dissabte, 12 de febrer de 2005


LA LLIÇÓ FORA D’AULA

Ja he tornat de la curta estada amb el meu últim amic, el ninot de neu. Ha estat un breu, però bon amic, dels que comparteixen allò més valuós i t’ajuden a entendre la vida. Ell ja no hi és; ha marxat trist, però esperançat i també satisfet de la seva discreta contribució a capgirar el món. Ha estat valent i generós.
Tot el camí de tornada vaig estar-hi donant voltes; les llargues hores de tren i la soledat ajuden  a la reflexió cíclica, monotemàtica, gairebé obsessiva. Mentre travessava viles i boscos, pobles i camps em venien al cap preguntes de massa alçada: Què hauria de passar per que l’home deixés de destruir tot el que l’envolta, com en un estúpid vídeojoc? Què hauria de passar per que l’home es reconciliés amb el seu germà, l’home, i amb la seva mare, la Terra?
M’assaltaven, d’altra banda, respostes terribles a aquestes qüestions. Potser una catàstrofe natural en ple primer món serviria com a cura d’humilitat, per dir-li a l’home que ha sobrepassat la confiança de Gaia, que no és l’amo del territori, que n’és una petita part i cal que hi estigui integrat en harmonia si vol perdurar en el temps, bé per respecte o bé per egoisme mesquí d’espècie.
Finalment vaig arribar a l’estació de destí amb el cap com un timbal. Al primer quiosc vaig comprar un diari en català –ja sóc a casa-. Feia dies que no llegia ni escoltava cap notícia. i em venia de gust una fullejada ràpida i superficial a notícies fàtues pròpies de l’època nadalenca, fora cabòries, fora desgràcies! Vaig encarar-me el diari: 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. En obrir-lo, vaig sentir com una bufetada, vaig trobar-me fit a fit amb la mort. No sé quina bestiesa llegia a corre-cuita referida al sud-est asiàtic, no ho acabava d’entendre. Terratrèmol, tsunami, fang, epidèmia, destrucció,         mort.
Allà on ha passat no els fa cap falta una cura d’humilitat, be prou que els humiliem nosaltres amb el turisme vergonyant, les maquiles, les multinacionals agroalimentàries i altres gràcies.
És com si la natura hagués donat una lliçó exemplar en una aula equivocada.
Ara, per postres, el primer món va a aquells territoris a rentar-se la consciència, a fer veure que són els bons de la pel·lícula, van en missió humanitària. A llençar sacs d’arròs i mantes hi van els mateixos rambos que han envaït l’Iraq, que han matat desenes o centenars de milers d’innocents i han esborrat un país sencer del mapa, amb els mateixos vaixells i els mateixos helicòpters. Això sí, només repartiran mannà mentre hi hagi una càmera de televisió que escampi via satèl·lit les profundes bondats dels terminators.
Ara sóc jo que estic trist, que no entenc res, que necessito un amic per recolzar-m’hi.
Com et trobo a faltar, ninot de neu!



Silvestre Entredàlies