dissabte, 6 de maig de 2006


HI HA COPS QUE NO DUBTO



Dubto. T’estic escrivint davant de la finestra i dubto. Les orenetes del ràfec proper no dubten, van per feina, la seva realitat és inequívoca.

A voltes és complicat, amb tanta informació i tantíssima desinformació destriar el gra de la palla, la veracitat de la intoxicació. En algunes ocasions, costa fins i tot el sol fet de saber si volem o no buscar la anguniosa realitat.

Ens diu la ONU, ens diuen els Estats Units, ens diu fins i tot l’exèrcit espanyol que estan per la pau mundial. Però servidor dubta molt de la veracitat d’aquests postulats; o com a mínim que es pugui aconseguir aquest teòric objectiu amb les estratègies que tenen endegades.

Sembla que els Estats Units, lluny de fer desarmar els països que considera potencialment enemics, el que fa és esperonar-los cap a una vertiginosa cursa armamentista, eminentment nuclear.

Sembla que vulguin fer entendre al món quin camí han de seguir per salvar-se de ser destruïts pels Marines.

El sistema per als països pretendents consisteix en esmolar bé els sabres, armar-se fins les dents, si pot ser amb tecnologia atòmica, però això sí, en total discreció. De manera que a la primera pregunta de l’Oncle Sam de com està l’arsenal, el país en qüestió els fa una intimidatòria ensenyada de dents i el Marine, discretament, es replega amb la cua entre cames.

Aquests últims temps estem veient tres exemples en tres situacions diferents de resolució d’aquesta cursa.

El primer és Corea del Nord, que ajudat per l’hermetisme de molts anys, la tecnologia soviètica i la fam dels seus súbdits ha aconseguit passar l’examen, i amb nota. L’Oncle Sam li ha preguntat la lliçó, i en veure que havia fet els deures, que era un país fortament armat i resultava un veritable perill si el volien burxar, van sortir xiulant, mirant enlaire i per la porta del darrera.

Ara si preguntes a Condolezza Rice per Corea, deu contestar:  - Què és Corea, una nova marca de sabó pels plats?

El segon cas, totalment oposat és Iraq. Saddam Hussein no va ser un bon alumne, va ser un bocamoll, mai va arribar a ser un perill, no va fer prou despesa, no va contribuir suficientment a engreixar els magnats de l’armament, llavors li van fer pagar poc a poc, durant l’embargament i van rematar la jugada amb la ignominiosa invasió d’ara fa tres anys i que continua. Va suspendre l’examen, però ara, Donald Rumsfeld també mira als núvols i xuta una pedreta si li preguntes per Iraq.

El tercer cas que es presenta està ara en plena època de proves, estan fent els parcials. Potser a l’Iran li han fet ensenyar les dents quan encara té les de llet, potser els ullals ja són ferms. Caldrà fer-lo mossegar per sortir de dubtes?

No està la cosa com per anar esperonant als estats a armar-se bojament per passar l’examen.

D’això, jo, sí que no en tinc cap dubte. Com l’oreneta, tiro pel dret.

Així doncs, aquest any com els altres, quan vagi a fer la Declaració de la Renda tindré la única oportunitat de fer Objecció Fiscal a la Despesa Militar.

(Trobaràs informació teòrica i molt pràctica a: www. Justiciaipau.org/siof i a www.solidaries.org/ofiscal)



Silvestre Entredàlies