LES ORELLES DEL LLOP

Setmanes enrere em va impressionar una notícia que remarcaven diaris i televisions.

En una via pública de les terres de Lleida, en creuar-se dos cotxes, un d’ells va caure dins un  canal de reg i va quedar sota l’aigua.

En el vehicle anaven cinc persones. Uns quants testimonis van presenciar la caiguda, i van veure com els accidentats no podien sortir de l’interior de l’habitacle. Els segons corrien i l’aire s’acabava pels presoners.

Es va haver d’anar bastant lluny per trobar auxili; pel que sembla l’accident va tenir lloc en mig de molta gent, però poques persones.

La notícia, segons els mitjans de comunicació va ser que, in extremis, dos nois, magribins, donessin ajut i salvessin la vida a les cinc persones. Com si l’actuació dels altres assistents, que passivament miraven com s’ofegaven, fos d’allò més lògic i natural.

Si aquesta actitud d’espectadors aliens davant la vida i la mort la trobem normal, i la prestació d’auxili ens sembla excepcional i noticiable; és que alguna cosa en la nostra societat no funciona.

Estem tendint a veure el proïsme, i el seu sofriment com una realitat llunyana, potser no del tot existent; una qüestió que ni ens incumbeix ni ens afecta.

En la nostra realitat quotidiana els malalts no existeixen, els amaguem als hospitals.

Els vells també són invisibles, o els tenim aparcats en geriàtrics, o aïllats en la soledat dels seus pisets sense ascensor.

La mort, aquesta sí que ha desaparegut del tot de la nostra realitat. Els traspassats s’extirpen ràpidament de les llars familiars per dur-los a estranys i gèlids laboratoris d’art floral on fan de complement ideal de grans formacions de crisantems i llorers.

Vivim cadascú en una urna protectora on el dolor ens és aliè i la mort inexistent; ens tornem egoistes i covards, en el nostre búnker.

Però, el que des de dins sembla un gruixut vidre blindat, de cop i volta i sense avisar pot tenir la fragilitat d’una bombolla de sabó.

És llavors, quan el dolor ens abraça com un ós, i la parca ens fita al fons dels ulls, quan quedem perplexos i atordits. Pensàvem que això només passava fora de la vitrina, o dins el televisor.

Sovint, persones que han passat per aquest tràngol, canvien la manera de concebre la vida. Alteren positivament la seva relació amb els amics i amb els desconeguts.

Es tornen més generosos, més vitalistes, més comprensius, i aprenen a valorar les petites coses i els grans intangibles que han estat a punt de perdre.

Empatitzen més amb el que pateix, i aquest és el primer pas per ajudar-lo, o com a mínim per no perjudicar-lo amb la nostra ignorància.

El nostre tan competitiu entorn social ens va apartant poc a poc, discretament, de la categoria de persona, de germà dels nostres germans.

Seria molt bo que per recuperar una mica l’estadi de bonhomia no haguéssim de veure les orelles al llop. 

Silvestre Entredàlies