diumenge, 9 d’agost de 2015


POTSER TENS RAÓ, EUDALD


L'Aitor treballa en un servei tècnic de reparació i manteniment d'ascensors. Ja fa setmanes que amb la “quadrilla” d'amics parlen d'anar als Sanfermines. Aquest projecte en comú ha anat reforçant el seu sentiment de pinya. El seu cap, a la feina, els concedeix tres dies de festa a compte de vacances. N'està molt del seu equip. Són responsables, complidors i s'ajuden els uns als altres. S'ho mereixen, que vagin a Pamplona, són joves i s'han d'airejar.
Els de casa, dona i dos fills el trobaran a faltar, a l'Aitor. És un paràs i un marit atent i enamorat. Ell també els enyorarà encara que sigui fora només cinc dies.

A les poques hores de ser a Pamplona ja estan del tot ambientats. Les xistorres, les truites de bacallà, els “zuritos” de cervesa, i sobretot, els “txatos” de vi de Rueda. Això sí que ambienta. Apa, de bar en bar i de Rueda en Rueda. A l'”encierro” del primer dia hi entren una mica espantats, però el segon, ja corren segurs d'ells mateixos. Fins i tot en Xabier toca el llom d'un dels “cabestros” en plena cursa.
Se senten forts, vius, capaços de tot. Amb uns braços com pernils i uns clatells com frontons corren per Estafeta. Centenars de parells de collons, d'home i de toro, deflagren testosterona i adrenalina. Durant dos minuts allò és un riu suprahormonat. No es pot estar més a prop de la mort, no es pot estar més a prop de la vida.
Ara i aquí ni saben el nom de la seva filla petita ni es preocupen per si la nova medicació del seu pare senil és l'encertada.

I altre cop de bar en bar i de Rueda en Rueda. La seva coctelera interior va emulsionant el combinat perfecte d’hormones, festa i alcohol. A cada taberna que entren, a cada barra que es recolzen els repten més i més samarretes blanques. Samarretes mullades, inflades a no poder més. Samarretes a punt de ser foradades pels parells de mugrons que empresonen, que burxen com els pitons d'un Miura. La “quadrilla” atàvica cada cop està més encesa. I llavors, en el moment àlgid de bogeria primitiva, se’ls creua una “vaquilla” escapada del seu ramat, que explosiva, va cap al lavabo, obrint-se pas cornejant amb la samarreta i llançant flitades de feromones. En el cervell dels de la “quadrilla” ja se'ls apareix acotant-se a la tassa amb les calces a mitja cama. El Xabier, com el líder d’una manada de gossos assalvatjats, fita els ulls dels seus gregaris que capten el missatge a l'instant. Són un equip perfecte d'atac. Ells vigilen la rereguarda, el líder traspassa la porta darrere la presa fàcil per rematar la feina. El que va passar allà dins ja vàreu llegir-ho als diaris.

L'endemà, rebombori a les xarxes socials, condemna unànime de la societat i multitudinària manifestació de condemna.
I després de tot això, em pregunto quin és el veritable Aitor, quin és el veritable Xabier? El que dimarts acotxa la seva filla que té un malson a mitjanit, o el que dijous depreda una noia en un bar?
El que està encorsetat per les normes de la civilitat, per l'entorn familiar i social, o el que s'allibera de condicionants ajudat per l'alcohol, la festa i l'anonimat?

Potser té raó l'Eudald Carbonell quan afirma que encara no som humans.

 

Silvestre Entredàlies