dissabte, 6 de febrer de 2010


NO VA SER EL TERRATRÈMOL 


Escric aquest article quan fa quatre dies del terratrèmol d’Haití. Ara ens hem de llançar, sense vacil·lacions ni fissures, per ajudar a pal·liar el dolor agut dels afectats. Però m’avanço en una reflexió per quan llegiu aquestes ratlles, per quan ja no surtin per la televisió piles de centenars de morts, ni ferits empolsegats en estat de xoc desorientats entre les runes.
Quan tot aquest material ja cansi, ja no sigui notícia i ja no motivi la nostra caritat cristiana ni sadolli la nostra morbositat, caldrà reflexionar.
Ara fa tres anys, al Japó, va haver un terratrèmol de la mateixa intensitat que el d’Haití, van haver-hi tres morts. Aquesta gran diferència en l’escala de destrucció i mortaldat no és fruit de una casual fatalitat. La qüestió ve de lluny.
Ja fa 500 anys que estem espoliant des del primer món el que ja hem convertit en el país més pobre d’Amèrica, havent estat el primer en independitzar-se de la seva metròpoli.
La població d’Haití estava repartida pel territori com pertoca a una societat agrícola que era sobirana alimentàriament. Llavors, gràcies en part a la importació massiva i per sota del preu de producció d’excedents agrícoles del primer món (arròs dels EEUU primordialment), el camp s’ha anat despoblant i la població afamada i sense feina s’ha amuntegat en la capital.
Actualment l’alimentació dels haitians depèn, en un 70 % de les importacions.
La successió des dels anys cinquanta de governs corruptes i dictatorials ha agreujat la situació interna, essent aquesta circumstància avantatjosa per les corporacions estrangeres que s’hi volguessin enriquir.
Port o Prince, la capital va ser dissenyada per acollir cinquanta mil persones. El dia del terratrèmol, els seus habitants havien arribat a dos mil·lions. Aquesta grandiosa quantitat de gent pobra (el vuitanta per cent amb menys de dos dòlars al dia) en un  Estat pràcticament en fallida durant cinquanta anys, evidentment no vivien en edificis sismològicament adequats.
No els ha matat el tremolor de la terra.
Els ha matat el desequilibri Nord-Sud, la misèria, els governs cràpules, el dumping alimentari, el deute extern i també el nostre deixar fer, que queda molt lluny i ja tenim prous mals de cap.
Aquests últims anys els Estats no han tingut més remei que anar darrere la ciutadania i les ONG pel que fa a la sensibilitat i la resposta en els casos aguts de necessitats urgents.
Penso, potser en una hemorràgia d’optimisme, que si busquem i localitzem els problemes de fons pel que fa a desequilibris mundials, també, més tard que d’hora, i en menor mesura, també el poder polític es veurà obligat a canviar el rumb dels esdeveniments. Han d’entendre que el planeta ja no és un conjunt de països aïllats i més o menys adversaris, sinó que la interrelació és estretíssima i tots estem en el mateix vaixell.
I que el tan cacarejat equilibri territorial no acaba on acaba la pell de brau.
Ah! que no me n’oblidi: quin bon tractament que està fent Radio Palau d’aquest tema!
Com es nota que porta ja funcionant un any i mig, quina professionalitat, com podíem estar amb aquells aficionats?

Silvestre Entredàlies