NO ELS
DEIXEU OBERTS
Hi ha relats que semblen inamovibles,
sobretot si els llegeixes, com és el cas, en el Costumari de Joan Amades. Doncs
bé, no sempre és així. Feu-me cas, i no deixeu mai sol un llibre obert, amb les
pàgines exposades a l'aire.
Els personatges poden impregnar-se del
món exterior, i transformar-se, de manera que després és molt difícil fer-los
entrar en raó i tornar el relat com estava.
Després de llegir-hi la llegenda de Sant
Jordi, vaig deixar el Costumari obert i vaig anar a fer el sopar.
A mig tallar les patates per a fer una
truita em va semblar sentir un repicar de talons que entrava a la cuina. Ella
va dir:
- Es pot saber quin pocasolta m'ha triat
com a princesa? Se suposa que haig de ser una tendra i
desvalguda filla de rei. Una fleuma amb una pinta d'or a la mà, llucant,
vistaperduda, pel porticó de la torre, muralles enllà.
Que tinc un ai al cor, una tremolor a les
cames i a mig camí un pessigolleig que em desmaia somicant per un cavaller
desconegut i fatxenda.
Ell m'ha de rescatar d'un gran mal. D'un drac, una fera que entre el meu pare
i altres reis de contrades veïnes han creat i alimentat per atemorir el seu
poble i per que no s'esvaloti ningú. Que no es corqui el tro ni s'inquieti la
cort.
M'hi veieu en aquest paper? -
Al cap d'un moment sento un renill de
cavall, soroll de ferramenta i una veu d'home jove que diu:
- Es pot saber quin tanoca m'ha triat com
a Sant Jordi? Potser és que vinc de Nord enllà, on els
hiverns són llargs. La neu encara omple els camins i els borrons són ben
adormits.
Potser és per això que per escometre
primer al Drac i despès a la Princesa, no sento ni l'espasa ni la pixa prou
trempades.
Tampoc sóc prou cràpula com per deixar la
princesa enamorada, i llavors marxar prest acudint a una altra crida divina.
Ni em veig en cor de matar un drac que ni
de bon tros és tan ferotge ni sanguinari com el pinten els interessats
xerraires de la cort. A aquestes alçades del conte ja ens coneixem tots com si
ens haguéssim parit els uns als altres.
Li hauria de dir al rei que es busqués un
altre cavaller. Que li ofereixi com a recompensa, a més del paradís celestial,
també un petit bocí de paradís fiscal. Això, si més no fins ara, no havia
fallat mai. -
I finalment, en mig d'una flamarada que
entra aquest cop per la finestra de la cuina, sento una veu rogallosa i animal:
- Es pot saber quin cap de pardals m'ha
triat com a drac?
Se suposa que he de ser malvat, que el
vostre rei, i els altres han volgut fer de mi un dimoni a la terra. Han provat
a fons de convertir-me en un ésser venjatiu i sanguinari.
Collonades.
La premsa fidel al reialme ha sabut
exagerar les meves flamarades fins atemorir el poble.
Però els súbdits, que diu
ell, ja no són com abans, quan el rei era jove. Ara ja no ho controla tot, el
poble no és temorós de Déu, i escolten altres veus.
A més, no tinc cap ganes de cruspir-me
una pricesa sencera, quina fartanera. I per que ho tingueu clar, sóc vegetarià
estricte! -
El que us dic, no deixeu mai un llibre
obert, és un perill.
Silvestre
Entredàlies
Perillós... si senyor! Vigileu amb altres contes... com la Caputxeta Vermella, la Ventafocs, la Blancaneus etc. etc...
ResponEliminaSalutacions! senyor Entredàlies