ELS FOLLETS MARCIDORS

Tots tenim una tendència natural cap a l’optimisme o el pessimisme, les nostres circumstàncies també decanten, indubtablement, la balança.

Però aquesta tendència pot modificar-se, pot millorar amb una actitud personal positiva.

Cal, segons com, un esforç constant i fixar-se en els ímputs que ens hi ajudin.

En aquests temps en què les alegries són flors delicades que s'han de regar amb molta cura i extremar-ne la vigilància, us vull advertir sobre la presència subtil, però molt extensa d'uns éssers diminuts i perversos.

Solen parasitar congèneres nostres, persones a vegades molt properes que presenten uns símptomes inequívocs. Podem detectar que un interlocutor nostre està parasitat per un d'aquests individus per les seves reaccions en detectar motius d'alegria. Senyals inequívocs són: aixecament de cella, nerviós somriure burleta, expressions com “ja veurem”, “vols dir?”, “tu rai que totes et ponen”, “de moment”. En l'hoste també podem apreciar cara de pena i resignació que desapareix quan li sembla que no l'estem mirant.

S’instal·len en butxaques, bosses de mà, i altres llocs similars on puguin estar al cas de les converses del seu hoste.

Fixeu-vos, se'ls pot veure la punta d'una orella o bé percebre els copets de colze que fan als seus hostes per advertir-los que han d'aportar elements depriments a la conversa.

Semblen personatges solitaris i feréstecs, però en realitat el que volen és companyia, volen no estar sols en el seu espai negatiu, en el seu pessimisme i còmode abandó. Els fa molta ràbia que us hi acosteu amb un somriure franc als llavis, que camineu pel carrer xiulant una cançó.

Vigileu. Tots plegats hem de fugir de la seva influència o no ens en sortirem.

Si et descuides, mentre estàs explicant tal o qual altra cosa, si detecten alegria o optimisme, ràpidament et tiren una manta al cap i intenten dur-te a la foscor mitjançant les paraules del seu hoste.

Són els anomenats follets marcidors.

 Podem intentar rescatar l'hoste de la influència d'un d'aquests follets, encara que és una feina arriscada i requereix perícia i astúcia. Ens hi juguem l'humor i la integritat emocional. Es recomana no intentar-ho en solitari i sense ajuda d'un especialista.

Si detectem que la infecció és incipient en una persona molt propera a nosaltres, encara podem provocar que el follet no arreli. En ambients molt alegres, d'eufòria col·lectiva s'han donat casos de follets saltant del seu amagatall, sortint corrents i amagant-se ràpidament darrere un arbust o sota un cotxe aparcat.

Però creieu-me, si un i un altre dia veieu la punta de l'orella del follet i el vostre interlocutor (el seu hoste) insisteix en aixafar-vos la guitarra amb pobres arguments depressius, fugiu-ne sense dubtar-ho. Aquests éssers són perillosos, gelosos de l'alegria aliena. Són autèntics vampirs emocionals. Aquests petits peluts s'apropien, xuclen l'energia que els manté vius de l'optimisme del seu voltant. Si els ignorem, ens n'allunyem, no poden alimentar-se i poc a poc s’encongeixen, queden com una pelleringa inert al fons d'una butxaca, i solen acabar morint esmicolats dins la rentadora. El seu hoste, d'aquesta manera queda lliure de la seva perversa influència i ràpidament li canvia la cara i l'actitud.

Evitem doncs de caure en converses negatives i destructives i apropem-nos a persones de somriures francs i mirades clares què són mostra d'alegria i optimisme i garantia de que estem lluny de cap follet marcidor.

Silvestre Entredàlies

NO ELS BUSQUEU

 

Són en Renè i en Paul, avi i nét, grans amics. Caminen pel fort desnivell, a pas decidit i amb la fresca del matí avancen il·lusionats i en silenci còmplice.

A la llar que comparteixen i pateixen, fa temps que la vida se'ls ha fet insuportable.

La filla d'en Renè i mare d'en Paul, no té temps ni estimació per cap dels dos, senzillament, no els entén.

El gendre d'en Renè, i pare d'en Paul, és un advocat reconegut entre els grans empresaris per la seva astúcia a l'hora de fer EROs falses i altres martingales que millor no saber. Les poques estones que coincideixen a casa, veu en el seu fill un estrany i en el seu sogre, una visita incòmoda.

El matrimoni està molt ocupat, l'una gastant i l'altre fent diners a cabassos.

En Renè sempre diu que hi ha bojos que es pensen que poden canviar el món, i que són aquests els que el canvien. Vol per en Paul un present i un futur millor, i el construiran, ja ho crec.

Fa dos dies, avi i nét, van comunicar a casa seva el pla que tenien pensat. Anirien a la muntanya els dos sols. Dimarts pujarien en cotxe fins a l'Hospice de France, prop de Bagneres de Luchon, i allà, a l'aparcament del refugi, prepararien el sopar amb el fogonet i dormirien al cotxe de l'avi. L'endemà, ben d'hora, es calçarien les botes i pujarien fins al Port de Benasque, a 2450 metres. Farien unes vistes increïbles i unes fotos imborrables i desfarien el camí cap a casa, o potser, si estaven molt cansats, farien nit altre cop al cotxe i tornarien l'endemà, que no es preocupessin, que l'avi portaria el mòbil desconnectat. Els pares d'en Paul els van donar permís, tot i que creien que ja estava anant massa lluny la influència del vell revolucionari sobre el cadell de burgès. Però ja ho parlarien quan tornessin.

El que no els havien explicat és el seu vertader pla. Per sort i per camaraderia, en Renè havia conservat ben viva l'amistat amb els companys de joventut, entre ells el seu millor mestre i amic, Lucio Urtubia. Doncs bé, aquest els havia proporcionat, a avi i nét, documentació falsa, aixopluc familiar i una bona cobertura argumental per a la seva nova vida que començaria al Port de Benasque, tot passant la ratlla.

A casa seva no sabien fins a quin punt n'estaven farts.

No sabien fins a quin punt l'avi astut, tenaç i compromès, estava determinat a permetre un futur al seu nét, lluny de la hipocresia, del negativisme, de la resignació i del deixar-se portar pel corrent circumdant. Un futur de llibertat i lluita.

Van deixar una nota al cotxe: “N'estem farts. No ens busqueu, no ens trobareu”. Van estar buscant qualsevol pista o rastre de la seva desaparició. Res. Els pares, això sí, al cap dels dies i per via absolutament discreta van rebre confirmació que el seu fill estava bé, per primer cop; i l'avi també, més que mai.

Lucio Urtubia és qui coneix tots els detalls d'on són i com els hi va la nova i, ara sí, engrescadora vida. I si hi ha una persona que no parla del que no vol i que és fidel a amics i ideals, és Lucio Urtubia.

 

Silvestre Entredàlies

L'INNOCENCI GARCIA

 

Gairebé per jubilar, assegut en una cadira de plàstic a la porta d'un aparcament de cotxes, en ple eixample barceloní. El vaig conèixer tenint cura del monòton i autònom funcionament del local. Sempre el veia amb un llibre a les mans. I, suposo que com molts lectors compulsius, no em puc estar de fitar què llegeixen els altres. I el nostre personatge, en aquest sentit em donava sorpreses d'alçada.

Bon dia, bon dia. Això és el que intercanviàvem cada matí, a la mateixa hora, gairebé al mateix minut. El dia que vaig veure que estàvem llegint el mateix llibre, no vaig poder-me'n estar, i li vaig ensenyar el meu, tot encetant conversa i amistat. A partir d'aquell fet, les nostres trobades matinals vàrem anar allargant-se, i un dia anàrem a fer una cerveseta al vespre, tot plegant de la feina.

Va ser llavors, un vespre xafogós, sobre una taula de marbre blanc, entre els rodals de dues gerres i el plateret de cacauets on va anar destapant les cartes del seu recorregut vital.

 

De ben jovenet ja tenia una tenacitat i una fortalesa interior remarcable, això i altres coses va fer-lo dedicar al ciclisme, al qual dedicava moltíssimes hores i tota la seva energia. Al cap dels anys va arribar a ser dels millors de la seva categoria. Un diumenge, a la línia de sortida, va mirar, potser com no ho havia fet mai, als ulls dels seus competidors, i hi va veure el que potser ja feia temps que hi era. Va veure ulls desorbitats, nerviosos, cares desencaixades, rictus inequívocs, damunt de totes les bicicletes. Tots anaven amb l'escopeta carregada, tots havien pres, indubtablement substàncies dopants. En sentir el tret de sortida de la cursa, l'Innocenci no va moure ni una pestanya, havia pres una decisió. Quan van haver sortit esperitats, va descavalcar, es va treure el casc i, en arribar a casa, va penjar la bicicleta per sempre.

Més endavant va estudiar farmàcia, l'atreia investigar i poder col·laborar en el progrés de la salut de les persones, en fer un món millor. Reptes intel·lectuals, socials i morals van fer sortir el millor d'ell, que és molt. Però, de cop i volta, en una fatídica reunió en la empresa farmacèutica que treballava, van comunicar-li el canvi immediat d'orientació. Abandonaven la investigació en malalties tropicals i potenciaven al màxim les línies cosmètiques i dietètiques. És on hi havia calés de veritat i ràpids a guanyar, i anaven a buscar-los. En arribar a casa, l’Innocenci va penjar, al costat de la bicicleta, la bata blanca per sempre.

Llavors va pensar que s'havien de canviar moltes coses en aquesta societat, i l'eina adient per fer-ho era la política. Va arribar molt amunt, tan amunt que van posar-li un sobre a les mans, ben carregadet de bitllets. Els va treure, els va comptar, els va estripar i li va llençar a la cara de qui li havia donat.

Amb la bicicleta, i la bata blanca, va penjar el sobre buit i el carnet de militant per sempre.

I aquí el tenim, vigilant cotxes al pàrquing, decebut, envellit, però convençut que entre la joventut que puja hi ha molta gent ferma que sí que ho aconseguiran. Potser estan encarant millor els problemes i triant millor les eines i els objectius. No li queden forces per lluitar, però seguirà amb interès i emoció els indubtables avenços d'una societat que només té un camí possible: millorar per a tothom, honradament.

 

 

Silvestre Entredàlies

EL SURO

Al despatx, en un suro a la paret, feia molt de temps que hi tenia una foto del Dioni al costat del seu furgó blindat. Obertament admirava la seva acció, i d’altres per l’estil d’enriquiment ràpid i irregular. Ell també voldria lluir rellotges d’or i “mulates de bandera”, aprofitant-se dels altres. Si no ho feia ell, ho faria un tercer.

El suro, amb el temps, es va anar omplint d’engominats personatges: presidents de comunitats autònomes, membres de la família reial, constructors i tresorers de partits. Eren els seus referents de vida.

Un dia es va trobar enmig d’una protesta per sobresous fraudulents de les elits d’un partit polític. En la pancarta que va fer-se, no demanava honradesa ni justícia, s’hi podia llegir: “on és el meu sobre?”

Últimament no passa setmana que no hi ha una cara nova al seu suro. Algun encorbatat que se’n fot  sota el nas de la justícia i de tothom. Ja comença a notar, però, que el seu sentiment ja no és el majoritari, almenys ostensiblement. Alguna de les visites que rep arronsa les celles en veure el particular santuari. Ell no ho entén. Diu que són hipòcrites i envejosos. Que són dos dies, què carai!

Aquest matí però s’ha llevat entresuat i trasbalsat. Es trobava com empatxat. Tampoc és que ahir fes el gran sopar, ha pensat. Tenia una angúnia interior, ja se’m passarà, s’ha dit. Ha fet la sèrie de rutines matinals i ha sortit de casa per anar a la feina. A mig camí s’ha aturat a fer un cafè, a veure si així s’espavilava. És clar, s’ha equivocat i se li ha posat com una bomba. En arribar a la feina i veure els seus ídols del suro li ha sobrevingut un mareig intens i unes basques àcides que l’han fet seure de cop per no caure plegat a terra.

Al migdia, gens recuperat, ha aprofitat per anar a cal lampista. Li havia fet una reparació a casa i ha anat a pagar-li. En obrir la porta de l’establiment ha dringat una campaneta. El lampista l’esperava a peu de mostrador. Damunt un senzill imprès i brandant un bolígraf li ha fet quatre números, i ha estat llavors que li ha etzibat la pregunteta: -ho vol amb IVA o sense IVA?

En una fracció de segon li han passat pel cervell totes les fotos del seu suro-santuari. Tota l’admiració que els tenia, de cop s’ha entortolligat a la boca de l’estomac, i transformat a l’instant en un fàstic incontrolable, ha emès una profusa i abundant vomitada damunt el taulell, els papers i fins i tot la mà dreta del petrificat i empastifat autònom. Ha marxat de l’establiment amb la poca dignitat que les circumstàncies permetien, i s’ha dirigit cap a la feina. Allà, instintivament i mig inconscient, ha despenjat una a una totes les icones del suro, acabant pel gran Dioni. No n’ha tingut prou amb la paperera, ha passat totes les fotos per la destructora de documents. S’ha pres una camamilla i s’ha trobat com nou. Ha tornat a cal lampista duent sota el braç amb una gran i sincera disculpa una ampolla de cava. Ha deixat les dues coses sobre el taulell i li ha pagat el que li devia, amb IVA.

Ha pensat que només havent fet aquest canvi d’actitud podia exigir honradesa en la classe dirigent.

I en despertar-se, no ha sabut en quin punt del conte havia començat el somni.

 

Silvestre Entredàlies

LA SAMARRETA                                          

Ja sabíem de fa temps de l'existència de les maquiles. Ja ens havien dit dotzenes de vegades que algunes transnacionals del tèxtil es basen en la feina de treballadors molt mal pagats que tallen, cusen i planxen en condicions inhumanes i salaris paupèrrims. I que hi ha un control mediambiental molt deficient en els tractaments dels teixits.

Tinc mala memòria, i en certes circumstàncies s'agreuja. Sobretot quan ve la primavera o en els canvis de temps en general. Tot passejant per centres comercials plens de botigues de roba, és quan el cervell m'esborra els conceptes “maquila”,  “justícia social” i d'altres. Només veig samarretes i jaquetes que em queden d'allò més bé, que tanta falta em fan i que, per art de màgia, són una ganga.

Fa uns dies, vàrem conèixer l'esfondrament de l'edifici-taller “Rana Plaza” de Bangla Desh. El balanç, ara que escric això, és de mil cent vint-i-set morts, i no para de créixer. Les causes varen ser la negligència en la seguretat de l'immoble, en connivència amb les autoritats, la cobdícia i el menyspreu per la seguretat i la vida dels empleats.

De tot aquest afer tan agre, el que tinc més clar és que el responsable últim d'aquesta massacre concreta i de tot el desgavell mundial del sector és la meva memòria. Bé, la meva i la de milions de persones a les que ens agrada lluir roba nova cada dos per tres sense qüestionar-nos ni la qualitat ni la procedència.

Vàrem veure per televisió, disset dies després de l'accident, com els equips de rescat treien a Reshma Begum d'entre el formigó esmicolat. La noia havia sobreviscut tot aquell temps sota la runa. Atrapada i protegida entre una biga i un pilar. Va patir por, dolor, desesperació. Va sentir, dia rere dia els crits agònics del seus companys de captiveri. Les seves veus s'anaven esllanguint, creixia la fortor dels seus cadàvers. Va témer cada nova vibració provocada per les piconadores i les excavadores. Va cridar, va picar ferros per fer soroll, i finalment la van treure amb un fil de vida damunt d'una llitera.

Una notícia esborra l'anterior, i les d'aquest tipus les esborren els esvelts maniquins i els lluents  aparadors de les grans marques.

La Reshma Begum va fer unes sentides declaracions en sortir de l'infern. Va dir que mai més volia tornar a treballar en aquelles condicions. Pot ser que aquesta determinació l'ajudés durant el seu captiveri a seguir viva.

És pensant en ella i en les seves paraules què m'he promès no desmemoriar-me mai més.

He anat a un calaix on guardo retalls de roba, n'he escollit un de ben llampant i he retallat una petita peça en forma de samarreta. L'he enganxat a la porta del meu armari de la roba, ben a la vista. Així, quan la notícia de Bangla Desh hagi caigut dels diaris i ja sigui invisible altre cop aquesta injustícia, cada vegada que obri l'armari, la samarreteta em farà memòria.

 Em farà buscar alternatives en el mercat. Trobaré productes i firmes que respectin els treballadors i el medi ambient. I alhora, em farà veure que tampoc és tan urgent que em compri uns altres pantalons, i que la jaqueta de l'any passat està prou bé, que carai!

 La samarreteta em vigilarà la memòria i no seré jo que porti altre cop a Reshma Begum a l'esclavitud. Us convido a què tampoc sigueu vosaltres.

 

Silvestre Entredàlies

PRUDENCI JOU I LLIBERT FARGUES

 Tots dos varen néixer al mateix carrer i varen créixer xutant la mateixa pilota, berenant plegats sota la mateixa morera. Eren ben iguals. Però en les nits adolescents de descoberta, i sobretot de xerrera i reflexió ja s'anaven distanciant els seus tarannàs. Es van criar acomboiats per les seves respectives famílies i entorns relativament benestants. Eren tots dos uns joves amb futurs relaxadament triomfadors fins que va arribar la garrotada. Varen complir els vint-i-cinc l'estiu del dos mil set, l'un per Sant Joan, l'altre el vint-i-u d'agost.

 En Prudenci Jou, confiat pel seu estatus, s'havia relaxat anys enrere, la vida l'havia somrigut i ho faria sempre, així que no li calia seguir amb els estudis. Més tard, en resistir-se-li la satisfacció en la primera feina va pensar que ja vindrien temps millors (o més fàcils). Ara, gairebé als trenta-un no té ni ofici ni benefici, ni empenta ni consistència, ni suc ni bruc.

 En Llibert Fargues tampoc li va faltar res fins al dos mil set. Vivia a casa dels pares, no tocava ni un plat, fins i tot l'àvia encara li feia el llit cada dia. Això si, es deixava les banyes en els estudis i caçava al vol qualsevol feina ocasional. No es coneixia el melic i no s'havia llepat mai les ferides. Entenia que tot aquest bé de Déu era circumstancial. Aquesta xauxa personal i social era un miratge, una anècdota de la història recent. Als seus pares ningú els havia regalat res a la vida, als seus avis menys, i podríem seguir. Així que calia calçar-se i aprofitar el present per afrontar el futur amb empenta.

 En Prudenci Jou veu en la crisi actual una plaga bíblica inexplicable, un mal caigut del cel. Per tant val més aturar-se, hibernar i esperar el desglaç. Pensa que no pot anar pitjor, i que qualsevol temps passat va ser millor.

En Llibert Fargues veu en la crisi una estafa planificada, una trama construïda per uns quants. S'espolsa la mandra, es mou i tira endavant, somnia, arrisca i persevera. Creu que mai ha estat tot tan obert.

 A en Prudenci, l'actualitat el deprimeix i l’endemà l'espanta. -És impossible canviar res. Siguem realistes!- diu.

A en Llibert, el present l'esperona i el futur l'il·lusiona. -Tot està per fer i tot és possible. Siguem somniadors!- afirma.

En Jou s'evadeix amb vídeo jocs on-line i mons èlfics de sobretaula. -Que fosc és el túnel!

En Fargues s'interessa i investiga en cada moviment social que brolla. -Quanta llum hi ha fora!

Les dues són estratègies de supervivència. Segons el nostre caràcter s'estova o es trempa necessita d'una o altra argúcia per no embogir ni col·lapsar.

Potser en Llibert  és un somiatruites, un il·lús, però si en Prudenci pot sortir algun dia del seu cau no serà per què tot plegat s'hagi arreglat sol, serà pels Lliberts que s'escarrassen per capgirar la situació.

Tots nosaltres portem al cap un barret, més o menys visible, on en Prudenci i en Llibert han fet el seu niu. I malden tots dos per fer-se sentir més que l’altre.

Quan esmorzem amb algú o quan demanem una barra de quart al forn, és en Jou i en Fargues qui parlen per nosaltres. Segons cap a on basculi el nostre barret farem decantar el dels nostres interlocutors. Hem de governar cadascú el nostre barret amb determinació. Entre tots anem modelant un estat d'ànim col·lectiu que serà el que ens durà pel pedregar o pel bon camí.

 

Silvestre Entredàlies

 

L’OSVALD CRESTALL

Una de les característiques definitòries de la espècie humana és la seva capacitat de reflexió, d’analitzar els estímuls que rep de l’exterior i inferir-ne conclusions. És el que ens diferencia, per exemple, d’una gallina.

Per poder desenvolupar aquestes aptituds, hom necessita bàsicament dos ingredients. El primer és l’entrada d’un seguit d’informacions, com a matèria primera; i el segon, uns certs períodes de no-entrada de nova informació, per permetre al cervell processar sense distraccions els inputs rebuts prèviament.

 

Sona el ràdio-despertador a la tauleta de nit de l’Osvald Crestall. A les set en punt, amb el butlletí de notícies. Ja el deixa engegat mentre esmorza una mica i surt de casa. Va a agafar el metro, amb els auriculars posats, no sent una mallerenga matinera i estranyament urbanita que refila a punta de dia. A l’andana l’espera més música, anuncis en cartells gegantins. Projeccions entre les vies. Au, cap a la feina. Allà va a tot drap: telèfons, correus, reunions... li passa la jornada volant! Al vespre corre cap al gimnàs, on es barregen una música estrident de fons, els crits sincopats i esbufegants del monitor de la classe de Body Pum, els estímuls visuals de dotze pantalles, dotze, de televisió penjades de les parets, a més del monitor de la cinta de córrer, on l’Osvald sintonitza els gols de la jornada anterior de la lliga. Fins i tot a la dutxa el martelleja el Waka-waka.

En arribar a casa rebentat, sopa de mala manera, i s’escarxofa al sofà per veure com uns famosets de pa sucat amb oli expliquen les seves preteses intimitats i misèries. Això li va bé, el distreu, diu ell.

I quan finalment es posa al llit connecta l’i-pad per consultar el correu electrònic i fer una llambregada als blogs del quals n’és seguidor. Apaga el llum i, ara si, pot gaudir del silenci, de la no-entrada d’informació que dèiem al principi. Aquest període li dura justament cinc segons, fins que s’adorm.

Però no pot reflexionar només amb cinc segons al dia. Així no és capaç de prendre decisions ni serà mai amo del seu itinerari personal present o futur.

 

Un bon dia, l’Osvald, va adonar-se que, sobretot al matí, intercanviant les primeres frases del dia, se li escapaven notes dissonants, el que en diem galls. Va observar-se al mirall, enmig de la seva incipient calvície, va veure una mena de petita protuberància allargada, seguint l’eix del cap, vermellosa i amb textura de berruga. Hauré d’anar al metge, va pensar. A la part central del llavi se li va fer una durícia còrnia i en punta. I ja quan se li van afluixar les dents i va notar uns puntets durs en tota la pell va anar d’urgències espantadíssim.

Allà li van dir, desprès d’una exploració complerta i rutinària: - no es preocupi, és el procés normal tenint en compte la vida que li hem dissenyat, perdó, que ha portat. Ja podem ingressar-lo ara mateix. Prenguis això i relaxis.

 

En despertar-se va sentir un ambient polsegós i sobretot, una fortor característica. Sota seu passava lenta una cinta amb uns objectes blancs, arrodonits. Va treure el cap entre els barrots i va veure dotzenes de caps arrenglerats, que com el seu miraven a banda i banda. Davant el bec tenia pinso i aigua. La sorpresa li va durar pocs instants.

Va centrar-se a pondre regularment, maquinalment, un ou cada dia. I a l’endemà ja no recordava que algun cop havia estat humà.

 

Silvestre Entredàlies