LES ORELLES
DEL LLOP
Setmanes enrere em va
impressionar una notícia que remarcaven diaris i televisions.
En una via pública de les terres
de Lleida, en creuar-se dos cotxes, un d’ells va caure dins un canal de reg i va quedar sota l’aigua.
En el vehicle anaven cinc
persones. Uns quants testimonis van presenciar la caiguda, i van veure com els
accidentats no podien sortir de l’interior de l’habitacle. Els segons corrien i
l’aire s’acabava pels presoners.
Es va haver d’anar bastant lluny
per trobar auxili; pel que sembla l’accident va tenir lloc en mig de molta
gent, però poques persones.
La notícia, segons els mitjans de
comunicació va ser que, in extremis,
dos nois, magribins, donessin ajut i salvessin la vida a les cinc persones. Com
si l’actuació dels altres assistents, que passivament miraven com s’ofegaven,
fos d’allò més lògic i natural.
Si aquesta actitud d’espectadors
aliens davant la vida i la mort la trobem normal, i la prestació d’auxili ens
sembla excepcional i noticiable; és que alguna cosa en la nostra societat no
funciona.
Estem tendint a veure el proïsme,
i el seu sofriment com una realitat llunyana, potser no del tot existent; una
qüestió que ni ens incumbeix ni ens afecta.
En la nostra realitat quotidiana
els malalts no existeixen, els amaguem als hospitals.
Els vells també són invisibles, o
els tenim aparcats en geriàtrics, o aïllats en la soledat dels seus pisets
sense ascensor.
La mort, aquesta sí que ha
desaparegut del tot de la nostra realitat. Els traspassats s’extirpen
ràpidament de les llars familiars per dur-los a estranys i gèlids laboratoris
d’art floral on fan de complement ideal de grans formacions de crisantems i
llorers.
Vivim cadascú en una urna
protectora on el dolor ens és aliè i la mort inexistent; ens tornem egoistes i
covards, en el nostre búnker.
Però, el que des de dins sembla
un gruixut vidre blindat, de cop i volta i sense avisar pot tenir la fragilitat
d’una bombolla de sabó.
És llavors, quan el dolor ens
abraça com un ós, i la parca ens fita al fons dels ulls, quan quedem perplexos
i atordits. Pensàvem que això només passava fora de la vitrina, o dins el
televisor.
Sovint, persones que han passat
per aquest tràngol, canvien la manera de concebre la vida. Alteren positivament
la seva relació amb els amics i amb els desconeguts.
Es tornen més generosos, més
vitalistes, més comprensius, i aprenen a valorar les petites coses i els grans
intangibles que han estat a punt de perdre.
Empatitzen més amb el que pateix,
i aquest és el primer pas per ajudar-lo, o com a mínim per no perjudicar-lo amb
la nostra ignorància.
El nostre tan competitiu entorn
social ens va apartant poc a poc, discretament, de la categoria de persona, de
germà dels nostres germans.
Seria molt bo que per recuperar
una mica l’estadi de bonhomia no haguéssim de veure les orelles al llop.
Silvestre Entredàlies
