dissabte, 9 d’abril del 2005



VISCA LA PRIMAVERA !


 Les reunions anuals d’amics de joventut són un fenomen comú i no menys curiós.

 Els camins que un cop ens van unir i que després ens han anat distanciant, tornen a ser tangents per unes hores. Per recordar, per compartir...

 Érem a la cita, vermutejant a l’aire lliure. L’Eliseu era el centre d’atenció, com ho havia estat en els temps de la efervescència. Senyorejava la colla, dominava l’escena. Cada any grallava un nou èxit, crescut, cregut, insolent.

 Un any, al Martí i als seus pares els van fer fora del seu piset del barri de la Ribera, en un clar cas d’assetjament immobiliari. No tenien on anar sense feina. L’Eliseu, en el dinar anual, li explicava detalls del seu flamant principal rehabilitat al Passeig de Gràcia, per fi havien fotut aquells vells a l’asil.

El Martí es va mossegar la llengua, per vergonya.

En una altra de les trobades, l’Eliseu va portar una trentena de fotos del seu nou nebodet acabat de néixer. Sobretot li ensenyava a la Miquela, un mes després d’haver patit el segon avortament. Li va caure una llàgrima damunt d’una foto, l’Eliseu ni la va veure.

La Miquela es va mossegar la llengua, per educació.

A l’Oriol, amb les seves feines esporàdiques li costa Deu i ajuda mantenir la seva atrotinada C-15 de més de divuit anys. Doncs bé, l’any passat, l’Eliseu li desgranava els avantatges de tenir dos cotxes, un familiar i un altre esportiu, i sobretot anar-los canviant cada tres anys, es fan vells.

L’Oriol es va mossegar la llengua, per prudència.

Aquest any no sé que estava explicant, es trobava en plena apoteosi d’egocentrisme i a punt d’espatllar la festa un altre cop. Quan la Dolors, en un atac de sinceritat, va oblidar la prudència, va arraconar l’educació i va perdre la vergonya tot dient-li a l’Eliseu:

- Escolta, rei, pots anar a buscar les setrilleres? I ja que estàs de camí, fes-nos a tots un altre favor, ves-te’n al bosc i perde’t!

Va ser a l’hora dels cafès va tornar sense les setrilleres, no sé es va perdre al bosc, va muntar en el seu descapotable gris, es va calçar les seves ulleres de sol, i va endur-se amb ell el seu pedestal.

Va quedar una tarda fabulosa, radiant, vam parlar a gust i vam riure distesos, tal com raja, com feia anys que no passava, ens havíem tret un bon pes del damunt.

A vegades només cal determinació i un bon cop d’efecte per acabar amb situacions continuades d’atropellament i ofec, per rutinàries i establertes que siguin.

La vida és curta i massa bonica per malbaratar-la aguantant insolències de gent tan fàtua. Siguem francs, sincers, gaudim de l’amistat i deixem-nos de compromisos i de compliments, que ja som grandets.


Bon vent t’empenti, Eliseu !






Silvestre Entredàlies

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada