NOVES PROPOSTES, VELLS ELEFANTS 

Hi havia una vegada un circ dels clàssics, rònec, on els elefants eren els protagonistes; l’ànima de la carpa. Ells, però, feia molt de temps que només anaven del camió a la gàbia, de la gàbia a la pista, i tornem-hi. Creien que en tots aquests anys, els pobles, la gent, el món, no havia canviat gens. Per què havien de fer-ho?

D’un temps ençà, el que havia estat l’aclamat número dels elefants i els tamborets cada cop provocava menys aplaudiments, menys sorpresa i admiració. No ho entenien de cap manera.

Es van reunir els més vells i pesants dels paquiderms per a tractar a fons el problema, i acordaran redactar un nou reglament per el circ. Aquest reglament contemplava que si una nodrida part del públic volia un nou espectacle podia enviar al circ uns representants que juntament amb els experts elefants dissenyarien l’espectacle en qüestió. Així tindrien al públic content i el tamboret assegurat.

Va arribar el dia de la veritat i amb 105.000 signatures uns joves pagesos, seguint fil per randa el nou reglament i amb la il·lusió de l’artista convidat van saltar a l’arena. Aquesta “troupe” es deien SOM LO QUE SEMBREM i el número que proposaven es deia Iniciativa Legislativa Popular contra els Organismes Modificats Genèticament.

Van exposar la seva proposta de forma professional, ferma i respectuosa, tot demostrant gran preparació i coneixement. Però, en la primera de les que havien de ser una llarga sèrie de jornades d’estudi i debat algun dels paquiderms els van rebre amb forts brams buits de contingut i fins i tot algun brandà la canosa trompa amenaçant. La resta dels elefants amb els seus vots remataren la feina. És així com els convidats van ser tractats com a intrusos a la pista i van ser conduïts com a delinqüents a l’exterior de les instal·lacions.

Per què va passar això? Els elefants, com a molts animals domèstics, no els agraden els canvis de rutina i d’escenaris. Els fan sentir insegurs; pateixen per la seva bala de palla, els seu grapat d’alfals fresc i la galleda d’aigua a l’ombra. Són porucs i curts de vista.

Els vells elefants de circ no els parlis de sobirania alimentària dels pobles, de compromís amb les futures generacions, de respecte pels avantpassats. No els parlis de fermesa davant les multinacionals dels petroaliments. Parla’ls de l’estabilitat del seu tamboret i del goig que fan quan saluden els nens amb la trompa, tot movent les orelles.

Potser ells no tenen la culpa de ser com són, simplement no donen per més;  els demanem massa?

I si penséssim en  crear altres escenaris de diàleg i de govern on nous actors més frescos, més elàstics, siguin capaços de donar resposta a un món ràpidament canviant? Aquest és el món d’avui, que exigeix amb urgència que es reconegui la seva dignitat i que s’actuï diligentment i amb valentia per la ja en perill supervivència de l’harmonia entre l’home i el planeta.

Silvestre Entredàlies