dissabte, 4 de desembre de 2010


FAIR-PLAY, MÍSTER! 

Quan som al bar esmorzant, entre els amics de sempre, on ningú més ens escolta, ens podem desfogar. Tots ens coneixem, no parlem en nom de cap col·lectiu, i si res surt d’aquí, no fem mal a ningú.
Però quan som focus de mirades, quan representem una institució, quan els nens se’ns emmirallen hem de mantenir una correcció exemplar.

Els grans, i en major grau els nens, agafen com a patrons de conducta molts elements de la televisió. Els protagonistes del futbol de primera categoria són també referents. És clar que si els cracks de la pilota acaparen la caixa tonta, la capacitat de marcar pauta de comportament i model a imitar es dispara. Sobretot en les tendres ments i ànimes en formació, autèntiques esponges d’allò bo i sobretot, d’allò dolent.

Cert és que genera més publicitat i més venda de diaris “esportius” un comportament xulesc i reprovable que actuacions correctes i mesurades. I no parlo per ningú, ni en cap entrenador en particular, o sí, que carai!
Però es posa per davant el benefici econòmic immediat d’unes quantes empreses a l’interès general de l’educació dels nostres fills. L’harmonia de l’avui serà el bon funcionament de la societat del demà.

En el tennis, tots ho hem vist, en acabar cada partit, els contrincants es donen la mà, ja tornen a ser companys i no adversaris, fins al proper matx. Competeixen potser més amb el contrincant que contra ell; és el famós fair play.

El rugby, esport que té a primera vista una forta càrrega de violència, vist des de dins és ben al contrari. Els joves que el practiquen són formats en el respecte màxim en vers l’altre equip. Fins i tot està fortament recriminat fer mostres exultants d’alegria en presència del rival derrotat.

Posem-hi imaginació.
Com seria una societat basada en un esport més pacificat, civilitzat, com ara el tennis o el rugbi? On els contrincants es respecten i les aficions gaudeixen amb educació i companyonia.
Com es reflectiria això en la formació dels nostres infants, bé en siguin practicants o només espectadors?
Com serien els camps d’esports de les nostres vil·les i pobles sense aquell inevitable energumen pare de família? Aquell pare del davanter centre de dotze anys, que quan el seu fill corre per la gespa, li crida esquerdant-se la campaneta: -Trenca-li les cames al moro de merda!?

Ens podem preguntar com seria la societat amb un altre futbol. O malauradament em temo que ens hauríem de preguntar: Com seria el futbol en una altra societat? Complicat misteri de la gallina i l’ou.

Em direu que aquest tema és una fotesa, amb les urgències que ara com ara hi ha al planeta, com veiem als diaris. Però l’estar pendents de les urgències no ens pot fer perdre de vista les coses importants, i el model de societat que estem construint, la manera com es formen els ciutadans, ens farà afrontar millor les urgències en un futur; fins i tot en algun cas disminuiran en nombre i intensitat.



Silvestre Entredàlies

dissabte, 6 de novembre de 2010


SOM AL PRIMER PAS

En alguns aspectes, la informació fereix i la veritat fa mal.
Vestir-nos és una necessitat i anar més o menys a la moda ho trobem adient. Això no hauria de fer mal a ningú, però diuen que per produir algunes de les peces de cotó que ens fan feliços a baix preu, moltes famílies a la Índia ho passen malament, i hi ha hagut més de vint-i-cinc mil suïcidis entre els agricultors atrapats pels deutes en els que cauen empesos per Monsanto, multinacional de l’agroindústria.

Llegir-ho fereix i saber-ho fa mal.

Ens agrada també canviar-nos sovint el telèfon mòbil o renovar-nos l’ordinador que es queda antic en un tres i no res. No hauria de fer mal a ningú, però diuen que a la Regió dels Grans Llacs Africans hi ha una guerra que ja han produït més de quatre milions de morts. Aquesta guerra ha estat encesa o com a mínim alimentada per l’objectiu de controlar l’explotació del coltan (mineral bàsic en la microelectrònica de consum), on treballen més de vint mil miners en règim d’ esclavisme

Llegir-ho fereix i saber-ho fa mal.

D’aquests dos casos i d’altres de paral·lels el que més em toca el voraviu és no poder escollir.
Els mercats, les empreses dominants, recolzades pels governs amaguen la procedència tèrbola dels productes, no fos que el client s’espantés o que l’intermediari hagués de pagar les matèries a un preu digne.
Vull com a mínim poder triar per mi mateix si segueixo empobrint i massacrant la població dels països productors o si estableixo una nova i no entesa relació de igual a igual amb l’agricultor de Vidarbha i amb el miner de Kivu.
El primer pas cap a l’eradicació d’aquestes pràctiques és el coneixement, la sortida a la llum d’aquests aspectes. Hem de saber-ho i fer-ho córrer. Hem de ser nosaltres, des de baix.
El segon pas serà el crear alternatives a l’explotació acarnissada del nostres germans de món, i de la nostra Mare Terra.

En el sector de la fusta s’està iniciant aquest segon estadi amb la proliferació del segell de certificació FSC. Anem, en aquest cas, a millor ritme i marcant camí. Aquestes alternatives, en el cas de la fusta s’ha vist així, només vindran per la pressió exercida de les nostres consciències canalitzades per organitzacions ecologistes, de drets humans o de consumidors. Nosaltres, altre cop tenim la clau, la indústria no canvia si no es veu forçada.

El tercer pas cap a la dignitat de la relació entre client i productor l’assolirem quan, un cop coexisteixin les dues maneres, la clàssica, d’explotació, i la revolucionària, de justícia, els consumidors anem decantant-nos per la segona. El mercat, obligat per la tendència imposada pel client abandonarà llavors les males praxis. I d’aquesta manera podrem mirar amb l’esguard ben alt a tots els agricultors, els miners, els teixidors, els pescadors, els manufacturers de tot el món.

De moment, si em veieu amb uns pantalons ratats en excés i us passo un arxiu informàtic amb un disquet de 3.5, és que estic esperançat que aviat efectuem tots plegats el segon i el tercer pas cap a la dignitat humana.


Silvestre Entredàlies

dissabte, 9 d’octubre de 2010


EL TREN DELS GERMANS MARX

La comunitat científica ho té clar. Gaia, la Terra, sobreviurà, al llarg de la seva vida ha patit pitjors plagues que la espècie humana, i se n’ha sortit. Però nosaltres, els causants del desgavell, no està tan clar que sobrevisquem. I si ho fem, en quines condicions, circumstàncies i nombre.

Els abusos energètics, climàtics, socials són evidents i seran catastròfics. La incògnita, si seguim així, només és quin serà el primer element a ensorrar-se i en quin moment es produirà el col·lapse global.

La sensació que tinc és que viatgem en el tren dels Germans Marx.

El tren fa sorolls estranys, espeternega i perd velocitat. Ja alguns, els de vista més esmolada van veure ja fa algun temps que la via té un final proper i que hem de parar la marxa. Els mecànics i maquinistes, l’única cosa que veuen és la seva màquina, hi estan amorrats, preocupats pels esgarips dels rodaments, la pressió dels manòmetres i el rendiment de la caldera. Greixen els mecanismes, ajusten els cargols. No saben fer res més, i això els manté ocupats i fins i tot sembla que preocupats. Cremen més i més fusta desballestant els vagons de cua, els de tercera, no són els seus, consideren.

A hores d’ara, ja fins i tot els mig miops, si pugem dalt dels vagons i mirem endavant veiem que la via, que ha estat prou llarga, s’acaba allà davant. Hem de picar ara mateix l’espatlla dels mecànics, fer-los pujar dalt del vagó, treure’ls-hi el sutge de les ulleres i fer-los entendre que la solució està en frenar el tren immediatament o haurem de saltar de mala manera i que se salvi qui pugui.

Potser, com els mecànics, els amos del tren i la primera classe viatja en els vagons del davant, confien en que seran a temps de saltar, i que la resta del tren (on viatja el tercer, el quart món i altres tipologies) s’estavellarà, deixant el tren descarrilat i malmès sí, però lliure de gent miserable. Caldrà llavors arreglar els desperfectes, desinfectar, cosa que els donarà negoci als de sempre, i ja podran ocupar tot el tren.

Si analitzant la situació i després d’haver-los fet veure la qüestió, per incapacitat o per mala fe, maquinistes i mecànics no volen entrar en raó, ens haurem de plantejar de prendre’ls-hi les eines i el control de la locomotora. Si el que ens interessa és la gent i la Terra, no el tren.

D’altra banda, el fum de la nostra màquina està podrint l’aire. Ja ni queda fusta als boscos, estem cremant el mateix tren per fer-lo avançar. És amb aquestes condicions i per aquest territori per on volem viatjar a tota pastilla cap enlloc?

Arribat aquest moment, el primer que hem d’aconseguir és ésser capaços de mirar de fit a fit la realitat, encara que sigui crua, sense que això ens arronsi l’ànima i ens faci recloure en la nostra closca. Hem de fer que l’adversitat ens doni força. Madurar, arremangar-nos, rentar-nos la cara i amb positivisme i determinació posar-nos a treballar. Podrem aturar el tren si ens ho proposem amb fermesa i constància. Trobarem altres maneres més satisfactòries de fer el nostre camí, i abandonant el vell tren podrem finalment estar en pau amb Gaia.



Silvestre Entredàlies

dissabte, 4 de setembre de 2010


SI HO SÉ, NO VINC


Som al Togo, en un poble petit prop de la costa, Badougbe, on ja fa set anys que en Kossi Kpomassie va prendre una difícil i equivocada decisió. Bé, la van prendre entre tots, com se solen fer les coses importants en les famílies, en els petits pobles africans, solidàriament i en consens.

La família d’en Kossi era la més rica del poble (cal entendre aquesta posició amb la relativitat oportuna), ell, el fill gran, havia estat el més estudiós de la colla. I a més, fort i sà. El gendre que totes les sogres de Badougbe voldrien a casa.

Però ja se sap que en situacions d’emergència o quan la precarietat s’estantissa, cal estar atent, i quan l’oportunitat esmunyedissa apareix, s’ha d’apostar fort i fer un cop de cap per sortir del pou.

És així com els Kpomassie van vendre tot el que tenien a un xinès que corria per Dakar comprant terrenys, immobles, rucs i someres als que necessitaven diners; i els van invertir tots en un somni. Un somni difícil, ple d’entrebancs, trampes, enganys i màfies. Però un somni al cap  a la fí, és l’únic que els podia treure del ja massa llarg malson.

En Kossi progressaria a Barcelona. Tiraria endavant i els aniria enviant llonganisses d’aquelles amb les que lliguen els gossos a Europa. Tot el poble li estaria agraït, i quan tornés triomfant, carregat de bicicletes pels nebots i veïns, les padrines se’l menjarien a petons.

Aquesta era la il·lusió, però la realitat és una altra per un negre entre cent en un cayuco governat per un mercenari, per un negre entre mil que dormen mig al ras, que recullen ferralla a Barcelona i venen ulleres a Vilassar.

En Kossi no se n’ha sortit. Europa l’ha decebut, l’Europa que no l’ha acollit, la que fabrica les armes amb que els corruptes amenacen l’Àfrica, la que promou les creixents diferències Nord-Sud. Aquesta no és l’Europa que ell havia somniat.

En Kossi no ha tingut cabuda en la nostra benestant i excloent societat. Però ell es moriria de vergonya si ho reconegués davant el seu avi mort, davant els vivíssims ulls d’aquella xicota que el va esperar tants anys en va.

Gairebé tots tenim a casa, sense mirar gaires generacions enrere, aquella maleta de cartró que va venir d’Extremadura o del Pirineu carregada d’il·lusions, amb aquella motxilla plena de misèria i privacions. Podríem doncs entendre perfectament aquesta situació, però sovint no ho fem. Molts tenim sang de l’ immigrant a la Verneda o el refugiat a Port-Vendres.

Fins aquest punt res no ha canviat, l’engany es cronifica i els migrants queden presos en el seu orgull, amagats en el que dirien els veïns i en el com patirien a casa si sabessin la veritat.

A aquestes ànimes desarrelades els cal comprensió, ajuda, per recuperar l’amor propi, la confiança en ells mateixos i la capacitat emocional de, si volen i poden, tornar a la seva llar. Encara que hi tornin amb una mà al davant i l’altra al darrera han de fer-ho amb la cara ben alta. L’Àfrica té tot el dret a comptar amb tot aquest potencial humà per aixecar-la, no per fugir-ne.

En aquest sentit, i des de dins mateix, comencen a haver-hi novetats. Vaig llegir fa pocs dies en un diari que el senegalès i futbolista del Sant Andreu Mamadou Saliou Diallo està treballant en una pel·lícula que explicarà aquesta realitat, el títol: “Si ho sé, no vinc”.


Silvestre Entredàlies

dissabte, 7 d’agost de 2010


TAL FAREM, TAL TROBAREM

Tot s’encomana.
S’encomana la cara llarga dels companys arribant a la feina, el dilluns al matí.
També el zapping televisiu ens encomanen les celles apretades, la vena inflada del coll i la irritació de gargamella. Mala educació, crits, linxament verbal.
I del dial de la ràdio, també ens avien força serps verinoses. Adrenalina gratuïta i sobrera.

Les actituds positives i serenes costen més de trobar en aquesta societat sobreexcitada, són flors de cactus.
Però, sortosament, també tenen efecte taca d’oli. Us en poso un parell d’exemples.

Uns bons amics, la Dolors i en Miquel, m’explicaven que en un seu viatge al Iemen van ser extraordinàriament tractats per part d’una família d’allà. La raó que els van donar, és que feia uns anys un parent va viure a Catalunya i es va sentir ben tractat. En conseqüència la Dolors i en Miquel, com a representants del poble que va ser acollidor van ser tractats amb extrema gratitud.

Sense anar tan lluny, fa uns dies, baixant en bicicleta pel carrer Nació de Barcelona, em vaig aturar davant un pas de vianants, per deixar passar una àvia que mostrava intenció de travessar el carrer. La senyora va trobar en el meu gest, que hauria de ser l’habitual, una agradable extravagància, i en resposta es portà el tou dels dits als llavis i em va llançar un petó i un somriure franc.

Aquesta poètica trobada de bon matí no només em va arreglar el dia, sinó que a hores d’ara encara n’estiro els efectes terapèutics.

És qüestió d’actitud personal, que siguem més permeables a la tan estesa epidèmia de la mala llet o bé a l’administració de l’escadussera vacuna de la bonhomia.

I aquest nostre tarannà, no oblidem que és modelable i orientable dia a dia, minut a minut. Depèn de nosaltres.

No és per casualitat que els estaments dominants inculquin valors individualitzadors. Una societat atomitzada és més dominable, a curt termini, per una jerarquia insegura.
Amb voluntat proactiva podem entre tots anar canviant la imposada i perversa tendència. Però si se’ns fa inabastable intentar canvis de rumb en la societat, podem actuar positivament i amb bon humor amb l’única finalitat de millorar la nostra salut mental i anímica.

De ben segur que ens trobarem millor si ens tornem refractaris davant el xulo que ens perdona la vida mentre es cola al metro i ens fem més transmissors de qui ens diu bon dia i ens cedeix el pas en el llindar d’una porta.
Si recordem el relat no només infantil de Saint-Exupery, El Petit Príncep en regar la rosa del seu planeta no només afavoria la flor, també el cor del nen creixia i millorava a cada reg.

D’altra banda, bonhomia no és el mateix que beneiteria. M’he comprat a la farmàcia una caixa de dos-cents bastonets per a les orelles, per tenir-les ben netes al setembre i escoltar 91.7 fm. La dolçor no em treu l’acidesa. Coses de gustos.



Silvestre Entredàlies

dissabte, 3 de juliol de 2010


DIGNITAT, EINA BÀSICA

Una flota d’ajut humanitari per a la Franja de Gaza va ser assaltada per les forces de seguretat d’Israel en aigües internacionals amb un resultat d’almenys una desena de morts.
D’aquests fets en fa unes setmanes, i als diaris ja no hi tenen cabuda. En canvi, els cooperants assassinats per un escamot de servidors públics són ben morts i ho seran per sempre més.

L’Estat d’Israel demostra davant un important desplegament mediàtic mundial que és capaç de perpetrar, i que perpetra, actes de pirateria i terrorisme contra un conjunt d’ONGs en aigües internacionals. Què no deu fer a diari, doncs, a la Franja de Gaza i  contra la població palestina, protegit pel seu hermetisme informatiu?

La situació geoestratègica del territori d’Israel i el seu poder en les finances europees i nord-americanes li dóna la força per fer el que els doni la gana, i per passar-se per l’engonal totes les resolucions que l’ONU sigui capaç d’emetre fins el dia de la seva dissolució.

L’excusa, la patent de cors, els ve d’aquesta versió covarda que fan servir de la llei del talió, on ataquen a tercers (curiosament més dèbils) per les ofenses rebudes per part d’uns executors que ja ni existeixen.

Amb l’atac a la flota humanitària, Israel etziba una lliçó als cooperants, un avís per a navegants. Que sàpiga tothom el pa que s’hi dóna. També és un intent de mantenir l’obstinat bloqueig, l’ofec físic i moral a la població palestina. Però la victòria més important que Israel s’estan emportant ve, al meu entendre, com a conseqüència de la previsible i tèbia reacció de les autoritats internacionals.

És en aquest deixar fer de la UE, d’Estats Units i de l’ONU, on aquests organismes insulten les víctimes, perpetuen la malaltia de l’agressor, i buiden de dignitat l’impotent ciutadà cada cop més mal representat per les seves autoritats.

En tan que representants nostres, l’ opinió de les institucions esdevé la nostra paraula, la seva complicitat és la nostra vergonya, la seva inacció és el nostre vistiplau.

És complicat exigir res als nostres representants des de la poca dignitat que ens queda, ells ens l’han anat prenent. Com més ens en despullin amb les seves actuacions poc ètiques, menys autoritat moral tindrem per reconduir la situació.

Potser està arribant el moment de cercar nous canals d’acció, nous agents de representació, i fer la nostra, al marge de la línia oficial. Per dignitat, caldrà que reneguem de la seva representativitat, deixem-los sols.

Busquem l’autoestima per altres bandes, lluny dels freds murs de l’ ONU i la Unió Europea.

Hi ha molts camins per tornar a ser persones com cal. Busquem-los lluny, o a prop, en qualsevol àmbit i dimensió podem trobar on i com recuperar les forces.

Quant haguem recuperat l’amor propi i l’orgull, podrem treballar per un món millor. No abans.
Cadascú trobarà la manera, de ben segur. Treballeu-hi i ja m’ho explicareu.
No cal ser herois, però  podem fer que els que moren per causes justes no ho facin de franc.
Tinguem-los sovint presents dins nostre; i que puguem mirar-los als ulls amb el nostre modest dia a dia.

Ara, al 91.7 del dial sento un i altre cop aquella melodia que emetia la nau espacial en la pel·lícula d’”Encuentros en la tercera fase”. Percebo que volen comunicar-se amb nosaltres, però no s’entén un borrall. En fí, paciència i fe, terrícoles!


Silvestre Entredàlies

dissabte, 5 de juny de 2010

SUBFUSELLS O MACARRONS

A l’inici de la crisi, molts mesos enllà, se’n va identificar clarament els causants. Internacionalment van ser el sistema financer descontrolat i les hipoteques escombraria. A Espanya,  tingueren la culpa, a part dels americans com cantava “El meu Avi”,  el reescalfament del sector del totxo ajudat també per la bogeria dels préstecs d’alt risc.

Doncs bé, la bola s’ha anat fent gran i cada cop més difícil d’aturar. Mentre gaudim del futbol i ens entretenim amb els frikies televisius; la banca i les grans empreses segueixen munyint les últimes galledes d’una vaca que se’ls mor a les mans.

En l’últim minut, potser ja en temps de descompte, el presidente Zapatero va rebre vàries i exigents estrebades dels fils que mouen aquest titella. El missatge era inequívoc: “the game is over”, o s’ha acabat el pa torrat.

No es pot retardar ni un minut més la retallada de la despesa per eixugar el dèficit. Cal escanyar ràpidament les preses més fàcils i properes: funcionaris, pensionistes i persones amb dependència.

Aquests seran els primers a pagar els plats que es van trencar als parquets de les borses i a les taules ovalades dels grans bancs.

L’estat social d’esquerres claudica de manera vergonyant sota la fina sabata del poder real, i escenifica públicament la seva submissió.

Servidor, com tothom, poca cosa pot fer, però poca cosa és molt més que zero.

De moment, aquesta mateixa tarda, tindré una oportunitat de redistribuir més racionalment l’efecte de la crisi en la nostra societat. He de fer la declaració de la renda, i aquest any amb més raons afegides que els anys anteriors els hi descomptaré unilateralment la part que em correspon d’aportar per a l’Exèrcit Espanyol. Tal qual. Em sembla que en temps de racionalització de la despesa, aquesta és una partida ben retallable, no crec que ens sentim menys protegits per això. El que m’estalviï en subfusells, no m’ho embutxacaré, rebel i honest alhora, ho ingressaré al Banc dels Aliments on ells ho invertiran en forma de macarrons per a qui en moments difícils més necessiten la nostra ajuda i menys la tenen. No per caritat, per justícia. Si l’Estat del Benestar s’està transformant en l’Estat dels Benestants, nosaltres haurem de construir poc a poc l’alternativa si no volem caure en la mesquinesa de la complicitat.

Amb aquest gest, la meva contribució al canvi de model serà quantitativament testimonial, és evident. Però un bon grapat de gestos testimonials en fan un fet significatiu, i entre molts d’aquests es pot construir una realitat determinant i incontestable.

Si voleu informació teòrica i pràctica, fins i tot un detallat tutorial, de com fer la Objecció Fiscal a la Despesa Militar en la vostra Declaració de la Renda entreu a: www.justiciaipau.org/siof/

Començo a creure en els miracles. El meu vell transistor ja sabeu que portava dos anys espatllat, que no rebia la capdavantera, potent i plural emissora municipal de Palau. Doncs bé, ja fa unes setmanes que rep senyals, de moment només música. Però bé senyals de vida al cap i a la fí, encara per determinar si és vida intel·ligent.



Silvestre Entredàlies

dissabte, 10 d’abril de 2010


TORERO JO?

El mes passat us en parlava, i deu ser aquest fet que l’altra nit m’induí a somniar que era en un altre planeta. Accidentalment vaig aparèixer en aquell món. Un món amb el qual la nostra civilització compartia tecnologia i coneixement. Hi havia un acord interplanetari d’intercanvi d’experiències i recursos en matèria d’investigació i ciència. Aquest éssers eren extremadament semblants a nosaltres. Vaja, que de no saber-ho, no se’n veia la diferència. Però en el somni, això sí que ho tenien, eren més serens, més pacificats que nosaltres.

Tota l’estona que va durar el somni me la vaig passar vermell com un pebrot. No és que anés despullat en públic, ni que hagués patit una insolació facial. El fet és que els meus interlocutors alienígenes s’havien assabentat de la polèmica oberta aquests dies al nostre país sobre les “corridas de toros”. I me’n demanaven explicacions. A mi! Com si jo fos el gran defensor del toreig. Francament vaig passar mala nit. No paraven de fer-me preguntes com aquestes:

- És veritat que la raça dels toros de lídia ha estat dissenyada i seleccionada al llarg de generacions            per tal de fer l’agonia dels seus individus cada cop més plaent als ulls de la raça humana?

- És veritat que la legislació ho empara explícitament, basant-se només en el costum i la tradició?

- És veritat que certs humans poden gaudir veient com un altre humà tortura fins a la mort un animal innocent? I no els fa repulsió aquest seu gaudi?

També els alienígenes em castigaven amb preclares reflexions com les següents:

- La sang del brau embruta no només al torero i a l’afició, també a la societat per permetre-ho.

- Pel que fa als costums i les tradicions, és bo amb el pas del temps, garbellar-les de tant en tant, per tal d’anar abolint les més cruels. Això fa que la humanitat es civilitzi i es vagi allunyant de bestialitats pretèrites.

- L’home es diferencia d’altres animals pel fet que és capaç d’administrar i dominar l’instint amb la raó. I per fer servir l’ètica per permetre’s o no accions que li proporcionin plaer. Jorge Wagensberg va dir en aquest sentit: “estic a favor de la prohibició de les “corrides”. Malgrat m’agradi el toreig, el que no n’agrada és que m’agradi.”

- Ara es presenta una oportunitat de prohibir les curses de braus. Per moral i per ètica de la espècie humana cal fer-ho abans no es vagi apagant el sector tot sol. Aprofitar aquesta ocasió donaria un plus de civilitat a la societat.

Com podeu comprendre, cada pregunta, cada reflexió era una “banderilla” que aquests éssers em clavaven a la consciència. Finalment em va salvar el despertador, per un cop el seu so em va reconfortar.

No obstant la mala estona, ara, cada nit quan vaig a dormir, tinc a la tauleta de nit una sol·licitud ja preparada. Si mai dormint torno a aquell planeta, tingueu per segur que m’hi empadrono.

També el meu vell transistor va fer com un fregit, uns espeternecs, per la zona del dial de Ràdio Palau. El que no puc recordar és si va ser abans o després del toc del despertador.



Silvestre Entredàlies

dissabte, 6 de març de 2010


SALVAREM EL TÈXTIL

Hi ha qui afirma que ha tingut contactes amb éssers d'altres planetes que han vingut a visitar el nostre.
Els viatgers a què fan referència resulten ser tecnològicament molt avançats, circumstància que els ha permès recórrer la gran distància que separa els nostres mons. Sovint també branden una gran categoria moral i una organització social impecable. Els nostres exigus visitants són, clarament superiors.

 Les persones que han contactat amb ells són molt poques, i a les seves històries els donem una credibilitat  més aviat escassa. És d'aquesta manera que els de fora ens observen amb garantida discreció. Ens estudien. Analitzen la nostra ciència, per a ells elemental; la nostra tècnica, als seus ulls, d'estar per casa; la nostra moral, de totes totes, primitiva.

Hi ha, per això, un aspecte de la nostra civilització que els té embadalits, i que voldrien aprendre per a perfeccionar la seva societat.

La circumstància amb la que s'enlluernen és la capacitat de la nostra civilització per a solucionar problemes enormes en un tres i no res. Han observat aquesta nostra aptitud en repetidíssimes ocasions, en petits àmbits locals i, sobretot en àmbits internacionals o planetaris.

Nosaltres mateixos podem reflexionar sobre quan duren els grans problemes en els mitjans de comunicació. La sequera endèmica de la banya d'Àfrica, les màfies de la immigració, les guerres induïdes per interessos comercials, el recent terratrèmol d'Haití, fins i tot el tan nord-americà huracà Katrina.

Els alienígenes llegeixen els diaris, escolten les ràdios i veuen les televisions del nostre planeta, i a tots els mitjans veuen que els grans reptes estan en els titulars menys temps que l'aigua en un cistell. D'aquest fet infereixen, amb una lògica immaculada, que la qüestió s'ha resolt.

En els amplis dossiers que elaboren, observen que com més greu és el desequilibri, la desgràcia o la problemàtica més ràpidament ens en sortim. Investiguen àrduament per esbrinar com ens ho fem, d'on ens surt aquesta eficiència.

Des de les nostres latituds ja hi ha que espera el contacte obert i franc d'aquests éssers perfeccionistes. Cal establir ràpidament relacions comercials amb ells. Podríem rellançar el sector tèxtil del Vallès. Està clar que no coneixen, i bona falta els faria, el que són les bones i gruixudes estores. En tenim bona tradició i millor “genero”.

Sota de molsudes catifes caben  un munt de problemes, causes pretesament perdudes i altres andròmines que molesten a les  consciències  sensibles.

És així, babaus, com es fan desaparèixer els temes complicats o compromesos dels fulls dels diaris, no pas solucionant-los.

Que es deixin de collonades “marcianos”, que sembla que vinguin d'Arbeca, o com a molt lluny de la lluna de València.

Han detectat, no obstant una discreta però valenta emissora de ràdio que escapa d'aquestes perverses pràctiques. Ràdio Palau sí que no es ventila els temes feixucs dels titulars, a fe de Déu que no!


Silvestre Entredàlies

dissabte, 6 de febrer de 2010


NO VA SER EL TERRATRÈMOL 


Escric aquest article quan fa quatre dies del terratrèmol d’Haití. Ara ens hem de llançar, sense vacil·lacions ni fissures, per ajudar a pal·liar el dolor agut dels afectats. Però m’avanço en una reflexió per quan llegiu aquestes ratlles, per quan ja no surtin per la televisió piles de centenars de morts, ni ferits empolsegats en estat de xoc desorientats entre les runes.
Quan tot aquest material ja cansi, ja no sigui notícia i ja no motivi la nostra caritat cristiana ni sadolli la nostra morbositat, caldrà reflexionar.
Ara fa tres anys, al Japó, va haver un terratrèmol de la mateixa intensitat que el d’Haití, van haver-hi tres morts. Aquesta gran diferència en l’escala de destrucció i mortaldat no és fruit de una casual fatalitat. La qüestió ve de lluny.
Ja fa 500 anys que estem espoliant des del primer món el que ja hem convertit en el país més pobre d’Amèrica, havent estat el primer en independitzar-se de la seva metròpoli.
La població d’Haití estava repartida pel territori com pertoca a una societat agrícola que era sobirana alimentàriament. Llavors, gràcies en part a la importació massiva i per sota del preu de producció d’excedents agrícoles del primer món (arròs dels EEUU primordialment), el camp s’ha anat despoblant i la població afamada i sense feina s’ha amuntegat en la capital.
Actualment l’alimentació dels haitians depèn, en un 70 % de les importacions.
La successió des dels anys cinquanta de governs corruptes i dictatorials ha agreujat la situació interna, essent aquesta circumstància avantatjosa per les corporacions estrangeres que s’hi volguessin enriquir.
Port o Prince, la capital va ser dissenyada per acollir cinquanta mil persones. El dia del terratrèmol, els seus habitants havien arribat a dos mil·lions. Aquesta grandiosa quantitat de gent pobra (el vuitanta per cent amb menys de dos dòlars al dia) en un  Estat pràcticament en fallida durant cinquanta anys, evidentment no vivien en edificis sismològicament adequats.
No els ha matat el tremolor de la terra.
Els ha matat el desequilibri Nord-Sud, la misèria, els governs cràpules, el dumping alimentari, el deute extern i també el nostre deixar fer, que queda molt lluny i ja tenim prous mals de cap.
Aquests últims anys els Estats no han tingut més remei que anar darrere la ciutadania i les ONG pel que fa a la sensibilitat i la resposta en els casos aguts de necessitats urgents.
Penso, potser en una hemorràgia d’optimisme, que si busquem i localitzem els problemes de fons pel que fa a desequilibris mundials, també, més tard que d’hora, i en menor mesura, també el poder polític es veurà obligat a canviar el rumb dels esdeveniments. Han d’entendre que el planeta ja no és un conjunt de països aïllats i més o menys adversaris, sinó que la interrelació és estretíssima i tots estem en el mateix vaixell.
I que el tan cacarejat equilibri territorial no acaba on acaba la pell de brau.
Ah! que no me n’oblidi: quin bon tractament que està fent Radio Palau d’aquest tema!
Com es nota que porta ja funcionant un any i mig, quina professionalitat, com podíem estar amb aquells aficionats?

Silvestre Entredàlies

dissabte, 9 de gener de 2010

OBAMA, NOBEL DE LA PAU?

El comandant en cap de l’exèrcit més poderós del món va fer un discurs a Oslo.
L’home que té el dit damunt el botó vermell de l’arsenal atòmic més mortífer del planeta va parlar.
El cap visible del gran Imperi, no només militar, també econòmic, social i cultural va  embadalir el públic.
Va explicar que hi ha guerres i guerres, que n’hi ha de justes, fins i tot de necessàries.
Per als seus impulsors les guerres sempre calen i són a fi de bé.
És que creu que Bush no creia justa i necessària la seva intervenció preventiva a l’Iraq? És que pensa que Hitler no va raonar llargament les seves atrocitats?
Mentre aquest Doctor Jeckyl demostrava a Suècia que era un bon minyó, el seu Mister Hide enviava trenta mil soldats més a l’Afganistan. Que els preguntin a la població civil d’allà si és aquest home  qui més ha fet per la Pau l’any 2009. Ho vulgui o no, és el cap visible del conglomerat de poder que està generant més repulsa i odi al llarg del planeta.  
Obama va citar Martin Luther King: “La violència no portarà mai una pau permanent; només nous conflictes i més complicats”. Obama va raonar: ”però com a cap d’Estat no puc deixar-me guiar només pel seu exemple”.
Encara va deixar anar més perles, va dir que amb cert tipus de gent només val la resposta militar, la llei del més fort. Va sentenciar que amb Al–Qaida (aquesta mena d’entelèquia indefinida, de calaix de sastre) no es pot negociar.
Va ser un discurs lluït, lluent, però un discurs de mariscal de camp, de general en plena ofensiva.
Amb l’argumentari que va desgranar i amb la posició que ocupa, només tenia una sortida digna per la seva intervenció, agrair a l’Acadèmia el fet d’haver pensat en ell, i tornar el premi, per no merescut, per precipitat.  Hauria acabat el discurs, no com a un home de pau, però si com  un gran home, un home íntegre i conseqüent.
Fins i tot hauria fet part dels punts per merèixer-lo més endavant, quan la feina que ara tot just ens volen fer albirar, estigui feta. I quan no calgui tanta difícil justificació per part dels emissors i del receptor del premi. Amb les cares ben altes i el cor satisfet.
Evidentment això no va passar, i d’aquesta manera es pot dir que el Premi Nobel i Obama només s’han trobat, han coincidit; però tots dos han perdut, han perdut categoria, credibilitat. I de retruc n’ha quedat malmesa la imatge d’anteriors i venidors Nobels de la Pau.
Malpensaria apuntant si no serà aquest l’objectiu últim d’aquesta edició del Premi? Potser sí, refrena’t Silvestre.
El president del Consell de la Fundació Nobel, Marchus Storch, va deixar ben clar que de moment no tenien previst premiar altres disciplines diferents de les sis actuals. Si fos d’altra manera, Obama hauria pogut optar al Nobel del cinisme.
Per cert, teniu pensat proposar algun premi per l’actual gestió de la ràdio municipal de Palau? S’accepten propostes.

Silvestre Entredàlies