dissabte, 10 d’octubre de 2009


EL SENTO VENIR

Somàlia és un país, ara com ara sense estructures operatives d’estat, és més un lloc que un poble. La comunitat internacional no l’ajuda a recompondre’s. En comptes d’això, Espanya, França i Itàlia s’aprofiten d’aquesta indefensió per esgotar-ne els caladors de pesca, sobretot de tonyina. A sobre, L’Armada Espanyola dóna protecció als tonyinaires en front del que anomenen pirates, amb els nostres impostos i connivència. Quin cinisme! A veure si tenen valor de robar el peix a la plataforma normanda o escocesa!
M’explica una companya que, de safari a Kènia, ha vist centenars d’animals morts de gana per la sequera persistent, i enormes campaments de refugiats, víctimes de guerres o de desastres climàtics.
El guia turístic ja no pot o ja no vol amagar aquestes misèries al “guiri”.
Un gran canvi és a punt de venir. Ho intueixo, ho ensumo.
Quan Salvador Panikkar, quan José Luís Sampedro diuen que no anem bé, que cal triar decreixement o caos, els neoconservadors no tremolen gens. Ho tenen tot sota control, senten, com si plogués, els esquerrosos de sempre amb l’eterna cantarella.
Però quan el Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ke-moon, a primera plana, surt fotografiat en mig del agònic gel àrtic amb posat de preocupació, ja ens podem cordar bé les sabates. Quan aquest home diu en els diaris de més tirada del primer món:“anem trepitjant a fons l’accelerador directes a l’abisme”, llavors comença el moviment.
Hi ha fenòmens, la dimensió dels quals, en un món cada cop més petit i intercomunicat, són impossibles de posar sota l’estora.
Ban Ke-moon amb el seu gest, vol dir als governants que la tàctica de la catifa ja no val. Que aquest desembre a la Cimera Internacional sobre el Canvi Climàtic de Copenhaguen estiguin a l’alçada; que és l’última oportunitat de salvar el clima i els equilibris planetaris.
El cop de timó, al meu parer,  no vindrà del poder, ni econòmic, ni polític, ni religiós; doncs hi tenen molt a perdre i això els fa covards, temorosos del més lleu gir del timó.
El que és inqüestionable és que no podem seguir així. Els dubtes que es generen són si aquest  canvi serà volgut o per força; si hi serem a temps o no; si serà substancial i durador o una lleu operació de maquillatge efímer.
Obrim bé els ulls, estiguem atents i disposats a participar-hi. No depèn de nosaltres que s’engegui el que larvàriament ja està en marxa. El que sí depèn en gran mesura de nosaltres és el rumb i la velocitat d’aquesta nova ruta. Hem de viure aquests esdeveniments amb responsabilitat i compromís, activament. És el nostre planeta, en formem part. Som al ball i hem de ballar.
Quan ho expliquem als nostres néts hem de poder estar orgullosos i no haver d’acotar el cap.
Per cert, felicitats a la nova i triomfant etapa de Ràdio Palau, en els seus primers nou mesos d’emissió. Encara que jo no la senti, el poble en va ple; dels seus grans conductors, de la bona acollida, de la genial programació. No la sento però em tenen al corrent. És un orgull per Palau!

Silvestre Entredàlies