FAIR-PLAY, MÍSTER!
Quan som al bar esmorzant, entre
els amics de sempre, on ningú més ens escolta, ens podem desfogar. Tots ens
coneixem, no parlem en nom de cap col·lectiu, i si res surt d’aquí, no fem mal
a ningú.
Però quan som focus de mirades,
quan representem una institució, quan els nens se’ns emmirallen hem de mantenir
una correcció exemplar.
Els grans, i en major grau els
nens, agafen com a patrons de conducta molts elements de la televisió. Els
protagonistes del futbol de primera categoria són també referents. És clar que
si els cracks de la pilota acaparen la caixa tonta, la capacitat de marcar
pauta de comportament i model a imitar es dispara. Sobretot en les tendres ments
i ànimes en formació, autèntiques esponges d’allò bo i sobretot, d’allò dolent.
Cert és que genera més
publicitat i més venda de diaris “esportius” un comportament xulesc i
reprovable que actuacions correctes i mesurades. I no parlo per ningú, ni en
cap entrenador en particular, o sí, que carai!
Però es posa per davant el
benefici econòmic immediat d’unes quantes empreses a l’interès general de
l’educació dels nostres fills. L’harmonia de l’avui serà el bon funcionament de
la societat del demà.
En el tennis, tots ho hem vist,
en acabar cada partit, els contrincants es donen la mà, ja tornen a ser
companys i no adversaris, fins al proper matx.
Competeixen potser més amb el contrincant que contra ell; és el famós fair play.
El rugby, esport que té a
primera vista una forta càrrega de violència, vist des de dins és ben al
contrari. Els joves que el practiquen són formats en el respecte màxim en vers
l’altre equip. Fins i tot està fortament recriminat fer mostres exultants
d’alegria en presència del rival derrotat.
Posem-hi imaginació.
Com seria una societat basada en
un esport més pacificat, civilitzat, com ara el tennis o el rugbi? On els
contrincants es respecten i les aficions gaudeixen amb educació i companyonia.
Com es reflectiria això en la
formació dels nostres infants, bé en siguin practicants o només espectadors?
Com serien els camps d’esports
de les nostres vil·les i pobles sense aquell inevitable energumen pare de
família? Aquell pare del davanter centre de dotze anys, que quan el seu fill
corre per la gespa, li crida esquerdant-se la campaneta: -Trenca-li les cames
al moro de merda!?
Ens podem preguntar com seria la
societat amb un altre futbol. O malauradament em temo que ens hauríem de
preguntar: Com seria el futbol en una altra societat? Complicat misteri de la
gallina i l’ou.
Em direu que aquest tema és una
fotesa, amb les urgències que ara com ara hi ha al planeta, com veiem als
diaris. Però l’estar pendents de les urgències no ens pot fer perdre de vista
les coses importants, i el model de societat que estem construint, la manera
com es formen els ciutadans, ens farà afrontar millor les urgències en un futur;
fins i tot en algun cas disminuiran en nombre i intensitat.
Silvestre
Entredàlies
