DE LA MIRADA A L’ACCIÓ

És difícil mirar lluny, tenir una visió de conjunt de grans conflictes en xarxa, com la crisi actual, enorme i complexa. La paranoica combinació de sobreinformació i desinformació, el direccionisme dels mitjans de comunicació ens fa miops com els talps.

Doncs, sense anar gaire lluny, podem mirar el nostre entorn proper.

Si mirem amunt, veiem els bancs i el gran capital, els facto factòtum d’aquesta crisi. La banca que ens ha fet nedar els últims anys en una gran piscina de diner fàcil. La que ara n’ha tret el tap i ha tancat del tot l’aixeta del crèdit quan ja tots n’érem dependents. Aquesta és la banca a la qual hem hagut de rescatar amb diner públic.

Se’ns assequen els ulls llegint que la banca espanyola ha guanyat quatre mil milions d’euros en els tres primers mesos d’aquest any (més de tres vegades el preu de la nova terminal T-1 de l’aeroport del Prat, en tres mesos!).

Si mirem avall, veiem cada cop més persones al llindar de l’exclusió social, o ja immersos en ella; aturats a qui s’acaba la prestació; gent gran que està sola, a qui no arriba la pírrica pensió i ja no té qui l’ajudi; petits autònoms llençats a la desesperació del carrer, rosegats pels deutes i la depressió. Se’ns humitegen els ulls per les voreres on hi ha cartrons, mantes, tetrabrics i carrets de la compra atrotinats que conformen tristes llars nòmades, oníriques balses de nàufrag.

Si mirem de cua d’ull, veiem uns poders públics que no estan a l’alçada, que semblen tenir escasses eines i una migrada capacitat per a fer-les servir en direcció a uns eteris objectius. Costa saber si tenen menys de poder o de públic.

Però sobretot, el que més ens mirem és el melic, tan rodonet, tan rodanxó. I és que és clar, fora del nostre cada cop més petit món llombrigolar, tot són problemes; i està ple de Nostradamus de pa sucat amb oli, com aquest Entredàlies, que ens fastiguegen i ens fan agafar mala consciència per tots els nostres actes i omissions.

D’acord. Així doncs, si volem participar a revertir la situació, no cal que tots siguem uns súperherois, ni tan sols hem de transmutar-nos en el Capità Enciam. Hi ha moltes iniciatives on ens podem sentir còmodes aportant la nostra petita part. Trobarem el pal de paller que ens engresqui.

Potser la nostra primera acció serà obrir un compte a la banca ètica, o col·laborar en alguna iniciativa concreta d’Adispap, Palau Solidari, Càrites, Creu Roja o el Banc dels Aliments.

No ho féssim pas moguts per la ràbia o per la caritat mal entesa, fem-ho per justícia i per la dignitat dels altres i també per la nostra. Per a començar a estar en pau amb nosaltres mateixos i treure el cap d’aquesta trampa anímica amb la què ens tenen immobilitzats i ens fan creure impotents.

Per a poder deixar tranquil el melic i caminar amb la mirada alta i franca, serena. Els que ens hi han posat no ens trauran del forat. Ens n’hem de sortir nosaltres: tots i entre tots. Comencem avui, també com a gest cap en Vicenç.

Silvestre Entredàlies

LA “CHIQUITA” I “EL CAPITAN PESCANOVA” 

Les varetes de peix del “Capitán Pescanova”.

Els plàtans de “Chiquita”.

Què veiem en ells? Uns productes alimentaris amb una bona imatge de confiança, i a sobre, relativament econòmics. Són una font de proteïnes i vitamines que els nostres infants mengen a cremadent, sense males cares ni escarafalls. Només per això últim els hauríem de fer un monument, d’agraïts que n’estem d’aquests personatges.

 ¿Veiem alguna relació, entre l’Abderraman, el que malvèn rellotges i bagatel·les a les platges del Maresme, i el “Capitán Pescanova”?

¿I entre la noia de l’Equador que té cura de la senyora Vicenta i la treu a prendre el sol; Consuelo es diu, i els plàtans de “Chiquita”?

Doncs bé, l’Abderraman és d’un poble de la costa de Somàlia, allà, ell, com tota la seva família, des de la nit dels temps (que diuen ells) es dedicava a la pesca. Sortia amb una petita barca del seu oncle. Cada matinada omplien unes quantes caixes de peix, i au! cap al mercat. Excepte els dies de tempesta, el mar sempre recompensava el seu esforç i el seu respecte.

Aprofitant el buit de poder a Somàlia, Pescanova amb els seus gegantins vaixells-factoria va esgotar el calador, com tants d’altres. Els pescadors artesanals van haver de plegar.

Fotut per la gana i menjat per la ràbia, l’Abderraman va abandonar el seu país i la seva família, il·legalment, com un delinqüent.

La Consuelo es cuidava de l’hort familiar en el seu poble indígena. Conreava la terra i criava quatre gallines com la seva mare li va ensenyar, que ho havia aprés de l’àvia... La terra li agraïa el bon tracte i l’estimació amb generoses collites. Un dia, sense la Consuelo saber-ne res, l’amo de “Chiquita” va comprar tota la Vall (com es pot comprar, com es pot vendre tota una vall?). A base de trets i algun cap tallat d’un cop de matxet, el poble es va buidar ràpidament dels seus legítims i eterns pobladors.

La Consuelo, més tard, es corsecava en veure a la mare i a l’àvia vivint enfornades en una barraca de planxa galvanitzada i rebuscant menjar per les escombraries de Quito.

La seva cosina, des de Sabadell la va convèncer, llàgrima a llàgrima, que aquí podria treballar i enviar diners a la seva família.

Doncs sí, aquest és el comportament habitual d’algunes de les grans corporacions de l’alimentació.

Dissabte que ve, quan aneu al “súper”, a omplir el carro, us proposo que en posar-hi els plàtans “Chiquita” els mireu a la cara, que en tenen, la de la Consuelo; i quan agafeu les gèlides varetes del “Capitán Pescanova” també mireu aquell immens mar dins els ulls de l’Abderraman.

Aquest serà el primer pas, imprescindible, per fer un canvi necessari en la nostra manera de consumir. Preguntem-nos d’on venen i com s’obtenen els productes que posem al cabàs. Què comporta i què provoca la nostra compra.

Tenim dret a saber en quines condicions es produeixen els aliments per poder decidir lliurement si volem respectar el petit productor artesanal o volem seguir sent el seu anònim depredador.

Per cert, o no. Segueixo sense poder sintonitzar la fantàstica ràdio municipal que des de primers de gener emet amb gran èxit. Al poble tothom en parla. Algú podria deixar-me un transistor, per veure si és problema de l’antena?

Silvestre Entredàlies

QUINA PAU VOLEM?

Fa pocs dies, i gairebé simultàniament, a Barcelona van tenir lloc dos esdeveniments de caire ben diferent en l’àmbit del foment de la pau.

Coincidències i paradoxes van fer que aquests actes es fessin en dos punts que van ser clau durant molts anys per a exercir un violent control militar sobre la població civil de Barcelona. Aquests enclavaments són: el Castell de Montjuïc i l’antic arsenal de la Ciutadella, actual Parlament de Catalunya.

El fet del quinze d’abril va ser l’aprovació dels estatuts del Consorci que gestionarà el Centre per la Pau del Castell de Montjuïc, amb una participació qualitativa i determinant del Ministerio de Defensa, en tant que formarà part en un 20 % de l’esmentat centre i ostentarà la vicepresidència primera del seu govern. I on a més, no hi ha cap representació del moviment per la pau a Catalunya.

El Centre comptarà amb una exposició permanent sobre les “missions de pau” en què participa l’exèrcit espanyol, on es veurà com un cos dissenyat i dotat exclusivament per a fer la guerra ara és de cop i volta artífex de pau, exportador d’harmonia i expert en mediació de conflictes.

El segon dels actes, dos dies després, el disset d’abril, es va celebrar al Parlament de Catalunya una jornada internacional per al foment de la pau, organitzada per NOVA. Aquesta trobada va comptar amb la participació entre altres, de Anwarul Chowdhury, antic sotssecretari general de les Nacions Unides; Kai Fritjof Brand Jacobsen, portaveu de la Xarxa Europea de Serveis Civils de Pau; Mel Duncan, director executiu de Nonviolent Peaceforce; Federico Mayor Zaragoza, president de la Fundació Cultura de Pau i exdirector general de la UNESCO. Aquesta jornada va tenir com a objectiu la reflexió per tal de trobar la manera de construir, a casa nostra uns Serveis Civils de Pau, inspirats en la feina feta i l’experiència d’organitzacions internacionals ja consolidades com són No Violence Peace Force o les Brigades Internacionals de Pau.

Són aquestes dues maneres oposades d’entendre la construcció de la pau; la primera, basada en les armes, en la imposició, la presència violentadora i la militarització; la segona basada en la paraula, la pedagogia, l’acció pacificadora i la civilitat.

La primera justifica el manteniment de les estructures dels exèrcits, que són, no ho perdem de vista, per a fer la guerra, no la pau, insisteixen en mètodes antics i contraproduents, en afegir benzina al foc.

La segona creu, assaja i experimenta en mètodes basats en llimar diferències entre les parts enfrontades, en trobar punts en comú, sinèrgies.

Aviat, com a ciutadans-contribuents que som ens tocarà fer la declaració de la renda, i allà és on tindrem l’ocasió anual de proclamar ben clar i mitjançant la nostra col·laboració monetària a favor de quin model de construcció de la pau volem.

Podem fer la declaració de la renda com Déu (o el Ministerio de Hacienda) mana i contribuir així amb part dels nostres impostos al manteniment de l’exèrcit espanyol o bé podem optar per fer OBJECCIÓ FISCAL A LA DESPESA MILITAR, deduint explícitament la part dels nostres impostos que anirien al Ministerio de Defensa, reorientant-los a la ONG que millor considerem.

(Trobareu informació pràctica sobre l’objecció fiscal a www.justiciaipau.org/siof/)

Silvestre Entredàlies

EN GENÍS

En aquestes dates, i després d’un hivern rigorós i llarg, és fantàstic gaudir de l’esclat de la natura. El xisclar de l’oreneta i la prunera que floreix ens encomanen d’optimisme, ens fan tornar a la vida.

Arraconem bufandes, jerseis i franel·les com si ens espolséssim les fulles seques i les melancolies de l’hivern.

És en aquestes circumstàncies i amb aquest esperit que em retrobo amb antics companys i amb vells amics en l’anual i enèsim ritual de la Calçotada. Allà cremem els eixarreïts sarments, plens d’hivern, per brindar de fit a fit amb el nou sol. Ens baixa coll avall aquella salsa que presagia tot el bon temps que tenim per davant.

Retrobant les primitives graelles, que ens han esperat pacients tot un any, i passant-les pel foc (per allò que té més de ritual que de higiene) en Genís m’ha dit:

-          Silvestre, cal anar a buscar gel pel vermut, m’hi acompanyes en un cop de cotxe?-

És clar que l’acompanyo. Ara només ens veiem aquest dia en tot l’any, però hi va haver un temps, temps d’estudiants, que estàvem junts totes les hores del dia. Amic dels seus amics, entusiasta, preocupat pel seu entorn, sempre donant un cop de mà. En aquestes fugaces i esporàdiques trobades, ell és el de sempre. Hagués anat amb ell a la fi del món a buscar gel.

Però molt abans d’arribar-hi, prop ja de la benzinera, ha estat quan he perdut el meu Genís, he vist ben clar que ja no aniré amb ell a la fi del món.

Disposant-nos a entrar en una rotonda ens hem trobat amb un cotxe que, ben lentament, hi circulava en sentit contrari. Era un home gran, amb expressió desvalguda, per més que obrís els ulls no albirava referències que el tornessin a la realitat. Més que perdut se’l veia desorientat. És llavors quan en Genís m’ha caigut als peus.

L’amic que jo tenia, hauria estat pacient, (en cap moment hi ha hagut cap perill) s’hauria fet càrrec de la situació de l’home, i fins i tot potser miraria de parlar amb ell per veure si es trobava bé i podíem fer alguna cosa per ell. Lluny d’això, en Genís s’ha abraonat amb el seu enorme quatre per quatre damunt del cotxet, proferint-li tot tipus d’insults, cagaments i desmesurades inflades de vena. Quan s’ha considerat prou descarregat de prepotència i ha humiliat suficientment a l’avi, ha seguit parlant amb mi amb total amabilitat, com si res no hagués passat, ha parlat dels nostres projectes, de les nostres coses, del vermut, del gel.

Tots tenim alguna cosa de Genís?

Potser encara som aquells animals tribals i territorials que tracten els seus amb guant de seda i veuen als altres, els dels altres clans, com enemics amb qui cal enfrontar-se ferotgement per la mera supervivència.

Si és així, si no podem treure’ns aquesta animalitat del damunt, al menys hauríem d’entendre que el nostre grup, la nostra pinya, ja no és la tribu, el mas o la vall. Ara el clan és tota la terra. Potser quan entenguem això, els Genissos es comportaran amb tothom com ho fan amb els amics, com els recordàvem de joves, i no hi hauran conflictes ni a petita ni a gran escala.

Digueu-me altre cop utòpic i altre cop us diré que el que és utòpic és pensar que podem continuar com fins ara.

Silvestre Entredàlies

PREVISIÓ VERSUS CURACIÓ

En medicina, com en d’altres disciplines, hi ha diferents maneres d’encarar una situació adversa, depenent del moment i els mètodes emprats.

Es pot esperar a que la circumstància es manifesti, per llavors, vista la seva naturalesa concreta i analitzant el seu abast, atacar-la específicament. Aquesta manera d’actuar és pròpia de la medicina curativa.

També hom pot optar per preveure, mitjançant símptomes previs associats, casuística, o altres indicadors, la provable futura manifestació d’una alteració adversa. Això portarà a actuar avançadament als esdeveniments. Parlem, en aquests casos de medicina preventiva.

És més, una mateixa circumstància, d’equivalent intensitat, en un sistema dèbil o immadur pot ser considerada una agressió greu, i per contra, en un sistema ferm i consolidat pot ser vista com a part del sistema mateix, de la seva realitat, pluralitat i riquesa.

I ara ve el símil polític.

Algunes democràcies amb fortes imperfeccions, democràcies més formals que reals, no suporten bé segons quines propostes i reaccionen amb virulència quan se senten atacats els seus controladors.

A Palestina, les últimes eleccions generals van tenir lloc, segons la delegació d’observadors internacionals, de manera neta i amb plenes garanties democràtiques. Tot perfecte, llàstima que el partit guanyador no és gens tolerat per l’Estat d’Israel. Estat que es veu obligat, segons diu, a emprar la medicina curativa per intentar extirpar un “càncer” massa estès dins la societat Palestina. El seu instrumental quirúrgic està format per tancs, míssils , buldòzers i fòsfor blanc, això sí, tot molt democràtic.

Espanya, en els propers comicis bascos opta per la medicina preventiva (democràtica també, és clar), més civilitzada i tolerada per les ànimes sensibles. Simplement si una formació política no els agrada, la il·legalitzen, en prohibeixen tota activitat, i “aquí paz y después gloria”. Val més prevenir que curar. Què polits que són!

Imagineu-vos que després de les eleccions, l’aritmètica parlamentària no permetés una coalició més regionalista que nacionalista. Que el proper govern basc anés cap a l’autodeterminació. Que amb el recolzament del poble, Euskadi caminés cap a un estat propi.

Tallant el tema en origen, Espanya s’estalvia una cosa tan lletja com enviar la Brunete.

Entre tots hauríem de ser més primmirats a l’hora de consentir aquests tipus de regressions en l’estat de dret. La democràcia i els drets civils no són una realitat eterna i perdurable per si sola.

Cal estar molt desperts i lluitar per tal que no vagin erosionant el que tant va costar.  

Silvestre Entredàlies

Ah sí,

La sort que tenim a Palau és que podem seguir aquest tema i tots els d’actualitat, i a més participar activament en la nova i moderna Ràdio Municipal que emet des de primers de gener. És fantàstic. Jo, però, encara no l’he pogut sintonitzar. De ben segur dec tenir un problema d’antena, o de receptor. Provaré de sentir-la per internet, que em sembla que també hi és.

FINS AQUÍ HEM ARRIBAT

Estic d’acord en què es poden defensar idees a capa i espasa, en què es pot ser tossut tancant files al voltant d’uns dirigents que representen i encapçalen un cert projecte. Encara que en les seves actuacions puntuals facin treure els colors a més d’un correligionari, quan es creu en un ideari fermament hom s’ha d’empassar molts gripaus, fer pinya i callar.

Però tot té un límit.

D’altra banda, les relacions internacionals d’Occident amb Israel són, eminentment comercials, i a sobre Europa i els Estats Units s’autoimposen un desfasat complex de culpabilitat enfront del món jueu d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

En aquestes circumstàncies, l’estat d’Israel atropella drets humans i es passa per l’arc del triomf les resolucions de l’ONU des de fa més de cinquanta anys. Els seus aliats s’ engolen el gripau.

Però tot té un límit.

L’opinió pública també s’ha anat acostumant a decennis d’opressió i desmesura contra el poble palestí. Tancs contra pedres, buldòzers contra oliveres. Ens hem anat familiaritzant amb les represàlies generalitzades i indiscriminades després de cada coet. Al cap i a la fi només ens cal passar ràpidament la pàgina del diari i vigilar de no fixar-nos en la sangonosa fotografia.

Però tot té un límit.

Servidor, el límit l’ha trobat avui, disset de gener de dos mil nou, dia en que escric aquest article. Dia en que portem vint-i-dues jornades de bombardejos sobre població civil terroritzada. Dia en què portem mil dos-cents morts i cinc mil ferits de difícil recuperació.

És aquest el primer conflicte armat en el qual la població civil no pot desplaçar-se, no pot fugir. No només estan presoners dins la franja, sinó que els bombardegen fins i tot amb fòsfor blanc als centres de l’ONU on es refugien. No són errors d’artilleria, fins aquest moment quaranta-nou instal·lacions de l’ONU han estat atacades. S’ha destruït la seu central d’ajuda al refugiat a Gaza de les Nacions Unides, punt neuràlgic de magatzematge i distribució de l’ajuda humanitària internacional. S’han bombardejat hospitals, escoles, centres de la Creu Roja – Mitja Lluna Internacional.

Totes aquestes barbaritats i les que se sabran amb posterioritat, no els cauen del cel als palestins, no són desgraciats fenòmens naturals, són accions premeditades de l’exèrcit d’Israel, són una cruenta represàlia per, teòricament, aconseguir la sacrosanta seguretat nacional i evitar que els llencin coets sobre el seu territori.

Avui llegeixo que nou de cada deu ciutadans israelians de religió jueva aproven aquesta ofensiva. També llegeixo que Israel donarà per finalitzada l’operació, no pas per haver-se  assegut a cap taula de negociació, sinó per què li dona la gana, pel mateix motiu que va començar-la i que endegarà a següent.

Si més persones han trobat el límit hauríem d’exigir als nostres representants que trenquin relacions amb la bèstia en què s’ha convertit l’estat d’Israel.

Espero de tot cor que l’ONU també hagi trobat el seu límit, que els quedi una engruna de dignitat i que ara que segurament l’ofensiva s’ha acabat, treballi durament per tal d’investigar a fons les carnisseries que s’han comès. Estic convençut que hi ha motius sobrats per acusar Israel de CRIMS DE GUERRA i de depurar responsabilitats d’alts comandaments al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia.

Israel va rebre carta blanca d’Europa després de la Segona Guerra Mundial. N’ha fet una ús abusiu i vergonyant. Ha arribat l’hora d’estripar-los la carta als morros d’un cop i per sempre.

Fins aquí hem arribat.

Silvestre Entredàlies

ELS BONS PROPÒSITS

És temps de renovació. Hem despenjat ja el vell calendari de la cuina, cansat, curull d’història i experiència, de bons moments pel record i males estones per l’oblit.

Ara, en aquell sofert clau que treu el cap de la paret, hi pengem un nou any, ple d’incògnites, d’il·lusions i de pors, de promeses i amenaces que jugaran a  cuit i amagar darrere da cadascun del tres-cents seixanta-cinc números dels dotze fulls.

És ara moment de fer balanç, agafar renovada força i convèncer-nos que el devenir depèn en part de nosaltres, i, com deia Martí i Pol “tot està per fer i tot és possible”.

En aquest canvi d’almanac fem aquells bons propòsit per a l’any que comença. Solen ser els més solemnes, els més monolítics, sòlids i purs. Habitualment, en contactar amb la tèrbola realitat es disgreguen i desapareixen com el terròs de sucre es dissol dins el cafè amb llet.

Aquests bons propòsits d’any nou conserven, però, una noble funció que és la de passar llista dels aspectes de la nostra vida amb els què no estem satisfets, i de mirar fit a fit els punts que volem i podem millorar o canviar. Són un primer pas, imprescindible, per el replantejament i el creixement personal.

  

Jo m’he proposat fermament no combregar més amb rodes de molí. Les trobo cada cop més grosses i de més mal pair. Per altra banda, la lletania que acompanya aquesta laica comunió ha perdut contingut i credibilitat amb el temps, crec jo.

De rodes de molí, al llarg de any passat ens n’han plantat als morros de tots tipus, mides i colors, n’anomenaré unes quantes:

No hi ha crisi.

L’economia espanyola és la més ferma del món i és immune al desastre global.

Estem en bones mans, política, social i econòmicament parlant. Els polítics són gent preparada que compte amb eines suficients per evitar la temptació de les grans empreses d’abusar del ciutadà-consumidor.

És possible continuar amb aquest sistema capitalista de producció basat en el creixement infinit en un món finit.

Les desigualtats socials actuals són necessàries i controlables.

Podem seguir destruint el planeta, ja trobarem una sortida.

Tota la responsabilitat de la barbàrie comesa per l’oncle Sam a l’Iraq és exclusiva del ninotet anomenat  Georges W. Bush. Tirant-li un parell de sabates al cap, com qui juga al Pim Pam Pum quedem en paus.

Ja penso que us venen al cap altres rodes de molí, però sota el meu parer la roda principal del molí major és que, pobres de nosaltres, no podem fer res per canviar la dinàmica del gran engranatge.

Ben segur que de moment, si no vull parar boig, continuaré combregant, però ja he fet el primer pas, veure que són grans rodes de molí, que no són HÒSTIES.

Molt bon any per a tota la gent de bona voluntat, als altres, no tant.

Silvestre Entredàlies