PREOCUPACIONS REIALS                     

Són els primers d'una llarga caravana, sempre en direcció a Ponent. Fan camí amb aquell pas decidit i constant, però gens forçat de qui domina les llargues travesses, de qui a força d'anys ha transformat la bullida impetuosa en saviesa calma.

Amb un cop de vista (ja fa tants anys que es coneixen) dos d'ells han copsat que el tercer vol dir-los alguna cosa. De fet, per entendre's no els caldria parlar com ho fem nosaltres. Ells estan en una estadi superior de coneixement i comunicació. Però, malgrat això, els agrada de tant en tant, en mig del llarg viatge, aturar-se al vespre, i a l'esguard d'una foguera, tenir llargues converses, tal i com ho farien si fossin senzills mortals.

    - I doncs, què t’amoïna, Gaspar?- va dir el més fosc dels tres.

- M'agrada que els humans ens tinguin tanta estimació i que, sobretot els més petits, confiïn en nosaltres els seus somnis més agosarats. Em fa molta il·lusió que ens esperin amb els fanalets, i que amb aquells ulls com taronges, a vegades plorosos, ens demostrin la seva fe en nosaltres.

-    Llavors, aquesta cara de preocupació que dus?

- Veureu, nosaltres podem portar una bicicleta, un Excalèxtric, fins i tot, si un nen o nena s'han portat molt bé durant tot l'any, podem portar una Wii, sempre ho hem anat fent, més o menys, ja fa més de dos mil anys que ens hi dediquem. Però si bé la màgia és molt important per als infants, penso que últimament els més grans hi confien massa, n'abusen.

     - Explica't Gaspar.- va exhortar-lo Melcior, ajuntant les molsudes celles.

- Bé, he observat que en els últims temps i en segons quins llocs, els adults han confiat en la màgia, o en no sé què, qüestions massa importants, i és clar ja són grandets per això. A Grècia van fer-ho així, i com que no han fet els deures s'han ha quedat a la ruïna i amb cara de Papa-nates. A Itàlia, a més van confiar la màgia a un gran impostor. MEDIASET els va fer creure en uns éssers fantàstics que els farien viure en un regne de xauxa etern. L’apòstol Silvio dels miracles terrenals, el què semblava immortal, va caure d’un dia per l’altre expulsat per l’Arcàngel Miquel (o va ser Mario?).

-D'acord Gaspar, però no està tot perdut, conec un poble que no ho confia tot a Reis i Presidents, a la màgia i l’encanteri. Els catalans, també la fan, i amb il·lusió, la carta als Reis, però per si un camell pren mal, o una tempesta de sorra, o financera, entorpeix la marxa de la caravana, i aquest any no els porten la bicicleta, sempre els quedarà la fireta i les xocolatines que ha cagat el tió.

Aquest any difondrem el missatge que cal confiar en la fe i en la màgia per les coses petites i accessòries; i confiar en el propi treball, determinació i  tenacitat per les coses importants i de calat significatiu. Això és el que diferencia una persona adulta d'un nen, una societat adulta d'una societat infantilitzada. Ja els ho va dir aquell noi tan trempat: ”si ens llevem ben d'hora, ben d'hora...”. Això els direm, Gaspar, vas ben carregat de raó.

Van arraulir-se en les mantes, i bona nit. L'endemà, ben d'hora, ben d'hora, van seguir camí fins a casa vostra.

Silvestre Entredàlies

CONÈIXER PER CORREGIR 

Estic content d’haver rebut l’informe de Veterinaris Sense Fronteres de la campanya “Paren, aquí vive gente (los impactos del agronegocio en África)”

Si no fos per aquests tipus d’organitzacions no ens arribaria gaire cosa de la realitat dels països castigats pels conflictes, el clima o per les nefastes actuacions dels nostres estats o empreses.

Existeix una realitat que se’ns amaga perquè, com a primer món, som culpables en gran mesura del que s’hi està perpetrant. No volen que en siguem conscients, no fos cas que no volguéssim seguir el joc, que tant beneficia a alguns.

 

En els països castigats hi ha crisis agudes (intenses i curtes en el temps), i crisis enquistades (de llarga duració).

Els organismes oficials, per boca dels mitjans de comunicació domesticats, ens adverteixen principalment de les crisis què son més agudes. Les crisis puntuals i espectaculars són les què ens permeten conèixer, i en les què ens conviden a abocar una momentània hemorràgia de caritat cristiana, per passar a oblidar-les ràpidament, això sí.

Per contra, no ens fan gaire sabedors de les situacions vergonyants cròniques, en les quals podríem aplicar la justícia social evitant ensorrar més les poblacions afectades per unes relacions internacionals del tot injustes.

Tornant a l’informe de V.S.F., el document explica sense embuts el perjudici que produeixen les pràctiques neocolonitzadores d’algunes transnacionals europees amb la connivència i fins i tot el recolzament de diferents estats, entre ells l’espanyol.

Per il·lustrar-ho, l’informe detalla tres exemples: l’ocupació de terres fèrtils per al cultiu d’agrocombustibles a Moçambic, la sobrepesca industrial a Senegal, i per últim, el desplaçament de la població pagesa a Uganda per part d’una transnacional del cafè.

Està bé com a primera opció que es demandi als governs implicats, i que se’ls exigeixi la vigilància del funcionament de les empreses, no només en territori nacional, sinó en el país on desenvolupin la seva activitat, sigui on sigui. Cal exigir que es respectin els drets de les persones allà on treballin les nostres transnacionals. Però, massa sovint això és desesperant.

Potser caldria, un cop analitzada la situació puntual per experts qualificats, com és el cas que ara comento, actuar directament com a ciutadans, com a consumidors; utilitzant canals propis. Simplement utilitzant altres vies, noves, fresques i no viciades.

Ja en massa àmbits els nostres representants ens deceben.

És hora que ens autogestionem, com a ciutadania, en l’aspecte de la cooperació i reequilibri mundial com en d’altres. Si arribem a la conclusió que les institucions no ens representen ni ens fan la feina com la voldríem, els podem cridar a l’ordre, és clar, però si no rectifiquen, també els podem despatxar per afrontar nosaltres mateixos les qüestions per vies més directes, menys encotillades, menys lligades per xarxes d’interessos de poder i econòmics.

Silvestre Entredàlies

FELICITATS A LOKARRI

A les set del vespre i un minut la ràdio m’ha fet aturar l’article que gairebé tenia acabat.

“Anomena i desa” li he dit a l’ordinador. Sembla que el tema africà haurà de quedar-se en el tinter, que dèiem abans.

No és habitual, i mira que ho intento, tractar temes en positiu en aquesta columna. Aquest cop és en positiu, i molt.

En aquest dia històric s’hauran de començar a relativitzar moltes postures.

El blanc ja no serà tan blanc ni el negre tan negre. Això ho han de tenir clar els actors implicats en el procés que comença avui, vint d’octubre de 2011. Aquests actors implicats són exactament tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes bascos.

M’assec a escoltar el degoteig de notícies, reaccions i declaracions, i en general em fastigueja la seva mediocritat i buidor, però això ja és normal en molts dels que els posen el micròfon al davant, no em preocupa.

Amb la ràdio de fons, penso en reunions de veïns, xerrades de bar, classes d’universitat, o  fins i tot trobades familiars a Euskadi on planava aquella desconfiança de no saber a quin bàndol està l’interlocutor. Què diferent serà, poc a poc, a partir d’ara. Tothom sabrà en quin bàndol està l’altre, tots en el mateix. M’agrada pensar que serà així, només caldrà que no es deixin embrutir per intoxicacions externes.

Josep Guardiola va dir no fa gaire que si ens llevàvem molt d’hora i treballàvem fort, als catalans no hi hauria qui ens aturés. Doncs imagineu-vos els bascos.

Ara, diuen que està en mans de les institucions fer la resta del camí, que Déu ens agafi confessats!

Jo, particularment crec que s’ha arribat fins la declaració actual de la banda, no gràcies a les institucions, sinó malgrat les institucions.

Massa sovint i en massa àmbits els nostres representants ens deceben, ens desil·lusiona la seva acció/inacció. Picar la seva porta és picar ferro fred.

El ferro fred se’ns riu a la cara. En anar perdent color i temperatura cada cop el seu eco és més agut, ens reescalfem els muscles i el mall es torna feixuc. És moment de deixar el mall a terra, tornar la peça a la fornal fins que estigui al roig, i altre cop a picar amb les forces recuperades i el cop destre. Fins i tot podem prendre perspectiva, sortir del taller, que ens toqui l’aire i canviar totalment d’estratègia, d’eines i materials per aconseguir el nostre objectiu.                                      

Això és el que fa temps que fa  la Xarxa Ciutadana per l’Acord i la Consulta LOKARRI.

Ells porten molts anys fent un tenaç esforç en la seva promoció del procés imparable cap a la pau i la convivència. Han rebut d’un costat i d’un altre, i allà quan es rep, es rep fort; però tossuts han seguit endavant, convençuts. I gràcies a ells s’ha arribat al punt en el qual ens trobem, i també com sol ser habitual, els del ferro fred es pengen les medalles i els ignoren. Però ja s’ho faran.

Felicito i agraeixo enormement a LOKARRI la feina feta i els encoratjo a seguir treballant sota el menyspreu del poder i l’escalf de molta i molta bona gent.

 

Silvestre Entredàlies

DESCONNEXIÓ

Mira que s’hi està bé, aquí a la platja, de nit amb la canya parada. El cel estelat, la salabror de la brisa.

 Veig de lluny les lamparetes dels vaixells i m’acomboia el mantra de les onades. Els pensaments es van esvaint i les preocupacions són cada cop més desdibuixades.

Us he de confessar que per tal de no ser molestat en el meu èxtasi, no he posat esquer a l’ham, no fos cas que una llíssera xafardera o un marbre tastaolletes quedessin enganxats, punxant així la bombolla de serenor que m’embolcalla.

Mentre jo sóc a la platja intentant la no-existència, altres ho proven amb diferents mètodes. N’hi ha que, instal·lats a la taula del menjador, munten un Juan Sebastian Elcano, altres enlluernats per la pantalla de l’ordinador, segueixen sèries i sèries de televisió; fins i tot n’hi ha que aprofundeixen en coneixements futbolístics actuals o històrics.

 

La prosaica realitat, el dia a dia proper o global, se’ns fa feixuc i ens atabala;  és ben humana la necessitat d’ evasió temporal si no volem comprometre la nostra salut mental i anímica.

Jo crec que en gran part faig aquesta pausa de la canya i la sorra conscientment i per voluntat pròpia. Però, també penso que hi ha molt d’interès en els sectors que tallen el bacallà per tal que aquestes aturades que fem tots plegats s’allargassin i s’intensifiquin al màxim.

Potser els que mouen els fils de la societat, i que volen seguir ells sols movent-los, ens voldrien sempre desconnectats.

Alguns intenten lobotomitzar-nos o bé sotmetre’ns a una mena de coma induït amb tota mena d’eines més o menys clares.

Pel que hem de vetllar tots plegats és per seguir governant l’interruptor de les nostres desconnexions, i que ens serveixin per agafar perspectiva i embranzida, i que en el moment que decidim que ja n’hi ha prou de reflexió i de descans, quan decidim que tornem a la càrrega, no trobem una mà més forta que ens impedeixi accionar l’interruptor. Una mà que ens mostri què bé i què tranquil s’està sense Telenotícies, sense primes de risc, plans d’austeritat, índex de solvència.

I és que a fe de Déu que s’està bé només mirant el mar!

No cal que us digui que no em fa cap il·lusió saber què opina Obama de la crisi, ni veure la bona cara que fa Dominic Strauss-Kahn, tampoc vull saber com està la borsa o el deute grec, ni com evolucionen les lesions dels jugadors del Barça.

Malgrat tot, plegaré la canya i el tamboret, m’espolsaré la sorra dels peus, i determinat, tornaré. Cal que torni a engegar el sentit crític, de millora, la capacitat d’indignació i de resposta. Que sàpiguen que, encara que tard, n’hi ha un altre que es reincorpora amb les piles al màxim. La tardor serà complicada, cal ser-hi, cal no seguir-los el joc de l’aïllament en què ells ens volen. Cal sortir del capoll, ja podem volar.

I recordem que si lluitem podem perdre, però si no lluitem, estem perduts.

Silvestre Entredàlies

ABRIL 2042 (segona part)

El mes passat us vaig convidar, si ho recordeu, a llegir la primera part d'un sorprenent document escrit a l'abril de l'any 2042. Us deia que aquest material m'havia arribat a les mans d'una manera molt sorprenent, desafiant tota lògica i tota llei espai-temporal.

En la primera entrega, l'enigmàtic autor explicava que ell i “l'Equip” havien rebut una “Missió” l'any 2007 que faria canviar totalment el món fins llavors conegut. Tot seguit, doncs, us transcric la segona  part:

“A principis del segon mil·lenni l’economia mundial estava cada cop més concentrada. En una dotzena de despatxos hi havia  gairebé tot el poder del planeta. Fins llavors Els Grans no s’havien posat d’acord, es miraven amb recel, però cada cop el grup es va anar fent més reduït, i finalment, gràcies a una persona que va saber catalitzar el procés, es van posar d’acord. Van anar a buscar els millors experts en cada tema i van analitzar la situació, que com tots intuíem i ningú volia creure, era molt greu. Les economies productives anaven desbocades, creaven unes demandes de materials i energia en una progressió insostenible. El clima estava molt ressentit, i com a sistema viu complex, podia en qualsevol moment empitjorar de cop i entrar en col·lapse. En cas de no actuar, veien imminent i indiscutible  el final de la civilització humana.  Anàvem, de totes totes, en molt pocs anys i segons els experts, a “l’Escenari Mad Max”.

Als Grans  els havia anat molt bé, els seus beneficis creixien a tota màquina i cada cop fagocitaven més i més competidors petits, francament se’ls feia difícil prendre la determinació de parar la locomotora en sec, però aquest  va ser finalment el veredicte: aturar immediatament la bogeria. Al cap i a la fi, només ells podien fer-ho, eren els que més tenien a perdre. I sobretot els que més tenien a guanyar, els que millor se’n sortirien després, si és que se’n sortia algú més.

Tradicionalment aquestes situacions s’havien resolt provocant una guerra en el territori afectat, però en aquest cas  la guerra hauria estat massa extensa, massa cara  i finalment potser incontrolable. Calia  innovar, i van reclutar “l’Equip” més adient, permeteu-me la  immodèstia que portessin endavant la “Missió”.

Immediatament ens vam posar a treballar. Amb la col·laboració inestimable i interessada dels grans banquers, primer calia exacerbar la cultura del crèdit. Accentuar uns canvis que ja s’havien produït, els quals feien les empreses, i després fins i tot els estats, totalment esclaus del crèdits que havien subscrit, no ja per créixer, sinó per pura supervivència. D’aquí al sobre endeutament, només hi ha un quart de volta de cargol.

Llavors calia crear uns déus anomenats Agències de Valoració de Riscos i posar-los a dir mentides. El crack està servit. Vam posar-li un nom fals (crisi), abans no sortís el seu nom veritable  (estafa). Primer van caure els incauts particulars, desprès empreses de petites a grans, llavors van començar a caure els estats, també començant pels petits, llavors a l’any 2012 va fer fallida el sistema de moneda única europea, va desaparèixer l’Euro.

La resta, fins avui, 2042, ja la coneixeu: les classes més desfavorides (ja el 98% de la població mundial) anorreades, , l’ecosistema del planeta, de moment,  salvat in extremis, la competència econòmica  destruïda. Tot un món nou preparat per ser espremut  per mitja dotzena de corporacions. Resumint: un èxit sense precedents, segons els Grans. Però jo, ja us ho vaig dir, ho deixo aquí, la malaltia se m’endú.

Que tingueu sort!

Hans Christian Fleischhaker

Port de Sóller, 18 d’abril de 2042”

Silvestre Entredàlies

ABRIL 2042 (primera part)

Aquesta vegada, i de veritat que no servirà de precedent, el text que us convido a llegir no l’ha escrit un servidor, en Silvestre Entredàlies. Per l’excepcionalitat del document a què faig referència m’he vist en l’obligació, no absent d’emoció, de fer-lo traduir de l’alemany per a vosaltres, fil per randa. Aquestes lletres que molt incomprensiblement, i desafiant les barreres espai-temps m’han arribat a les mans estan datades al mes d’abril de l’any 2042. Sí, ho he escrit bé i heu llegit millor, si voleu tornar-hi: abril de 2042.

El document consta de dues parts ben diferenciades. La primera és una exposició de motius i presentació, la segona és el relat dels fets. La primera us l’adjunto a continuació, la segona la tindreu el mes que ve.

“Si tot ha anat com ha d’anar, quan llegiu aquestes ratlles jo farà poc que m’hauré convertit en un cadàver, seré a la caixa indiscutiblement mort. Si no he deixat cap fil mal lligat aquest document està en les mans més indicades. Llegiu-lo i feu-ne l’ús que bonament creieu, sota el vostre encertat criteri.

Ja fa molts anys, concretament l’any 2007, jo, juntament amb un equip d’experts internacionals, vam rebre un sorprenent i importantíssim encàrrec.

És ben cert que vaig contraure compromís de silenci absolut, però les circumstàncies han canviat radicalment.

He escrit tot això en saber que me’n vaig d’aquest món irremeiablement i en breu. M’ho ha permès escriure el fet que, també sobtadament, m’he quedat sense parents propers contra els quals es puguin exercir represàlies per la meva acció de desobediència i revelació de secrets. De manera que ara que em rosega el penediment en què s’ha convertit aquella inicial il·lusió; ara que ja no queda viu cap company d’aquell Equip a qui puguin comprometre aquestes ratlles; ara ho vull explicar tot. Vull explicar l’encàrrec que ens varen fer, com el vam dur a terme i com aquestes accions van canviar el món sencer.

En el paquet que acompanya aquesta carta trobareu tot un seguit de documentació original i referències concretes que he conservat d’amagat tots aquests anys. Aquests documents, la seva existència, dóna caràcter verídic a la meva història, que altrament, entenc que no passaria d’exercici d’inventiva d’un vell rondinaire.

Tot aquest temps, des que vàrem acabar la Missió, he estat intentant esbrinar dintre meu si vam fer bé o vam fer malament. Enteníem en aquelles dates que la situació era gravíssima, i què a falta d’alternatives solvents, ni tan sols de projectes, l’única sortida vàlida per la situació en què es trobava el planeta era la que ens proposaven.

He pensat llargament en com s’hauria desenvolupat la humanitat sense aquell detallat Pla i el teixit d’accions per portar-lo a terme.

He reflexionat, he teoritzat, m’he torturat i m’he trastocat.

Si us plau, no interpreteu aquest escrit com un intent de justificació de les accions de l’Equip davant els nostres congèneres. Simplement és per que la humanitat tingui elements de judici per entendre correctament la història recent mundial i el seguit de desgavells que varen ocórrer a partir de la caiguda de Lehman Brothers fins a l’estat en què ens trobem actualment.

Hans Christian Fleischhaker

Port de Sóller, 18 d’abril de 2042”

Silvestre Entredàlies

EN CONSTRUCCIÓ

Venen temps de canvis, difícils econòmicament, energèticament, i sobretot socialment.

La festa del malbaratament s’acaba.

S’acaba l’energia abundant i barata. S’acaba l’estat del benestar, i de la falsa opulència del treballador. S’acaba el jardí tancat europeu, l’oasi privat català. El món és ja un de sol. Tot està interconnectat i és interdependent, en l’espai i en el temps. La misèria que provoquem al tercer món ens torna com un bumerang. La brutícia que fem cremant combustibles fòssils ens cau a la cara. Els recursos naturals que espremem els trobarem a faltar en un futur breu.

Direu que sóc un derrotista, un alarmista, doncs calceu-vos que encara no he acabat.

En pocs anys tindrem una situació de postguerra sense un conflicte armat convencional previ. Aquesta última circumstància farà la nova situació encara més difícil d’entendre i de pair.

És ara, abans d’entrar de ple en aquest nou entorn, l’hora d’escoltar als avis, que o bé també van desapareixent o bé els fem poc cas. Ells les han passat de tots colors, són rics en experiències i en reflexió, són corredors de fons, supervivents.

Els hem de fer enraonar perquè ells coneixen altres temps en els quals el seu món era d’una altra manera. Fins llavors gairebé sempre els recursos eren limitats, les societats funcionaven amb el que aconseguien a prop, sense comprometre altres comunitats o altres generacions. Ells són els últims que saben què és viure sense petroli, sense neveres i armaris plens a vessar. I no per això eren temps menys feliços o menys dignes.

Hem d’escoltar, rellegir, qüestionar i tornar a escoltar avis com Stephen Hessel, el iaio que tots hauríem volgut tenir a casa.

Aquesta crisi sistèmica mundial, lluny ja de l’esperança dels brots verds, sembla que ha vingut per establir-se. Després d’indignar-nos, siguem conseqüents, no perdem més temps i energia picant el ferro fred de polítics i lobbys.

Crec que és un error exigir amb crits i empentes als diputats i consellers que apliquin canvis significatius, veritables. Els legislatius i executius han deixat créixer massa les grans empreses i la gran banca, i ara els parlaments i els governs no pinten res. Res. El tomb l‘hem de fer nosaltres. Ells s’han lligat de mans i peus. Per més que se´ls escridassi, els seus moviments no són lliures, són titelles.

Engeguem els culpables a pastar fang i posem-nos a construir la societat que volem. En tots els sectors hi ha alternatives, i si no hi són, o són encara insuficients o embrionàries, creem-les o fem-les créixer.

Banca ètica, comerç just, agricultura ecològica i de proximitat, energies netes, programari lliure, ateneus, cooperativisme...

Hem d’adquirir el compromís en vers la nova societat, incorporar-lo en la nostra manera de pensar, ser i actuar, i amb fermesa i conseqüència ho anirem fent tot. Construïm, construïm, i després construïm, des d’ara mateix, des d’aquí mateix, poc a poc, paraula a paraula, amb passes curtes i molta determinació. Cadascú des de casa seva, des del seu barri, des del seu poble, això sí, sempre coordinats i enxarxats, acomboiats pels companys. Serà una feina que durarà anys, que potser no veurem mai acabada, però coi, comencem-la ja, ara que encara ens queda força.

Els polítics, deixeu-los estar en la seva realitat virtual, ja despertaran, o no.

Silvestre Entredàlies