EN JAUME DOSRIUS (part 2)       

                                                                    

En Jaume Dosrius acabava de tenir una experiència vital, traumàtica. L’havíem deixat quan, despenjant el telèfon de casa seva, va tenir la visió d’un paleta escapçant l’arc perfecte de la seva vida. Aquest senyal era inequívocament  l’inici de la decadència d’en Jaume. Quan a un arc li treus una de les seves pedres, està condemnat a esfondrar-se. Aquest és el missatge que va interpretar en Dosrius en veure l’escena.

Per sort, la funesta premonició s’havia equivocat. Qui trucava era el seu amic d’infantesa i joventut, amb qui va fumar el primer cigarret, amb qui va obrir la primera revista porca, per qui ho hauria donat tot.

En Miquel volia que es trobessin, després de tants anys de no veure’s. L’enyorava.

Van quedar. Van riure molt, es van comparar les calbes, les panxes, les arrugues. Però les rialles es van glaçar en comparar les vides que havien dut. En Jaume, que de jovenet anava sempre a remolc i rebia totes les trompades, la vida l’havia tractat després a cos de rei. Per contra, en Miquel, el menja-mons, el pinxo de la colla, en separar-se, havia anat sempre pel pedregar.

En Miquel va dir-li que havia pensat molt amb ell aquests últims mesos, quan el seu calvari havia tingut una fase desbocada. No l’havia trucat per què en Jaume no es mereixia que li escalfés el cap, que cadascú havia de treure les seves castanyes del foc. Ara ja les havia tret. El divorci, la custòdia, la fallida de l’empresa, els llargs mesos d’atur. Tot estava solucionat, ja podia telefonar l’amic, que ja no li amargaria l’existència. En Miquel li va explicar que per fi tenia feina, d’encarregat en una benzinera molt ben situada, ah, i amb un bon contracte. Que tot aniria bé a partir d’ara, ja havia sortit del pou.

-Què poca-solta ets, Miquel. M’havies d’haver trucat quan necessitaves ajut. Per això estem els amics.
-Bé, de fet, no sé com dir-t’ho. Queda un serrellet.

El serrellet, al final de molts circumloquis i gots de tub, va resultar  ser de deu mil euros, i en Jaume els hi va deixar, allà mateix, sí senyor, com a mostra d’amistat, confiança i fermesa d’armilla.

-La Dolors ho entendrà, n’estic segur.

Tornant a casa aquell vespre, entre els vapors etílics, va tornar a veure un paleta, aquest cop refent-li l’arcada. Havia quedat perfecta. Com si mai no hagués passat res. Què bé, Jaume, poder donar un cop de mà als amics.

Divendres, sortint de la feina, aprofitant que la dona era voltant amb les seves amigues, en Jaume va anar a veure al Miquel a la benzinera. Farien una cerveseta.

L’home de la granota li va contestar que no coneixia cap Miquel, ni ningú amb la gran piga a la galta que li descrivia en Jaume. Ah, i que feia anys que l’encarregat era el mateix.

 En Jaume, tot just arribant a casa, desorientat, va palpar la nova pedra, la picà amb els artells. Va tornar a picar. Li va venir pànic. És buit, ben buit.

Va trucar al número de mòbil que en Miquel li havia donat. Qui va despenjar tampoc coneixia en Miquel. En Jaume va treure les claus de la butxaca i va rascar la pedra. Li suava el front, se li eixugà la gola. Era cartró. La pedra no hi era i l’esquerda havia crescut.

 

 

Silvestre Entredàlies