ATÒMIC PETER PAN

En psicologia es parla del terme Síndrome de Peter Pan quan una persona ja en estat de maduresa física conserva una personalitat immadura, pròpia de l’infant o l’adolescent que va ser temps enrere. Qui el pateix presenta també un cert narcisisme i es mostra incapacitat per assolir els compromisos de l’edat adulta. Es creu per sobre de les pautes i normes que tot adult accepta en societat. Pot mostrar-se colèric i tancat en si mateix per evitar canviar.

L’homo sàpiens nuclearis, aquesta subespècie nostra addicta a l’energia atòmica, té quelcom de Peter Pan.

No vol adonar-se que ja fa anys que hauria d’haver madurat, deixant costums i vicis perillosos propis de l’adolescència, i encarar els problemes, reptes i compromisos de l’edat adulta.

Les diferents races d’aquesta subespècie, segons sigui la localització geogràfica del seu biòtop s’escuden en arguments molt semblants i del tot insostenibles, del tipus:

- Això de Txernòbil va ser per què eren russos, la seva tecnologia era precària, i a més estava en mans dels militars en una època de penúria econòmica del sistema soviètic. Aquí és impensable una situació semblant.

- Allò de Fukushima ha estat en una illa molt propensa els terratrèmols i els tsunamis, aquí no n’hi ha d’aquests fenòmens. On nosaltres tenim les centrals nuclears no hi ha cap perill de sisme.

Esperem que no, però potser el següent argument serà:

-El que ha passat a França aquí és del tot impossible, no veus que allà de bon matí diuen “Bon jour”, ni punt de comparació amb la nostra realitat, tros d’alarmista!

Ara, a l’abril de 2011, després del gravíssims accidents al Japó es farà la comèdia de revisar els protocols de seguretat i se simularan estrictes proves d’estrès a les centrals. Tota aquest exercici teatral durarà mentre persisteixi la pujada del sidral de l’ensurt japonès, després tornarem a l’infantilisme de sempre: amagarem el cap sota l’ala i, creuant els dits, direm que a mi això no em passarà mai de la vida.

Hem de créixer, acceptar la realitat i agafar el toro per les banyes. Deslliurar-nos per sempre d’aquests ginys tan inestables i perillosos com són les centrals nuclears. Hem de tenir ben present, d’altra banda, que el subproducte de les centrals nuclears civils de producció d’energia elèctrica és la matèria prima imprescindible per la fabricació de l’armament atòmic.

La fal·làcia que ens fan creure sobre la total necessitat que tenim d’energia atòmica i de la inexistència d’alternatives reals potser està lligada amb aquesta vessant armamentista, a més dels interessos econòmics propis del lobby nuclear.

La rentadora o els llums de casa els podem fer funcionar amb energia eòlica o hidroelèctrica, però no es poden fer míssils atòmics amb el vent sobrant d’un aerogenerador o amb l’aigua que surt d’una presa.

És urgent i imprescindible exigir als governants que recolzin d’un cop la racionalització en el consum elèctric i que treguin els pals que han posat a les rodes de l’evolució i el desenvolupament de les energies renovables, amigues del medi ambient i competidores del plutoni i l’urani.

Només si respectem el planeta, la memòria dels nostres avantpassats i el pervindre de les generacions futures, l’homo sàpiens haurà demostrat fer honor al seu nom. I, ja passada la seva adolescència s’haurà guanyat el dret a perviure en harmonia amb els altres essers d’aquest planeta.

Silvestre Entredàlies