diumenge, 6 d’abril de 2014


 ADÉU QUICU!

Hi ha dies que acaben com han començat, o una mica pitjor. Arriba el vespre i et preguntes de què carai han servit aquestes últimes vint-i-quatre hores. Tota la jornada has estat amb el caràcter girat i només rebent sensacions negatives. Te’n vas a dormir amb el mal gust de les notícies i penses que demà serà un altre dia. Et fiques al llit emprenyat amb el món, i és clar, dorms malament, el bacallà del sopar t’ha donat la nit del lloro. I et lleves al matí, et rentes la cara, esmorzes i tornes a veure les mateixes cares de set déus, a escoltar les males notícies d’ahir. A l’hora de dinar, les converses resignades i minadores es repeteixen. No saps si armar la Mari morena o aixecar-te de la taula d’una revolada. En canvi, et tanques en la teva closca, i no et fa cap bé, et menja per dins. El dia torna a girar tort, no te’n surts.
La feina es fa feixuga i estèril altre cop. I a la tarda tornes a casa, i recordes que encara va sobrar bacallà d’aquell tan salat, i que te l’hauries de sopar. La cosa no millora.

I baixes de l’autobús. En sortir-ne hauries de notar alguna cosa canviant a l’ambient. La llum és més clara, la primavera avança a tota velocitat. Però tu no te n’adones, n’ets refractari.

S’empaiten uns pardals, xisclen embogits en el seu festeig. Tu, ni cas, capficat en la teva boira.
En el teu camí hi ha una paret orientada al sud. Un formigó gris plom ha estat invariable tot l’hivern. Avui t’hi està esperant una sorpresa. La glicina, discreta i adormida fa mesos, avui ja ha florit, és una orgia de gotims florals. Tot el mur és d’un violeta que amb el sol de capvespre llueix impactant. I tu, ni cas. Ara si que és clar que estàs fatal. No hi ha res a fer.

És llavors quan, per sorpresa, i per l’esquerra sents que s’acosta un evocador petardeig de motoreta. La màquina potser té més de cinquanta anys i el xavalet que la porta passa dels vuitanta. Gira el cap, alça la mà i et crida un agut –Adéu!
I li veus els ulls, vitals fins l’extrem, ni les grosses ulleres no els poden amagar. Et somriu franc, sincer, trapella com sempre.
Tu, sorprès, t’afanyes a reaccionar i crides ben fort per què et senti:

 

–Adéu, Quicu!

 

I amb la inquieta fumera del llarg i cromat tub de la moto, marxen entortolligades totes les  teranyines del teu cap, i s’envolen ben lluny, cel enllà.
Et quedes palplantat, allargant l’instant, arrelant-hi. I et sents brotar de cop i volta. Amb la crosta ben esberlada, respires fons l’aire nou i notes la necessitat de tornar enrere com si t’haguessis descuidat alguna cosa.

I llavors si, veus la glicina com llueix, com hi brunzeixen els abellots. De cop et sents content. I et fots a plorar com una Magdalena, no saps ben bé per què. Al cap d’un moment t’adones  que ha estat el Quicu qui t’ha girat com un mitjó només amb el seu passar i el seu gest, la seva presència.

 Arribes a casa i obres la nevera, en treus el bacallà, el poses en un platet i crides al gat que ja es llepa els bigotis. Ell content i tu més. Obres aquella ampolla de cava que guardes per les ocasions. Alces la copa tan amunt com pots i brindes pel Quicu.

 

 

Silvestre Entredàlies