diumenge, 7 d’agost del 2016


ARA VA DE BANCS


Sembla que faci quatre dies que estàvem asseguts en un banc públic, dalt de tot de la Rambla de Catalunya, a Barcelona. Allà fèiem projectes enormes, teníem grans il·lusions. Parlàvem poc del poc que sabíem i molt del molt que ignoràvem i delíem.
Aquell banc era una cistella de globus que ens oferia una efímera i voluble perspectiva. Era el pont de comandament de l'Entrerprise de l'Star Treck, era el Delorian de Regreso al Futuro.
Teníem la vida per davant. Gaudíem de l'empenta sobrada per canviar el món, que prou que calia fer-ho. Confiàvem absolutament amb el 99 per cent del gènere humà. Aquells que necessitàvem  fer un cop de timó. Segur que ningú no decebria, arribat el moment.
Quan passo per davant del banc no puc creure que faci tant de temps que hi seiem amb el meu germà Lluís, fins que es feia de dia. Xerra que xerraràs, somnia que somniaràs.
Conservo en el meu esperit, com un tresor, aquelles nits senceres al banc. M'acompanyen i em donen forces.

A cops, però, llegint el diari o escoltant la ràdio rebo una mena de sotragades. L'últim cop, ha estat fa pocs dies. Ja portàvem una sèrie de notícies desastroses una darrere l'altra. I, per reblar el clau, vaig mirar un reportatge sobre el transport marítim de mercaderies. Explicava les seves conseqüències socials i el devastador cost mediambiental. Em va espantar el poder gegantí d'aquestes navilieres, que els permet no retre comptes absolutament a ningú en tot el món.

Estava encara llegint els crèdits del documental quan ja vaig començar a sentir un subtil fred per la part dels lloms. En un instant, la sensació de gelor va ser intensa, m'entrava al cos i portava intencions paralitzants. Vaig girar el coll per mirar d'on venia tot plegat. I vaig veure que, a traïció se m'acostava pel darrere un enorme, pesant i gèlid banc de pedra. Molt diferent a l'acollidor banc de fusta que us parlava abans. Aquest era un imponent banc de granet d'una sola peça que portava el fred dels anys a dins. Se m'acosta a vegades, aprofitant els meus moments baixos per intentar que m'hi assegui i xuclar-me l'energia.
És el banc del “si no fos”, el banc del “deixem-ho córrer”, del “és el que hi ha”. És el banc que ens anul·la i ens deixa fora de combat. Està patrocinat per les grans multinacionals i gestionat pels governs dèbils dels països que governen per ordre i a favor de l'1 per cent , i d'esquenes i en contra del 99 per cent de la població.
Fan servir la doctrina del xoc, ens espanten com a conills enlluernats, i llavors ens ofereixen descans en els seus bancs, on s'hi pot llegir: “ja seuràs, ja. Tothom acaba rendint-se, perdent les forces i accedint, passiu, a unes engrunes de repòs enverinat.”

Us explico tot això per si encara no us ha passat mai, estigueu alerta. Si en una ràpida diagnosi descarteu un atac sobtat d'artrosi, un mal gest vertebral o un cop d'aire, no baixeu la guàrdia i, a l'instant, fugiu del banc de pedra.

Jo, de moment, encara tinc forces per a reaccionar. Quan després de la fiblada de gelor, veig de cua d'ull el banc de pedra que s'acosta, salto com una molla a tocar alguna peça de fusta, que em porta ràpidament amb en Lluís, a la Rambla de Catalunya.
Respiro fons i segueixo la vida, que és lluita o no és vida.


Silvestre Entredàlies

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada