XARAGALLS DE DISCORDIA

L’harmonia, la convivència és relativament fàcil i fluïda quan en una comunitat tot va de cara, les vaques són grasses i el clima benigne. La bonança ajuda a la bonhomia.

Tanmateix, quan van mal dades la cosa canvia. En temps de crisi o de situacions anormals res gira rodó. I és en els equilibris dinàmics i inestables on qualsevol dels finals és possible.

Quan es presenta una situació d’aquesta índole pot sortir el millor que portem dins: la solidaritat, el sentiment de pertànyer a un mateix vaixell.

Però també pot passar que es desperti la fera supervivent i egoista que tenim sota la civilitzada pell, i traiem les urpes davant el proïsme, què alhora és  competidor d’un bé escàs en disputa. No és gens casual que els esdeveniments agafin un o altre caire, que cohesionin o que  disgreguin.

Fa uns anys va haver una greu situació a la Costa da Morte, a Galícia. Un petroler, mal anomenat Prestige, va vessar milers de tones de fuel al mar. La gestió de la crisi per part del govern espanyol i de la maquinària de l’Eta va ser, més que nefasta, de paràlisi i d’inacció. La població va reaccionar com mai ho havia fet i es va donar a ella mateixa i a l’estament polític una gran lliçó. S’organitzaven autocars plens de voluntaris que amb les seves vacances, les seves butxaques i les seves mans restituïen, en la mesura del possible, la normalitat a cada platja, a cada pedra. Els recordem vestits amb aquelles granotes blanques, amarats de pega negra de les katiuskes a les celles. Mentrestant, amb corbata i mocassins, els polítics minimitzaven la dimensió de la catàstrofe, menystenien i fins i tot obstaculitzaven la resposta ciutadana.

Ara, a Catalunya estem patint, no una sequera aguda però puntual, sinó, al meu parer, una punta de la sequera crònica en la què fa anys que estem immersos.

He ensumat que de manera incipient, però encarrilada, determinats grups polítics arrelats en el territori pretenen importar al nostre país el que altres, d’inconsciència reputada, ja porten anys atiant al conjunt de l’estat espanyol, és l’anomenada guerra de l’aigua. No hem de permetre de cap de les maneres que per roïns interessos partidistes i econòmics en lloc de treballar per solucionar els efectes de la sequera, es busqui el “com pitjor, millor”, i se soscavi la cohesió territorial.

Hem d’evitar que per estratègies polítiques i de poder d’uns pocs, ens llancin al ring pagesos contra urbanites, industrials contra regants, Baix Ter contra Baix Llobregat, Tarragonès contra Barcelonès.

És d’una irresponsabilitat extrema. No és cap joc i ho saben. La sequera i l’enfrontament territorial, un cop engegats tenen finals imprevisibles.

Espero, com un nen, que quan llegiu aquest article plogui a bots i barrals i que perdi completament la vigència i la raó de ser. Però el fet és que ja fa anys que m’afaito, així doncs, lluny d’estripar-lo, us el dono a llegir.

Silvestre Entredàlies

UN BRANQUILLÓ A LA BRASA

 

Fa ja cinc anys que el famós Trio de les Azores negant tota evidència, envoltat de mentides, fotent-se de la comunitat internacional i de les regles de la més mínima decència va destruir un país ple de futur, farcit d’esperança.

Fa ja cinc anys que la societat civil occidental va despertar de l’eterna migdiada de l’opulent per cridar ben fort i clar que no estava d’acord amb aquells que deien que actuaven en representació seva.

Aquelles mobilitzacions representaren un avís per l’estament governant, l’advertiment els deia que el poble pot tenir prou confiança en si mateix i prou força per a qüestionar-los. També es van establir uns vincles, potser només emocionals, entre les poblacions de molts països, i sobretot, va fer veure al poble iraquià, que a diferència dels nostres “representants”, nosaltres els fèiem costat.

Som somniadors, d’acord, però cal somniar si volem canviar el món. Realitats ben palpables avui en qualsevol àmbit eren somnis inabastables ahir mateix.

Sabem, tampoc som rucs del tot, que una flor no fa estiu i que el cactus que va florir ara fa cinc anys va ser adobat per circumstàncies i interessos que res tenien a veure amb el respecte als pobles o amb la pau mundial.

Desprès de tanta vergonya, la situació a l’Orient Mitjà ha empitjorat substancialment.

A l’Iraq hi ha milions de refugiats; desenes de milers de presoners dels ocupants, ningú sap quans centenars de milers de morts i els sistemes sanitari i educatiu estan destruïts.

A l’Afganistan, l’any passat hi va haver més combats que en qualsevol  moment des de l’inici de l’ocupació a l’any 2001, el rebuig del poble cap a l’invasió és cada cop més gran.

A Palestina la població ja no pot més sota el boicot econòmic i els atacs israelians duts a terme amb el suport dels governs dels EUA i Europa.

A Guantánamo ja fa sis anys que dura aquell infern en forma de presó il·legal que es fonamenta en el  silenci i connivència de la comunitat internacional occidental.

De tota aquella flamarada de consciència i revulsió d’ara fa ja cinc anys en queda una brasa, petita i discreta però amb un gran potencial.

Em de pensar que amb les nostres protestes, contribuïm a superar l’odi produït per la guerra. Col·laborem a fer un món millor i més pacífic.

És per tot això que el proper dia quinze de març s’ha organitzat una nova jornada internacional de manifestacions.

Anem, doncs, a posar un branquilló a la brasa, potser no és ara temps de grans fogueres, però és bàsic que mantinguem el caliu, petit però roent.

Silvestre Entredàlies

SANT ANDREU I EL CADENAT    

                                                                         

Les ciutats grans ofereixen als seus ciutadans  o estadants situacions, vivències i oportunitats francament gratificants. Existeix, però, en les grans viles, i molt més en les grans ciutats el fenomen de l’anonimat dels seus habitants. Aquesta condició l’aprofiten alguns individus per comportar-se de manera recriminable. Afegeixen hostilitat al conjunt de sensacions emeses per la ciutat.

Un dels fets que, en aquest sentit em crida l’atenció i m’afecta és la manera exagerada en què els ciclistes de Barcelona es veuen obligats a lligar i encadenar els seus delicats vehicles si no volen que desapareguin ràpidament.

És així com, estant de visita a Florència m’he fixat en com de tènues i simbòlics són els cadenats de les bicicletes. No els cal tampoc lligar-les a un arbre, fanal o aparcament ciclístic. Simplement aparcades damunt el cavallet o recolzades en una paret, un cadenat gairebé de joguina passat per la roda de davant és garantia suficient per trobar la bicicleta just en el lloc i condició on l’havien deixada.

Dons bé, acabada la breu estada a Florència, aquella mateixa nit vaig somniar que emprenia un viatge per tal de trobar una ciutat on establir-me. Així com Sant Andreu anava amb el rem a coll, buscant un lloc on ningú sabés ni de rems ni de mars, jo anava de ciutat en ciutat amb un cadenat de bicicleta a la mà, entrant a preguntar a les ferreteries si sabien què era aquell estri.

Durant el meu periple vaig anar a parar, entre moltes, a una vila de mida mitjana de la Toscana. Al primer moment vaig emocionar-me en veure bicicletes sense lligar. Però uns homes que la feien petar a la plaça em van aclarir el meu miratge. Pel que explicaven, alguns espavilats i galvanosos vilatans tenien per costum utilitzar les màquines d’altri per als seus desplaçaments, deixant-les en un altre punt de la ciutat. Per mandra de pedalar, un cop la bicicleta en qüestió havia anat a parar als carrers més baixos de la vertical orografia de Certaldo perdia tot interès per aquests picarescos ciclistes. De ben segur que en alguns avantpassats d’aquests elements va inspirar-se Bocaccio, fill d’aquesta vila per escriure els contes del Decameron.

Més en davant, en una altra fase del meu somni va aparèixer un personatge per dir-me que a la part nord de la costa adriàtica italiana trobaria una ciutat on em seria francament difícil trobar una bicicleta lligada. Tot just en arribar-hi, vaig adonar-me que aquest capsigrany m’havia ben bé aixecat la camisa doncs era clar que no trobaria bicicletes lligades, ni tampoc deslligades, la cuitat era Venècia, on aquests vehicles son tan inútils i exòtics com una nevera a Groenlandia.

Tots hem experimentat la sensació que mentre anem despertant, els somnis van transformant-se en menys creïbles, més absurds i irreals. Aquest que us he explicat també va sofrir aquesta lògica mutació. Però malgrat tot, ben despert i conscient, seguiré observant a les ciutats allà on vagi els cadenats de les bicicletes que em parlaran de la qualitat de la convivència i del grau de respecte i confiança que es professen i es mereixen els seus ciutadans entre si.

Silvestre Entredàlies

ESQUERDES, TASCONS I MALLS

No és pas per esguerrar-vos el final de les festes nadalenques però us faig arribar unes reflexions, un pèl espesses, i una recomanació de bons propòsits per al nou any.

Ens dicten a cop de campanya publicitària com hem de gestionar les ànsies consumistes que ells mateixos ens inculquen.

Hem de malbaratar els recursos naturals i explotar la capacitat de treball d’altres països d’una manera cada cop més accelerada en una cursa cap a enlloc, en un creixement constant cap a la desigualtat i la inestabilitat Nord-Sud.

El conglomerat de les grans empreses, multinacionals i transnacionals formen un bloc massís i compacte.

Aquestes macroempreses són ja més poderoses que molts estats, estan fora del seu control. Campen per tot el món com pel pati de casa seva.

Però, com tot organisme complex en creixement desbocat pateix tensions i friccions internes, que es tradueixen en esquerdes a la seva pell de roca. És el que té la duresa, li manca elasticitat.

Apareixen, llavors, agents interns encarregats de dissimular les clivelles, per tal que no copsem aquests punts dèbils. Malgrat tot, sembla que no donen abast.

Així doncs, i si part de la seva fortalesa fos només fictícia, producte del maquillatge?

I si una altra part de la seva fermesa fos la nostra pròpia actitud acomodatícia?

Ens cal, doncs, prendre confiança en la nostra força, en la nostra traça, en el potencial que tenim de canviar les inèrcies. Hem d’escrutar la pell de la roca, palpant-la, escoltant-la amb atenció. Hi ha clivelles a la roca. N’hi ha de profundes i antigues, i també de més recents, encara incipients, gairebé inapreciables. Totes són bones, hem de trobar la nostra.

A tall d’exemple faig esment de dues de les falles importants que mostren l’interior vergonyant del sistema.

La primera és que algunes indústries agroalimentàries estan portant deliberadament a la misèria i a la dependència exterior a països que havien tingut o haurien pogut assolir una certa sobirania alimentària; casos flagrants són les corporacions que exploten el cafè, el cacau, el sucre i la soja.

La segona esquerda profunda és la de la banca. Molts dels nostres bancs i caixes, lluny d’afavorir el desenvolupament, financien empreses d’espoliació de recursos naturals en països pobres amb governs submisos o corruptes i financien negocis armamentístics o bèl·lics.

Doncs bé, per atacar el monòlit de poder, en aquestes dues esquerdes hi ha clavats dos potents tascons a l’abast dels nostres malls. Són el Comerç Just i la Banca Ètica. Dues bones eines pel reequilibri mundial.

Us convido aquest nou any 2008 a fixar-vos en una dels milers de fissures o en els centenars de tascons que ja hi ha instal·lats, i a picar amb constància amb el vostre mall. Semblarà una feina titànica, desigual, però recordeu que creure això es ja part del triomf del sistema dominant.

Feliç any nou, i que la força us acompanyi!

Silvestre Entredàlies

L’INEVITABLE HOME BLANC

Va haver-hi un escàndol al Txad.

Uns nens van ser trets de casa seva amb enganys i diners per a les seves famílies, funcionaris i altres espavilats.

La canalla anaven, entre espantats i nerviosos, participant de l’ensarronada; engrescats amb el paradís que els esperava a l’altra banda del món, a la banda blanca, del triomf fàcil, dels gossos lligats amb llonganisses.

Deixaven enrere lleganya, pols i mosques. Ja vestien Nike i Reebok, ja eren una mica Eto’o.

També, però, s’allunyaven del nucli familiar, del seu carrer, dels seus amics, dels avis ja morts, que tantes rondalles els van explicar. Giraven, potser per sempre, l’esquena a un país que, com tots, vol tirar endavant amb les mans i l’esforç de la seva gent, dels seus fills que estimen la seva terra com ningú.

Quan l’expedició ja era a punt de tocar el cel, el globus es va punxar. La llarga cadena de suborns, enganys i complicitats es va trencar.

Llavors, la ignomínia va saltar ràpidament a primera plana. La premsa, els governants francesos i espanyols, l’opinió pública es va posar les mans al cap.

Ens varem preocupar moltíssim pels detinguts en l’operació, pels membres de l’ONG, per la tripulació de l’avió; per la seva seguretat, pel seu estat físic i psicològic. Sobretot a França se’n va fer una qüestió d’Estat. Varem estar molt pendents dels vols de Supersarkozy amb els calçotets per damunt dels pantalons i la capa tricolor. Ell, amb l’arrogància de ranci cap de metròpoli i deslliurat de tota vergonya va anar a alliberar els seus blanquets compatriotes (“fossin culpables o no”) . Es va passar per l’arc del triomf la sobirania del Txad i el seu poder judicial.

Sembla, però, que aquesta fos la única part de l’afer que ens interessava.

Què ha passat amb els nens? On són ara? Sabran on és casa seva? Podran retrobar-se amb les seves famílies? Què porta a aquestes situacions? Va ser aquest un fet excepcional i aïllat o bé és una pràctica habitual? Quanta gent està implicada? En quins països es produeixen fets similars? Fins a quin punt les famílies i els estats receptors són conscients d’aquests mètodes indecents? I, sobretot, què cal fer per tal que no es repeteixi?

Sembla que en totes aquestes qüestions no s’ha volgut aprofundir, no fos cas que ens féssim mala consciència.

En altres temps ja varem buidar el continent africà de la seva gent més forta, més sana i més apta pel treball. Els varem arrencar de la terra i els varem vendre com a esclaus.

Actualment les migracions i la sida també va llimant el territori de la seva joventut.

Hem d’estar, doncs, molt amatents que aquest nou fenomen de tràfic de nens, legal o il·legal, no representi un altra via de buidatge de capital humà  i de futur d’aquells territoris tan necessitats de la seva gent.

L’inevitable home blanc no hi té cap dret.

Silvestre Entredàlies

VISTA CANSADA

La vista cansada, tard o d’hora, ens afecta gairebé a tots. El cristal·lí perd elasticitat i ja no enfoquem com abans. Aquest fenomen fa que les realitats properes es desdibuixin, que les veiem borroses. D’altra banda, però, ens permet percebre amb nitidesa les realitats més allunyades.

Aquesta patologia, lluny de ser exclusiva de l’ull humà, podria atribuir-se a col·lectius o pobles.

Com a societat, no veiem clar que certes opcions polítiques puguin estar representades en els arcs parlamentaris, ens diem que són encobridors, còmplices o directament part integrant de banda armada.

Se’ns enterboleix la vista quan, en la distància curta, es dialoga o es pretén fer-ho amb una organització terrorista amb la finalitat d’acabar amb la violència i les hostilitats. Per més que estirem els braços, no enfoquem.

Per contra, en la distància llarga (ja sigui física o temporal) veiem clar i correcte que antics militants de moviments armats o terroristes es reconverteixin a la política i passin a defensar els seus idearis mitjançant el debat democràtic sempre que comptin amb el recolzament de part dels votants d’una comunitat. Ho trobem encertat. Totes les idees han de poder debatre’s en democràcia. És bo per la societat que es canviïn fusells per escons, morters per faristols, pistoles per micròfons. Què millor?

De lluny es veu aquesta solució com a impecable, per més greu que sigui la nostra presbícia.

Abdelaziz Buteflika, antic responsable del FLN va esdevenir president del seu país, Argèlia.

Nelson Mandela, excap de la ANC, també va ser president de Sudàfrica i a més, premi Nobel de la Pau.

Yasser Arafat fou organitzador de la OAP, posteriorment va ser president de l’Autoritat Nacional Palestina i també premi Nobel de la Pau.

Tampoc la recent, i encara tendra resolució del conflicte a Irlanda del Nord no és motiu de polèmica ni d’enterbolinament del nostre castigat cristal·lí.

Hi ha més exemples en el segle XX de terroristes que han passat a ser la clau de la pacificació en molts conflictes. Però per això és indispensable que es deixi parlar a qui està disposat a deixar les armes, les ha deixades ja o a qui no havent-les agafades mai, no les condemna explícitament.

Potser el que ens caldria acceptar que les coses no són a vegades tal i com les veiem.

Que desprès de constatar la diferència d’enfocaments entre el que és proper i el que és llunyà, hauríem de demanar hora a l’oftalmòleg, buscar-nos una òptica i fer-nos unes bones ulleres.

Ja veureu que un cop ens les haguem calçat ho veurem tot més clar. Guanyarem en amplitud de mires i la solució serà possible, això sí, si hi ha ganes i bona voluntat.

Silvestre Entredàlies

L’EUGENI I L’ESTEL

L’Eugeni, un bon amic, fa temps que, cansat de castigar el comandament a distància del seu televisor buscant senyals de vida més o menys intel·ligent, va desar-lo en un calaix, d’on no n’ha sortit més.

Tampoc va mai al cinema, diu que veient els cartells que anuncien les pel·lícules cada cop més comercials i més buides, ja en té prou per saber que no l’interessa ni la violència sectària i descerebrada de Van Damme, ni les capdesurades de Jim Carrey.

Amb aquestes actituds, l’Eugeni no aprèn que hem de ser partícips de l’alegria patriotera i altament pecuniària de les victòries de l’Alonso, que hem de burxar en la pornografia emocional del cas de la nena anglesa desapareguda a Portugal, i que hem de gaudir, amb la cervesa a la mà, de les ordinàries frivolitats d’en Pocholo Martínez-Bordiú.

Ell, cada cop ignora més aquests tipus de fenòmens, però és clar, no per aquest motiu deixen d’existir, i a voltes a l’Eugeni li cau un gerro d’aigua freda i el deixa ben amarat de realitat.

Aquest matí, tot esmorzant, m’explicava que ahir al vespre va patir una d’aquestes dutxes escoceses. Va ser en forma de reunió de veïns. Me la va explicar fil per randa, de marcat que va quedar. El que havia de ser una trobada de tràmit entre gent civilitzada i més o menys normal, va acabar en un fantàstic ball de bastons.

Passo, tot seguit a relatar l’escena principal: l’Ana Obregón del 2n 1a estirava els cabells de Letícia Sabater, la del 3r 2a (es veu que havia dit alguna cosa sobre el comportament del seu fill). El Bruce Willis del 1r 3a bramava frases inconnexes contra els moros, afirmava categòricament que ell faria net en un plis-plas, si el deixessin. El Pocholo del 1r 1a, arrepapat, com a cal sogre, bevia un cubata, emetia prodigiosos rots i gaudia de l’espectacle. El del 1r 2a, Giménez Losantos, escalfava una mica més l’ambient, a veure si finalment podia haver-hi sang, i així no hauríem perdut la tarda.

En recordar-ho, em preguntava cap a quin tipus de societat anàvem. És conscient que els individus de la seva escala no són una excepció i que més o menys a tot arreu és igual.

Anem així cap a una societat millor? Cap a l’harmonia social, l’equilibri i la comprensió intercultural, el respecte al medi ambient?

-Eugeni, -li he dit- són moltes preguntes per enfrontar-les només amb un cafè amb llet i una ensaïmada. Hem tornat a la feina i en aquest punt ha quedat la conversa.

Al migdia he anat a comprar-li un estel, a la tarda l’hi regalaré. No hi ha com anar a la platja, ara que comença la tardor, i fer volar un estel per carregar energia. La necessitem per mantenir encesa la nostra petita flama si el que volem és donar el tomb algun dia a aquesta societat que, no ho oblidem, és la nostra.

Silvestre Entredàlies