dissabte, 4 de desembre de 2010


FAIR-PLAY, MÍSTER! 

Quan som al bar esmorzant, entre els amics de sempre, on ningú més ens escolta, ens podem desfogar. Tots ens coneixem, no parlem en nom de cap col·lectiu, i si res surt d’aquí, no fem mal a ningú.
Però quan som focus de mirades, quan representem una institució, quan els nens se’ns emmirallen hem de mantenir una correcció exemplar.

Els grans, i en major grau els nens, agafen com a patrons de conducta molts elements de la televisió. Els protagonistes del futbol de primera categoria són també referents. És clar que si els cracks de la pilota acaparen la caixa tonta, la capacitat de marcar pauta de comportament i model a imitar es dispara. Sobretot en les tendres ments i ànimes en formació, autèntiques esponges d’allò bo i sobretot, d’allò dolent.

Cert és que genera més publicitat i més venda de diaris “esportius” un comportament xulesc i reprovable que actuacions correctes i mesurades. I no parlo per ningú, ni en cap entrenador en particular, o sí, que carai!
Però es posa per davant el benefici econòmic immediat d’unes quantes empreses a l’interès general de l’educació dels nostres fills. L’harmonia de l’avui serà el bon funcionament de la societat del demà.

En el tennis, tots ho hem vist, en acabar cada partit, els contrincants es donen la mà, ja tornen a ser companys i no adversaris, fins al proper matx. Competeixen potser més amb el contrincant que contra ell; és el famós fair play.

El rugby, esport que té a primera vista una forta càrrega de violència, vist des de dins és ben al contrari. Els joves que el practiquen són formats en el respecte màxim en vers l’altre equip. Fins i tot està fortament recriminat fer mostres exultants d’alegria en presència del rival derrotat.

Posem-hi imaginació.
Com seria una societat basada en un esport més pacificat, civilitzat, com ara el tennis o el rugbi? On els contrincants es respecten i les aficions gaudeixen amb educació i companyonia.
Com es reflectiria això en la formació dels nostres infants, bé en siguin practicants o només espectadors?
Com serien els camps d’esports de les nostres vil·les i pobles sense aquell inevitable energumen pare de família? Aquell pare del davanter centre de dotze anys, que quan el seu fill corre per la gespa, li crida esquerdant-se la campaneta: -Trenca-li les cames al moro de merda!?

Ens podem preguntar com seria la societat amb un altre futbol. O malauradament em temo que ens hauríem de preguntar: Com seria el futbol en una altra societat? Complicat misteri de la gallina i l’ou.

Em direu que aquest tema és una fotesa, amb les urgències que ara com ara hi ha al planeta, com veiem als diaris. Però l’estar pendents de les urgències no ens pot fer perdre de vista les coses importants, i el model de societat que estem construint, la manera com es formen els ciutadans, ens farà afrontar millor les urgències en un futur; fins i tot en algun cas disminuiran en nombre i intensitat.



Silvestre Entredàlies