CONÈIXER PER CORREGIR 

Estic content d’haver rebut l’informe de Veterinaris Sense Fronteres de la campanya “Paren, aquí vive gente (los impactos del agronegocio en África)”

Si no fos per aquests tipus d’organitzacions no ens arribaria gaire cosa de la realitat dels països castigats pels conflictes, el clima o per les nefastes actuacions dels nostres estats o empreses.

Existeix una realitat que se’ns amaga perquè, com a primer món, som culpables en gran mesura del que s’hi està perpetrant. No volen que en siguem conscients, no fos cas que no volguéssim seguir el joc, que tant beneficia a alguns.

 

En els països castigats hi ha crisis agudes (intenses i curtes en el temps), i crisis enquistades (de llarga duració).

Els organismes oficials, per boca dels mitjans de comunicació domesticats, ens adverteixen principalment de les crisis què son més agudes. Les crisis puntuals i espectaculars són les què ens permeten conèixer, i en les què ens conviden a abocar una momentània hemorràgia de caritat cristiana, per passar a oblidar-les ràpidament, això sí.

Per contra, no ens fan gaire sabedors de les situacions vergonyants cròniques, en les quals podríem aplicar la justícia social evitant ensorrar més les poblacions afectades per unes relacions internacionals del tot injustes.

Tornant a l’informe de V.S.F., el document explica sense embuts el perjudici que produeixen les pràctiques neocolonitzadores d’algunes transnacionals europees amb la connivència i fins i tot el recolzament de diferents estats, entre ells l’espanyol.

Per il·lustrar-ho, l’informe detalla tres exemples: l’ocupació de terres fèrtils per al cultiu d’agrocombustibles a Moçambic, la sobrepesca industrial a Senegal, i per últim, el desplaçament de la població pagesa a Uganda per part d’una transnacional del cafè.

Està bé com a primera opció que es demandi als governs implicats, i que se’ls exigeixi la vigilància del funcionament de les empreses, no només en territori nacional, sinó en el país on desenvolupin la seva activitat, sigui on sigui. Cal exigir que es respectin els drets de les persones allà on treballin les nostres transnacionals. Però, massa sovint això és desesperant.

Potser caldria, un cop analitzada la situació puntual per experts qualificats, com és el cas que ara comento, actuar directament com a ciutadans, com a consumidors; utilitzant canals propis. Simplement utilitzant altres vies, noves, fresques i no viciades.

Ja en massa àmbits els nostres representants ens deceben.

És hora que ens autogestionem, com a ciutadania, en l’aspecte de la cooperació i reequilibri mundial com en d’altres. Si arribem a la conclusió que les institucions no ens representen ni ens fan la feina com la voldríem, els podem cridar a l’ordre, és clar, però si no rectifiquen, també els podem despatxar per afrontar nosaltres mateixos les qüestions per vies més directes, menys encotillades, menys lligades per xarxes d’interessos de poder i econòmics.

Silvestre Entredàlies

FELICITATS A LOKARRI

A les set del vespre i un minut la ràdio m’ha fet aturar l’article que gairebé tenia acabat.

“Anomena i desa” li he dit a l’ordinador. Sembla que el tema africà haurà de quedar-se en el tinter, que dèiem abans.

No és habitual, i mira que ho intento, tractar temes en positiu en aquesta columna. Aquest cop és en positiu, i molt.

En aquest dia històric s’hauran de començar a relativitzar moltes postures.

El blanc ja no serà tan blanc ni el negre tan negre. Això ho han de tenir clar els actors implicats en el procés que comença avui, vint d’octubre de 2011. Aquests actors implicats són exactament tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes bascos.

M’assec a escoltar el degoteig de notícies, reaccions i declaracions, i en general em fastigueja la seva mediocritat i buidor, però això ja és normal en molts dels que els posen el micròfon al davant, no em preocupa.

Amb la ràdio de fons, penso en reunions de veïns, xerrades de bar, classes d’universitat, o  fins i tot trobades familiars a Euskadi on planava aquella desconfiança de no saber a quin bàndol està l’interlocutor. Què diferent serà, poc a poc, a partir d’ara. Tothom sabrà en quin bàndol està l’altre, tots en el mateix. M’agrada pensar que serà així, només caldrà que no es deixin embrutir per intoxicacions externes.

Josep Guardiola va dir no fa gaire que si ens llevàvem molt d’hora i treballàvem fort, als catalans no hi hauria qui ens aturés. Doncs imagineu-vos els bascos.

Ara, diuen que està en mans de les institucions fer la resta del camí, que Déu ens agafi confessats!

Jo, particularment crec que s’ha arribat fins la declaració actual de la banda, no gràcies a les institucions, sinó malgrat les institucions.

Massa sovint i en massa àmbits els nostres representants ens deceben, ens desil·lusiona la seva acció/inacció. Picar la seva porta és picar ferro fred.

El ferro fred se’ns riu a la cara. En anar perdent color i temperatura cada cop el seu eco és més agut, ens reescalfem els muscles i el mall es torna feixuc. És moment de deixar el mall a terra, tornar la peça a la fornal fins que estigui al roig, i altre cop a picar amb les forces recuperades i el cop destre. Fins i tot podem prendre perspectiva, sortir del taller, que ens toqui l’aire i canviar totalment d’estratègia, d’eines i materials per aconseguir el nostre objectiu.                                      

Això és el que fa temps que fa  la Xarxa Ciutadana per l’Acord i la Consulta LOKARRI.

Ells porten molts anys fent un tenaç esforç en la seva promoció del procés imparable cap a la pau i la convivència. Han rebut d’un costat i d’un altre, i allà quan es rep, es rep fort; però tossuts han seguit endavant, convençuts. I gràcies a ells s’ha arribat al punt en el qual ens trobem, i també com sol ser habitual, els del ferro fred es pengen les medalles i els ignoren. Però ja s’ho faran.

Felicito i agraeixo enormement a LOKARRI la feina feta i els encoratjo a seguir treballant sota el menyspreu del poder i l’escalf de molta i molta bona gent.

 

Silvestre Entredàlies

DESCONNEXIÓ

Mira que s’hi està bé, aquí a la platja, de nit amb la canya parada. El cel estelat, la salabror de la brisa.

 Veig de lluny les lamparetes dels vaixells i m’acomboia el mantra de les onades. Els pensaments es van esvaint i les preocupacions són cada cop més desdibuixades.

Us he de confessar que per tal de no ser molestat en el meu èxtasi, no he posat esquer a l’ham, no fos cas que una llíssera xafardera o un marbre tastaolletes quedessin enganxats, punxant així la bombolla de serenor que m’embolcalla.

Mentre jo sóc a la platja intentant la no-existència, altres ho proven amb diferents mètodes. N’hi ha que, instal·lats a la taula del menjador, munten un Juan Sebastian Elcano, altres enlluernats per la pantalla de l’ordinador, segueixen sèries i sèries de televisió; fins i tot n’hi ha que aprofundeixen en coneixements futbolístics actuals o històrics.

 

La prosaica realitat, el dia a dia proper o global, se’ns fa feixuc i ens atabala;  és ben humana la necessitat d’ evasió temporal si no volem comprometre la nostra salut mental i anímica.

Jo crec que en gran part faig aquesta pausa de la canya i la sorra conscientment i per voluntat pròpia. Però, també penso que hi ha molt d’interès en els sectors que tallen el bacallà per tal que aquestes aturades que fem tots plegats s’allargassin i s’intensifiquin al màxim.

Potser els que mouen els fils de la societat, i que volen seguir ells sols movent-los, ens voldrien sempre desconnectats.

Alguns intenten lobotomitzar-nos o bé sotmetre’ns a una mena de coma induït amb tota mena d’eines més o menys clares.

Pel que hem de vetllar tots plegats és per seguir governant l’interruptor de les nostres desconnexions, i que ens serveixin per agafar perspectiva i embranzida, i que en el moment que decidim que ja n’hi ha prou de reflexió i de descans, quan decidim que tornem a la càrrega, no trobem una mà més forta que ens impedeixi accionar l’interruptor. Una mà que ens mostri què bé i què tranquil s’està sense Telenotícies, sense primes de risc, plans d’austeritat, índex de solvència.

I és que a fe de Déu que s’està bé només mirant el mar!

No cal que us digui que no em fa cap il·lusió saber què opina Obama de la crisi, ni veure la bona cara que fa Dominic Strauss-Kahn, tampoc vull saber com està la borsa o el deute grec, ni com evolucionen les lesions dels jugadors del Barça.

Malgrat tot, plegaré la canya i el tamboret, m’espolsaré la sorra dels peus, i determinat, tornaré. Cal que torni a engegar el sentit crític, de millora, la capacitat d’indignació i de resposta. Que sàpiguen que, encara que tard, n’hi ha un altre que es reincorpora amb les piles al màxim. La tardor serà complicada, cal ser-hi, cal no seguir-los el joc de l’aïllament en què ells ens volen. Cal sortir del capoll, ja podem volar.

I recordem que si lluitem podem perdre, però si no lluitem, estem perduts.

Silvestre Entredàlies

ABRIL 2042 (segona part)

El mes passat us vaig convidar, si ho recordeu, a llegir la primera part d'un sorprenent document escrit a l'abril de l'any 2042. Us deia que aquest material m'havia arribat a les mans d'una manera molt sorprenent, desafiant tota lògica i tota llei espai-temporal.

En la primera entrega, l'enigmàtic autor explicava que ell i “l'Equip” havien rebut una “Missió” l'any 2007 que faria canviar totalment el món fins llavors conegut. Tot seguit, doncs, us transcric la segona  part:

“A principis del segon mil·lenni l’economia mundial estava cada cop més concentrada. En una dotzena de despatxos hi havia  gairebé tot el poder del planeta. Fins llavors Els Grans no s’havien posat d’acord, es miraven amb recel, però cada cop el grup es va anar fent més reduït, i finalment, gràcies a una persona que va saber catalitzar el procés, es van posar d’acord. Van anar a buscar els millors experts en cada tema i van analitzar la situació, que com tots intuíem i ningú volia creure, era molt greu. Les economies productives anaven desbocades, creaven unes demandes de materials i energia en una progressió insostenible. El clima estava molt ressentit, i com a sistema viu complex, podia en qualsevol moment empitjorar de cop i entrar en col·lapse. En cas de no actuar, veien imminent i indiscutible  el final de la civilització humana.  Anàvem, de totes totes, en molt pocs anys i segons els experts, a “l’Escenari Mad Max”.

Als Grans  els havia anat molt bé, els seus beneficis creixien a tota màquina i cada cop fagocitaven més i més competidors petits, francament se’ls feia difícil prendre la determinació de parar la locomotora en sec, però aquest  va ser finalment el veredicte: aturar immediatament la bogeria. Al cap i a la fi, només ells podien fer-ho, eren els que més tenien a perdre. I sobretot els que més tenien a guanyar, els que millor se’n sortirien després, si és que se’n sortia algú més.

Tradicionalment aquestes situacions s’havien resolt provocant una guerra en el territori afectat, però en aquest cas  la guerra hauria estat massa extensa, massa cara  i finalment potser incontrolable. Calia  innovar, i van reclutar “l’Equip” més adient, permeteu-me la  immodèstia que portessin endavant la “Missió”.

Immediatament ens vam posar a treballar. Amb la col·laboració inestimable i interessada dels grans banquers, primer calia exacerbar la cultura del crèdit. Accentuar uns canvis que ja s’havien produït, els quals feien les empreses, i després fins i tot els estats, totalment esclaus del crèdits que havien subscrit, no ja per créixer, sinó per pura supervivència. D’aquí al sobre endeutament, només hi ha un quart de volta de cargol.

Llavors calia crear uns déus anomenats Agències de Valoració de Riscos i posar-los a dir mentides. El crack està servit. Vam posar-li un nom fals (crisi), abans no sortís el seu nom veritable  (estafa). Primer van caure els incauts particulars, desprès empreses de petites a grans, llavors van començar a caure els estats, també començant pels petits, llavors a l’any 2012 va fer fallida el sistema de moneda única europea, va desaparèixer l’Euro.

La resta, fins avui, 2042, ja la coneixeu: les classes més desfavorides (ja el 98% de la població mundial) anorreades, , l’ecosistema del planeta, de moment,  salvat in extremis, la competència econòmica  destruïda. Tot un món nou preparat per ser espremut  per mitja dotzena de corporacions. Resumint: un èxit sense precedents, segons els Grans. Però jo, ja us ho vaig dir, ho deixo aquí, la malaltia se m’endú.

Que tingueu sort!

Hans Christian Fleischhaker

Port de Sóller, 18 d’abril de 2042”

Silvestre Entredàlies

ABRIL 2042 (primera part)

Aquesta vegada, i de veritat que no servirà de precedent, el text que us convido a llegir no l’ha escrit un servidor, en Silvestre Entredàlies. Per l’excepcionalitat del document a què faig referència m’he vist en l’obligació, no absent d’emoció, de fer-lo traduir de l’alemany per a vosaltres, fil per randa. Aquestes lletres que molt incomprensiblement, i desafiant les barreres espai-temps m’han arribat a les mans estan datades al mes d’abril de l’any 2042. Sí, ho he escrit bé i heu llegit millor, si voleu tornar-hi: abril de 2042.

El document consta de dues parts ben diferenciades. La primera és una exposició de motius i presentació, la segona és el relat dels fets. La primera us l’adjunto a continuació, la segona la tindreu el mes que ve.

“Si tot ha anat com ha d’anar, quan llegiu aquestes ratlles jo farà poc que m’hauré convertit en un cadàver, seré a la caixa indiscutiblement mort. Si no he deixat cap fil mal lligat aquest document està en les mans més indicades. Llegiu-lo i feu-ne l’ús que bonament creieu, sota el vostre encertat criteri.

Ja fa molts anys, concretament l’any 2007, jo, juntament amb un equip d’experts internacionals, vam rebre un sorprenent i importantíssim encàrrec.

És ben cert que vaig contraure compromís de silenci absolut, però les circumstàncies han canviat radicalment.

He escrit tot això en saber que me’n vaig d’aquest món irremeiablement i en breu. M’ho ha permès escriure el fet que, també sobtadament, m’he quedat sense parents propers contra els quals es puguin exercir represàlies per la meva acció de desobediència i revelació de secrets. De manera que ara que em rosega el penediment en què s’ha convertit aquella inicial il·lusió; ara que ja no queda viu cap company d’aquell Equip a qui puguin comprometre aquestes ratlles; ara ho vull explicar tot. Vull explicar l’encàrrec que ens varen fer, com el vam dur a terme i com aquestes accions van canviar el món sencer.

En el paquet que acompanya aquesta carta trobareu tot un seguit de documentació original i referències concretes que he conservat d’amagat tots aquests anys. Aquests documents, la seva existència, dóna caràcter verídic a la meva història, que altrament, entenc que no passaria d’exercici d’inventiva d’un vell rondinaire.

Tot aquest temps, des que vàrem acabar la Missió, he estat intentant esbrinar dintre meu si vam fer bé o vam fer malament. Enteníem en aquelles dates que la situació era gravíssima, i què a falta d’alternatives solvents, ni tan sols de projectes, l’única sortida vàlida per la situació en què es trobava el planeta era la que ens proposaven.

He pensat llargament en com s’hauria desenvolupat la humanitat sense aquell detallat Pla i el teixit d’accions per portar-lo a terme.

He reflexionat, he teoritzat, m’he torturat i m’he trastocat.

Si us plau, no interpreteu aquest escrit com un intent de justificació de les accions de l’Equip davant els nostres congèneres. Simplement és per que la humanitat tingui elements de judici per entendre correctament la història recent mundial i el seguit de desgavells que varen ocórrer a partir de la caiguda de Lehman Brothers fins a l’estat en què ens trobem actualment.

Hans Christian Fleischhaker

Port de Sóller, 18 d’abril de 2042”

Silvestre Entredàlies

EN CONSTRUCCIÓ

Venen temps de canvis, difícils econòmicament, energèticament, i sobretot socialment.

La festa del malbaratament s’acaba.

S’acaba l’energia abundant i barata. S’acaba l’estat del benestar, i de la falsa opulència del treballador. S’acaba el jardí tancat europeu, l’oasi privat català. El món és ja un de sol. Tot està interconnectat i és interdependent, en l’espai i en el temps. La misèria que provoquem al tercer món ens torna com un bumerang. La brutícia que fem cremant combustibles fòssils ens cau a la cara. Els recursos naturals que espremem els trobarem a faltar en un futur breu.

Direu que sóc un derrotista, un alarmista, doncs calceu-vos que encara no he acabat.

En pocs anys tindrem una situació de postguerra sense un conflicte armat convencional previ. Aquesta última circumstància farà la nova situació encara més difícil d’entendre i de pair.

És ara, abans d’entrar de ple en aquest nou entorn, l’hora d’escoltar als avis, que o bé també van desapareixent o bé els fem poc cas. Ells les han passat de tots colors, són rics en experiències i en reflexió, són corredors de fons, supervivents.

Els hem de fer enraonar perquè ells coneixen altres temps en els quals el seu món era d’una altra manera. Fins llavors gairebé sempre els recursos eren limitats, les societats funcionaven amb el que aconseguien a prop, sense comprometre altres comunitats o altres generacions. Ells són els últims que saben què és viure sense petroli, sense neveres i armaris plens a vessar. I no per això eren temps menys feliços o menys dignes.

Hem d’escoltar, rellegir, qüestionar i tornar a escoltar avis com Stephen Hessel, el iaio que tots hauríem volgut tenir a casa.

Aquesta crisi sistèmica mundial, lluny ja de l’esperança dels brots verds, sembla que ha vingut per establir-se. Després d’indignar-nos, siguem conseqüents, no perdem més temps i energia picant el ferro fred de polítics i lobbys.

Crec que és un error exigir amb crits i empentes als diputats i consellers que apliquin canvis significatius, veritables. Els legislatius i executius han deixat créixer massa les grans empreses i la gran banca, i ara els parlaments i els governs no pinten res. Res. El tomb l‘hem de fer nosaltres. Ells s’han lligat de mans i peus. Per més que se´ls escridassi, els seus moviments no són lliures, són titelles.

Engeguem els culpables a pastar fang i posem-nos a construir la societat que volem. En tots els sectors hi ha alternatives, i si no hi són, o són encara insuficients o embrionàries, creem-les o fem-les créixer.

Banca ètica, comerç just, agricultura ecològica i de proximitat, energies netes, programari lliure, ateneus, cooperativisme...

Hem d’adquirir el compromís en vers la nova societat, incorporar-lo en la nostra manera de pensar, ser i actuar, i amb fermesa i conseqüència ho anirem fent tot. Construïm, construïm, i després construïm, des d’ara mateix, des d’aquí mateix, poc a poc, paraula a paraula, amb passes curtes i molta determinació. Cadascú des de casa seva, des del seu barri, des del seu poble, això sí, sempre coordinats i enxarxats, acomboiats pels companys. Serà una feina que durarà anys, que potser no veurem mai acabada, però coi, comencem-la ja, ara que encara ens queda força.

Els polítics, deixeu-los estar en la seva realitat virtual, ja despertaran, o no.

Silvestre Entredàlies

QUÈ N’HEM TRET DE LA CAMPANYA?    

De fora vingueren que de casa ens tragueren.

Tots hem fet nostra algun cop aquesta frase. Tots tenim dintre un jo acollidor i un jo xenòfob en diferent proporció, ens deu venir de sèrie. Tenim doncs, l’obligació moral de gestionar aquesta dualitat amb intel·ligència per tal de ser persones civilitzades i no homínids que amb prou feines s’acaben de posar drets.

En temps de la puixança del totxo (quins temps!), mentre alguns feien l’agost, cridaren a mà d’obra barata i precària per tal de què inflessin la bombolla amb el seu treball. Nosaltres érem al mig, còmodament damunt la onada. No ens feien nosa aquests nouvinguts espigoladors. L’egocentrisme ens els feia invisibles, així doncs, a l’ombra, s’han anat instal·lant com han pogut entre nosaltres. I de cop i volta els tenim de veïns.

Ara, al sector que va sobreescalfar l’ economia, a la classe que ho ha fotut tot a rodar, els fan nosa els que van venir. I és que coi! Van demanar mà d’obra, i van venir persones, éssers humans, no era això el que havien parlat.

I vet aquí que ens volen encarregar la feina bruta a nosaltres, als que també som, vàrem ser o serem immigrants.

Intenten atiar treballadors contra treballadors, buscant que es confrontin comparant-se les pells amb una carta de colors o confrontant els calendaris per veure qui va arribar abans a la mentidera terra promesa.

Ens parlen dels perills de les burques, de les confabulacions als locutoris, dels contubernis de les mesquites, i ara, de les malalties que ens porten. Ens diuen que col·lapsen el sistema sanitari i acaparen els ajuts. Que aviat ens posaran de cara a la Meca i amb el cul enlaire a la nostra pròpia terra.

Stéphane Hessel ens diu: “indigneu-vos”, i reconeix que no és fàcil avui en dia saber contra què ens hem d’indignar.

Aprofitant aquesta indefinició en l’objectiu, hi ha populistes de pa sucat amb oli, o ganàpies  amb la clenxa sucada de gomina, que ens volen orientar paternalment cap a on hem de dirigir la nostra indignació. No ho hem de fer cap al causant de la crisi sistèmica mundial, sinó contra qui més l’ha patit. Tres ocells d’un tret: el poder al marge, nosaltres entretinguts i desofegats, i els últims de la fila amenaçats i esporuguits.

Tinguem els ulls ben oberts, siguem crítics, analitzem els missatges i els personatges. Hem de saber distingir entre els bons líders i els saltabardisses amb corbata.

No deixem que ens embruteixin, que ens deshumanitzin, que ens converteixin en els seus dòbermans caïnites.

Els bons líders enriqueixen moralment a qui lideren, potencien tot allò positiu en la gent i n’apaivaguen els aspectes pitjors. Tot al contrari d’alguns candidats a les passades eleccions municipals.

Què n’hem tret de sentir tantes bestieses contra la immigració en aquesta passada campanya electoral?

N’hem tret la identificació clara d’una sèrie de candidats (ara ja regidors o alcaldes electes) desaprensius que volen agreujar o fins i tot crear conflicte social per interessos miops i partidistes.

Però sobretot n’hem de treure una enorme satisfacció de saber-nos ben diferents d’aquests xarlatans manipuladors.

Silvestre Entredàlies

ELS PEUS CALENTS I EL CAP FRED

Ja no els teníem gaire estimació als nostres banquers abans de l’ensorrada.

 Però a l’octubre de 2008, amb l’escàndol dels actius tòxics i la caiguda de Lehman Brothers, la bombolla va esclatar.

Els culpables eren clars: la banca amb el seu comportament inconscient (o no), i els estats amb la tèbia i irresponsable regulació que els imposaven.

Més endavant ens han volgut culpabilitzar també als ciutadans perquè qui més qui menys ha surfejat damunt l’onada especulativa.

Total, que entre el complex de culpabilitat, la manipulació de la premsa i la síndrome d’Estocolm que tenim amb la banca, hem consentit que amb diner públic se salvin i enforteixin fabuloses martingales financeres privades.

Ara, ens rebaixen l’estat del benestar, perdem drets, ens retallen prestacions i sobretot ens minen l’autoestima. Tot, per tal que els culpables tinguin més guanys que mai.

Sembla que ja no recordem qui va causar el daltabaix. Ens hem d’estrènyer el cinturó per aguantar la crisi, com si fos un fenomen meteorològic inevitable o un designi del déus. Resignació, sacrifici i bona cara.

Però on saben molt de rigors meteorològics i de déus implacables és a Islàndia. I pel que sembla del què estan aprenent molt és de finances i de dignitat com a persones i com a comunitat. M’explicaré:

El principal banc d’Islàndia, l’Ans Banki i la seva subsidiària Icesave van estar inflats artificialment amb la col·laboració directa de diputats i membres del govern. A l’octubre de 2008, amb l’escàndol de Lehman Brothers, el banc islandès va caure i l’estat no el va rescatar. Els inversors que des de Gran Bretanya, Alemanya i Holanda que van invertir-hi van ser compensats pels seus estats, però alhora, aquests en reclamaren a Islàndia l’import. L’FMI rescatà l’economia islandesa i posà com a condició que la població de l’illa pagués la totalitat del deute contret pels seus bancs.

La resposta ciutadana ha estat fer caure el govern còmplice i corrupte i obligar al següent a convocar dos referèndums en què s’han negat en rodó a pagar la factura de les bestieses comeses per la seva banca. A més han escollit una assemblea constituent per tal que els ciutadans, al marge dels polítics, redactin una nova constitució adaptada a les noves circumstàncies. I també han encetat un projecte de llei per blindar la independència del mitjans de comunicació.

Europa i l’FMI amenacen en portar el cas als tribunals i en impedir l’ingrés d’Islàndia a la zona euro i a l’UE.

El govern islandès reacciona i empresona a alts executius de la banca, obrint-se la porta a investigar una trama estesa per tota Europa.

Bé, tot aquest embolic no podem saber com acabarà. El que sí sabem del cert és que a Islàndia està passant alguna cosa, i grossa; i que els grans mitjans de comunicació europeus ho estan silenciant i manipulant. L’ordre establert no es pot permetre que s’estengui l’exemple i que plantem cara a la banca i als governs.

Què ens diferencia dels islandesos? Potser que ells tenen els peus calents i el cap fred.

Doncs quedem, si ho voleu, a Caldes, vila termal, al safareig de la Portalera. Jo us esperaré amb els peus en remull, i duré una bossa de gel per posar-nos-la per barret. A veure si així ens inspirem. Ja em direu dia i hora. 

Silvestre Entredàlies

ATÒMIC PETER PAN

En psicologia es parla del terme Síndrome de Peter Pan quan una persona ja en estat de maduresa física conserva una personalitat immadura, pròpia de l’infant o l’adolescent que va ser temps enrere. Qui el pateix presenta també un cert narcisisme i es mostra incapacitat per assolir els compromisos de l’edat adulta. Es creu per sobre de les pautes i normes que tot adult accepta en societat. Pot mostrar-se colèric i tancat en si mateix per evitar canviar.

L’homo sàpiens nuclearis, aquesta subespècie nostra addicta a l’energia atòmica, té quelcom de Peter Pan.

No vol adonar-se que ja fa anys que hauria d’haver madurat, deixant costums i vicis perillosos propis de l’adolescència, i encarar els problemes, reptes i compromisos de l’edat adulta.

Les diferents races d’aquesta subespècie, segons sigui la localització geogràfica del seu biòtop s’escuden en arguments molt semblants i del tot insostenibles, del tipus:

- Això de Txernòbil va ser per què eren russos, la seva tecnologia era precària, i a més estava en mans dels militars en una època de penúria econòmica del sistema soviètic. Aquí és impensable una situació semblant.

- Allò de Fukushima ha estat en una illa molt propensa els terratrèmols i els tsunamis, aquí no n’hi ha d’aquests fenòmens. On nosaltres tenim les centrals nuclears no hi ha cap perill de sisme.

Esperem que no, però potser el següent argument serà:

-El que ha passat a França aquí és del tot impossible, no veus que allà de bon matí diuen “Bon jour”, ni punt de comparació amb la nostra realitat, tros d’alarmista!

Ara, a l’abril de 2011, després del gravíssims accidents al Japó es farà la comèdia de revisar els protocols de seguretat i se simularan estrictes proves d’estrès a les centrals. Tota aquest exercici teatral durarà mentre persisteixi la pujada del sidral de l’ensurt japonès, després tornarem a l’infantilisme de sempre: amagarem el cap sota l’ala i, creuant els dits, direm que a mi això no em passarà mai de la vida.

Hem de créixer, acceptar la realitat i agafar el toro per les banyes. Deslliurar-nos per sempre d’aquests ginys tan inestables i perillosos com són les centrals nuclears. Hem de tenir ben present, d’altra banda, que el subproducte de les centrals nuclears civils de producció d’energia elèctrica és la matèria prima imprescindible per la fabricació de l’armament atòmic.

La fal·làcia que ens fan creure sobre la total necessitat que tenim d’energia atòmica i de la inexistència d’alternatives reals potser està lligada amb aquesta vessant armamentista, a més dels interessos econòmics propis del lobby nuclear.

La rentadora o els llums de casa els podem fer funcionar amb energia eòlica o hidroelèctrica, però no es poden fer míssils atòmics amb el vent sobrant d’un aerogenerador o amb l’aigua que surt d’una presa.

És urgent i imprescindible exigir als governants que recolzin d’un cop la racionalització en el consum elèctric i que treguin els pals que han posat a les rodes de l’evolució i el desenvolupament de les energies renovables, amigues del medi ambient i competidores del plutoni i l’urani.

Només si respectem el planeta, la memòria dels nostres avantpassats i el pervindre de les generacions futures, l’homo sàpiens haurà demostrat fer honor al seu nom. I, ja passada la seva adolescència s’haurà guanyat el dret a perviure en harmonia amb els altres essers d’aquest planeta.

Silvestre Entredàlies

LA VELLA PALMERA I LES TRES VES DOBLES

Quan l’Ibrahim era petit, el seu avi cada vespre li explicava històries de com era la vida a l’oasi de Wadi al–Gedid, a l’oest d’Egipte, on vivien. El vell enyorava aquells temps en què ell, juntament amb la resta de la comunitat, eren amos del seu destí. Llavors totes les qüestions importants es dirimien en rotllana, i tots eren artífexs i responsables de la marxa del seu poble, per bé o per mal.

Qualsevol afer que afectés al comú es decidia enraonadament, o sigui: amb el diàleg i la raó. Els pobles es governaven de manera horitzontal i en assemblea.

Sota la vella palmera de la plaça, connectats amb la terra i amb el cosmos, confiaven els uns amb els altres i procuraven pel bé comú.

Un per tots, tots per un; avui per tu, demà per mi; UBUNTU.

Va ser més tard que es desmuntà tot. Va entrar en les vides africanes el quatre per quatre, el televisor i sobretot la parabòlica. Va arribar a Egipte el petroli, el turisme, el diner fàcil, la desconfiança entre germans, la dictadura.

L’avi de l’Ibrahim es va anar entristint amb els anys. Què vam fer malament? On és tot allò que sempre hem pregonat de generació en generació? Aquell recolzament mutu que sempre ha estat la clau per a la supervivència i el desenvolupament dels pobles a l’Àfrica?

Es volia morir, ja no volia veure més com el seu món s’esvaïa. No volia veure com els mateixos què en formaven part el traïen i l’abandonaven.

Però, de cop i volta, el seu nét, l’Ibrahim, va donar una sorpresa a l’avi. Aquell mocós baliga-balaga, a qui l’avi havia explicat tantes batalletes li va dir:

-         Avi, et vull demanar que d’avui en vuit, a l’hora de la posta, vinguis amb mi al peu de la gran palmera, et vull ensenyar una cosa. És una sorpresa, no em preguntis res fins al moment assenyalat, si us plau.

La sagrada palmera, oblidada durant decennis. Quina en porta de cap, aquest marrec?

Tota la setmana el noi va estar molt atrafegat, de la capital al poble, del poble a la capital. Al tercer dia va arribar rebentat, amb altres dos capsigranys postadolescents, portant un carretó amb caixes, paquets i cables. Al quart dia van enfilar-se a la palmera sagrada, i ben amunt van collar-hi una caixa estranya, com de plàstic. Quin sacrilegi!

L’avi patia, va determinar no acostar-s’hi més fins dijous a la posta de sol, tal i com havien quedat.

I va arribar el moment.

-         Anem-hi avi.

Es van asseure, l’Ibrahim va engegar l’ordinador portàtil i el va connectar a l’antena de dalt de la palmera.

-         Collonades, nen!

El noi va engegar el Facebook, el Twitter i el You tube. Va ser una nit llarga pel nét i sobretot per l’avi. A la matinada, el vell ja no es volia morir de cap de les maneres. Plorava d’emoció abraçat al seu nét. Ho havia entès tot. Els joves tombarien l’estaca del dictador i restablirien el vell ordre secular, recuperant l’amor propi, la confiança amb el proïsme i l’estimació pel seu món.

Com sempre, com mai. Sota la vella palmera de la plaça, connectats amb la terra i amb el cosmos, els joves tornaven a confiar els uns amb els altres i tornaven a procurar pel bé comú.

Un per tots, tots per un; avui per tu, demà per mi; tornaven a UBUNTU.

Silvestre Entredàlies

TOTS ELS COLORS DEL VERD

El passat deu de gener ETA va emetre un comunicat on anunciava un alto el foc permanent, general i verificable internacionalment.

Des d’aquell dia els ulls del món estan posats, en part, en l’incipient procés de pau d’Euskalerria. La comunitat internacional ha entès des del començament que existeix un conflicte polític i d’identitat entre Euskadi i Espanya, un problema d’encaix. I que hi ha hagut decennis d’agressió mútua.

L’Estat fa un ridícul espantós en rebutjar la mediació internacional. I renega de l’equip d’observadors entesos en aquest tipus de situacions, simplement perquè des del poder neguen l’existència de tal conflicte.

Ben cert és que obvietats més grans s’han negat des de postures oficials: l’holocaust jueu, el canvi climàtic, fins i tot la Teoria de l’Evolució de Darwin.

Sense anar gaire lluny, i en un cas més semblant, des del poder s’ha negat o minimitzat la repressió franquista, evitant aprofundir en la recerca i exhumació de les fosses comunes i negant la reparació del dany i el treball de la justícia.

L’Estat minimitza el cas basc limitant-lo a un afer merament policial que només té dos agents: els bons (l’estat amenaçat) i els dolents (una banda armada). I amb un zel intimidatori col·loca tothom en un bàndol o en l’altre; “o estàs amb mi o estàs contra mi”.

Els grans mitjans de comunicació espanyols cultiven aquest imaginari del blanc i el negre. O  et calces la bota o en tens la sola prement-te el coll. Sembla que alguns volen imposar que aquestes dues són les úniques maneres de viure la vida.

Nosaltres, els catalans, ja sabem que moltes de les llufes que ens pengen des de la caverna mediàtica o des del “Cazalla Party” no són certes; que no ens mengem amb patates els castellanoparlants ni els pengem dels arbres de la Rambla. Així mateix, si viatgem al País Basc i intentem conèixer aquella gent, veurem que alguns porten rastes, vesteixen pantalons de muntanya, i n’hi ha que fins i tot tenen consciència nacional o de classe, i carai!, no són terroristes. Tinguem criteri. Ens volen fer creure que quan algú parla en euskera només ho fa de bombes, goma dos i còctels Molotov.

Tenir resent la obstinada posició oficial és clau per entendre què difícil és prosperar en una normalització de la societat basca.

Gent com Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta) parlen de diàleg, d’entesa, de societat inclusiva, de perdó, de reparació de danys per totes les parts, d’observadors internacionals.

El govern espanyol parla d’atemptats, de sang, de morts, de caputxes, de detencions, d’entorns, de braç polític, de manilles i de condemnes.

No parlen un mateix llenguatge, ni parlen de la mateixa realitat; la resolució serà complicada.

La intenció del govern és tancar en fals un conflicte polític que ells neguen. El seu objectiu és eliminar, o potser tenir sota control, les accions terroristes per la via estrictament policial. No volen aprofundir, no fos cas que s’entengués  alguna cosa i haguessin de cedir un sol mil·límetre. 

ETA no pot ser una ajuda per el procés nacional basc, l’embrutiria, però tampoc pot ser  l’excusa de l’estat per llastrar el desenvolupament d’un poble, minar-ne les seves aspiracions i qüestionar-ne el camí.

Silvestre Entredàlies

NOMÉS ÉS UN CONTE

Hi havia una vegada un país que es creia en una democràcia plena.

Aquell país, fa molt pocs anys, va passar per una època d’una bonança econòmica extraordinària, sospitosament accelerada, però ningú es feia preguntes del motiu i les conseqüències d’aquella reinflada economia que tenia la fermesa d’una bombolla de sabó. La borratxera de l’enriquiment fàcil es va convertir en l’onada on tothom havia de surfejar. No hi va haver una preocupació per consolidar res, per fonamentar l’economia en quelcom més ferm que el sabó de la bombolla.
Un mal entès Carpe Diem ho dominava tot, i si peta: “Que nos quiten lo bailao”.

Un mal dia l’esclat del miratge, afegit a la crisi financera internacional sobrevinguda va col·lapsar el castell de sorra.

La situació apuntava a un empitjorament. En un futur proper hi hauria conflictivitat social, tensions, desajustos i retallades. El govern havia de reaccionar, proveir-se d’eines per quan vingués el pitjor. Per portar el país en mig d’una forta crisi i respectant l’esperit democràtic autèntic cal molta mà esquerra. És amb la mà esquerra que es porta el timó.

El govern sabia que el seu president no anava molt sobrat de mà esquerra, així és que havia de trobar l’ocasió per fer un assaig per fer servir la mà dreta, aquella que no sap dur el timó però és molt adequada pel sabre.

Van estudiar bé la situació. Van triar un sector antipàtic per a la ciutadania, els controladors aeris, van triar un moment d’afectació màxima pel ciutadà, les escadusseres vacances; i sabedors d’estar en ratxa, van llençar sobre la taula la sota d’espases. Tots els paràmetres estaven a favor de l’èxit de l’assaig.

Amb l’estat d’alarma van eliminar tots els drets dels treballadors revoltats. Ara manava l’exèrcit en les torres de control. Ara l’espai aeri de tot el país estava sota jurisdicció militar i qui s’alcés en contra aniria a un Consell de Guerra.

El govern i l’oposició que aviat seria govern van veure claríssimament que la jugada havia sortit rodona. Gairebé la totalitat de la població aplaudia l’extrema mesura presa amb la mà dreta per inutilitat de l’esquerra. Van veure el poc que importava a la gent i als creadors d’opinió d’aquell imaginari país la veritable democràcia i l’estat de dret. Van veure que fàcil era militaritzar una parcel·la de la societat.

Uns mesos més tard, per la pujada del carburant, el sector del transport de mercaderies va entrar en protestes, van bloquejar les refineries i el precari equilibri del sistema va trontollar. El govern, que ja havia provat la mesura, va tornar a treure els militars al carrer i va acabar amb el bloqueig. I la gent va aplaudir.

El mateix va passar més endavant amb els trens de rodalies i els van militaritzar. Es va generalitzar el sistema, ja qualsevol conflicte laboral o social es resolia amb soldats i tancs. I la gent ho aplaudia.

Les manifestacions d’aturats crònics les reprimia ara l’exèrcit, amb foc real. I la gent ho aplaudia.

Els carrers es van tenyir d’un color caqui i les noies somreien als soldats.

I algú els va preguntar: - On són aquelles flors?- I el van apallissar per a què servís d’exemple per altres pomes podrides.

Però no us preocupeu, només és un conte.

Silvestre Entredàlies