempre.

Més endavant va estudiar farmàcia, l'atreia investigar i poder col·laborar en el progrés de la salut de les persones, en fer un món millor. Reptes intel·lectuals, socials i morals van fer sortir el millor d'ell, que és molt. Però, de cop i volta, en una fatídica reunió en la empresa farmacèutica que treballava, van comunicar-li el canvi immediat d'orientació. Abandonaven la investigació en malalties tropicals i potenciaven al màxim les línies cosmètiques i dietètiques. És on hi havia calés de veritat i ràpids a guanyar, i anaven a buscar-los. En arribar a casa, l’Innocenci va penjar, al costat de la bicicleta, la bata blanca per sempre.

Llavors va pensar que s'havien de canviar moltes coses en aquesta societat, i l'eina adient per fer-ho era la política. Va arribar molt amunt, tan amunt que van posar-li un sobre a les mans, ben carregadet de bitllets. Els va treure, els va comptar, els va estripar i li va llençar a la cara de qui li havia donat.

Amb la bicicleta, i la bata blanca, va penjar el sobre buit i el carnet de militant per sempre.

I aquí el tenim, vigilant cotxes al pàrquing, decebut, envellit, però convençut que entre la joventut que puja hi ha molta gent ferma que sí que ho aconseguiran. Potser estan encarant millor els problemes i triant millor les eines i els objectius. No li queden forces per lluitar, però seguirà amb interès i emoció els indubtables avenços d'una societat que només té un camí possible: millorar per a tothom, honradament.

 
 

Silvestre Entredàlies