dissabte, 11 d’agost de 2007


PER LLENÇAR EL BARRET AL FOC


Raimon Panikkar va ser convidat a comparèixer al Parlament de Catalunya en una sessió de la Comissió d’Afers Institucionals.

La compareixença l’havien demanat els diputats per tal que el filòsof, pensador i teòleg els donés llum sobre la manera d’encarar la futura creació de l’Institut Intgernacional Català per la Pau.

Els escollita prohoms del país van bocabadar-se sense excepció ni distinció de colot¡rs polítics davant la classe magistral del Doctor Panikkar.

El Ponent parla clar. La seva tranquilitat d’esperit, la seva austeritat pels móns materials i els seus noranta-un anys d’edat li confereixen una sinceritat extrema, mai vista en ambients polítics.

“La Pau és un tema molt seriós, no n’hi ha prou en voler-la, tothom la vol, cal estar disposat a sacrificar-se per ella” els va dir.

Els va fer veure, també, que els que formessin part d’aquests Institut Internacional Català per la Pau haurien de ser persones disposades a donar fins i tot la vida per aquesta causa. Que d’altra manera no alia la pena que es posessin a crear un aparell més, un altre niu de buròcrates que surten a les fotos dels bons de la pel·lícula.

L’audiència va somriure a mitja boca i va recol·locar les natges al seient.

També els va preguntar si com a diputats no els tremolaven les cames quan prenien decisions importants en l’exercici de la funció de representants del poble. Que era una missió, la que sel’s encomenava de molta responsabilitat. Els va dir fins i tot que si no es posaven com un flam, una de dos o eren gent molt preparada i molt valenta o simplement eren una colla d’inconscients. Els diputats que l’escoltaven es van instalar mentalment en la primera de les opcions i van tornar a somriure. S’havien esquitllat a la manera infantil i per segona vegada de la fuetada del mestre.

Raimon Panikkar els va dir veritats com pedres aquella tarda.

Els va repetir que no només un altre mós és posible sinó que és l’únic factible, volent dir que amb el model actual la humanitat no té futur, i va cap al col·lapse, directe, sense possibilitat de sobreviure.

Durant el temps de precs i preguntes, els assistents van desfer-se en formals elogis a quiamb tanta autoritat moral els havia posat en qüestió.

Per acabar de reblà el clau, en els agraïments, la presidenta de la Comissió  va convidar als seus condeixebles diputats embadalits a baixar dels núvols, textualment a “tornar de la utopia” panikkariana i a posar-se a treballar en el món real.

O sigui, que després de tata una tarda de pura sinceritat i docta clarividencia demanada per ells, després d’haver-li fet la pilota in extremis, ara li diuen que tot això és molt bonic allà a Tavertet tot escoltant els ocellets, però que ells seguiran tossuts portant la societat cap al col·lapse i que “iaio vagi-se’n a dormir que repapieja”.

És ben bé que hi ha tardes, que quan es pon el sol, llençaries el barret al foc.



Silvestre Entredàlies