dissabte, 10 de desembre del 2005


TOT LLIGAT I BEN LLIGAT


Martin Luther King va dir en la seva frase més coneguda que havia tingut un somni.

Jo ara sento que estic en un malson.

L’acció d’aquest somni que em tenalla les  temples comença ara fa trenta anys, justament en acabar una llarga, cruenta i ben palpable realitat. Té l’inici el vint de novembre de mil nou-cents setanta-cinc.

Veig clarament, com si fos despert, que el vell sàtrapa sí que ho havia deixat tot lligat i ben lligat. Però és clar, no tenia cap pressa; ja se sap que allà al regne dels cels on ara reposa (al costat d’Escribà de Balaguer) el concepte del temps és ben bé un altre.

El seu pla per tenir-ho tot ben lligat consistia en efectuar sis nusos consecutius, sense pressa,  sense pausa.



El primer dels nusos, immediat, va ser deixar que la població fes unes quantes inspiracions profundes i s’omplís els pulmons d’aire fresc. Estaven ofegats, sortien d’un ambient molt viciat. Calia apaivagar la primera bullida d’afany democràtic. Era la pujada del sidral, aviat  se’ls passaria.



El segon del nusos, un cop passada la ressaca, va ser el vital i sacrosant pacte de l’oblit, clau de volta de tot el procés. Aquest no meneallo ajudaria durant els següents nusos a recordar, cada cop més, únicament els aspectes més edulcorats del final de la dictadura, els sis-cents i el desarrollismo, el tendre general somrient amb la néta a coll.

El tercer dels nusos era aconseguir un ambient de llibertats més efectistes que efectives, del que es tractava era d’enlluernar, no pas de donar llum. Els ciutadans, ja confiats, havien d’anar deixant la política en mans de professionals, molt més predictibles, raonables i fàcilment mal·leables pels que havien de nuar la corda. Calia crear una democràcia, impecable en les formes, que no en el fons; i deixar-la caminar, amb paciència. Que la gent hi confies i se’n distanciés.

El quart nus, una feina llarga i constant, consistia en abaixar el nivell cultural, intel·lectual de la població, i laminar l’associacionisme. Atomitzar els col·lectius fins a l’individu.

Qui no caigués en aquest sac, cauria en el de la dependència del fals estat del benestar i del consumisme, entrampat en impossibles hipoteques i préstecs absurds. Calia atiar la inestabilitat laboral i la forta competència entre iguals, tots contra tots.

Ja està tot a punt per al cinquè nus. Comptarien ara amb mitjans de comunicació potents i amb les eternes aliances, d’arrels profundes i ramificacions celestials. L’objectiu: sembrar la mentida, l’odi, la rancúnia. Transformar als babaus isolats en combatents seguidistes i acovardir i encapsular als hipotecats.

Em puja una suor freda per l’esquena i tinc aquell neguit del que sospita que és en territori oníric, però que és incapaç de despertar. No suporto més aquest malson. Vull despertar.

Crido, crido i crido. No vull viure el sisè i definitiu nus, el que sí que ens acabarà ofegant.





Silvestre Entredàlies

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada