dissabte, 10 de desembre de 2005


TOT LLIGAT I BEN LLIGAT


Martin Luther King va dir en la seva frase més coneguda que havia tingut un somni.

Jo ara sento que estic en un malson.

L’acció d’aquest somni que em tenalla les  temples comença ara fa trenta anys, justament en acabar una llarga, cruenta i ben palpable realitat. Té l’inici el vint de novembre de mil nou-cents setanta-cinc.

Veig clarament, com si fos despert, que el vell sàtrapa sí que ho havia deixat tot lligat i ben lligat. Però és clar, no tenia cap pressa; ja se sap que allà al regne dels cels on ara reposa (al costat d’Escribà de Balaguer) el concepte del temps és ben bé un altre.

El seu pla per tenir-ho tot ben lligat consistia en efectuar sis nusos consecutius, sense pressa,  sense pausa.



El primer dels nusos, immediat, va ser deixar que la població fes unes quantes inspiracions profundes i s’omplís els pulmons d’aire fresc. Estaven ofegats, sortien d’un ambient molt viciat. Calia apaivagar la primera bullida d’afany democràtic. Era la pujada del sidral, aviat  se’ls passaria.



El segon del nusos, un cop passada la ressaca, va ser el vital i sacrosant pacte de l’oblit, clau de volta de tot el procés. Aquest no meneallo ajudaria durant els següents nusos a recordar, cada cop més, únicament els aspectes més edulcorats del final de la dictadura, els sis-cents i el desarrollismo, el tendre general somrient amb la néta a coll.

El tercer dels nusos era aconseguir un ambient de llibertats més efectistes que efectives, del que es tractava era d’enlluernar, no pas de donar llum. Els ciutadans, ja confiats, havien d’anar deixant la política en mans de professionals, molt més predictibles, raonables i fàcilment mal·leables pels que havien de nuar la corda. Calia crear una democràcia, impecable en les formes, que no en el fons; i deixar-la caminar, amb paciència. Que la gent hi confies i se’n distanciés.

El quart nus, una feina llarga i constant, consistia en abaixar el nivell cultural, intel·lectual de la població, i laminar l’associacionisme. Atomitzar els col·lectius fins a l’individu.

Qui no caigués en aquest sac, cauria en el de la dependència del fals estat del benestar i del consumisme, entrampat en impossibles hipoteques i préstecs absurds. Calia atiar la inestabilitat laboral i la forta competència entre iguals, tots contra tots.

Ja està tot a punt per al cinquè nus. Comptarien ara amb mitjans de comunicació potents i amb les eternes aliances, d’arrels profundes i ramificacions celestials. L’objectiu: sembrar la mentida, l’odi, la rancúnia. Transformar als babaus isolats en combatents seguidistes i acovardir i encapsular als hipotecats.

Em puja una suor freda per l’esquena i tinc aquell neguit del que sospita que és en territori oníric, però que és incapaç de despertar. No suporto més aquest malson. Vull despertar.

Crido, crido i crido. No vull viure el sisè i definitiu nus, el que sí que ens acabarà ofegant.





Silvestre Entredàlies

dissabte, 12 de novembre de 2005


JA  NO SE’N DEU PARLAR



Una desgràcia en desplaça una altra. Els informatius i els diaris són implacables màquines de cremar drames. Tan ràpidament com els treuen a la llum, els fan desaparèixer, per cedir espai a un de nou. Són els drames-cleenex.

Fa pocs dies vam poder veure imatges de desesperació al voltant de les tanques frontereres de Ceuta i  Melilla. És aquesta una barrera entre dos móns enfrontats que perden el rumb, Àfrica i Europa. El primer, en la seva fam i feblesa s’enlluerna mirant mar enllà, cap al continent on lliguen els gossos amb llonganisses. El segon, Europa, en la seva opulència i morbidesa s’encega mirant-se el melic, que cada cop li costa més de trobar-se.

Vèiem aquells homes penjats de la filferrada que eren colpejats per altres homes. Vèiem aquells homes fets i drets, avesats a passar-les de tots colors, plorant com a nens indefensos, en els què, de fet, s’acabaven de transformar.

El que potser no era tan fàcil de veure era que aquests nens, que no son ningú als ulls occidentals, que no tenen res, que no els volem ni per ser els últims del cul d’Europa, són el millor dels seus pobles, els més joves, forts, valents i afortunats.

Els seus germans malalts de sida, els seus fills tocats per la malària, les seves germanes vídues de guerra, han dipositat en ells el seu últim bri d’esperança.

Les seves mares, vídues també, ja ni saben de què, els han encomanat la missió d’anar lluny, al país de les meravelles, per treure'ls d’aquest malson que fa dècades que dura i que va a pitjor.

Els seus morts, que ja en són més que els seus vius, estan amb ells, els fan costat i els donen forces.

Per aquesta missió han hagut d’endeutar-se, de vendre’s terres i ramats, eren els rics del poble, els únics que ho podien fer.

El viatge és arriscat i llarg. Molts l’han provat i no se n’ha sabut res més. Moren víctimes de malalties, màfies, saltejadors, militars, policies, o simplement, per mala sort. Envejat és però el que pot aventurar-s’hi.

De la nostra miop manera de veure les coses, ha sorgit la següent pregunta:

Tenim dret a tancar les fronteres europees, a no permetre l’entrada als subsaharians que volen menjar les molles del nostre pastís?

Des de el meu discret punt de vista, la pregunta que cal fer-nos no és aquesta. Les preguntes són:

Tenim dret a seguir propiciant les causes per les quals el millor de cada poble es vegi forçat a abandonar la terra que estima com a única manera de sobreviure?

Tenim dret a seguir destruint la economia, la agricultura, la salut i la convivència de tot un continent amb les nostres ingerències, les nostres polítiques aranzelàries, les nostres multinacionals i les nostres empreses armamentistes?

Pels fets, sembla com si molts de nosaltres sí que ens hi creiéssim amb el dret.

Per la nostra passivitat, es pot deduir que o ja ens va bé o que tant  se’ns en fot.






Silvestre Entredàlies

dissabte, 8 d’octubre de 2005


AQUEST HOME EM PREOCUPA


El xoc de civilitzacions, de la qual tan es parla ara, és potser una característica intrínseca de la raça humana. Portem dintre l’agressivitat contra el veí, contra l’estrany. El veiem, subconscientment, animalment, com a un competidor, un possible adversari. Són diversos els graus en els que s’ha manifestat aquest fenòmen al llarg del temps i en diferents territoris, però, en més o en menys mesura, sempre està present.

Doncs bé, aquest xoc de civilitzacions interessa a uns pocs, el promouen per què els hi és rendible en el plànol econòmic, polític o social. Però la majoria de ciutadans o bé en som afectats directament o bé ens en sentim avergonyits.

Passa una cosa similar amb la sobreexplotació dels recursos naturals i amb el maltractament del medi ambient. Només uns quans en surten falsament beneficiats. A la resta de l’espècie, aquests comportaments l’únic que fan és perjudicar-nos (sobretot a les generacions que encara han de venir).

La capacitat armamentista i tecnològica del humans que creix de manera exponencial, fa que sigui esfareïdora la capacitat destructora dels exèrcits i la indústria actuals.

El cost econòmic, ambiental i convivencial d’aquesta vertiginosa espiral fa ineludible la solució al problema.

Les hostilitats Nord-Sud, Orient-Occident; així com el maltractament sistemàtic al medi ambient s’han d’acabar, hi estem abocats si no volem desaparèixer com a espècie i si volem que el món segueixi sent el que més o menys coneixem ara.

Aquest posar fre, doncs, és innegociable, per pura supervivència. El que es tracta de negociar  és el moment de posar-lo en pràctica i la cadència del canvis a fer.

Aquest mes de setembre, José Luís Rodríguez Zapatero, el qual no tinc pas en cap altar, va promoure a l’ONU el seu projecte d’aliança de civilitzacions que segons ell vol, precisament, evitar el xoc entre Occident i el món islàmic. La iniciativa pretén impedir la consolidació de la incomprensió i el recel, que a alguns tan els afavoreix; així com plantejar la necessitat d’obrir camins d’entesa i d’establir lligams entre aquestes societats històricament enfrontades.

El projecte va avalat pels divuit noms que formen el grup de treball d’alt nivell designat per Nacions Unides. Entre aquests noms es pot remarcar el de Federico Mayor Zaragoza, Desmond Tutu o Mohammad Khatami.

Davant una proposta d’aquestes característiques es pot pensar que és ingènua, que no és convençuda, que és d’aparador; fins i tot es pot pensar que és un brindis al sol.

El que és del tot imperdonable és que es demani a Zapatero davant els mijans de comunicació que es deixi de “tonteries d’aliances de civilitzacions” perquè amb l’enemic “no es pot ni dialogar ni pactar”. Menys perdonable és si aquestes declaracions són fetes per algú que representa a deu milions de votants, que és el cap de l’oposició al Congrés dels Diputats, i que es diu Don Mariano Rajoy.


Ara veïeu per què aquest home em preocupa.





Silvestre Entredàlies

dissabte, 10 de setembre de 2005


QUIN JOC MÉS BÈSTIA 
 

Ens diuen, ens repeteixen i ens recalquen els mitjans de comunicació que hem d’estar espantats. Hem d’estar acoquinats per un país que intenta, de manera incipientment i amb pocs mitjans, desenvolupar tecnologia nuclear destinada a l’ús civil per a la producció d’energia elèctrica.
Hem de témer per la possibilitat que aquesta tecnologia, en principi pacífica, no es pugui transformar en el futur en un embrió per a la fabricació d’armament atòmic.
L’actitud actual d’aquest país, l’Iran, s’ajusta totalment al Tractat de No Proliferació Nuclear, que va entrar en vigor l’any 1970, i que en la seva última reunió d’aquest mes de maig va ser qualificada de fracàs . El fracàs va venir, no precisament per culpa dels països aspirants al club de l’àtom, sinó pel no compliment de les potències nuclears reconegudes de reduir el seu arsenal. El que han fet aquests, en lloc de limitar el seu poder destructor, és accelerar el desenvolupament de noves armes i construir fins a un total de 30.000 caps nuclears.
L’Índia té entre 35 i 95 caps nuclears, Israel, uns 200; el Regne Unit, uns 200; França, uns 350, China, uns 400; els Estats Units, més de 10.000; i Rússia, uns 18.000.
Totes aquestes armes nuclears en actiu, avalades per més de seixanta anys d’investigació, i per més de 2000 explosions atmosfèriques i subterrànies, aquestes, repetim-ho, no són de témer. Estan en bones mans, ja ho sabem.
Podria fer-nos por aquest arsenal, però al capdavant d’aquestes potències hi ha la Democràcia més Gran del món, el País de les Llibertats. El país de Rambo, Terminator, i sobretot de l’admirat Capità Amèrica. Podem estar tranquils, ells els han adjudicat la patent de cors.
El que ens ha de fer perdre el son, és l’Iran. Fonts ben informades asseguren que el país el controlen els mul·làs, personatges amb barbes llargues que es cobreixen el cap amb turbants, calcen sandàlies polsegoses i, a sobre, parlen llengües inintel·ligibles.
Tota persona assenyada sap que en mans d’aquesta gent no està segur ni un embrionari projecte de central nuclear.
Tot cervell ben moblat, també coneix que els 10.000 caps nuclears dels Estats Units, incloent-hi les noves armes atòmiques de butxaca i l’anomenat programa de “Gerra de les Galàxies” estan ben custodiats i no representen absolutament cap perill.
Als Estats Units no hi ha lloc per a diabòlics mul·làs. Per a preservar el pot de les essències estan els capellans ultraconservadors. Aquests sí que donen confiança, ben afaitadets, tocats pels seus lluents birrets i calçats amb sabata italiana, d’aquella que només trepitja marbre, parlen clar i americà, i fins i tot saben llatí.
Hi ha per això dos indicatius que m’omplen definitivament de convençuda confiança.
El primer és que l’home que governa aquell gran país conserva la calma i es permet fer cinc setmanes seguides de vacances al seu ranxo de Texas.
El segon és que rubrica totes les seves elocucions públiques amb la frase: Déu beneeixi Amèrica.


Silvestre Entredàlies

dissabte, 6 d’agost de 2005



LA FILANTRÒPICA D’ENSURTS



En l’article passat us vaig parlar de com un fet traumàtic, com pot ser el veure la mort d’ a prop,  pot transformar un individu egoista i malcarat en una persona més dedicada als altres, més humà.
Vaig fer aquell article pensant en un afer que ja fa mesos que dubto si explicar-vos-el o no. La difusió d’aquest cas podria comportar conseqüències nefastes per als seus protagonistes; però és clar, només si el receptor del missatge el creu verídic, cosa del tot impensable.
Fetes aquestes reflexions prèvies, ja podem començar el relat.
Vaig tenir coneixement, mitjançant uns canals que no venen al cas, d’una societat, diem-ne, secreta. Aquesta organització formada per professional diversos connectava més o menys directament amb les societats científiques i filantròpiques de la burgesia europea del segle XIX.
En la fase larvària d’aquest grup de pensadors, els seus integrants van teoritzar i discutir molt sobre el fenomen de la transformació de personalitat post-traumàtica que parlàvem a l’inici de l’article. No va ser fins anys després de la seva fundació, que, animada pels nous membres, més joves i pràctics, la llavors  rebatejada Filantròpica d’Ensurts va decidir passar a l’acció.
Hem quedat que un individu gris pot transformar-se en un ésser capaç de fer el bé només amb un ensurt i el posterior i adequat contacte amb la realitat a canviar. Si l’atzar no proporciona aquestes circumstàncies, bé que podem provocar una perfecta, encara que teatral, crisi. Ja està dit, mans a l’obra.
No es tractava, però, d’anar espantant a la gent a tort i a dret. Calia filar molt prim per triar l’objectiu, planificar l’acció al mil·límetre i dur-la a terme amb precisió de rellotger. Aquesta és una feina interdisciplinària, i fràgil com un castell de cartes. Les accions havien de ser, sense risc real per la integritat de l’espantat, sense perill de desemmascarar l’engany i la Societat, i evidentment, havien de ser exitoses.
Van començar per casos senzills, per assajar i perfeccionar sistemes i mètodes.
Animats per els èxits, per una fantàstica política de captació de socis, i una altíssima discreció els seus xocs han anat guanyant en gosadia. Ara, el seu ventall d’accions va de la més domèstica, amb influència d’àmbit veïnal, fins grans muntatges amb repercussions a nivell internacional.
Mai no s’han deixat pressionar per altres interessos que no siguin els de buscar el bé comú, i l’ajut als més desfavorits.
Veritat que no us heu cregut ni una paraula? Tant de bo, això dona seguretat a la Filantròpica d’Ensurts.
Doncs bé, nosaltres no cal que esperem un ensurt de mort sigui espontàni i real, o planificat i fabricat, per a ser millors persones i per recobrar la pau amb la nostra consciència.
Apa, i ara ja podeu anar a fer la migdiada canicular i us desitjo que, com jo, tingueu uns bons somnis.



Silvestre Entredàlies

dissabte, 9 de juliol de 2005



LES ORELLES DEL LLOP


Setmanes enrere em va impressionar una notícia que remarcaven diaris i televisions.
En una via pública de les terres de Lleida, en creuar-se dos cotxes, un d’ells va caure dins un  canal de reg i va quedar sota l’aigua.
En el vehicle anaven cinc persones. Uns quants testimonis van presenciar la caiguda, i van veure com els accidentats no podien sortir de l’interior de l’habitacle. Els segons corrien i l’aire s’acabava pels presoners.
Es va haver d’anar bastant lluny per trobar auxili; pel que sembla l’accident va tenir lloc en mig de molta gent, però poques persones.
La notícia, segons els mitjans de comunicació va ser que, in extremis, dos nois, magribins, donessin ajut i salvessin la vida a les cinc persones. Com si l’actuació dels altres assistents, que passivament miraven com s’ofegaven, fos d’allò més lògic i natural.
Si aquesta actitud d’espectadors aliens davant la vida i la mort la trobem normal, i la prestació d’auxili ens sembla excepcional i noticiable; és que alguna cosa en la nostra societat no funciona.
Estem tendint a veure el proïsme, i el seu sofriment com una realitat llunyana, potser no del tot existent; una qüestió que ni ens incumbeix ni ens afecta.
En la nostra realitat quotidiana els malalts no existeixen, els amaguem als hospitals.
Els vells també són invisibles, o els tenim aparcats en geriàtrics, o aïllats en la soledat dels seus pisets sense ascensor.
La mort, aquesta sí que ha desaparegut del tot de la nostra realitat. Els traspassats s’extirpen ràpidament de les llars familiars per dur-los a estranys i gèlids laboratoris d’art floral on fan de complement ideal de grans formacions de crisantems i llorers.
Vivim cadascú en una urna protectora on el dolor ens és aliè i la mort inexistent; ens tornem egoistes i covards, en el nostre búnker.
Però, el que des de dins sembla un gruixut vidre blindat, de cop i volta i sense avisar pot tenir la fragilitat d’una bombolla de sabó.
És llavors, quan el dolor ens abraça com un ós, i la parca ens fita al fons dels ulls, quan quedem perplexos i atordits. Pensàvem que això només passava fora de la vitrina, o dins el televisor.
Sovint, persones que han passat per aquest tràngol, canvien la manera de concebre la vida. Alteren positivament la seva relació amb els amics i amb els desconeguts.
Es tornen més generosos, més vitalistes, més comprensius, i aprenen a valorar les petites coses i els grans intangibles que han estat a punt de perdre.
Empatitzen més amb el que pateix, i aquest és el primer pas per ajudar-lo, o com a mínim per no perjudicar-lo amb la nostra ignorància.
El nostre tan competitiu entorn social ens va apartant poc a poc, discretament, de la categoria de persona, de germà dels nostres germans.
Seria molt bo que per recuperar una mica l’estadi de bonhomia no haguéssim de veure les orelles al llop. 


Silvestre Entredàlies

dissabte, 11 de juny de 2005


CONFLICTE A PALESTINA
- QUE HI HA PER SOPAR?

Quan un mal resulta irremeiable o una situació negativa és inamovible, el que fem és adaptar-nos a la nova situació, a les limitacions que comporta; i per pura supervivència psíquica, seguim endavant, salvant els mobles.
És el cas del que va patir poliomelitis de petit, i ara és ben coix, per sempre. Ha après a conviure amb les seves cames de filferro. Pot tirar endavant amb dignitat, però mai serà un bon ciclista.
Una situació ben diferent és la de qui, tot i tenir una bona salut de fons, estossega cada dia des que es lleva fins a mig matí i s’ofega pujant un curt tram d’escales; tot gràcies a la seva arrelada addicció al tabac.
La solució per aquest segon personatge, de fora estant, és ben senzilla. El seu metge ho veu de la mateixa manera: -Senyor meu, deixi de fumar.
Però aquesta no és, ni de bon tros la única opinió sobre aquest cas. Si preguntem a Philip Morris o a Altadis (antiga Tabacalera Española) ens diran que el pacient, que segons ells no ho és, tampoc estossega tant als matins i que el seu ofec és del tot normal en una persona de la seva edat i complexió. També ens faran veure, ara indirectament, que la situació no té volta enrere, ni falta que fa! Que és gairebé impossible deixar de fumar. (el de la polio ho tingués tan fàcil!)
El fumador contumaç es farà el suec en rebre les recomanacions mèdiques adients, i davant les advertències governamentals desviarà l’atenció tot dient: -Què hi ha per sopar?
Al nostre planeta, tots els fenòmens, per llunyans que semblin estan, en una o altra mesura, relacionats. Cada cop més un fet local té repercussions mundials. Sovint s’ha comparat la terra amb un ésser viu, indivisible. Doncs bé, aquest organisme també té problemes de salut; com la polio, com el tabaquisme.
Gaia pateix la polio de les erupcions volcàniques, dels terratrèmols.
I també arrossega el tabaquisme de tants conflictes humans, de tantes guerres, de tantes injustícies, que en veure-les a la televisió o al diari, premem el botó, passem la plana i, fastiguejats, cridem, passadís enllà: -Què hi ha per sopar?
El poderós sap que en els conflictes que té empantanegats per tot arreu, és molt important provocar el cansament i el posterior rebuig de l’opinió pública en vers informacions sobre el tema en qüestió. Que el problema s’oblidi, que marxin dels fronts càmeres i bolígrafs.
Però sempre hi ha tossuts, sempre hi ha obstinats que ens resistim a creure l’amo. Per això us oferim una exposició del 9 al 16 de juny sobre la construcció del mur de Palestina i una xerrada el dia 10 de juny sobre els antecedents i la situació actual del conflicte palestino-israelí.
Ah, i si ho voleu saber, per sopar hi ha gripaus, sopa freda i pedres de molí.



Silvestre Entredàlies

dissabte, 7 de maig de 2005


APRENDRE DELS NOSTRES COSINS


M’agrada passejar pel zoològic, observar les bèsties, sobretot els primats, els nostres cosins.

M’ho passo pipa fixant-me en els monos i el seu comportament. Som tan semblants!

Els ximpanzés s’organitzen en famílies, en grups cohesionats.

Més o menys com nosaltres.

En cada grup hi ha un líder que dirigeix, reparteix doctrina i manté l’ordre i la jerarquia. Aquest individu és a l’hora respectat i qüestionat contínuament o de manera periòdica.

Més o menys com nosaltres

S’ajuden entre els membres d’una mateixa comunitat, s’especialitzen i es complementen, cadascú aporta les seves aptituds.

Més o menys com nosaltres.

En èpoques en què els recursos són escassos i les necessitats del grup no estan cobertes es poden barallar amb grups veïns per aconseguir els recursos necessaris.

Més o menys com nosaltres.

Tanmateix, en períodes en les quals el menjar és abundant i el grup no pateix privacions ni dificultats no es presenta cap tipus de conflicte amb els veïns. Tothom a casa seva i en pau.

Moltíssim millor que nosaltres.

L’home modern, com a individu, com a grup, com a país, no considerem mai prou ben cobertes les nostres necessitats.

Com més poderós és un estat, sembla que menys tranquil està, a diferència dels ximpanzés, que no han perdut el senderi.

Els països rics sobredimensionen els seus exèrcits per augmentar el seu fals benestar i la diferència amb els països pobres. D’això en diuen Seguretat (i en majúscula).

El pressupost espanyol de l’any 2004 per a mantenir l’estructura militar és de 15185 milions d’euros, o el que és el mateix 42 milions d’euros diaris.

Aquestes quantitats representen un 2% del PIB, xifra que l’Informe de Desenvolupament humà denomina com a país militaritzat.

Podem creure que hi ha una altra manera de trobar l’equilibri entre comunitats? Es pot pensar en deixar que els veïns pobres es desenvolupin sense amenaçar-los contínuament amb el nostre armament?

Si vols ho podem provar. Aviat caldrà fer la declaració de renda, allà és on destinem part del nostres impostos a l’exèrcit espanyol, i allà és on podem expressar la nostra disconformitat amb el sistema armamentístic. Podem treure un grapat d’euros a la cursa armamentista i desviar-los cap a organitzacions de pau i solidaritat.

Fem Objecció Fiscal a la Despesa Militar.

(Trobaràs informació teòrica i pràctica a: www.justiciaipau.org/siof.  www.solidaries.org/ofiscal)






Silvestre Entredàlies

dissabte, 9 d’abril de 2005



VISCA LA PRIMAVERA !


 Les reunions anuals d’amics de joventut són un fenomen comú i no menys curiós.

 Els camins que un cop ens van unir i que després ens han anat distanciant, tornen a ser tangents per unes hores. Per recordar, per compartir...

 Érem a la cita, vermutejant a l’aire lliure. L’Eliseu era el centre d’atenció, com ho havia estat en els temps de la efervescència. Senyorejava la colla, dominava l’escena. Cada any grallava un nou èxit, crescut, cregut, insolent.

 Un any, al Martí i als seus pares els van fer fora del seu piset del barri de la Ribera, en un clar cas d’assetjament immobiliari. No tenien on anar sense feina. L’Eliseu, en el dinar anual, li explicava detalls del seu flamant principal rehabilitat al Passeig de Gràcia, per fi havien fotut aquells vells a l’asil.

El Martí es va mossegar la llengua, per vergonya.

En una altra de les trobades, l’Eliseu va portar una trentena de fotos del seu nou nebodet acabat de néixer. Sobretot li ensenyava a la Miquela, un mes després d’haver patit el segon avortament. Li va caure una llàgrima damunt d’una foto, l’Eliseu ni la va veure.

La Miquela es va mossegar la llengua, per educació.

A l’Oriol, amb les seves feines esporàdiques li costa Deu i ajuda mantenir la seva atrotinada C-15 de més de divuit anys. Doncs bé, l’any passat, l’Eliseu li desgranava els avantatges de tenir dos cotxes, un familiar i un altre esportiu, i sobretot anar-los canviant cada tres anys, es fan vells.

L’Oriol es va mossegar la llengua, per prudència.

Aquest any no sé que estava explicant, es trobava en plena apoteosi d’egocentrisme i a punt d’espatllar la festa un altre cop. Quan la Dolors, en un atac de sinceritat, va oblidar la prudència, va arraconar l’educació i va perdre la vergonya tot dient-li a l’Eliseu:

- Escolta, rei, pots anar a buscar les setrilleres? I ja que estàs de camí, fes-nos a tots un altre favor, ves-te’n al bosc i perde’t!

Va ser a l’hora dels cafès va tornar sense les setrilleres, no sé es va perdre al bosc, va muntar en el seu descapotable gris, es va calçar les seves ulleres de sol, i va endur-se amb ell el seu pedestal.

Va quedar una tarda fabulosa, radiant, vam parlar a gust i vam riure distesos, tal com raja, com feia anys que no passava, ens havíem tret un bon pes del damunt.

A vegades només cal determinació i un bon cop d’efecte per acabar amb situacions continuades d’atropellament i ofec, per rutinàries i establertes que siguin.

La vida és curta i massa bonica per malbaratar-la aguantant insolències de gent tan fàtua. Siguem francs, sincers, gaudim de l’amistat i deixem-nos de compromisos i de compliments, que ja som grandets.


Bon vent t’empenti, Eliseu !






Silvestre Entredàlies

dissabte, 12 de març de 2005


CARREGUEM LES LLANTERNES



En el nostre dia a dia occidental, de primer món, rebem contínuament missatges i estímuls en variades formes. Música, pel·lícules, televisió, revistes, diaris i altres canals més subtils. Aquest allau ininterromput de soroll ens roba la intimitat, ens priva d’elements de judici, ens minva la capacitat de raonar per nosaltres mateixos, i fins i tot el temps necessari per fer-ho.

Aquest monopoli en l’entrada d’informació ens aboca a actuar d’una manera determinada, uniformitzada, orientada al consum irracional, la globalització salvatge, i l’adquisició d’uns estàndards de comportament molt concrets i un bagatge ideològic determinat. Tot plegat per a benefici dels lobbys de poder i els seus polítics-titella.

La comoditat, el conformisme i, fins i tot en alguns llocs i moments, la por, fa que estiguem paralitzats i bocabadats en el que sembla un gran cinema on ens fan engolir un NO-DO darrere l’altre.

Els capitostos d’aquesta gran sala, tampoc són infal·libles. La vanitat del programador, el menysteniment que té del públic i la imperícia del maquinista fa caure el sistema en petits errors. L’excés de confiança els fa explicar sopars de duro com el de l’amenaça de l’Eix del Mal o el de la Constitució Europea.

A cops quan la “realitat” que ens volen fer empassar s’assembla massa a una roda de molí, el públic s’incomoda en els seus avellutats seients, alguns xiulen i, fins i tot uns pocs s’alcen dempeus indignats. (Recordem els casos del Prestige, la invasió de l’Iraq o les eleccions del 14 de març). En aquestes ocasions només els cal canviar la cinta del projector per una estona, i oferir-nos una petita dosi de futbol, de pit-i-cuixa o de talante. Immediatament, el públic s’assosega i torna a badar boca, ulls i cervell, tot mastegant crispetes i xarrupant Coca-Cola. En poc temps tornem a estar llestos per seguir rebent doctrina.

En el mite de la caverna, Plató ja ens avisa dels perills de sortir del cine per anar a veure la realitat exterior: en tornar a explicar-la als altres coespectadors, ells mateixos poden prendre’t per boig o per perillós i fer-te la pell.

Us recomano, doncs que no abandoneu la sala, d’altra banda el sistema no se’n ressent per unes quantes desercions.

Tots portem a la butxaca, prop del cor, una petita llanterna, que a base de petites enrabiades, de minúscules reflexions va carregant-se de raó i de força.

Arribarà un dia de gran deliri del programador en que un error de càlcul el portarà a fer-ne una de massa grossa. Llavors, si tenim tots les llanternes ben carregades, projectarem alhora tots els feixos de raons damunt la pantalla, eclipsant així la gran mentida. No caldrà cremar el cinema, només caldrà enfocar als ulls del maquinista per que fugi espantat. Aquell dia podrem reconvertir la rònega sala de cine en un teatre on serem a l’hora espectadors, actors, directors i programadors.

O millor encara, deixar-nos de mirar o representar la vida, per sortir a fora a viure-la de veritat, a plena llum.

Mentre arriba aquest dia estigueu sempre alerta i no us oblideu d’anar carregant la vostra llanterna.


Salut!





Silvestre Entredàlies

dissabte, 12 de febrer de 2005


LA LLIÇÓ FORA D’AULA

Ja he tornat de la curta estada amb el meu últim amic, el ninot de neu. Ha estat un breu, però bon amic, dels que comparteixen allò més valuós i t’ajuden a entendre la vida. Ell ja no hi és; ha marxat trist, però esperançat i també satisfet de la seva discreta contribució a capgirar el món. Ha estat valent i generós.
Tot el camí de tornada vaig estar-hi donant voltes; les llargues hores de tren i la soledat ajuden  a la reflexió cíclica, monotemàtica, gairebé obsessiva. Mentre travessava viles i boscos, pobles i camps em venien al cap preguntes de massa alçada: Què hauria de passar per que l’home deixés de destruir tot el que l’envolta, com en un estúpid vídeojoc? Què hauria de passar per que l’home es reconciliés amb el seu germà, l’home, i amb la seva mare, la Terra?
M’assaltaven, d’altra banda, respostes terribles a aquestes qüestions. Potser una catàstrofe natural en ple primer món serviria com a cura d’humilitat, per dir-li a l’home que ha sobrepassat la confiança de Gaia, que no és l’amo del territori, que n’és una petita part i cal que hi estigui integrat en harmonia si vol perdurar en el temps, bé per respecte o bé per egoisme mesquí d’espècie.
Finalment vaig arribar a l’estació de destí amb el cap com un timbal. Al primer quiosc vaig comprar un diari en català –ja sóc a casa-. Feia dies que no llegia ni escoltava cap notícia. i em venia de gust una fullejada ràpida i superficial a notícies fàtues pròpies de l’època nadalenca, fora cabòries, fora desgràcies! Vaig encarar-me el diari: 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. En obrir-lo, vaig sentir com una bufetada, vaig trobar-me fit a fit amb la mort. No sé quina bestiesa llegia a corre-cuita referida al sud-est asiàtic, no ho acabava d’entendre. Terratrèmol, tsunami, fang, epidèmia, destrucció,         mort.
Allà on ha passat no els fa cap falta una cura d’humilitat, be prou que els humiliem nosaltres amb el turisme vergonyant, les maquiles, les multinacionals agroalimentàries i altres gràcies.
És com si la natura hagués donat una lliçó exemplar en una aula equivocada.
Ara, per postres, el primer món va a aquells territoris a rentar-se la consciència, a fer veure que són els bons de la pel·lícula, van en missió humanitària. A llençar sacs d’arròs i mantes hi van els mateixos rambos que han envaït l’Iraq, que han matat desenes o centenars de milers d’innocents i han esborrat un país sencer del mapa, amb els mateixos vaixells i els mateixos helicòpters. Això sí, només repartiran mannà mentre hi hagi una càmera de televisió que escampi via satèl·lit les profundes bondats dels terminators.
Ara sóc jo que estic trist, que no entenc res, que necessito un amic per recolzar-m’hi.
Com et trobo a faltar, ninot de neu!



Silvestre Entredàlies

dissabte, 8 de gener de 2005



DUES ESPÈCIES EN PERILL


He anat cap al nord. He estat en un país ben blanc en aquestes dates, segons el nostre imaginari, però no m'ha estat fàcil trobar la neu.
Vaig arribar a aquelles contrades amb ganes d’escoltar, volia copsar una realitat i un estat d’ànim que intuïa de feia temps. Trobaria un membre de la comunitat afectada i el faria costat, i si ell volia, en sentiria la seva versió, de primera mà, directament dels seus llavis glaçats.
La neu cobria subtilment la petita ciutat. Al matí, ben d’hora, vaig començar la recerca. Vaig buscar per les places, pels voltants de l’església, vaig regirar els carrerons, i finalment, va ser al pati de l’escola on el vaig trobar. Aquest és un lloc on hi estan a gust, ells. Per al meu propòsit, em semblava un emplaçament immillorable, estaríem tranquils fins dilluns al matí.
 Feia molt bona cara, rodanxó, curull. Em va rebre amb un amplíssim somriure, semblava content (com els pallassos).
Em vaig asseure al seu costat, sense dir res; ells aprecien la companyia, no la xerrameca. Vam estar en silenci tot el matí. El sol, que fins llavors estava amagat darrere les aules, ara ens venia a veure. Aquest fet, que a mi em va reconfortar francament, a ell va semblar que l’hi proporcionava una certa melangia, la cara li brillava estranyament.. El silenci es va trencar de sobte amb el plop de la primera llàgrima. El sol picava fort damunt la seva cara blanca, i això va fer caure la pastanaga que duia clavada enmig del rostre. Fou llavors, ja sense nas, que el ninot de neu plorà obertament (com els pallassos).
No vaig dinar, ni vaig sopar; no em veia en cor d’abandonar a qui ja era el meu amic, em feia por que quan tornés en trobaria només un bassal damunt les llambordes.
Va ser al vespre del diumenge quan va començar a parlar-me, amb la sinceritat del que s’en va d’aquest món i ho sap del cert.
No estava trist per això, tenia motius més col·lectius, més globals per capficar-se. Ja fa moltes temporades que els ninots de neu no parlen d’altra cosa, estan preocupats. Ells coneixen molt el clima; han viscut tots els hiverns des que l’home és home i els nens són nens.
Saben que el fred cada hivern és menys viu, l’hàbitat dels ninots de neu recula i escassegen on abans eren habituals, les seves vides són cada cop més efímeres.
La fi del ninot de neu serà la fi de l’home, causant d’aquest desgavell climàtic.
Però l’home no vol escoltar, és covard, fuig del problema prioritari i urgent creant-ne d’altres, alimentant conflictes i encenent guerres.
Els ninots de neu es desesperen, davant seu (com davant dels pallassos) els homes moderns, madurs, intel·ligents només són capaços d’esbossar l’estúpid i buit somriure d’aquell que no ha entès res.

Perdoneu-me si us he entristit, però és així com m’ho va fer veure el meu amic mentre es fonia.



Silvestre Entredàlies