TOT LLIGAT I BEN LLIGAT
Martin Luther King va dir en la
seva frase més coneguda que havia tingut un somni.
Jo ara sento que estic en un
malson.
L’acció d’aquest somni que em
tenalla les temples comença ara fa
trenta anys, justament en acabar una llarga, cruenta i ben palpable realitat.
Té l’inici el vint de novembre de mil nou-cents setanta-cinc.
Veig
clarament, com si fos despert, que el vell sàtrapa sí que ho havia deixat tot
lligat i ben lligat. Però és clar, no tenia cap pressa; ja se sap que allà al
regne dels cels on ara reposa (al costat d’Escribà de Balaguer) el concepte del
temps és ben bé un altre.
El seu
pla per tenir-ho tot ben lligat consistia en efectuar sis nusos consecutius,
sense pressa, sense pausa.
El
primer dels nusos, immediat, va ser deixar que la població fes unes quantes
inspiracions profundes i s’omplís els pulmons d’aire fresc. Estaven ofegats,
sortien d’un ambient molt viciat. Calia apaivagar la primera bullida d’afany
democràtic. Era la pujada del sidral, aviat se’ls passaria.
El
segon del nusos, un cop passada la ressaca, va ser el vital i sacrosant pacte
de l’oblit, clau de volta de tot el procés. Aquest no meneallo ajudaria durant els següents nusos a recordar, cada cop
més, únicament els aspectes més edulcorats del final de la dictadura, els
sis-cents i el desarrollismo, el tendre general
somrient amb la néta a coll.
El
tercer dels nusos era aconseguir un ambient de llibertats més efectistes que
efectives, del que es tractava era d’enlluernar, no pas de donar llum. Els
ciutadans, ja confiats, havien d’anar deixant la política en mans de
professionals, molt més predictibles, raonables i fàcilment mal·leables pels
que havien de nuar la corda. Calia crear una democràcia, impecable en les
formes, que no en el fons; i deixar-la caminar, amb paciència. Que la gent hi
confies i se’n distanciés.
El
quart nus, una feina llarga i constant, consistia en abaixar el nivell
cultural, intel·lectual de la població, i laminar l’associacionisme. Atomitzar
els col·lectius fins a l’individu.
Qui no
caigués en aquest sac, cauria en el de la dependència del fals estat del
benestar i del consumisme, entrampat en impossibles hipoteques i préstecs
absurds. Calia atiar la inestabilitat laboral i la forta competència entre
iguals, tots contra tots.
Ja està
tot a punt per al cinquè nus. Comptarien ara amb mitjans de comunicació potents
i amb les eternes aliances, d’arrels profundes i ramificacions celestials.
L’objectiu: sembrar la mentida, l’odi, la rancúnia. Transformar als babaus
isolats en combatents seguidistes i acovardir i encapsular als hipotecats.
Em puja una suor freda per
l’esquena i tinc aquell neguit del que sospita que és en territori oníric, però
que és incapaç de despertar. No suporto més aquest malson. Vull despertar.
Crido, crido i crido. No vull
viure el sisè i definitiu nus, el que sí que ens acabarà ofegant.
Silvestre Entredàlies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada