dissabte, 10 de setembre de 2005


QUIN JOC MÉS BÈSTIA 
 

Ens diuen, ens repeteixen i ens recalquen els mitjans de comunicació que hem d’estar espantats. Hem d’estar acoquinats per un país que intenta, de manera incipientment i amb pocs mitjans, desenvolupar tecnologia nuclear destinada a l’ús civil per a la producció d’energia elèctrica.
Hem de témer per la possibilitat que aquesta tecnologia, en principi pacífica, no es pugui transformar en el futur en un embrió per a la fabricació d’armament atòmic.
L’actitud actual d’aquest país, l’Iran, s’ajusta totalment al Tractat de No Proliferació Nuclear, que va entrar en vigor l’any 1970, i que en la seva última reunió d’aquest mes de maig va ser qualificada de fracàs . El fracàs va venir, no precisament per culpa dels països aspirants al club de l’àtom, sinó pel no compliment de les potències nuclears reconegudes de reduir el seu arsenal. El que han fet aquests, en lloc de limitar el seu poder destructor, és accelerar el desenvolupament de noves armes i construir fins a un total de 30.000 caps nuclears.
L’Índia té entre 35 i 95 caps nuclears, Israel, uns 200; el Regne Unit, uns 200; França, uns 350, China, uns 400; els Estats Units, més de 10.000; i Rússia, uns 18.000.
Totes aquestes armes nuclears en actiu, avalades per més de seixanta anys d’investigació, i per més de 2000 explosions atmosfèriques i subterrànies, aquestes, repetim-ho, no són de témer. Estan en bones mans, ja ho sabem.
Podria fer-nos por aquest arsenal, però al capdavant d’aquestes potències hi ha la Democràcia més Gran del món, el País de les Llibertats. El país de Rambo, Terminator, i sobretot de l’admirat Capità Amèrica. Podem estar tranquils, ells els han adjudicat la patent de cors.
El que ens ha de fer perdre el son, és l’Iran. Fonts ben informades asseguren que el país el controlen els mul·làs, personatges amb barbes llargues que es cobreixen el cap amb turbants, calcen sandàlies polsegoses i, a sobre, parlen llengües inintel·ligibles.
Tota persona assenyada sap que en mans d’aquesta gent no està segur ni un embrionari projecte de central nuclear.
Tot cervell ben moblat, també coneix que els 10.000 caps nuclears dels Estats Units, incloent-hi les noves armes atòmiques de butxaca i l’anomenat programa de “Gerra de les Galàxies” estan ben custodiats i no representen absolutament cap perill.
Als Estats Units no hi ha lloc per a diabòlics mul·làs. Per a preservar el pot de les essències estan els capellans ultraconservadors. Aquests sí que donen confiança, ben afaitadets, tocats pels seus lluents birrets i calçats amb sabata italiana, d’aquella que només trepitja marbre, parlen clar i americà, i fins i tot saben llatí.
Hi ha per això dos indicatius que m’omplen definitivament de convençuda confiança.
El primer és que l’home que governa aquell gran país conserva la calma i es permet fer cinc setmanes seguides de vacances al seu ranxo de Texas.
El segon és que rubrica totes les seves elocucions públiques amb la frase: Déu beneeixi Amèrica.


Silvestre Entredàlies