dissabte, 6 de desembre de 2008


LA CARTA REIAL


Aquest matí he rebut carta.

No és una carta qualsevol, ja ho he vist abans d’obrir-ne el sobre. No era ni d’un banc, ni d’una asseguradora, tampoc de la companyia del gas.  Portava estampat un segell d’un exotisme extrem, hi havia escrit el meu nom i adreça amb una barroca cal·ligrafia.

Creia que el meu astorament minvaria en llegir el remitent, però al contrari, he llegit el remitent amb perplexitat: “ Ses Majestats Baltasar, Melcior i Gaspar. Palau Reial d’Orient”.

Tinc comptats amics capaços d’una cosa semblant, i per la lletra no n’he reconegut a cap d’ells.

Tot seguit he tingut el profund i màgic convenciment sobre l’autenticitat del document. Evidentment no era cap broma ni cap maniobra publicitària. L’havien escrit els Reis Mags i venia d’Orient, posaria la mà al foc.

M’ha costat recobrar la serenor, de fet encara vaig de la til·la a la valeriana, però finalment he estat capaç de llegir el missatge i de treure’n l’aigua clara.

En una nota al peu del text diu que aquest serà enviat a tots els pares i mares, però com què l’enviament es fa per mitjans màgics, però també terrenals,i preveient-ne possibles retards us en faig cinc cèntims:

Els Reis demanen als pares que els ajudin a fer arribar un missatge als seus fills. El que els volen dir és que aquest any, especialment, facin una carta moderada. Actualment fins i tot els Reis noten la crisi i ja no lliguen els camells amb llonganisses.

Tingueu en compte que la canalla, per més ostentós que sigui un regal, copsa perfectament si ha sortit del cor o de la cartera. Sap que el que importa és l’estimació que s’ha abocat en cada present.

No us penseu pas que els Reis volen amb aquesta estratègia estalviar-se uns calerons, el que volen és repartir millor, portar il·lusió a totes les cases. Hi ha famílies, a moltes parts del món, on no arriba la il·lusió, on aquesta recessió mundial que passem encara els ha enfonsat més. Són llars del Congo, de Somàlia, d’Eritrea...

Demanen als pares que quan escriguin la carta amb els seus fills, posin a la llista també algun present per aquells nens. D’aquesta manera els nostres infants establiran vincles afectius amb aquests desconeguts i potser de grans, nens d’aquí i nens d’allà sabran construir un món que nosaltres no sabem fer.

D’altra banda, els infants, oberts de mires com són, amb la seva visió pràctica, sense dramatismes ni clixés potser ens encaminaran a nosaltres a llimar les desigualtats mundials, per pura lògica, dignitat i sentit comú. No per caritat, per justícia.

Els Reis, manifesten també per altra banda i solemnement en la seva carta que l’allau d’anuncis televisius, les llumetes dels carrers i les trepanadores nadales no tenen res a veure amb ells. Que quedi clar que se’n desmarquen.

Ells porten a les alforges la il·lusió duradora de l’esperit, en cap cas l’enlluernament efímer del diner.

Servidor, Silvestre Entredàlies, desitja que havent llegit aquest article no quedeu tan sobtats com jo en rebre a la bústia tan Màgica i Reial correspondència.

Que passeu unes bones i santes Festes.

   


Silvestre Entredàlies

dissabte, 8 de novembre de 2008


VAGONS DE CUA


Ara sí que el que semblava una crisi estranya i llunyana, la de les hipoteques “subprime” dels Estats Units d’Amèrica ens comença a tocar de ple.
Després de la crisi en l’economia financera o economia de ficció; ara arrenca amb força la crisi a l’economia productiva, a l’economia real.
La imprudència, la temeritat i potser la mala fe de certs gegants bancaris, la connivència dels estats i la maleïda globalització ens han portat on som. I l’espectacle només ha començat!
Més endavant, quan les empreses facin fallida i els treballadors omplin les oficines de col·locació no estarem tan contents com ara que el govern hagi injectat diner públic al sempre puixant sistema bancari.
Quan haurem gastat tota la pólvora en salves, qui ajudarà als sectors que realment ho necessitaran?
D’altra banda,si fem una mica de memòria, recordarem que fa uns tres anys els mateixos grans inversors, els que han portat el carro pel pedregar, van veure que la bombolla del totxo no podia créixer infinitament. Van trobar llavors un camí encara més pervers que jugar amb la vivenda. I convertiren el mercat mundial dels aliments bàsics en un sector especulable; d’aquesta manera han fet pujar, en els últims tres anys, el preu de l’arròs en un 216%; el blat, un 136%; el blat de moro, un 125%; i la soja, un 126%. Aquestes dades potser al primer món no afecten molt, però imagineu com poden afectar als 1500 milions de persones que viuen amb menys d’un dolar al dia; als 20 milions de nens que pateixen desnutrició aguda severa; als més de 10.000 infants que moren diàriament per causes associades a la desnutrició.
Ara, per acabar de reblar el clau, la caiguda de l’economia mundial agreuja en gran manera la situació. L’estretor de cinturó del primer món es tradueix en un acarnissament de les condicions draconianes del comerç internacional i en una dràstica retallada dels ajuts.
Si deixem de contemplar-nos el melic, d’amagar el cap sota l’ala, veurem que tots viatgem en el mateix tren. Ens veurem també amb la destral trinxant el tren i portant-li feixos de fusta al Grouxo Marx que hi fa de fogoner, que crida posseït per la febrada –Més fusta! Porteu-me més fusta!- No som capaços de veure que, per dur-lo cada cop més de pressa cap enlloc, estem cremant el tren.
M’entossudeixo en negar que no podem fer-hi res. Aquesta és la gran mentida que ens volen repetir fins a fer-la veritat. És que tenim el síndrome d’Estocolm amb la gran banca? Amb les grans multinacionals de l’alimentació i l’agroindústria? O és la covardia de l’acomodat la que ens immobilitza i ens fa creure la mentida repetida.
Existeixen alternatives al sistema imperant que fagocita els països del sud. Hi ha banca ètica, hi ha el comerç just, hi ha ONGs que lluiten per la justícia social i les relacions comercials internacionals dignes. L’opció hi és, només ens cal optar per ella i esperonar-la amb el nostre recolzament.
Tenim poc temps, però si reaccionem a temps encara podem salvar el tren. Llevem-nos del sofà, rentem-nos la cara i aturem la màquina. Lluitem pels vagons, pels de primera, però també pels de tercera, els que més els hi cal. I per la nostra dignitat com a germans i essers humans.


Silvestre Entredàlies

dissabte, 4 d’octubre de 2008


NO N’HI HA PROU 


A aquestes alçades de l’any ja es pot afirmar categòricament que amb les vacances no n’hi ha prou.
Tan se val que siguin exòtiques o domèstiques, espectaculars o trivials, amb amics o amb família.
No n’hi ha prou.
Amb això vull dir que en tornar d’aquest període de descans i renovació mental, alguns individus en pocs dies ja han tornat a caure en els mateixos vicis, el mateix desencís i mal humor.
En el cas en què l’entorn ens fos propici abans de vacances, també ho serà tornant (amb poques excepcions). Però qui a finals de juliol tenia un ambient de feina irrespirable, una situació familiar angoixant o una comunitat de veïns insuportable; per norma general, en tornar de les seves merescudes i esperadíssimes vacances es trobarà amb el mateix panorama que havia deixat oblidat en tancar la maleta.
El nostre govern, que va per davant dels problemes de la ciutadania, que té tanta visió de futur, ha reflexionat sobre aquesta qüestió. Ha escatit que si no s’hi posa remei, aquesta situació pot esdevenir un focus múltiple de conflicte social. S’ha de minimitzar el nombre de casos de cremats post-vacances. D’altra manera la relació convivencial pot entrar en una espiral de violència de conseqüències imprevisibles.
És per això que la Conselleria d’Equilibri Emocional i Harmonia Social ja fa uns anys que encarrega a una prestigiosa empresa d’estudis estadístics el “Malalletòmetre trimestral”, amb el qual copsa la pressió gonadal de la ciutadania.
La Conselleria, a la vista de les dades alarmants del “Malalletòmetre de tardor” d’enguany, ha decidit per fi endegar un programa pilot que fa ja temps que tenia preparat.
El programa “Aquí us quedeu” s’aplicarà per sorpresa i aleatòriament entre individus que prèviament s’hagin mostrat disposats i formin part dels col·lectius de risc.
El tractament comença el primer dia de feina desprès de les vacances del ciutadà en qüestió. Aquest creu que torna al seu lloc de sempre, i en arribar-hi se li comunica que ha estat “trasplantat” a un altre lloc de treball, en un altra empresa i amb altres companys. Quan l’afectat es recupera de la sorpresa formula l’esperat “Aquí us quedeu!”, convençut que deixa enrere la pitjor de les feines en la pitjor empresa. La Conselleria li ha adjudicat una altra feina que ha quedat vacant per un altre “aquiusquedeuista”.
L’objectiu de la Conselleria és doble, primerament il·lusionar i motivar amb urgència aquell individu que estava en risc crític de cometre algun despropòsit, doncs es considerava un autèntic desgraciat; el segon objectiu, a més llarg termini és que el “trasplantat” comprengui per comparació i immersió que ni era tan infern allà on era ni és tan idíl·lic el seu estat actual. Comprendrà així altres punts de vista, serà més tolerant, augmentarà també la seva autoestima, no infravalorant la seva situació.
De moment l’experiment es farà en l’àmbit laboral, però més endavant no es descarta practicar el “aquí us quedeu” en l’àmbit familiar o veïnal.
Amb aquesta pionera iniciativa, la Conselleria d’Equilibri Emocional i Harmonia Social pretén ser capdavantera mundial en la prevenció de conflictes socials, anticipant-se al que alguns experts han qualificat de l’”autofagocitosi de les societats opulentes” i que pronostiquen com a imminent i difícilment evitable.

Silvestre Entredàlies

dissabte, 6 de setembre de 2008


JA HI TORNEM A SER


Ja d’antic, s’ha utilitzat l’enemic llunyà, real o no, però sempre magnificat, per atemorir i controlar els pobles.
Els nostres prohoms benpensants van crear ja fa temps figures com els infidels, els moros i sobretot les fúries de l’infern.
Les societats modernes, il·lustrades, industrialitzades, de mitjan segle XX necessitaven més concreció i menys mística en l’amenaça exterior. I si aquest perill extern és una altra societat amb les mateixes necessitats en aquest aspecte, BINGO. Dos ocells d’un tret, el pacte perfecte entre superpotències.
Mentre els pobles tancaven files i ho aguantaven tot per la pàtria i els ideals i contra els fantasmes del comunisme o el capitalisme respectivament, els seus dirigents compartien taula de joc i negoci.
Diu la dita que dos no es barallen si un no vol, però tampoc si un no pot. Va ser el cas de la Unió Soviètica que en desmuntar-se ens va deixar sense contrincant. Orfes del Dimoni Roig.
Llavors es va haver d’inflar a corre cuita l’amenaça groga, però l’intent d’enfrontament va fer llufa. Els del sol ixent van rendir-se ràpidament als cants de sirena del capitalisme sense atenuants. Van afanyar-se a canviar la bicicleta per l’Audi, l’uniforme Mao pels Levi’s; i són clarament l’alumne que supera al mestre. Resumint, no ens hi hem pogut barallar, lluny d’això, ara els donem les olimpíades.
D’altra banda s’han fet grans intents de creació d’enemic-aglutinador amb la figura del terrorisme islàmic internacional. S’ha intentat fer veure que totes les accions d’aquest tipus sigui on sigui del planeta estan íntimament relacionades i actuen sota un únic comandament: el petit home color d’oliva que s’amaga eternament a les muntanyes, l’home que llença missatges per internet mentre Bush el busca sense descans.
Però aquest muntatge és massa vaporós, a cops patètic. L’argument se’ls esmuny de les mans com una anguila.
Per fi, el vell amic, que ha estat tan malalt, tocat de mort, ja té més que l’alta mèdica. Rússia, amb la seva intromissió mortífera i desvergonyida a Geòrgia ens anuncia, traient pit, que està en condicions de tornar a ser el perfecte soci dels vells temps. Que ja té posades les botes i els guants; ens espera al ring.
Rússia ha aprofitat el peixet, la carta blanca diplomàtica i les excel·lents relacions comercials que li estem donant des del disgust de la desaparició de la URSS. Renoi si l’ha aprofitat.
Així doncs, després de tants experiments amb diferents gasoses més o menys efervescents arriba el moment actual, de tornar a fórmules de tota la vida, de provada efectivitat.

Aquest nou ordre mundial que treu el nas després de Geòrgia ajudarà a incrementar les maquinàries militars, augmentar el fervor patri i a tolerar atropellaments dels drets civils i dels pobles. En fi a rellançar l’economia sense destorbs d’ètiques, medi ambients ni collonades.
GRÀCIES AMICS RUSSOS!

Silvestre Entredàlies

dissabte, 9 d’agost de 2008


CRISI DE VERGONYA


Per un carrer qualsevol, un dimecres qualsevol a mig matí, passa un cotxe gairebé nou, de grans prestacions i cilindrada, vaja, un de tants. Amb les finestres tancades i l’aire condicionat a tot drap, de fora estant no li sentim la ràdio, però el tertulià ho explica ben clar: “a crisi ja és aquí i ha vingut per quedar-se”.

Alhora: en aquest mateix carrer, en un bar de concorreguda terrassa, algú s’està esmorzant un fantàstic entrepà de pernil que ni s’acabarà, una gerra de cervesa ben gelada i un bon cafè de Colòmbia. Està fullejant el diari i ho diu en lletres ben grosses: “la crisi ens afecta, i molt”. Damunt del bar, en un dels pisos de l’edifici, hi ha una tele, perdó, no és una tele, és un aparell de televisió panoràmica, de pantalla plana d’alta definició, que a part d’omplir tota una paret, un dels missatges que no para de bramar és ben clar i directe: “Hi ha crisi i la cosa està fatal”.

Conclusió: hi ha una megacrisi que no es pot aguantar. Tothom n’està al cas. Bé, gairebé tothom.

Gràcies a Riszard Kapuscinski i un dels seus llibres he sabut de l’existència d’uns homes i unes dones que no tenen coneixement d’aquesta crisi, segurament no caldria anar tan lluny ni moure’ns del territori per trobar exemples, potser no tan exòtics ni extrems, però és on m’ha portat la recent lectura.

Aquestes persones de les què parlem viuen en les grans ciutats africanes. La gana els fa fugir del camp cap als suburbis a la recerca desesperada d’alguna feina (feineta, a l’Àfrica gairebé tot el que hi ha son feinetes), o algú remotament emparentat que els doni un cop de mà.

La majoria d’aquests neociutadans només posseeix una cosa, un bé material. Un té una camisa, l’altre una falç, el de més enllà un pic. El de la camisa pot oferir-se com a vigilant nocturn (cal anar com a mínim mig vestit), el de la falç el poden llogar per tallar herba i el del pic pot obrir una rasa, si és que hi ha qui la vulgui i la pugui pagar.

Són gent amb sort, els altres companys del barri no tenen res, passen el dia pels carrers sense saber que fer ni on anar, inactius, apàtica, famolencs. Simplement passen el dia, potser serà l’últim.

Kapuscinski m’ha fet veure aquestes realitats, no com a fets aïllats, sinó com a part de la situació social africana.

Doncs bé, tota aquesta gent no està al corrent de l’actualitat internacional, no llegeixen les pàgines de color salmó dels diaris europeus i nord-americans. No saben res del que estem patint amb la nostra crisi financera.

Potser ho prefereixo així. Primer perquè no ens entendrien, però sobretot per estalviar-me que em caigui la cara de vergonya.

  


Silvestre Entredàlies

dissabte, 5 de juliol de 2008


LA RÀDIO MUDA


- Què lluny ens sembla el país en el qual un ajuntament pot tancar, i tanca, la ràdio municipal el mateix dia que ho comunica en primícia a la seva direcció.

- Què lluny trobem un poble en el que el conductor d’un programa i representant d’una multitudinària entitat social, en arribar a l’emissora, com ha fet cada dilluns des de fa més de deu anys, es queda palplantat davant la porta barrada dels estudis. Allà ha de llegir una emotiva nota dels treballadors, ja absents, notificant la fulminant i unilateral decisió.

- Què lluny deu ser el dilluns que tantes entitats, associacions, escoles, anunciats i oïdors es queden sense programa, i ningú no els ho ha explicat.

Doncs bé, com ja deveu saber, el país del que parlo és Catalunya, la població és tan llunyana com Palau-solità i Plegamans i aquell dilluns va ser el nou de juny de dos mil vuit.

Dieu-me innocent, dieu-me babau, però jo tenia entès que en una democràcia consolidada del primer món aquests cops autoritaris no eren possibles, si més no, sense una resposta contundent, efectiva i exemplificadora.

No creia que el sistema polític i el seu fort gremialisme s’atrevís a donar cobertura a un atac tan directe a la llibertat d’expressió. No el veia capaç de permetre la destrucció del pluralisme i la participació social que, amb esforç i tenacitat al llarg de tants anys, han construït entitats i associacions del municipi.

No m’entrava al cap que un malentès ‘fair play’ en la política municipal, possibilités una acció a dreta llei, i també moralment, inacceptable; eliminar, encara que sigui temporalment, tot un servei públic des d’un simple decret d’alcaldia, d’altra banda tan fràgilment argumentat.

Ràdio Palau estava afectada per una certa apatia, provocada en part per un llarg abandonament, cert. Ara ja no cal patir per ella, se li ha practicat una immediata i traïdora eutanàsia.

Procuro veure-hi clar des d’aquesta columna, però, avui, després de més de cinquanta cops d’aixecar-la, la sento fimbrar. Tremola, no està tranquil·la. Tindrà aluminosi la seva estructura? Els papers són eixuts, els permisos en regla?

Els companys i amics de “Finestra Oberta –el programa del dimarts-“ m’han demanat que faci el que potser aviat un altre haurà de fer per mi. Que des d’aquest espai faci, en el seu nom, el que no han pogut fer des de la ràdio, una forta abraçada de comiat a tots els treballadors, col·laboradors i oïdors de l’ara muda “Ràdio Palau –l’emissora al servei del poble-“




Silvestre Entredàlies

dissabte, 3 de maig de 2008


DE DEMÀ NO PASSA


Anem atabalats, les qüestions immediates i menors ens tenen ocupats en escreix, amb la llengua fora. És un mal bastant generalitzat. Això fa que no tinguem temps ni estat d’ànim  per asseure’ns davant els temes importants que la vida ens planteja i solucionar-los, o com a mínim, tractar-los amb la dedicació i estudi que requereixen. El peix es mossega la cua; l’ambient ens porta de la poca atenció als temes crucials, passant per la seva insatisfactòria tramitació, cap a més dedicació als afers del dia a dia que ens treuen temps per als temes crucials... i ja hi som.

Un exemple d’aquest fenomen no puc tenir-lo més a prop. La necessària dedicació per escriure aquest article amb les condicions que es mereix ja fa dies que m’és negada per l’entorn de nímies però aclaparadores tasques diàries. M’he hagut de plantar, i alliberant-me de lligams propis i aliens, estic escrivint.

Aquest tenir-nos tan aclaparats per coses de poca volada que bé que els va als que els va bé. Els que maneguen els fils els convé com el caviar que mengen que no tinguem oportunitat ni temporal ni mental de desenvolupar i plantejar algun canvi en la societat, per petit que sigui. Si cal modificar alguna de les variables de l’actual sistema ja ens ho faran saber Ells. El que, el com i el quan. No volen sorpreses que els puguin treure un sol fil de les mans.

Tot aquest embolic ve a tomb per una feina que ens cau al damunt en aquestes dates. Un dia o altre, abans del termini marcat, haurem de fer la Declaració de la Renda. És clar que avui no tenim temps, però ja s’acosten aquells vespres en els quals tot recollint els plats del sopar i amb l’abatiment creixent per moments, ens direm gens convençuts: -de demà no passa que m’hi posi-.

Doncs bé, podem optar per considerar la declaració com un pur tràmit i simplement acceptar l’esborrany que el fisc ens proposa. És l’opció més fàcil i assenyada. No ens comportarà cap mal de cap i ens l’haurem tret de sobre en un moment.

Però també podem optar per observar que dins aquest gest de pagar els nostres impostos  s’amaga l’opció de prendre un parell de decisions importants, potser no quantitativament, però sí carregades de simbolisme i d’intenció.

La primera és la famosa creueta per donar o no suport explícit i pecuniari a l’església catòlica; aquesta creueta són figues d’un altre paner de les quals podríem parlar-ne un altre dia.

Les figues de les que us volia parlar avui són les que fan referència al recolzament a l’exèrcit espanyol. Amb la Declaració de la Renda se’ns presenta l’oportunitat anual de què part dels nostres impostos vagin a alimentar la maquinària militar, ara que ja és tan enrotllada i mansa que fins i tot es posa sota el comandament d’una ministra dona, mare alletant, i, a sobre, catalana. Però, pels descreguts de les operacions de maquillatge, pels que no hi confien encara que canviessin totes les fotos del Caudillo que hi ha a les casernes per postals de la Mare Teresa de Calcuta existeix una altra opció. És l’OBJECCIÓ FISCAL A LA DESPESA MILITAR.

(En trobareu informació a www.justiciaipau.org/siof/)
 
 


Silvestre Entredàlies

dissabte, 5 d’abril de 2008


XARAGALLS DE DISCORDIA


L’harmonia, la convivència és relativament fàcil i fluïda quan en una comunitat tot va de cara, les vaques són grasses i el clima benigne. La bonança ajuda a la bonhomia.
Tanmateix, quan van mal dades la cosa canvia. En temps de crisi o de situacions anormals res gira rodó. I és en els equilibris dinàmics i inestables on qualsevol dels finals és possible.
Quan es presenta una situació d’aquesta índole pot sortir el millor que portem dins: la solidaritat, el sentiment de pertànyer a un mateix vaixell.
Però també pot passar que es desperti la fera supervivent i egoista que tenim sota la civilitzada pell, i traiem les urpes davant el proïsme, què alhora és  competidor d’un bé escàs en disputa. No és gens casual que els esdeveniments agafin un o altre caire, que cohesionin o que  disgreguin.
Fa uns anys va haver una greu situació a la Costa da Morte, a Galícia. Un petroler, mal anomenat Prestige, va vessar milers de tones de fuel al mar. La gestió de la crisi per part del govern espanyol i de la maquinària de l’Eta va ser, més que nefasta, de paràlisi i d’inacció. La població va reaccionar com mai ho havia fet i es va donar a ella mateixa i a l’estament polític una gran lliçó. S’organitzaven autocars plens de voluntaris que amb les seves vacances, les seves butxaques i les seves mans restituïen, en la mesura del possible, la normalitat a cada platja, a cada pedra. Els recordem vestits amb aquelles granotes blanques, amarats de pega negra de les katiuskes a les celles. Mentrestant, amb corbata i mocassins, els polítics minimitzaven la dimensió de la catàstrofe, menystenien i fins i tot obstaculitzaven la resposta ciutadana.
Ara, a Catalunya estem patint, no una sequera aguda però puntual, sinó, al meu parer, una punta de la sequera crònica en la què fa anys que estem immersos.
He ensumat que de manera incipient, però encarrilada, determinats grups polítics arrelats en el territori pretenen importar al nostre país el que altres, d’inconsciència reputada, ja porten anys atiant al conjunt de l’estat espanyol, és l’anomenada guerra de l’aigua. No hem de permetre de cap de les maneres que per roïns interessos partidistes i econòmics en lloc de treballar per solucionar els efectes de la sequera, es busqui el “com pitjor, millor”, i se soscavi la cohesió territorial.
Hem d’evitar que per estratègies polítiques i de poder d’uns pocs, ens llancin al ring pagesos contra urbanites, industrials contra regants, Baix Ter contra Baix Llobregat, Tarragonès contra Barcelonès.
És d’una irresponsabilitat extrema. No és cap joc i ho saben. La sequera i l’enfrontament territorial, un cop engegats tenen finals imprevisibles.
Espero, com un nen, que quan llegiu aquest article plogui a bots i barrals i que perdi completament la vigència i la raó de ser. Però el fet és que ja fa anys que m’afaito, així doncs, lluny d’estripar-lo, us el dono a llegir.

Silvestre Entredàlies

dissabte, 8 de març de 2008


UN BRANQUILLÓ A LA BRASA


 

Fa ja cinc anys que el famós Trio de les Azores negant tota evidència, envoltat de mentides, fotent-se de la comunitat internacional i de les regles de la més mínima decència va destruir un país ple de futur, farcit d’esperança.

Fa ja cinc anys que la societat civil occidental va despertar de l’eterna migdiada de l’opulent per cridar ben fort i clar que no estava d’acord amb aquells que deien que actuaven en representació seva.

Aquelles mobilitzacions representaren un avís per l’estament governant, l’advertiment els deia que el poble pot tenir prou confiança en si mateix i prou força per a qüestionar-los. També es van establir uns vincles, potser només emocionals, entre les poblacions de molts països, i sobretot, va fer veure al poble iraquià, que a diferència dels nostres “representants”, nosaltres els fèiem costat.



Som somniadors, d’acord, però cal somniar si volem canviar el món. Realitats ben palpables avui en qualsevol àmbit eren somnis inabastables ahir mateix.

Sabem, tampoc som rucs del tot, que una flor no fa estiu i que el cactus que va florir ara fa cinc anys va ser adobat per circumstàncies i interessos que res tenien a veure amb el respecte als pobles o amb la pau mundial.



Desprès de tanta vergonya, la situació a l’Orient Mitjà ha empitjorat substancialment.

A l’Iraq hi ha milions de refugiats; desenes de milers de presoners dels ocupants, ningú sap quans centenars de milers de morts i els sistemes sanitari i educatiu estan destruïts.

A l’Afganistan, l’any passat hi va haver més combats que en qualsevol  moment des de l’inici de l’ocupació a l’any 2001, el rebuig del poble cap a l’invasió és cada cop més gran.

A Palestina la població ja no pot més sota el boicot econòmic i els atacs israelians duts a terme amb el suport dels governs dels EUA i Europa.

A Guantánamo ja fa sis anys que dura aquell infern en forma de presó il·legal que es fonamenta en el  silenci i connivència de la comunitat internacional occidental.



De tota aquella flamarada de consciència i revulsió d’ara fa ja cinc anys en queda una brasa, petita i discreta però amb un gran potencial.

Em de pensar que amb les nostres protestes, contribuïm a superar l’odi produït per la guerra. Col·laborem a fer un món millor i més pacífic.

És per tot això que el proper dia quinze de març s’ha organitzat una nova jornada internacional de manifestacions.

Anem, doncs, a posar un branquilló a la brasa, potser no és ara temps de grans fogueres, però és bàsic que mantinguem el caliu, petit però roent.







Silvestre Entredàlies

dissabte, 9 de febrer de 2008




SANT ANDREU I EL CADENAT    
                                                                         


Les ciutats grans ofereixen als seus ciutadans  o estadants situacions, vivències i oportunitats francament gratificants. Existeix, però, en les grans viles, i molt més en les grans ciutats el fenomen de l’anonimat dels seus habitants. Aquesta condició l’aprofiten alguns individus per comportar-se de manera recriminable. Afegeixen hostilitat al conjunt de sensacions emeses per la ciutat.


Un dels fets que, en aquest sentit em crida l’atenció i m’afecta és la manera exagerada en què els ciclistes de Barcelona es veuen obligats a lligar i encadenar els seus delicats vehicles si no volen que desapareguin ràpidament.

És així com, estant de visita a Florència m’he fixat en com de tènues i simbòlics són els cadenats de les bicicletes. No els cal tampoc lligar-les a un arbre, fanal o aparcament ciclístic. Simplement aparcades damunt el cavallet o recolzades en una paret, un cadenat gairebé de joguina passat per la roda de davant és garantia suficient per trobar la bicicleta just en el lloc i condició on l’havien deixada.


Dons bé, acabada la breu estada a Florència, aquella mateixa nit vaig somniar que emprenia un viatge per tal de trobar una ciutat on establir-me. Així com Sant Andreu anava amb el rem a coll, buscant un lloc on ningú sabés ni de rems ni de mars, jo anava de ciutat en ciutat amb un cadenat de bicicleta a la mà, entrant a preguntar a les ferreteries si sabien què era aquell estri.

Durant el meu periple vaig anar a parar, entre moltes, a una vila de mida mitjana de la Toscana. Al primer moment vaig emocionar-me en veure bicicletes sense lligar. Però uns homes que la feien petar a la plaça em van aclarir el meu miratge. Pel que explicaven, alguns espavilats i galvanosos vilatans tenien per costum utilitzar les màquines d’altri per als seus desplaçaments, deixant-les en un altre punt de la ciutat. Per mandra de pedalar, un cop la bicicleta en qüestió havia anat a parar als carrers més baixos de la vertical orografia de Certaldo perdia tot interès per aquests picarescos ciclistes. De ben segur que en alguns avantpassats d’aquests elements va inspirar-se Bocaccio, fill d’aquesta vila per escriure els contes del Decameron.

Més en davant, en una altra fase del meu somni va aparèixer un personatge per dir-me que a la part nord de la costa adriàtica italiana trobaria una ciutat on em seria francament difícil trobar una bicicleta lligada. Tot just en arribar-hi, vaig adonar-me que aquest capsigrany m’havia ben bé aixecat la camisa doncs era clar que no trobaria bicicletes lligades, ni tampoc deslligades, la cuitat era Venècia, on aquests vehicles son tan inútils i exòtics com una nevera a Groenlandia.


Tots hem experimentat la sensació que mentre anem despertant, els somnis van transformant-se en menys creïbles, més absurds i irreals. Aquest que us he explicat també va sofrir aquesta lògica mutació. Però malgrat tot, ben despert i conscient, seguiré observant a les ciutats allà on vagi els cadenats de les bicicletes que em parlaran de la qualitat de la convivència i del grau de respecte i confiança que es professen i es mereixen els seus ciutadans entre si.







Silvestre Entredàlies

dissabte, 5 de gener de 2008


ESQUERDES, TASCONS I MALLS


No és pas per esguerrar-vos el final de les festes nadalenques però us faig arribar unes reflexions, un pèl espesses, i una recomanació de bons propòsits per al nou any.

Ens dicten a cop de campanya publicitària com hem de gestionar les ànsies consumistes que ells mateixos ens inculquen.

Hem de malbaratar els recursos naturals i explotar la capacitat de treball d’altres països d’una manera cada cop més accelerada en una cursa cap a enlloc, en un creixement constant cap a la desigualtat i la inestabilitat Nord-Sud.

El conglomerat de les grans empreses, multinacionals i transnacionals formen un bloc massís i compacte.

Aquestes macroempreses són ja més poderoses que molts estats, estan fora del seu control. Campen per tot el món com pel pati de casa seva.

Però, com tot organisme complex en creixement desbocat pateix tensions i friccions internes, que es tradueixen en esquerdes a la seva pell de roca. És el que té la duresa, li manca elasticitat.

Apareixen, llavors, agents interns encarregats de dissimular les clivelles, per tal que no copsem aquests punts dèbils. Malgrat tot, sembla que no donen abast.

Així doncs, i si part de la seva fortalesa fos només fictícia, producte del maquillatge?

I si una altra part de la seva fermesa fos la nostra pròpia actitud acomodatícia?

Ens cal, doncs, prendre confiança en la nostra força, en la nostra traça, en el potencial que tenim de canviar les inèrcies. Hem d’escrutar la pell de la roca, palpant-la, escoltant-la amb atenció. Hi ha clivelles a la roca. N’hi ha de profundes i antigues, i també de més recents, encara incipients, gairebé inapreciables. Totes són bones, hem de trobar la nostra.

A tall d’exemple faig esment de dues de les falles importants que mostren l’interior vergonyant del sistema.

La primera és que algunes indústries agroalimentàries estan portant deliberadament a la misèria i a la dependència exterior a països que havien tingut o haurien pogut assolir una certa sobirania alimentària; casos flagrants són les corporacions que exploten el cafè, el cacau, el sucre i la soja.

La segona esquerda profunda és la de la banca. Molts dels nostres bancs i caixes, lluny d’afavorir el desenvolupament, financien empreses d’espoliació de recursos naturals en països pobres amb governs submisos o corruptes i financien negocis armamentístics o bèl·lics.

Doncs bé, per atacar el monòlit de poder, en aquestes dues esquerdes hi ha clavats dos potents tascons a l’abast dels nostres malls. Són el Comerç Just i la Banca Ètica. Dues bones eines pel reequilibri mundial.

Us convido aquest nou any 2008 a fixar-vos en una dels milers de fissures o en els centenars de tascons que ja hi ha instal·lats, i a picar amb constància amb el vostre mall. Semblarà una feina titànica, desigual, però recordeu que creure això es ja part del triomf del sistema dominant.


Feliç any nou, i que la força us acompanyi!



Silvestre Entredàlies